Crec que no he explicat mai una de les experiències professionals més difícils i alhora més plaents que he tingut a la meva vida: la de fitxar gent, contractar gent. O, més ben dit, convèncer gent perquè vingués a treballar amb mi –i altres.
Ha sigut difícil perquè quan comences a garbellar noms no saps segur si l’encertaràs, i tens a dins una certa angúnia: encaixarem?
Però feta la garbellada i decidit el nom, la pregunta ja no era si encaixaríem, ja no em preocupava tant per mi sinó per aquella persona: encaixarà?, li agradarà?, estarà bé?, no li estic creant falses expectatives?, i si perdem els clients que tenim ara? La responsabilitat de dir a una persona: «Vine amb nosaltres», sense tenir totes les peces lligades –en aquest àmbit nostre no tens mai totes les dades del problema–, i sabent que arrenques aquella persona d’una feina on potser ja estava prou bé, era el que al capdavall m’amoïnava més. Tot i que jo he mirat sempre de posar totes les cartes de cara amunt, potser et deixes algun detall important, potser no tens en compte tal cosa o tal altra que poden ser importants.
Ara, quan he anat a proposar una feina, una coŀlaboració, a algú, ja tenia el treball previ molt assegurat: estava segur que aquella persona milloraria l’equip i ho podria fer almenys com jo –disculpeu la immodèstia– i segurament més bé que jo. És a dir, que podria tenir tanta seguretat en la feina que fes aquella persona com la que podia tenir –aleshores– en mi mateix.
La selecció prèvia anava així: si vols incorporar un element valuós a un equip de correcció, et cal una persona que sigui bona lectora –això es nota de seguida quan parles amb algú o simplement quan llegeixes el que escriu–, que sigui maniàtica de la bona escriptura i del detall –també és fàcil veure-ho– i que tingui ganes, iŀlusió, disposició de fer les coses bé. I que us entengueu bé mútuament, que no hi hagi malentesos en el tracte ordinari, que sol ser per correu.
Deia abans que era una experiència difícil... Alguna vegada m’han dit «no», és clar, només faltaria, i reconec que això em decebia una mica. Però després pensava: «Segurament jo faria el mateix. Si ni ens coneixem!»
Però era més que plaent, com també he dit més amunt, perquè un cop decidit a qui li faria una proposta, jo mateix tenia una iŀlusió enorme que si aquella persona em deia que sí seria com si m’hagués tocat un premi.
I he estat de sort, perquè m’han tocat uns quants premis d’aquests, a la vida.
(Imatge: caçador sud-africà, foto de Rough Guides)
