Parlo molt de política?

Em diuen en missatges privats que al Twitter parlo molt de política. O massa. I que abans no ho feia. Pot ser.

És perquè no m’ho puc treure del cap.

Jo diria que la dèria va començar, com li va passar a tanta altra gent, amb l’1 d’Octubre (del 2017). Potser una mica abans. Perquè els abusos d’autoritat van començar abans. Allà es van desfermar moltes coses dins meu, com dins de molta altra gent.

Senzillament, ara no puc suportar que hi hagi nou persones a la presó, sense judici, per haver organitzat un referèndum o per haver encoratjat gent a participar-hi o per haver convocat a una manifestació. No ho puc suportar fins al punt que em costa agafar la son bastants dies o que em desvetllo amb aquesta inquietud, amb aquesta indignació.

Hi ha molta gent –també independentistes– que aconsegueix viure el seu dia a dia com si no existissin els presos. Vull dir, els presos polítics: les dues preses i els set presos. Ho entenc. Cal viure.

Però no entenc de cap manera que hi hagi gent tan deshumanitzada que ni els provoquin un mínim de compassió, d’empatia –com qualsevol altre empresonat, si volen–, ni els concedeixin, per descomptat, la denominació de presos polítics. Ara bé, quan algú conegut em diu que no en són, de presos polítics, la immensa majoria m’ho diuen abaixant la vista i afluixant la veu. No et miren als ulls! Saben que no tenen raó.

N’hi ha que dieu –abaixant la veu, desviant la mirada– que la llei és la llei, que sabien a què s’exposaven, que els van avisar. Encara que fos així, no hi ha dret. És a dir, no hi ha dret que, pel fet que t’han avisat que poden cometre una injustícia en contra teu –tancar-te a la presó!, hi ha res més greu?–, no tinguis dret a queixar-te per la injustícia. I tant si hi tens dret! Hi tens obligació!

També n’hi ha, és veritat, que no sols no abaixen la veu, sinó que l’apugen: criden més a cada frase i et miren de manera desafiant. D’aquests no en tinc cap a prop, gràcies a Déu. Són els fanàtics, els que no escolten, els que no són capaços de raonar, els que han après a discutir repetint una vegada i una altra el seu missatge, la seva lliçó.

Anant a un punt de vista més personal: els cristians han pregat sempre pels presos. Sempre. Hagin fet el que hagin fet. Això comporta un mínim d’empatia. I ara veig suposats cristians carregats d’odi, incapaços de pregar per aquests presos. Quin fracàs, aquests cristians.

Del punt de vista de l’Estat –no del meu–, tot això que se suposa que han fet els ara empresonats podria estar malament, no ho discuteixo. Però si la resposta que hi dona l’Estat és l’abús de la força, qualsevol raó que aŀlegui l’Estat deixa de ser raonable. Per mi, una autoritat deixa de tenir raó, la perd, quan abusa del seu poder sobre el més feble. Sigui autoritat política, sigui mestre, sigui pare o mare. I això ha passat, passa ara. És medieval.

És per tot això que al Twitter em deixo portar per aquests sentiments. O convenciments, més ben dit. És el que tinc a dins arrelat. Cada dia i moltes nits.

Ara sembla que algú de fora, el món, ens comença a donar la raó de debò als que patim per la injustícia.