Per mi és ben clar que un dels dos partits polítics espanyols més importants, i més de la meitat de l’altre, i jutges, i periodistes, i altra gent conspícua, i bastants espanyols del carrer, de dretes i també d’esquerres, tenen un cangueli, un escagarrinament, un terror més gran a un escenari basc sense ETA, en el qual calgui parlar «de tot», que no pas a un escenari com és l’actual, de kale borroka setmanal, atemptats semestrals i morts de tant en tant. No poden concebre que la seva Españñña es trenqui: antes roja (de sang) que rota.
Ara s’entén més allò que cantàvem fa temps mig de broma: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes.» Ja ho crec que sí. Potser no disparen –o sí, de tant en tant sí: continua havent-hi tortures–, o no disparen tant, o disparen sota l’empara de lleis iniqües, però fan tots els possibles perquè els trets no s’aturin, ja que si s’aturen caldrà parlar, segurament amb veu fluixa. I ells només saben cridar.
I no cal que em digau que la culpa de la sang és de qui posa bombes i mata, si us plau, que aquí ja hi arrib. Però davant els qui posen bombes hi ha actituds molt diverses, i passa sovint que els més valents, els més decidits a posar punt i final a l’assassinat, no són els que més criden «assassins!». De sempre m’han interessat molt més els que no criden i van fent (sovint davant la intransigència dels cridaners, que els sembla que no cridar ja és sospitós).
Nihil novum sub sole, o com es diga.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 30 de gener del 2007
dissabte, 27 de gener del 2007
El miracle de Barcelona
(Nota prèvia: no llegiu aquest article en cas que hàgiu tingut una setmana dolenta per un cúmul de desgràcies, o si heu perdut recentment algun familiar o una amistat en un accident o a causa de la imperícia d’algú.)
Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.
Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.
Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.
(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.
Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.
Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.
(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 25 de gener del 2007
Retrat breu d’una depressió
Francesc-Marc Álvaro és un periodista que valoro força pel contingut humà d’alguns dels seus escrits. S’equivoca, crec, en el seu partidisme polític, perquè això li lleva prestigi i independència a l’hora de parlar d’altres qüestions socials, però quan parla d’afers més humans –no vull dir que la política no sigui humana, tot i que de vegades sembla, en efecte, que no ho és... ja m’enteneu– molt sovint hi toca força. Fa unes setmanes va escriure una peça que considero molt assenyada i exacta sobre les depressions. No sé si és que ho ha viscut ell mateix o li ho han explicat molt ben explicat, però trobo que està força ben descrit, i ho afirmo des de l’experiència que et dóna haver tocat el gènere molt de prop. Com que vull conservar aquest text i no sé on, el penjo ací. No és el primer cop que reprodueixo textos a Álvaro –per exemple, vegeu ací i aquí–, tot i que només el conec de vista. És un home del qual m’agradaria ser amic. Crec que ens entendríem força... si no parlàvem gaire de política.
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 23 de gener del 2007
Ségolène Royal, a favor de la independència de Catalunya
Copio:
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 20 de gener del 2007
Aventura en un gran magatzem
(Deixo només apuntada una qüestió de llengua: per què el plural «grans magatzems»? Voleu dir que no és per mimetisme amb el castellà? La proposta lingüística d’avui és, doncs, «gran magatzem», o «un magatzem dels grans».)
No penso dir-ne el nom, perquè ells el que cerquen és que la gent en parli, ni que sigui malament. Des de fa temps, intento evitar d’anar-hi, però aquest cop, que volia una cosa que no trobava enlloc i m’havien dit que allà hi era, no vaig poder resistir-m’hi. Una peça de roba d’esport. Hi vaig dilluns al vespre, en sortir del despatx. Milions de quilòmetres quadrats de peces d’esport similars, cosa que em mareja, m’atabala tant que ja em penedeixo d’haver-hi anat. Trobo la peça que cercava, però, relativament ràpid. Hi ha un rètol al capdamunt de l’expositor que hi diu ben clar: «Rebaixes / 19 €.». Són força rebaixades, perquè l’etiqueta diu 39 €. Vaig cap a caixa, satisfet. Diu la noia, molt joveneta, després de teclejar un munt de xifres: «Ui, deu ser un error, perquè la màquina em marca 24, no 19.» Dic jo: «Doncs, allà ho diu ben clar... Però bé, m’és igual. 24. Tingui, 25 euros.» Ella tecleja de nou, s’obre la caixa, em dóna el tiquet i... «Ui, no tinc canvi.» Jo: «No té canvi de 25? No té un euro?» Ella: «No, em sap greu. S’haurà d’esperar.» «Bé, m’espero.» Ella tanca la caixa i se’n va qui sap a on. Passen els minuts. Apareix mentrestant una altra noia: «Que l’atenen?» Jo: «Sí, però malament.» «I doncs?» Li explico la història i li dic que l’altra noia fa més de cinc minuts que ha marxat. Diu la segona noia: «Doncs això que diu del preu, crec que té raó, perquè si la peça era allà, la culpa és nostra i el client no ha de pagar els nostres errors. I jo crec que aquí sí que hi ha canvi, però amb monedes més petites. Les vol?» Jo: «Sí, però ara què fem? Hem d’esperar l’altra noia, no?» Noia segona: «Sí, hem d’esperar-la.» Se’n va la noia segona. Al cap d’onze minuts d’haver-se’n anat, arriba la primera. Li dic: «Onze minuts, eh?» Ella: «Sí, perdoni, és que han trigat molt... Ara li dono l’euro.» Jo: «No, ara m’ha de donar sis euros, perquè l’altra noia m’ha dit que és culpa de vostès...» I li explico el que ha dit l’altra. Noia primera: «Ui, això ho ha de decidir la supervisora.» Jo: «Doncs que vingui la supervisora, que ja no ve d’aquí.» Set minuts després –set minuts més!–, arriba la supervisora, acompanyada de les dues noies. «¿Qué quiere?» Textual. Jo, una mica sorprès pel to: «Doncs, que m’han dit que...» I li explico la història. La supervisora: «Ah, pues no puede ser. Eso debe [sic] ser algún cliente que lo ha dejado ahí, però ésta vale ahora, con las rebajas, 24.» Jo: «Però vostè creu que un client es dedicarà a traslladar unes quantes peces, totes iguals, d’un expositor a l’altre?» Supervisora: «No creo. Las otras son distintas, de 19. Usted se debe [sic] haber confundido.» Jo: «L’expositor és aquell d’allà al fons, però si vostè em diu que són diferents, me l’haig de creure. De tota manera, crec que ho hagi fet qui ho hagi fet, és un error de vostès que no han de pagar els clients. I jo fa vint minuts que sóc aquí, i estava disposat a passar per alt aquest error, però ara ja no. Vull el full de reclamacions.» Amb tot això, les altres noies que havien intervingut abans, ben mudes. Supervisora: «Ah, pues eso [sic] tendrá que ir a la planta de arriba, a Atención al Cliente.» «Molt bé, ja no ve d’aquí. Me n’hi vaig.» M’enduc la peça comprada –i pagada a 24. Quan vaig cap a l’escala mecànica per pujar a l’altra planta, passo davant l’expositor de «19 €» dels dallonses. Hi ha unes quantes peces exactament iguals com la meva, totes allà mateix. Això em confirma que ha estat un error de la casa. Sospito que les altres noies ho sabien, però han callat davant la supervisora. Miro enrere, per veure si encara hi ha la supervisora a la vista, però ja no hi és. Ara no vull tornar a buscar una persona que ja és veu que sembla que no té ordres de tractar bé el client, sinó al contrari. Per tant, perdríem més temps i no avançaríem. A més, jo ara ja no reclamo cinc euros, jo reclamo la meua dignitat. Vaig al pis de dalt, a «Atención al cliente», que també es diu «Atenció al client». Ara caic que la supervisora no ha baixat mai del castellà. Potser no m’ha entès? M’és igual, tenia el deure d’entendre’m (i fins i tot, penso, de parlar-me en català: la llengua del client, en aquestes situacions, hauria de prevaldre). Aparco, però, el tema de la llengua: em molestava més el to superbiós i prepotent de la dona que no pas el fet que parlés en castellà. M’atenen a Atenció al client. «Vinc a fer una reclamació...» Ho explico resumidament a una noia. Em dóna un paper que hi diu «Sugerencias». Li dic: «Potser no m’he explicat prou bé, no vull fer un suggeriment, vull fer una protesta, una reclamació, en un full oficial.» Em diu, encara: «És que aquests fulls són els que fem servir internament tant per a reclamacions com per a suggeriments...» I davant meu guixa la paraula «Sugerencias» i hi comença a escriure «Reclam...». Li dic: «Que no m’entén? Vull un full oficial de reclamacions!». Ella: «Ah! Un full oficial. És aquest.» I llavors, per fi, em dóna el full. Hi escric de pressa, perquè ja ha passat un munt de temps i m’esperen. Els deixo una còpia i me’n vaig. L’endemà no l’altre vaig a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (ronda de Sant Pau 43), que hi havia de passar per la vora, i els lliuro el full de reclamacions i una fotocòpia del comprovant de compra. Ja sé que no servirà de res –si serveix de res, ja us ho explicaré–, però un cop fet això m’he quedat una mica més tranquil. El que em sap greu és que si fan alguna cosa –potser la supervisora del magatzem encara riu en castellà de la meua dignitat ofesa, perquè sap que ella quedarà impune–, possiblement qui es carregui els neulers serà una de les dues noies, o totes dues, que poc o molt van intentar arreglar els problemes amb què es van trobar. L’obstacle gros d’aquell dia, dilluns passat, va ser la supervisora. Ella va provocar que jo m’enfadés de debò, en negar-se a complir el seu deure. Bé, ací us ho deixo, estic esgotat només d’escriure-ho.
(Afegitó de dilluns 22. Trobo al correu el missatge d'un lector atent: «Bona nit! Intueixo pel que dius que aquest gran magatzem no era Decathlon, on jo treballo, més que res per les escales mecàniques, ja que no n’hi ha. A més a més, tot això que t’ha passat, aquí no t’hauria passat. M’he fet un fart de veure la mateixa situació i, com hauria de ser normal, el client sempre s’emporta el producte al preu que ell ha vist i a vegades amb una diferència prou important! I això és tot, que vagi bé!»
Efectivament, la "gimcana de la dignitat" no va ser a Decathlon ;-))
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No penso dir-ne el nom, perquè ells el que cerquen és que la gent en parli, ni que sigui malament. Des de fa temps, intento evitar d’anar-hi, però aquest cop, que volia una cosa que no trobava enlloc i m’havien dit que allà hi era, no vaig poder resistir-m’hi. Una peça de roba d’esport. Hi vaig dilluns al vespre, en sortir del despatx. Milions de quilòmetres quadrats de peces d’esport similars, cosa que em mareja, m’atabala tant que ja em penedeixo d’haver-hi anat. Trobo la peça que cercava, però, relativament ràpid. Hi ha un rètol al capdamunt de l’expositor que hi diu ben clar: «Rebaixes / 19 €.». Són força rebaixades, perquè l’etiqueta diu 39 €. Vaig cap a caixa, satisfet. Diu la noia, molt joveneta, després de teclejar un munt de xifres: «Ui, deu ser un error, perquè la màquina em marca 24, no 19.» Dic jo: «Doncs, allà ho diu ben clar... Però bé, m’és igual. 24. Tingui, 25 euros.» Ella tecleja de nou, s’obre la caixa, em dóna el tiquet i... «Ui, no tinc canvi.» Jo: «No té canvi de 25? No té un euro?» Ella: «No, em sap greu. S’haurà d’esperar.» «Bé, m’espero.» Ella tanca la caixa i se’n va qui sap a on. Passen els minuts. Apareix mentrestant una altra noia: «Que l’atenen?» Jo: «Sí, però malament.» «I doncs?» Li explico la història i li dic que l’altra noia fa més de cinc minuts que ha marxat. Diu la segona noia: «Doncs això que diu del preu, crec que té raó, perquè si la peça era allà, la culpa és nostra i el client no ha de pagar els nostres errors. I jo crec que aquí sí que hi ha canvi, però amb monedes més petites. Les vol?» Jo: «Sí, però ara què fem? Hem d’esperar l’altra noia, no?» Noia segona: «Sí, hem d’esperar-la.» Se’n va la noia segona. Al cap d’onze minuts d’haver-se’n anat, arriba la primera. Li dic: «Onze minuts, eh?» Ella: «Sí, perdoni, és que han trigat molt... Ara li dono l’euro.» Jo: «No, ara m’ha de donar sis euros, perquè l’altra noia m’ha dit que és culpa de vostès...» I li explico el que ha dit l’altra. Noia primera: «Ui, això ho ha de decidir la supervisora.» Jo: «Doncs que vingui la supervisora, que ja no ve d’aquí.» Set minuts després –set minuts més!–, arriba la supervisora, acompanyada de les dues noies. «¿Qué quiere?» Textual. Jo, una mica sorprès pel to: «Doncs, que m’han dit que...» I li explico la història. La supervisora: «Ah, pues no puede ser. Eso debe [sic] ser algún cliente que lo ha dejado ahí, però ésta vale ahora, con las rebajas, 24.» Jo: «Però vostè creu que un client es dedicarà a traslladar unes quantes peces, totes iguals, d’un expositor a l’altre?» Supervisora: «No creo. Las otras son distintas, de 19. Usted se debe [sic] haber confundido.» Jo: «L’expositor és aquell d’allà al fons, però si vostè em diu que són diferents, me l’haig de creure. De tota manera, crec que ho hagi fet qui ho hagi fet, és un error de vostès que no han de pagar els clients. I jo fa vint minuts que sóc aquí, i estava disposat a passar per alt aquest error, però ara ja no. Vull el full de reclamacions.» Amb tot això, les altres noies que havien intervingut abans, ben mudes. Supervisora: «Ah, pues eso [sic] tendrá que ir a la planta de arriba, a Atención al Cliente.» «Molt bé, ja no ve d’aquí. Me n’hi vaig.» M’enduc la peça comprada –i pagada a 24. Quan vaig cap a l’escala mecànica per pujar a l’altra planta, passo davant l’expositor de «19 €» dels dallonses. Hi ha unes quantes peces exactament iguals com la meva, totes allà mateix. Això em confirma que ha estat un error de la casa. Sospito que les altres noies ho sabien, però han callat davant la supervisora. Miro enrere, per veure si encara hi ha la supervisora a la vista, però ja no hi és. Ara no vull tornar a buscar una persona que ja és veu que sembla que no té ordres de tractar bé el client, sinó al contrari. Per tant, perdríem més temps i no avançaríem. A més, jo ara ja no reclamo cinc euros, jo reclamo la meua dignitat. Vaig al pis de dalt, a «Atención al cliente», que també es diu «Atenció al client». Ara caic que la supervisora no ha baixat mai del castellà. Potser no m’ha entès? M’és igual, tenia el deure d’entendre’m (i fins i tot, penso, de parlar-me en català: la llengua del client, en aquestes situacions, hauria de prevaldre). Aparco, però, el tema de la llengua: em molestava més el to superbiós i prepotent de la dona que no pas el fet que parlés en castellà. M’atenen a Atenció al client. «Vinc a fer una reclamació...» Ho explico resumidament a una noia. Em dóna un paper que hi diu «Sugerencias». Li dic: «Potser no m’he explicat prou bé, no vull fer un suggeriment, vull fer una protesta, una reclamació, en un full oficial.» Em diu, encara: «És que aquests fulls són els que fem servir internament tant per a reclamacions com per a suggeriments...» I davant meu guixa la paraula «Sugerencias» i hi comença a escriure «Reclam...». Li dic: «Que no m’entén? Vull un full oficial de reclamacions!». Ella: «Ah! Un full oficial. És aquest.» I llavors, per fi, em dóna el full. Hi escric de pressa, perquè ja ha passat un munt de temps i m’esperen. Els deixo una còpia i me’n vaig. L’endemà no l’altre vaig a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (ronda de Sant Pau 43), que hi havia de passar per la vora, i els lliuro el full de reclamacions i una fotocòpia del comprovant de compra. Ja sé que no servirà de res –si serveix de res, ja us ho explicaré–, però un cop fet això m’he quedat una mica més tranquil. El que em sap greu és que si fan alguna cosa –potser la supervisora del magatzem encara riu en castellà de la meua dignitat ofesa, perquè sap que ella quedarà impune–, possiblement qui es carregui els neulers serà una de les dues noies, o totes dues, que poc o molt van intentar arreglar els problemes amb què es van trobar. L’obstacle gros d’aquell dia, dilluns passat, va ser la supervisora. Ella va provocar que jo m’enfadés de debò, en negar-se a complir el seu deure. Bé, ací us ho deixo, estic esgotat només d’escriure-ho.
(Afegitó de dilluns 22. Trobo al correu el missatge d'un lector atent: «Bona nit! Intueixo pel que dius que aquest gran magatzem no era Decathlon, on jo treballo, més que res per les escales mecàniques, ja que no n’hi ha. A més a més, tot això que t’ha passat, aquí no t’hauria passat. M’he fet un fart de veure la mateixa situació i, com hauria de ser normal, el client sempre s’emporta el producte al preu que ell ha vist i a vegades amb una diferència prou important! I això és tot, que vagi bé!»
Efectivament, la "gimcana de la dignitat" no va ser a Decathlon ;-))
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 18 de gener del 2007
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
El tema és també de llengua, però sobretot és de sentit comú i toca altres àmbits: consum, salut, comunicació... Us copio tal com raja un missatge que he rebut, amb el plantejament del problema i la solució ja feta:
«Hi ha una cosa que no sé on dir i se m’ha acudit de dir-te-la a tu. Has triat dedicar un temps al teu bloc, cosa que ni he triat, ni he decidit de fer, ni crec que sabés fer ni mantenir.
»És sobre el final dels anuncis dels medicaments, quan diuen “Llegiu les instruccions d’aquest medicament i consulteu el farmacèutic”. Si m’he de llegir les instruccions és que ja he comprat el medicament. I què vol dir “les instruccions”? M’expliquen com es munta el medicament? Ho he estat remenant una estona i a banda d’una referència clara en una pàgina de la Generalitat on especifica el cos de la lletra, el to del blau del fons, els pictogrames, els segons que ha de mantenir-se en pantalla, la locució (tot això amb faltes incloses)... ningú diu res sobre el missatge. O jo no ho he sabut trobar.
»Què ens volen dir? Que abans de comprar res en parlem amb el farmacèutic i que quan ja tinguem el producte que sembla que ens ha de curar ens llegim el prospecte, no fos cas que fóssim intolerants a la lactosa i que el medicament en portés, a més de saber com i quan l’hem de prendre, com l’hem de conservar, etc...
»No ho sé, sempre m’ha semblat que calia canviar el missatge per, per exemple: “Consulteu el farmacèutic i llegiu sempre els prospectes dels medicaments.”
»Ara ja ho he dit. Tu mateix, del que t’acabo de dir, fes-ne el que vulguis.
»I gràcies pel bloc. De debò.
»Fins aviat.»
Quin descans, veure que hi ha lectores i lectors que treballen per tu, que et fan la feina de franc... ;-)
(Un altre corresponsal del vigilant del far m’ha fet recordar ara [20 de gener] com era originàriament l’avís institucional sobre el qual raonava la comunicant de despús-ahir, i potser a partir d’aquí es pot explicar com és que en voler resumir-lo, el missatge ha perdut coherència. La versió original era si fa no fa així:
1. Aquest anunci és d’un medicament.
2. Llegiu detingudament les instruccions d’ús.
3. En cas de dubte, consulteu el farmacèutic.
I doncs, en perdre’s la introducció del punt 3 –«en cas de dubte...»– i quedar la consulta al farmacèutic penjada al final per inèrcia, el missatge grinyola. Les «instruccions» ja hi eren, però a mi la veritat és que no em sembla que sigui un mot mal utilitzat. Ara, l’ordre de les frases sí que caldria canviar-lo, tal com suggeria la comunicant primera.)
(Afegitó de diumenge 21 de gener, a tres quarts d'onze del matí: Tot comptat i debatut, tenint en compte que la condició expressada per la locució «en cas de dubte» sembla necessària en aquest context i que no és gens difícil, de passada, eludir un possible cas –per a alguns– de llenguatge suposadament sexista, la proposta (provisional) del Vigilant del Far per a aquest missatge és la següent: «Llegiu sempre els prospectes dels medicaments i si teniu cap dubte consulteu-lo a la farmàcia.»
La primera comunicant m'escriu arran d'aquest darrer comentari i em diu: «Trobo que és la frase més encertada que es podia trobar, ara que sabem d’on ve tot plegat, per dir el que segurament es pretén dir per part de l’anunciant del medicament: “Primer de tot compri’l, però sobretot no se’l prengui a la babalà, si té cap dubte vagi a la farmàcia i pregunti-ho.” Diria que és perfecta..., però segurament massa llarga, no sé com però s’hauria d’escurçar si s’ha de mantenir el format actual.»
De moment, doncs, sembla que la «qüestió de llengua» queda tancada... si ningú no diu res més. El vigilant no té cap inconvenient a anar completant aquesta nota, o altres, amb els comentaris dels lectors.)
«Hi ha una cosa que no sé on dir i se m’ha acudit de dir-te-la a tu. Has triat dedicar un temps al teu bloc, cosa que ni he triat, ni he decidit de fer, ni crec que sabés fer ni mantenir.
»És sobre el final dels anuncis dels medicaments, quan diuen “Llegiu les instruccions d’aquest medicament i consulteu el farmacèutic”. Si m’he de llegir les instruccions és que ja he comprat el medicament. I què vol dir “les instruccions”? M’expliquen com es munta el medicament? Ho he estat remenant una estona i a banda d’una referència clara en una pàgina de la Generalitat on especifica el cos de la lletra, el to del blau del fons, els pictogrames, els segons que ha de mantenir-se en pantalla, la locució (tot això amb faltes incloses)... ningú diu res sobre el missatge. O jo no ho he sabut trobar.
»Què ens volen dir? Que abans de comprar res en parlem amb el farmacèutic i que quan ja tinguem el producte que sembla que ens ha de curar ens llegim el prospecte, no fos cas que fóssim intolerants a la lactosa i que el medicament en portés, a més de saber com i quan l’hem de prendre, com l’hem de conservar, etc...
»No ho sé, sempre m’ha semblat que calia canviar el missatge per, per exemple: “Consulteu el farmacèutic i llegiu sempre els prospectes dels medicaments.”
»Ara ja ho he dit. Tu mateix, del que t’acabo de dir, fes-ne el que vulguis.
»I gràcies pel bloc. De debò.
»Fins aviat.»
Quin descans, veure que hi ha lectores i lectors que treballen per tu, que et fan la feina de franc... ;-)
(Un altre corresponsal del vigilant del far m’ha fet recordar ara [20 de gener] com era originàriament l’avís institucional sobre el qual raonava la comunicant de despús-ahir, i potser a partir d’aquí es pot explicar com és que en voler resumir-lo, el missatge ha perdut coherència. La versió original era si fa no fa així:
1. Aquest anunci és d’un medicament.
2. Llegiu detingudament les instruccions d’ús.
3. En cas de dubte, consulteu el farmacèutic.
I doncs, en perdre’s la introducció del punt 3 –«en cas de dubte...»– i quedar la consulta al farmacèutic penjada al final per inèrcia, el missatge grinyola. Les «instruccions» ja hi eren, però a mi la veritat és que no em sembla que sigui un mot mal utilitzat. Ara, l’ordre de les frases sí que caldria canviar-lo, tal com suggeria la comunicant primera.)
(Afegitó de diumenge 21 de gener, a tres quarts d'onze del matí: Tot comptat i debatut, tenint en compte que la condició expressada per la locució «en cas de dubte» sembla necessària en aquest context i que no és gens difícil, de passada, eludir un possible cas –per a alguns– de llenguatge suposadament sexista, la proposta (provisional) del Vigilant del Far per a aquest missatge és la següent: «Llegiu sempre els prospectes dels medicaments i si teniu cap dubte consulteu-lo a la farmàcia.»
La primera comunicant m'escriu arran d'aquest darrer comentari i em diu: «Trobo que és la frase més encertada que es podia trobar, ara que sabem d’on ve tot plegat, per dir el que segurament es pretén dir per part de l’anunciant del medicament: “Primer de tot compri’l, però sobretot no se’l prengui a la babalà, si té cap dubte vagi a la farmàcia i pregunti-ho.” Diria que és perfecta..., però segurament massa llarga, no sé com però s’hauria d’escurçar si s’ha de mantenir el format actual.»
De moment, doncs, sembla que la «qüestió de llengua» queda tancada... si ningú no diu res més. El vigilant no té cap inconvenient a anar completant aquesta nota, o altres, amb els comentaris dels lectors.)
dimarts, 16 de gener del 2007
Teoria sobre els diners negres
Ara fa cinc anys que l’euro va començar a funcionar. Jo ja feia els comptes en euros des del final del 99, o abans i tot, just des del moment que es va fixar que un euro valdria 166,386 pessetes, que ara no recordo quan va ser. Llavors feia pocs comptes, la veritat siga diga, de manera que no em va ser difícil.
El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 14 de gener del 2007
Por de les lesions
Això de tenir un bloc és fantàstic perquè pots escriure el que vulguis sobre el tema que et peti i publicar-ho sense cap problema. I avui, aquest matí que m'he quedat sol fins al migdia, em ve de gust parlar una mica de futbol, ja ho veieu. Una mica, no gaire.
Vaig veure el partit d'ahir a la nit, de l'Espanyol contra el Barça. I els del Barça, la primera mitja hora del partit, em van fer l'efecte que es menjarien els de l'Espanyol sense despentinar-se gaire. Però va ser la primera mitja hora i prou. Perquè els del Barça van acusar de seguida les contínues guitzes i travetes que els feien els altres, més jovenets i amb més empenta, i es van arronsar. Sobretot, Xavi i Ronaldinho –que ja té versió en català de la web i això és molt i molt important per a la nostra llengua perquè diuen que és el millor jugador de futbol del món, però ara parlem d'una altra cosa. O sigui, crec que el Barça va perdre perquè els del Barça, uns quants del Barça, van decidir que no pagava la pena arriscar les seues valuoses cames en un partit dur com aquell, i encara durant la primera fase del campionat. I van fer un pas enrere.
No he llegit les crítiques dels diaris, però m'hi jugo un pèsol que l'anàlisi de molts comentaristes anirà per aquesta línia.
Jo crec que els jugadors d'aquest nivell han de ser conscients que les guitzes que poden rebre en un partit, les vegi o no l'àrbitre, formen part del seu contracte. Si davant les puntades i les potades s'arronsen, vol dir que no són prou professionals. Escolteu, els trilions que us paguen, us penseu que són només per fer filigranes els dies que les coses us van de cara, o què?
I de futbol ja no en sé gaire més. Hi sóc aficionat, però com que vaig estar de baixa de l'afecció (de mirar-me'l) durant tots aquells anys horrorosos del final de l'era Núñez, Gaspart, Van Gaal, etc., vaig perdre pistonada, i ara m'ho agafo amb més calma. I dorm més bé, és clar. Aquesta nit he clapat com un xiquet, tot i els tres gols que ens va fer l'equip mig filial del Madrit (davant el Madrit, no van pas jugar com ahir, no, els pericos...)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vaig veure el partit d'ahir a la nit, de l'Espanyol contra el Barça. I els del Barça, la primera mitja hora del partit, em van fer l'efecte que es menjarien els de l'Espanyol sense despentinar-se gaire. Però va ser la primera mitja hora i prou. Perquè els del Barça van acusar de seguida les contínues guitzes i travetes que els feien els altres, més jovenets i amb més empenta, i es van arronsar. Sobretot, Xavi i Ronaldinho –que ja té versió en català de la web i això és molt i molt important per a la nostra llengua perquè diuen que és el millor jugador de futbol del món, però ara parlem d'una altra cosa. O sigui, crec que el Barça va perdre perquè els del Barça, uns quants del Barça, van decidir que no pagava la pena arriscar les seues valuoses cames en un partit dur com aquell, i encara durant la primera fase del campionat. I van fer un pas enrere.
No he llegit les crítiques dels diaris, però m'hi jugo un pèsol que l'anàlisi de molts comentaristes anirà per aquesta línia.
Jo crec que els jugadors d'aquest nivell han de ser conscients que les guitzes que poden rebre en un partit, les vegi o no l'àrbitre, formen part del seu contracte. Si davant les puntades i les potades s'arronsen, vol dir que no són prou professionals. Escolteu, els trilions que us paguen, us penseu que són només per fer filigranes els dies que les coses us van de cara, o què?
I de futbol ja no en sé gaire més. Hi sóc aficionat, però com que vaig estar de baixa de l'afecció (de mirar-me'l) durant tots aquells anys horrorosos del final de l'era Núñez, Gaspart, Van Gaal, etc., vaig perdre pistonada, i ara m'ho agafo amb més calma. I dorm més bé, és clar. Aquesta nit he clapat com un xiquet, tot i els tres gols que ens va fer l'equip mig filial del Madrit (davant el Madrit, no van pas jugar com ahir, no, els pericos...)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 13 de gener del 2007
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
«Abans de la llengua, la consciència», va dir algú sense gaire raó, o molta, segons com. Però avui sí que em va bé. O sigui, en aquesta nota, més avall, parlaré de la llengua, però abans parlaré de consciència ciutadana i ecològica. Dit d’una altra manera, primer l’obligació (cívica), després la devoció (filològica).
Vaig parlar de grues i no vaig dir res del que resta del turó del Putget, que al capdamunt de tot de moment no hi ha grues perquè encara hi estan foradant, però aviat n’hi haurà. (A la punta de tot no hi ha grues, però uns metres més avall, a tocar del cim, sí que n’hi ha: al capdamunt del carrer de la Costa, cantonada amb Ferran Puig.)
Perquè heu de saber, amigues i amics, que la part de dalt de tot del turó l’han tallada ara pel mig com si fos un formatge de teta gallega. I ara, a la banda muntanya, la que dóna al Tibidabo, hi plantaran cent-cinquanta aparcaments, i per dissimular diu que hi faran també un esplai d’avis i un altre d’infants, per allò que se’n conservin els usos socials o com es digui. Val la pena, si voleu plorar, que feu un volt pel Putget, passeu pel carrer Marmellà i mireu el que queda de la punta de la muntanya... si quan hi passeu en queda alguna cosa. Només de veure això ja et fas una idea clara de la sensibilitat ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, que diuen que és d’esquerres.
El que ha passat amb aquest turó del Putget és paradigmàtic: la part que s’ha salvat (de moment) és la banda que mira al mar, que era l’originàriament privada, propietat de la família Morató, segons les cròniques oficials. La finca es deia «Torre España» i va ser cedida a l’Ajuntament amb la condició expressa que es conservés el jardí. L’altra part, la que ara foraden, no tenia aquesta condició. Els textos oficials diuen que «des de les places superiors [del parc del Putget] es pot contemplar una vista extraordinària tant en direcció al mar, amb tota [sic] Barcelona estesa als peus del visitant, com cap a la serra de Collserola.» Ara aquesta segona part –«...com cap a la serra de Collserola»– l’hauran de suprimir, perquè s’hi veuran aparcaments. Aparcaments i unes llars d’infants i casals d’avis molt socials que, no cal dir-ho, no es podien fer enlloc més de Barcelona que al capdamunt de tot d’una de les sis elevacions bàsiques –Carmel, Peira, Rovira, Putget, Monterols, Creueta del Coll– que temps era temps clapaven la part alta de la ciutat amb pigues verdes. Ànims, Ajuntament i companyia, que al Carmel encara hi ha camp per córrer i per explotar. Llàstima que el Parc Güell sigui patrimoni de la humanitat, oi?
I ara, la llengua.
Un amable lector diu que el nom del turó hauria de ser «Puget», i no «Putget». I té tota la raó, perquè el nom, vingui d’una denominació popular del turó o vingui d’un antropònim (recordeu Un senyor de Barcelona, de Pla), ve de puig, que com se sap deriva amb g/j (pujol, pujar, puges...), ja que la i de puig té la funció d'assenyalar que la g cal pronunciar-la amb so fricatiu prepalatal sonor (perdoneu els paraulots, jo també he hagut de mirar-los a la gramàtica per recordar-los) i per tant amb el so que trobem a bogeria, pagès, gener o rajar. Si no, la gent que veiés «pug» pronunciaria la g com la de «reg», i la cosa sonaria gairebé com «puc».
D’on ha sortit, doncs, la t de Putget? Segurament, diu el meu comunicant, de la pronúncia popular, que és «putxet», per analogia amb la pronúncia del mot primitiu «puig» (que es pronuncia com si s’escrigués «putx»). Però és impossible de seguir un rastre fiable d’aquests topònims/antropònims (topònim és el nom propi d'un indret, antropònim el d'una persona), perquè quan tires 50-70 anys enrere ja trobes grafies impossibles. Abans de Pompeu Fabra, que ens va codificar la llengua, això era el caos. De tota manera, no té gaire sentit que el nom oficial sigui «Putget», perquè així no ho pronuncia ningú: la gent diu «Putxet». Per tant, algú hauria de fer un cop de cap i tornat al «Puget» original o, si es vol, a «Putxet». Però «Putget» no té cap raó a favor, crec: perquè ni és correcte ni ho diu gairebé ningú... tret dels quatre que s'hi han fixat i han acabat per pronunciar el mot, esforçant-s'hi, tal com el veien escrit.
Si algú en sap més i coneix el secret del «Putget», ja ens ho dirà.
Vaig parlar de grues i no vaig dir res del que resta del turó del Putget, que al capdamunt de tot de moment no hi ha grues perquè encara hi estan foradant, però aviat n’hi haurà. (A la punta de tot no hi ha grues, però uns metres més avall, a tocar del cim, sí que n’hi ha: al capdamunt del carrer de la Costa, cantonada amb Ferran Puig.)
Perquè heu de saber, amigues i amics, que la part de dalt de tot del turó l’han tallada ara pel mig com si fos un formatge de teta gallega. I ara, a la banda muntanya, la que dóna al Tibidabo, hi plantaran cent-cinquanta aparcaments, i per dissimular diu que hi faran també un esplai d’avis i un altre d’infants, per allò que se’n conservin els usos socials o com es digui. Val la pena, si voleu plorar, que feu un volt pel Putget, passeu pel carrer Marmellà i mireu el que queda de la punta de la muntanya... si quan hi passeu en queda alguna cosa. Només de veure això ja et fas una idea clara de la sensibilitat ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, que diuen que és d’esquerres.
El que ha passat amb aquest turó del Putget és paradigmàtic: la part que s’ha salvat (de moment) és la banda que mira al mar, que era l’originàriament privada, propietat de la família Morató, segons les cròniques oficials. La finca es deia «Torre España» i va ser cedida a l’Ajuntament amb la condició expressa que es conservés el jardí. L’altra part, la que ara foraden, no tenia aquesta condició. Els textos oficials diuen que «des de les places superiors [del parc del Putget] es pot contemplar una vista extraordinària tant en direcció al mar, amb tota [sic] Barcelona estesa als peus del visitant, com cap a la serra de Collserola.» Ara aquesta segona part –«...com cap a la serra de Collserola»– l’hauran de suprimir, perquè s’hi veuran aparcaments. Aparcaments i unes llars d’infants i casals d’avis molt socials que, no cal dir-ho, no es podien fer enlloc més de Barcelona que al capdamunt de tot d’una de les sis elevacions bàsiques –Carmel, Peira, Rovira, Putget, Monterols, Creueta del Coll– que temps era temps clapaven la part alta de la ciutat amb pigues verdes. Ànims, Ajuntament i companyia, que al Carmel encara hi ha camp per córrer i per explotar. Llàstima que el Parc Güell sigui patrimoni de la humanitat, oi?
I ara, la llengua.
Un amable lector diu que el nom del turó hauria de ser «Puget», i no «Putget». I té tota la raó, perquè el nom, vingui d’una denominació popular del turó o vingui d’un antropònim (recordeu Un senyor de Barcelona, de Pla), ve de puig, que com se sap deriva amb g/j (pujol, pujar, puges...), ja que la i de puig té la funció d'assenyalar que la g cal pronunciar-la amb so fricatiu prepalatal sonor (perdoneu els paraulots, jo també he hagut de mirar-los a la gramàtica per recordar-los) i per tant amb el so que trobem a bogeria, pagès, gener o rajar. Si no, la gent que veiés «pug» pronunciaria la g com la de «reg», i la cosa sonaria gairebé com «puc».
D’on ha sortit, doncs, la t de Putget? Segurament, diu el meu comunicant, de la pronúncia popular, que és «putxet», per analogia amb la pronúncia del mot primitiu «puig» (que es pronuncia com si s’escrigués «putx»). Però és impossible de seguir un rastre fiable d’aquests topònims/antropònims (topònim és el nom propi d'un indret, antropònim el d'una persona), perquè quan tires 50-70 anys enrere ja trobes grafies impossibles. Abans de Pompeu Fabra, que ens va codificar la llengua, això era el caos. De tota manera, no té gaire sentit que el nom oficial sigui «Putget», perquè així no ho pronuncia ningú: la gent diu «Putxet». Per tant, algú hauria de fer un cop de cap i tornat al «Puget» original o, si es vol, a «Putxet». Però «Putget» no té cap raó a favor, crec: perquè ni és correcte ni ho diu gairebé ningú... tret dels quatre que s'hi han fixat i han acabat per pronunciar el mot, esforçant-s'hi, tal com el veien escrit.
Si algú en sap més i coneix el secret del «Putget», ja ens ho dirà.
dijous, 11 de gener del 2007
L’estat prepotent
El dia 8 de gener d'enguany, o siga, dilluns passat, l’Estat espanyol m’ha retornat uns diners que em va obligar a pagar injustament durant l’any 2005, corresponents a la liquidació de l’IRPF de l’any esmentat. Jo sé que ara podria reclamar-los interessos pel retard, i segurament em donarien la raó, però el mal és que sóc jo qui haig de molestar-me a demanar la compensació, no és automàtica com quan és el ciutadà del carrer qui s’endarrereix en un pagament que havia de fer.
A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)
Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.
(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)
Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.
(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 9 de gener del 2007
11 grues
Molts dies quan dino prop del despatx en acabat faig un tomb per un del turons de la vora: el Putget, el Portell –on hi ha el Parc Güell– o la Creueta del Coll.
Avui m’he assegut una estona en una plana del Putget on em penso que encara no m’havia aturat mai i he comptat les grues dels voltants que es veien a través dels arbres, en un territori de dos-cents metres enviró meu: nou grues. Davant mateix fan un edifici que ja s’ha enlairat vuit pisos, i sembla que no han acabat. I encara unes altres dues grues una mica més amunt, ja a la falda de Collserola, en el fragment xicotet que des d’aquí puc veure de la muntanya on hi ha el Tibidabo.
Deunidó com vigila l’Ajuntament de Barcelona que no es construeixi allà on sempre ens pensàvem que no es podia construir, deunidó com vigilen els ecologistes que diu que hi ha a l’Ajuntament el poc que queda dels petits respiradors de Barcelona, deunidó com s’enfilen les grues per la muntanya, deunidó com creixen cada cop més els edificis en alçada, siguis on siguis de Barcelona. Tinc un amic arquitecte que diu que els de l’Ajuntament són molt estrictes... amb ell. Li he dit al meu amic que això és perquè no sap a quina porta ha de trucar. I l’he animat a no trucar-hi, si la descobreix.
Avui m’he assegut una estona en una plana del Putget on em penso que encara no m’havia aturat mai i he comptat les grues dels voltants que es veien a través dels arbres, en un territori de dos-cents metres enviró meu: nou grues. Davant mateix fan un edifici que ja s’ha enlairat vuit pisos, i sembla que no han acabat. I encara unes altres dues grues una mica més amunt, ja a la falda de Collserola, en el fragment xicotet que des d’aquí puc veure de la muntanya on hi ha el Tibidabo.
Deunidó com vigila l’Ajuntament de Barcelona que no es construeixi allà on sempre ens pensàvem que no es podia construir, deunidó com vigilen els ecologistes que diu que hi ha a l’Ajuntament el poc que queda dels petits respiradors de Barcelona, deunidó com s’enfilen les grues per la muntanya, deunidó com creixen cada cop més els edificis en alçada, siguis on siguis de Barcelona. Tinc un amic arquitecte que diu que els de l’Ajuntament són molt estrictes... amb ell. Li he dit al meu amic que això és perquè no sap a quina porta ha de trucar. I l’he animat a no trucar-hi, si la descobreix.
diumenge, 7 de gener del 2007
Retorn
Hola, ja sóc aquí, després de sis dies recarregant les piles –em sap greu pels que defugiu aquesta expressió, però em sembla molt gràfica, i universal– en una masia del terme de Torrelavit, prop de Sant Sadurní, davant per davant de la serra de Mediona –al fons i cap al nord, l’Ordal; a l’oest, Montserrat–, mirant amb molt d’interès el foc a terra, llegint una mica i escoltant el vent i la gent amb què m’estava –bona gent, amics de tota la vida.
Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.
Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.
Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 30 de desembre del 2006
Aquest any que s’acaba
Aquest any que ara acaba he tingut de clients les entitats que diré tot seguit, o hi he fet col·laboracions esporàdiques: Ajuntament de Zumaia (institucional basc), Arin (arquitectura i enginyeria), Artandi IV SL (alimentació), Archivo Histórico Nacional (institucional espanyol), Arxiu Històric de Sabadell (institucional català), AstraZeneca (indústria farmacèutica), AXA (assegurances), Banc Sabadell (serveis financers), Banco Herrero (serveis financers), Banco Santander (serveis financers), Banco Sygma (serveis financers), Banco Urquijo (serveis financers), Barcelona Tours (transports), Bermejo Comunicación (comunicació), Bodegues Miguel Torres (alimentació), Bulevard Rosa (distribució), Caja Castilla - La Mancha (serveis financers), Caja Madrid (serveis financers), Cañas y Tapas (restauració humana), Carrefour (distribució), Cerveses Damm (alimentació), Chocolat Factory (alimentació), Cidem (institucional català), Coca-Cola (alimentació), Cambra dels Diputats del Marroc (institucional marroquí), Consorci d’Aigües de Tarragona (serveis bàsics), Continental Airlines (transports), CR Listen (serveis d’oci), Crèdit Andorrà (serveis financers), Cuatrecasas Advocats (serveis jurídics), Departament de Benestar i Família (institucional català), Departament de Cultura (institucional català), Departament de Presidència (institucional català), DO Mixtura (entreteniment), El Corte Inglés (distribució), EMESA (materials de construcció), FresCo (restauració humana), Endesa (serveis bàsics), Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (política), Eusko Jaurlaritzaren Kultura Saila (institucional basc), Fundació Agbar (serveis bàsics), Fundació del Cor (serveis mèdics), Fundació Raval Solidari (serveis socials), Gelabert-Azzopardi (entreteniment), Gestmusic-Endemol (entreteniment), Grup Olivé (restauració humana), Grup Accenture (serveis logístics), Hay Group (consultoria), Honda (automoció), Institut Català de les Dones (institucional català), Krata SA (arquitectura i enginyeria), La Vanguardia (comunicació), Llongueras (perruquer), Mallol Traductors Associats (serveis d’edició), Mapfre (assegurances), Matias Guarro Espais (mobles), McDonald’s (restauració humana), Microsoft (serveis informàtics), Ministerio de Administraciones Públicas (institucional espanyol), Ministerio de Sanidad y Consumo (institucional espanyol), Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales (institucional espanyol), Mitsubishi Electric (indústria electrònica), Museo del Prado (institucional espanyol), Nike (roba esportiva), Padi Productions (comunicació), Palau de la Música (entreteniment), Palau Robert (institucional català), Parlament de Catalunya (institucional català), Pearson Education (entreteniment), Pioneer (tecnologia), Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (institucional català), Racó Català (comunicació), Registro Mercantil Central (institucional espanyol), Renfe (transports), Repsol YPF (energia), Sabadell Banca Privada (serveis financers), Seur (distribució), Siemens (tecnologia), Talismán Convenciones (serveis d’oci), Teatro de la Zarzuela de Madrid (entreteniment), TradHoc (serveis d’edició), Trespuntzero (comunicació), Universitat Politècnica de Catalunya, Urruska (hostaleria), VIPS (restauració humana), Villarrosàs (comunicació), Ya.com (telecomunicacions). També he editat o traduït textos variats de dos escriptors i una escriptora, articles d’opinió de dos columnistes de premsa, treballs científics i de divulgació d’uns quants professors i investigadors universitaris, actes i memòries de congressos i jornades, documents de diversos jutjats de Barcelona i d'unes quantes comunitats de propietaris de tot arreu... Total, cap a un centenar de clients diferents.
Ho he volgut escriure, deixar-ne constància, perquè encara em sembla mentida com han anat les coses: fa tres anys i mig que vaig muntar aquest despatx amb una sabata i una espardenya. Gràcies, Jordi, per la inestimable contribució... a la meva autoestima.
I a tots, bon any nou 2007. (I no m’espereu per aquí fins al 7 o 8 de gener: me’n vaig uns dies de vacances a Sant Sadurní d’Anoia, com cada any, ben desconnectat de tot.)
Ho he volgut escriure, deixar-ne constància, perquè encara em sembla mentida com han anat les coses: fa tres anys i mig que vaig muntar aquest despatx amb una sabata i una espardenya. Gràcies, Jordi, per la inestimable contribució... a la meva autoestima.
I a tots, bon any nou 2007. (I no m’espereu per aquí fins al 7 o 8 de gener: me’n vaig uns dies de vacances a Sant Sadurní d’Anoia, com cada any, ben desconnectat de tot.)
divendres, 29 de desembre del 2006
«Plantem cara»
No puc resistir la temptació de copiar tal com raja l’article que va publicar el mestre Joan Solà a l’Avui d'ahir dijous:
«Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s'hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n'hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
»Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.
»La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya Dóna corda al català, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n'ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d'humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d'una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l'agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s'hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.» (Joan Solà, supl. «Cultura», Avui 28 desembre 2006)
«Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s'hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n'hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
»Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.
»La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya Dóna corda al català, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n'ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d'humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d'una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l'agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s'hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.» (Joan Solà, supl. «Cultura», Avui 28 desembre 2006)
dijous, 28 de desembre del 2006
He fet una BA
Us vaig dir que tenia una aventura extraordinària per explicar-vos. És una història d’anys. L’explicaré emmascarant moltes dades, perquè no és correcte fer ús públic d’informacions confidencials.
Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.
Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.
Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!
I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!
Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.
Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.
Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.
I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?
Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.
Era això, telegràficament.
Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.
Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.
Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.
Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!
És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.
Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.
Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!
I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!
Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.
Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.
Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.
I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?
Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.
Era això, telegràficament.
Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.
Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.
Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.
Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!
És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 23 de desembre del 2006
L’herència que he rebut
La llengua amb l’accent i la cantarella anoienca, i les dites de la comarca, i l’orgull de parlar bé l’idioma, i els renoms dels veïns i dels cappares del poble, i tenir una rambla i un passeig, i el conill amb allioli i les costelles a la brasa i la carn d’olla i els canelons, i els panellets i la crema cremada encara que jo no tasti el sucre, i no cansar-se de sentir com toca la cobla ni de veure ballar sardanes ni de mirar els castellers –ni de patir cada vegada pel pom de dalt–, i ser estalviador i no comprar res si no tens diners, i fer un petó i no dos, i ser assenyat i ensems arrauxat i alhora pactista, i no celebrar el Nadal fins el dia 25, i no fer tanta festa per l’aniversari com pel sant o el dia del nom, i saber cantar Els segadors i El cant de la senyera i també Muntanyes del Canigó, i conèixer una mica els bolets, i posar el caganer al pessebre i fer servir el porró i apreciar el pa amb oli i ametlles crues...
Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.
Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?
Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.
Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.
Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?
(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)
En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.
Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:
–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.
–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.
–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.
–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.
(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)
I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.
I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).
Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.
Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.
Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?
Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.
Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.
Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?
(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)
En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.
Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:
–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.
–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.
–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.
–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.
(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)
I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.
I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).
Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.
dijous, 21 de desembre del 2006
Les ulleres tronades
Escrivia fa uns mesos l’admirat –per mi no sempre, però generalment sí– i homèric –ara li fan broma amb aquest epítet, que no sé si fa referència al clàssic grec o al modern nord-americà: hi caieu?– Quim Monzó: «L’evolució dels costums fa que el que a començament dels noranta era imprescindible per fer-se veure avui hagi quedat tronat. L’any 1992, per exemple, no es portaven ulleres estretes i allargades, i ara no hi ha qui se n’escapi.» (LV, 4 octubre 2006)
Doncs bé, em va tocar la cama del mal. Jo em vull escapar de les ulleres que duu tothom, i no trobo enlloc, ara que me les vull canviar, que en tinguin cap de les que jo faig servir de sempre: de muntura rodona –rodona perfecta– i de pasta, no metàl·liques (sense pont ni suports metàl·lics, tampoc). Hi ha cap lector d’aquest bloc que em pugui donar una pista per trobar-ne?
I si no ens veiem... bon Nadal. No, abans de Nadal penjaré aquí encara una altra cosa, com ja és tradicional en aquest bloc. El Nadal mereix una nota específica.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Doncs bé, em va tocar la cama del mal. Jo em vull escapar de les ulleres que duu tothom, i no trobo enlloc, ara que me les vull canviar, que en tinguin cap de les que jo faig servir de sempre: de muntura rodona –rodona perfecta– i de pasta, no metàl·liques (sense pont ni suports metàl·lics, tampoc). Hi ha cap lector d’aquest bloc que em pugui donar una pista per trobar-ne?
I si no ens veiem... bon Nadal. No, abans de Nadal penjaré aquí encara una altra cosa, com ja és tradicional en aquest bloc. El Nadal mereix una nota específica.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 19 de desembre del 2006
Empresaris altruistes
He entès, per fi, que hi pot haver empresaris i creadors de llocs de treball altruistes. No cal que siguin tots capitalistes exacerbats, no cal considerar-los tots ambiciosos i abassegadors de riquesa. He tingut ocasió aquesta setmana de proposar a unes quantes persones que s’incorporessin al nostre grup d’editors de textos –traductors, transcriptors, correctors i altres feines similars– i he vist lluir els ulls dels interessats i interessades, tot i que nosaltres no els garantim res ni hi establim cap contracte. Ens limitem a proposar i avalar el seu nom de cara a uns clients que volen fer determinades feines amb nosaltres –i amb la nostra garantia–, i llavors els nous fitxatges, com els antics, com jo mateix, treballem com a autònoms, facturem cadascú pel nostre compte i allò dura el que dura la feina, ni més ni menys: poden ser mesos, poden ser anys. Pot ser un sol client que té molt volum de feina per fer, poden ser clients diversos que cadascun d’ells té uns quants encàrrecs més xicotets, poden ser clients que ens duen treballs esporàdics o bé clients que ens passen feina periòdica. Hi ha de tot.
I després de tenir les entrevistes esmentades amb candidats i candidates he sentit una satisfacció que no coneixia, una mena d’orgull d’haver pogut fer, amb la mica de poder que he tingut, una bona acció: donar feina. I per això he entès que hi pot haver empresaris que siguin empresaris, en part o del tot, per aquest mateix afany de donar feina a altres. És una experiència nova per a mi –ja sé que em direu que mai no acabo de madurar del tot.
I parlant de bones accions, un dia d’aquests us n’explicaré una d’extraordinària que m’ha passat fa poc.
(I encara un avís: no m’envieu currículums, que no «fitxo» –és una manera de dir-ho– ningú si no el/la conec personalment.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I després de tenir les entrevistes esmentades amb candidats i candidates he sentit una satisfacció que no coneixia, una mena d’orgull d’haver pogut fer, amb la mica de poder que he tingut, una bona acció: donar feina. I per això he entès que hi pot haver empresaris que siguin empresaris, en part o del tot, per aquest mateix afany de donar feina a altres. És una experiència nova per a mi –ja sé que em direu que mai no acabo de madurar del tot.
I parlant de bones accions, un dia d’aquests us n’explicaré una d’extraordinària que m’ha passat fa poc.
(I encara un avís: no m’envieu currículums, que no «fitxo» –és una manera de dir-ho– ningú si no el/la conec personalment.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 16 de desembre del 2006
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Deia l’altre dia que per alleugerir la pressió d’usuaris que pateix el metro de Barcelona, especialment en determinats trams i a hores punta, caldria racionalitzar més bé els serveis públics de transport terrestre, o sigui, els autobusos. La meva proposta és que les línies d’autobús haurien de ser llançadores que anessin amunt i avall dels carrers de l’Eixample –només una línia d’autobús per carrer, però amb cotxes molt seguits–, i llavors en els extrems de la xarxa de l’Eixample hi hauria d’haver altres llançadores que anessin als diversos barris.
Per exemple, per anar del despatx a casa ara, jo agafaria un autobús que baixaria per República Argentina –només hi hauria una línia, amb diversos cotxes que farien contínuament el trajecte de República Argentina amunt i avall– fins a Lesseps o Diagonal (lògicament, els carrers d’un sol sentit es doblarien amb els paral·lels, que sempre n’hi ha). Si baixés a Lesseps agafaria l’autobús de la Ronda del Mig –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Lepant; si baixés a la Diagonal agafaria l’autobús de la Diagonal –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Rosselló; i a Lepant o a Rosselló agafaria la línia d’aquest carrer fins a casa meua. Per tots aquests carrers que he dit hi passen ara autobusos (3, 4, 5 o més línies), o sigui que no caldria multiplicar el nombre de cotxes que caldrien –segurament seria al contrari, es podrien dedicar cotxes a línies perifèriques que ara no existeixen o estan molt mal servides–, sinó senzillament regularitzar, racionalitzar el servei.
I si arribo a Diagonal/Rosselló i el carrer Rosselló està tallat per obres, per un accident o pel que sigui? Doncs pujo a Indústria i agafo la línia d’Indústria o baixo a València i agafo la línia de València. I així sempre.
I si hagués d’anar més enllà de República Argentina? Doncs al capdamunt de República Argentina hi hauria un autobús que faria la Ronda de Dalt –i aquesta línia ja existeix, la 60, però ara té molt pocs cotxes– fins que arribés al punt on vull tirar encara més amunt (Arrabassada, Sant Genís, Montbau, Roquetes o el que sigui), i allà agafaria l’autobús de barri corresponent, i així per als altres barris de Barcelona. I no ens trobaríem voltant per tots aquests barris autobusos immensos de 40 o 60 places que vénen de l’altra punta de la ciutat i quan arriben a l’altre extrem només porten un o dos usuaris. Uns autobusos que han d’anar i tornar de Roquetes fins a la plaça d’Espanya, a l’altra punta de Barcelona, i així tot el dia. I volen que les línies funcionin correctament i que no hi hagi retards? Sembla que ho facin expressament, amb aquests recorreguts de llargària transsiberiana...
O sigui, les línies haurien de ser molt més curtes que ara, la gent hauria de fer més transbordaments i caldria evitar que si un mal dia s’embussa un carrer, patissin les vuit o deu línies que tenen una part del recorregut per aquell carrer. Quan es talla la Diagonal ara, o Balmes, o Aribau, o la Gran Via, el caos dels autobusos s’estén per tot Barcelona. Amb aquest sistema que dic jo, si es tallava la Diagonal només patiria la línia de la Diagonal, i els usuaris podrien anar al carrer de dalt o al de sota i agafar un altre autobús. Per descomptat, el «meu» sistema es completa amb la proposta que hi hagi carril bus pertot arreu on hagi de circular un autobús públic, i això no entenc com no és ja així, encara que no es canviï l’estructura bàsica de la xarxa.
Aquesta proposta la vaig fer, amb molt de detall i molt ben treballada, a la companyia de TMB fa una bona colla d’anys. Ara, fa uns mesos, va sortir una notícia als diaris dient que estaven estudiant fer una cosa similar. A mi no m’han dit res i m’és igual: el que m’interessa és que es faci, no que em facin cas. L’autoestima me la guanyo per altres vies. I a més, és molt possible que la meva idea se li hagi acudit a molta altra gent, perquè és de sentit comú.
Per exemple, per anar del despatx a casa ara, jo agafaria un autobús que baixaria per República Argentina –només hi hauria una línia, amb diversos cotxes que farien contínuament el trajecte de República Argentina amunt i avall– fins a Lesseps o Diagonal (lògicament, els carrers d’un sol sentit es doblarien amb els paral·lels, que sempre n’hi ha). Si baixés a Lesseps agafaria l’autobús de la Ronda del Mig –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Lepant; si baixés a la Diagonal agafaria l’autobús de la Diagonal –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Rosselló; i a Lepant o a Rosselló agafaria la línia d’aquest carrer fins a casa meua. Per tots aquests carrers que he dit hi passen ara autobusos (3, 4, 5 o més línies), o sigui que no caldria multiplicar el nombre de cotxes que caldrien –segurament seria al contrari, es podrien dedicar cotxes a línies perifèriques que ara no existeixen o estan molt mal servides–, sinó senzillament regularitzar, racionalitzar el servei.
I si arribo a Diagonal/Rosselló i el carrer Rosselló està tallat per obres, per un accident o pel que sigui? Doncs pujo a Indústria i agafo la línia d’Indústria o baixo a València i agafo la línia de València. I així sempre.
I si hagués d’anar més enllà de República Argentina? Doncs al capdamunt de República Argentina hi hauria un autobús que faria la Ronda de Dalt –i aquesta línia ja existeix, la 60, però ara té molt pocs cotxes– fins que arribés al punt on vull tirar encara més amunt (Arrabassada, Sant Genís, Montbau, Roquetes o el que sigui), i allà agafaria l’autobús de barri corresponent, i així per als altres barris de Barcelona. I no ens trobaríem voltant per tots aquests barris autobusos immensos de 40 o 60 places que vénen de l’altra punta de la ciutat i quan arriben a l’altre extrem només porten un o dos usuaris. Uns autobusos que han d’anar i tornar de Roquetes fins a la plaça d’Espanya, a l’altra punta de Barcelona, i així tot el dia. I volen que les línies funcionin correctament i que no hi hagi retards? Sembla que ho facin expressament, amb aquests recorreguts de llargària transsiberiana...
O sigui, les línies haurien de ser molt més curtes que ara, la gent hauria de fer més transbordaments i caldria evitar que si un mal dia s’embussa un carrer, patissin les vuit o deu línies que tenen una part del recorregut per aquell carrer. Quan es talla la Diagonal ara, o Balmes, o Aribau, o la Gran Via, el caos dels autobusos s’estén per tot Barcelona. Amb aquest sistema que dic jo, si es tallava la Diagonal només patiria la línia de la Diagonal, i els usuaris podrien anar al carrer de dalt o al de sota i agafar un altre autobús. Per descomptat, el «meu» sistema es completa amb la proposta que hi hagi carril bus pertot arreu on hagi de circular un autobús públic, i això no entenc com no és ja així, encara que no es canviï l’estructura bàsica de la xarxa.
Aquesta proposta la vaig fer, amb molt de detall i molt ben treballada, a la companyia de TMB fa una bona colla d’anys. Ara, fa uns mesos, va sortir una notícia als diaris dient que estaven estudiant fer una cosa similar. A mi no m’han dit res i m’és igual: el que m’interessa és que es faci, no que em facin cas. L’autoestima me la guanyo per altres vies. I a més, és molt possible que la meva idea se li hagi acudit a molta altra gent, perquè és de sentit comú.
dijous, 14 de desembre del 2006
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes (1)
L’altre dia hi havia un titular a l’Avui que deia (ho reprodueixo sense les cometes que aquí correspondria afegir-hi per part meva, per tractar-se d’una citació, només perquè es vegi l’efecte que feia allò exactament): L’‘i tu més’ entre populars i socialistes (Avui, 9 desembre 2006).
Des del punt de vista de les convencions gràfiques actuals no hi ha res a dir. Però segurament podreu comprovar amb una petita enquesta al voltant vostre que força gent s’hi entrebanca, ho ha de llegir dos cops per entendre de què es tracta.
I com s’ha de llegir això? «Li tu més...»? O bé la majoria dels catalanoparlants, si han de llegir-ho en veu alta perquè algú els escolta, no fan més aviat: «El ‘i tu més’...»? Crec que la majoria, per fer-se entendre, ho llegirien d’acord amb la segona opció, és a dir, eliminant l’apòstrof i pronunciant l’article íntegre.
És per això que volent seguir en aquest punt l’esperit de Pompeu Fabra, que va deixar dictaminat, per exemple, que les paraules femenines prefixades amb una a- amb valor negatiu no s’havien d’apostrofar (cal[ia] escriure, i sobretot dir, la anormalitat i no l’anormalitat, perquè aquesta segona opció es confondria fonèticament amb la seva inversa, la normalitat), ni tampoc els articles definits femenins «quan ho demana la pronúncia» (cal escriure la ira i no l’ira; és la una del migdia, i no és l’una del migdia), crec que les construccions que comencen amb cometes no s’haurien d’apostrofar.
És a dir, les cometes s’haurien de considerar com un signe de separació prosòdica entre l’article o preposició susceptible d’apostrofació i l’expressió introduïda per les cometes, per facilitar així la lectura apropiada i entenedora d’aquella expressió.
Una altra possibilitat, si no es tracta d’una citació, és traslladar les cometes abans de l’apostrofació, de manera que en comptes de dir «L’amor cortès és l’“ideal” de la literatura medieval» es podria escriure «L’amor cortès és “l’ideal” de la literatura medieval». Però aquesta solució no ens serviria per escriure «Puigcercós fa “d’home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», sinó que caldria escriure, seguint la convenció actual, «Puigcercós fa d’“home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», ja que la frase original de Puig se suposa que era «Puigcercós és l’home dels encàrrecs de Montilla», amb la quan cosa la preposició «de» no forma part de la citació. Jo proposo que s’escrigui «Puigcercós fa de “home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», amb la qual cosa el lector pronunciarà la frase fent una breu pausa prosòdica abans del mot «home», de manera que quedi clar que la citació de Puig és «home dels encàrrecs de Montilla», a fi que l’eventual oient entengui la frase d’aquesta manera (no feu cas de l’exemple, que és inventat: no recordo qui va dir exactament què ;-)).
Josep M. Pujol i Joan Solà diuen que no és «condemnable» que se segueixi aquest criteri que proposo aquí, i constaten que n’hi ha que ja el segueixen: «Davant d’una expressió entre cometes no hi ha cap raó [el vigilant en discrepa: sí que hi ha raons] per prescindir de l’apòstrof, encara que alguns ho facin i no sigui, en rigor, condemnable.» (Pujol, J.M. i Solà, J.: Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, Columna Edicions, Barcelona 1995, § 5.6, p. 177, la negreta és meva).
I fins aquí he deixat de banda el fet tan corrent que en la tipografia de molts diaris només hi ha un tipus d’apòstrof i un tipus de cometes, no dibuixades sinó rectes, o sempre ascendents o descendents, de manera que en molts casos també des del punt de vista estètic hi guanyaríem una mica amb aquest criteri que proposo, ja que quan en els titulars d’aquests diaris coincideix un apòstrof amb unes cometes dobles, el que s’hi veu són tres apòstrofs seguits, com ara: «Puigcercós fa d’”home dels encàrrecs” per a Montilla, segons diu Puig».
Afegitó del 6 juliol 2007. Mireu què he trobat, de Joan Coromines: «Un altre terme valencià potser fóra mereixedor d’entrar amb tots els honors en la llengua literària general: habitança. Té el sentit d’•habitatge, habitacle’, o sigui edificació on viuen persones...» (Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor: Barcelona 1989).
- Heu vist com Coromines evita el contacte entre l’apòstrof i la cometa simple i s’inventa aquest punt volat per salvar l’obstacle? Per tant, el meu escrúpol no és tan estrany. Tinc bons avaladors...;-)
Afegitó 15 abril 2009. Escriu Empar Moliner a l'Avui: «Ja falta poc per a Sant Jordi i els programes de ràdio i els suplements literaris més diligents s'apressen a demanar als escriptors que els contestin simpàtics i creatius qüestionaris relacionats amb la seva professió [...] La pregunta "Confessa'ns un racó on hagis escrit" ja va ser feta l'any passat. I la d'"Un paradís per perdre's amb una novel·la", l'anterior. Esclar que la de "Vas als pessebres literaris?", l'altre. I la d'"A qui li regalaries una rosa?", el d'abans. Per això, aquest any [...]»
- Pregunto jo: això de «I la d'"Un paradís..."» o això altre de «I la d'"A qui li regalaries...?"», creieu que es pot llegir amb normalitat? La primera encara, perquè «dun» només pot interpretar-se com a «d'un»; però la segona, que pot ser, en català oriental, «da», «de», «d'a» o «d'e»? No seria molt més entenedor «I la de "A qui li regalaries...?"»
Afegitó 24 abril 2009. Escriu Iu Forn a l'Avui d'ahir: «Passen els anys, passen els governs i [a Madrid] continuen amb l'"a por ellos". Sempre collant, mai afluixant.»
- Em faig les mateixes preguntes de l'altre dia.
Afegitó 24 juliol 2009. Sento una diputada que diu això al Parlament de Catalunya: «[aquesta resolució] descriu el què i ordena el "i ara què"».
- Ha pronunciat molt clarament el i l'ha separat ostensiblement de l'expressió entre cometes, perquè l'entenguessin els altres diputats. És exactament això el que volia dir: ha estat una prova oral claríssima.
Afegitó 26 maig 2011: una altra diputada diu molt clarament: «Em temia això del "i tu més" una mica, senyora consellera», amb pausa prosòdica clara entre «del» i «i tu més».
Afegitó 1 novembre 2009. Títol de l’editorial de l’Avui, 29 octubre 2009: «El ‘i tu més’ no regenerarà la política». Frase de Joan Barril a El Periódico, 1 novembre 2009: «Convergència [...] són els que més han abusat de l’estratègia del ‘i tu més’.»
Afegitó 16 abril 2011. Títol de l'editorial del diari Ara: De ‘I ara què?’ a ‘Ara sí, l'hora de la veritat’.
- No apostrofen la preposició inicial de, per facilitar la lectura. És això.
Afegitó setembre 2011. «L’Archie, a part del gimnàs, els oferia unes sessions de “I això, com funciona?”» (Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), Tusquets Editors, Barcelona 2011; títol original: Hotel in Flight, ed. Faber & Faber, Londres 1939; traducció de Miquel Berga Bagué).
- I no «...unes sessions d’“I això, com funciona?”», que em sembla gairebé impronunciable. Molt bé, Miquel Berga, per haver tirat pel dret i, en contra del que recomanen els manuals, fer el que et demanava el sentit comú.
Un altre afegitó setembre 2011. El “ho he de fer tot bé...” (La Vanguardia.cat, 20 setembre 2011).
- Com, si no? L’“ho he de fer...”? Això també seria impronunciable.
Afegitó octubre 2011: uns titulars que em sembla que voregen el ridícul: 40 anys d'“I am a Catalan” (El Punt Avui), 40 anys de l'"I am a Catalan" (web TV3).
Afegitó desembre 2011. Un article de Jordi Llavina a La Vanguardia parla de cafès (establiments): En el A Brasileira de Lisboa vaig seure al costat... (i no En l'A Brasileira de Lisboa...). Bé.
Afegitó 18 gener 2012. La Vanguardia titula: El 'i punt' final de Fraga. Bé. Sembla que la versió catalana La Vanguardia, pels exemples que hem vist fins ara, té la idea prou clara.
Afegitó novembre 2015. A l'Ara, en canvi, no acaben de tenir un criteri clar: Rivera, un 'home d'estat' refugiat en l'"en podem parlar" (Ara 18 nov 2015)
I també: ...estan fent les coses tal com les empreses volen, allò d’“em paguen per això” que avui més que abans pot dir tant un periodista com un pistoler a sou» (El País.cat, 26 nov. 2015)
Afegitó 7 desembre 2015. Defensa de l''i tu més' (El Periódico). Opten per introduir l'expressió citada amb cometes simples, en comptes de dobles. I això no sols en el titular, que és el que he copiat, sinó al llarg de tot l'article: ¿Per què ha de ser dolent l''i tu més'?; El menyspreu a l''i tu més' està tan instal·lat...; sol utilitzar l''i tu més' d'una manera...; etc.
Afegitó 15 desembre 2015. De l’“i tu, més” a l’“i jo, més” (titular El Punt Avui).
Afegitó 9 maig 2020. L’«o una cosa o l’altra» és massa gran, fan escriure a Franz Kafka en les seves Cartes a Milena (Quid Pro Quo Edicions, Pollença 2018)
Article apostrofat davant determinades sigles i abreviacions
Ja que hi som: veig que a l'ésAdir, en alguns diaris (no en tots), al Parlament de Catalunya, etc., s'apostrofa de vegades l'article quan precedeix el nom d'una via pública (l'A-2, l'A-7, etc.) o altres sigles femenines iniciades amb nom de lletra (l'FP, l'SS, etc.; encara no he vist, però, cap exemple escrit amb la lletra L, però hauria de ser, segons aquest criteri, l'L2, si parlàvem d'una línia del metro, no?)
I em demano: els noms de les vies públiques o els de les lletres inicials d'aquestes altres sigles són diferents dels noms de les lletres? Per què? No volíem evitar confusions amb l'excepció abans transcrita sobre l'apostrofació? Si volem evitar-les ("ha dit l'AP-2 o la P-2?"), jo ho tinc ben clar: la A, la AP, la A-2, la A(H1N1), igual com la FP, la SS (si és que s'escriu mai així l'abreviatura de la Seguretat Social, ja que en molts idiomes s'intenta evitar aquesta sigla perquè "SS" recorda massa "les SS" nazis; crec que aquí s'abreuja més aviat amb "S. Soc.", "Seg. Soc." i fórmules similars), la L9... qualsevol lletra o sigla que es pronunciï lletrejant i que es pugui confondre amb l'article femení precedent, segons les regles fins ara establertes, hauria d'anar sense apòstrof. I, és clar, el ABC (diari espanyol, masculí) contraposat a la ABC (emissora americana).
O bé mirem de desfer equívocs o bé decidim tots plegats que no hi ha excepcions de cap mena en les regles de l'apostrofació i, per tant: l'a, l'una, l'essa, etc. Siguem coherents, sisplau.
(Afegitó del 14 desembre 2009. Titular d'El Periódico: "La neu i el gel causen problemes de tràfic [sic] a la A-2 i a l'AP-2." Això sí que és afinar, aquestes diferències... incomprensibles. O ha estat un error?)
He escrit més sobre això aquí.
Específicament sobre el tema "Apòstrof davant cometes" Continua aquí.
Des del punt de vista de les convencions gràfiques actuals no hi ha res a dir. Però segurament podreu comprovar amb una petita enquesta al voltant vostre que força gent s’hi entrebanca, ho ha de llegir dos cops per entendre de què es tracta.
I com s’ha de llegir això? «Li tu més...»? O bé la majoria dels catalanoparlants, si han de llegir-ho en veu alta perquè algú els escolta, no fan més aviat: «El ‘i tu més’...»? Crec que la majoria, per fer-se entendre, ho llegirien d’acord amb la segona opció, és a dir, eliminant l’apòstrof i pronunciant l’article íntegre.
És per això que volent seguir en aquest punt l’esperit de Pompeu Fabra, que va deixar dictaminat, per exemple, que les paraules femenines prefixades amb una a- amb valor negatiu no s’havien d’apostrofar (cal[ia] escriure, i sobretot dir, la anormalitat i no l’anormalitat, perquè aquesta segona opció es confondria fonèticament amb la seva inversa, la normalitat), ni tampoc els articles definits femenins «quan ho demana la pronúncia» (cal escriure la ira i no l’ira; és la una del migdia, i no és l’una del migdia), crec que les construccions que comencen amb cometes no s’haurien d’apostrofar.
És a dir, les cometes s’haurien de considerar com un signe de separació prosòdica entre l’article o preposició susceptible d’apostrofació i l’expressió introduïda per les cometes, per facilitar així la lectura apropiada i entenedora d’aquella expressió.
Una altra possibilitat, si no es tracta d’una citació, és traslladar les cometes abans de l’apostrofació, de manera que en comptes de dir «L’amor cortès és l’“ideal” de la literatura medieval» es podria escriure «L’amor cortès és “l’ideal” de la literatura medieval». Però aquesta solució no ens serviria per escriure «Puigcercós fa “d’home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», sinó que caldria escriure, seguint la convenció actual, «Puigcercós fa d’“home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», ja que la frase original de Puig se suposa que era «Puigcercós és l’home dels encàrrecs de Montilla», amb la quan cosa la preposició «de» no forma part de la citació. Jo proposo que s’escrigui «Puigcercós fa de “home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», amb la qual cosa el lector pronunciarà la frase fent una breu pausa prosòdica abans del mot «home», de manera que quedi clar que la citació de Puig és «home dels encàrrecs de Montilla», a fi que l’eventual oient entengui la frase d’aquesta manera (no feu cas de l’exemple, que és inventat: no recordo qui va dir exactament què ;-)).
Josep M. Pujol i Joan Solà diuen que no és «condemnable» que se segueixi aquest criteri que proposo aquí, i constaten que n’hi ha que ja el segueixen: «Davant d’una expressió entre cometes no hi ha cap raó [el vigilant en discrepa: sí que hi ha raons] per prescindir de l’apòstrof, encara que alguns ho facin i no sigui, en rigor, condemnable.» (Pujol, J.M. i Solà, J.: Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, Columna Edicions, Barcelona 1995, § 5.6, p. 177, la negreta és meva).
I fins aquí he deixat de banda el fet tan corrent que en la tipografia de molts diaris només hi ha un tipus d’apòstrof i un tipus de cometes, no dibuixades sinó rectes, o sempre ascendents o descendents, de manera que en molts casos també des del punt de vista estètic hi guanyaríem una mica amb aquest criteri que proposo, ja que quan en els titulars d’aquests diaris coincideix un apòstrof amb unes cometes dobles, el que s’hi veu són tres apòstrofs seguits, com ara: «Puigcercós fa d’”home dels encàrrecs” per a Montilla, segons diu Puig».
Afegitó del 6 juliol 2007. Mireu què he trobat, de Joan Coromines: «Un altre terme valencià potser fóra mereixedor d’entrar amb tots els honors en la llengua literària general: habitança. Té el sentit d’•habitatge, habitacle’, o sigui edificació on viuen persones...» (Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor: Barcelona 1989).
- Heu vist com Coromines evita el contacte entre l’apòstrof i la cometa simple i s’inventa aquest punt volat per salvar l’obstacle? Per tant, el meu escrúpol no és tan estrany. Tinc bons avaladors...;-)
Afegitó 15 abril 2009. Escriu Empar Moliner a l'Avui: «Ja falta poc per a Sant Jordi i els programes de ràdio i els suplements literaris més diligents s'apressen a demanar als escriptors que els contestin simpàtics i creatius qüestionaris relacionats amb la seva professió [...] La pregunta "Confessa'ns un racó on hagis escrit" ja va ser feta l'any passat. I la d'"Un paradís per perdre's amb una novel·la", l'anterior. Esclar que la de "Vas als pessebres literaris?", l'altre. I la d'"A qui li regalaries una rosa?", el d'abans. Per això, aquest any [...]»
- Pregunto jo: això de «I la d'"Un paradís..."» o això altre de «I la d'"A qui li regalaries...?"», creieu que es pot llegir amb normalitat? La primera encara, perquè «dun» només pot interpretar-se com a «d'un»; però la segona, que pot ser, en català oriental, «da», «de», «d'a» o «d'e»? No seria molt més entenedor «I la de "A qui li regalaries...?"»
Afegitó 24 abril 2009. Escriu Iu Forn a l'Avui d'ahir: «Passen els anys, passen els governs i [a Madrid] continuen amb l'"a por ellos". Sempre collant, mai afluixant.»
- Em faig les mateixes preguntes de l'altre dia.
Afegitó 24 juliol 2009. Sento una diputada que diu això al Parlament de Catalunya: «[aquesta resolució] descriu el què i ordena el "i ara què"».
- Ha pronunciat molt clarament el i l'ha separat ostensiblement de l'expressió entre cometes, perquè l'entenguessin els altres diputats. És exactament això el que volia dir: ha estat una prova oral claríssima.
Afegitó 26 maig 2011: una altra diputada diu molt clarament: «Em temia això del "i tu més" una mica, senyora consellera», amb pausa prosòdica clara entre «del» i «i tu més».
Afegitó 1 novembre 2009. Títol de l’editorial de l’Avui, 29 octubre 2009: «El ‘i tu més’ no regenerarà la política». Frase de Joan Barril a El Periódico, 1 novembre 2009: «Convergència [...] són els que més han abusat de l’estratègia del ‘i tu més’.»
Afegitó 16 abril 2011. Títol de l'editorial del diari Ara: De ‘I ara què?’ a ‘Ara sí, l'hora de la veritat’.
- No apostrofen la preposició inicial de, per facilitar la lectura. És això.
Afegitó setembre 2011. «L’Archie, a part del gimnàs, els oferia unes sessions de “I això, com funciona?”» (Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), Tusquets Editors, Barcelona 2011; títol original: Hotel in Flight, ed. Faber & Faber, Londres 1939; traducció de Miquel Berga Bagué).
- I no «...unes sessions d’“I això, com funciona?”», que em sembla gairebé impronunciable. Molt bé, Miquel Berga, per haver tirat pel dret i, en contra del que recomanen els manuals, fer el que et demanava el sentit comú.
Un altre afegitó setembre 2011. El “ho he de fer tot bé...” (La Vanguardia.cat, 20 setembre 2011).
- Com, si no? L’“ho he de fer...”? Això també seria impronunciable.
Afegitó octubre 2011: uns titulars que em sembla que voregen el ridícul: 40 anys d'“I am a Catalan” (El Punt Avui), 40 anys de l'"I am a Catalan" (web TV3).
Afegitó desembre 2011. Un article de Jordi Llavina a La Vanguardia parla de cafès (establiments): En el A Brasileira de Lisboa vaig seure al costat... (i no En l'A Brasileira de Lisboa...). Bé.
Afegitó 18 gener 2012. La Vanguardia titula: El 'i punt' final de Fraga. Bé. Sembla que la versió catalana La Vanguardia, pels exemples que hem vist fins ara, té la idea prou clara.
Afegitó novembre 2015. A l'Ara, en canvi, no acaben de tenir un criteri clar: Rivera, un 'home d'estat' refugiat en l'"en podem parlar" (Ara 18 nov 2015)
I també: ...estan fent les coses tal com les empreses volen, allò d’“em paguen per això” que avui més que abans pot dir tant un periodista com un pistoler a sou» (El País.cat, 26 nov. 2015)
Afegitó 7 desembre 2015. Defensa de l''i tu més' (El Periódico). Opten per introduir l'expressió citada amb cometes simples, en comptes de dobles. I això no sols en el titular, que és el que he copiat, sinó al llarg de tot l'article: ¿Per què ha de ser dolent l''i tu més'?; El menyspreu a l''i tu més' està tan instal·lat...; sol utilitzar l''i tu més' d'una manera...; etc.
Afegitó 15 desembre 2015. De l’“i tu, més” a l’“i jo, més” (titular El Punt Avui).
Afegitó 9 maig 2020. L’«o una cosa o l’altra» és massa gran, fan escriure a Franz Kafka en les seves Cartes a Milena (Quid Pro Quo Edicions, Pollença 2018)
* * *
Article apostrofat davant determinades sigles i abreviacions
Ja que hi som: veig que a l'ésAdir, en alguns diaris (no en tots), al Parlament de Catalunya, etc., s'apostrofa de vegades l'article quan precedeix el nom d'una via pública (l'A-2, l'A-7, etc.) o altres sigles femenines iniciades amb nom de lletra (l'FP, l'SS, etc.; encara no he vist, però, cap exemple escrit amb la lletra L, però hauria de ser, segons aquest criteri, l'L2, si parlàvem d'una línia del metro, no?)
I em demano: els noms de les vies públiques o els de les lletres inicials d'aquestes altres sigles són diferents dels noms de les lletres? Per què? No volíem evitar confusions amb l'excepció abans transcrita sobre l'apostrofació? Si volem evitar-les ("ha dit l'AP-2 o la P-2?"), jo ho tinc ben clar: la A, la AP, la A-2, la A(H1N1), igual com la FP, la SS (si és que s'escriu mai així l'abreviatura de la Seguretat Social, ja que en molts idiomes s'intenta evitar aquesta sigla perquè "SS" recorda massa "les SS" nazis; crec que aquí s'abreuja més aviat amb "S. Soc.", "Seg. Soc." i fórmules similars), la L9... qualsevol lletra o sigla que es pronunciï lletrejant i que es pugui confondre amb l'article femení precedent, segons les regles fins ara establertes, hauria d'anar sense apòstrof. I, és clar, el ABC (diari espanyol, masculí) contraposat a la ABC (emissora americana).
O bé mirem de desfer equívocs o bé decidim tots plegats que no hi ha excepcions de cap mena en les regles de l'apostrofació i, per tant: l'a, l'una, l'essa, etc. Siguem coherents, sisplau.
(Afegitó del 14 desembre 2009. Titular d'El Periódico: "La neu i el gel causen problemes de tràfic [sic] a la A-2 i a l'AP-2." Això sí que és afinar, aquestes diferències... incomprensibles. O ha estat un error?)
He escrit més sobre això aquí.
* * *
Específicament sobre el tema "Apòstrof davant cometes" Continua aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
