Perles (160): El negre també és color de carn

«La Unesco va declarar l’any 1950 que de raça, biològicament, només n’hi ha una, la humana. Després de consultar amb psicòlegs, biòlegs, sociòlegs i antropòlegs, va descriure qualsevol altra connotació entorn del color de la nostra pell com un “mite”.»

Extret d’un article de Cristina F. Pereda, El País 14 juny 2015

Perles (159): 10 de 475

«Tan sols 10 dels 475 graus universitaris que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.»


Cf. Jordi Matas, ex vicerector de Política Lingüística de la UB, XII Jornada de la Scaterm, 16 abril 2015, IEC, citat per Abel Carretero Ernesto, Núvol, 12 maig 2015.

Perles (158): Com dos i dos fan quatre

«Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del coŀlegi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre.»

Manuel Cuyàs (n. Mataró, 1952), El Punt Avui 15 maig 2015

El castellà perseguit!

He caigut finalment del burro. Ho reconec: és veritat que el castellà està perseguit a Catalunya, igual com també estan perseguits els castellans i, en general, els espanyols. El català i tots els seus valors regnen pertot i, si no es veu més del compte, és perquè tenen molta cura a dissimular-ho. Saben perfectament que amb el català només podrien jugar a bales, i encara.

Ara us explicaré com ho fan. Sé que amb això traeixo la confiança dels que fins fa poc eren els meus companys –còmplices, en realitat– identitaris, però és a fi de bé. Tinc por, molta por, ja us ho dic, no sé què em pot passar a partir d’ara...

Us ho explicaré amb un exemple, que serveix per a qualsevol altre àmbit, perquè a tot arreu fan el mateix.

Agafeu-vos perquè us sorprendrà –potser sempre us ho havien explicat de manera tergiversada, mentidera. Les empreses farmacèutiques que operen a les províncies nacionalistes catalanes tenen prohibit –les multes són tremendes... multes i més coses– utilitzar l’espanyol en els seus productes, tant en les descripcions exteriors dels embolcalls, flascons, bosses o capses com en els prospectes i explicacions de l’interior.

Em direu, ingenus: com s’ho fan per tenir-ne també en espanyol? Us diré com ho fan: a cada farmàcia han de tenir un petit estoc de productes etiquetats en espanyol –que veureu que estan mal escrits i són repetitius, pràcticament tots els prospectes diuen el mateix en línies generals, ho fan tot a la babalà, es nota de seguida– per si de cas apareixen agents espanyols que creguin que els poden denunciar. Però a tothom els venen els productes normals –els que ells entenen per “normals”, és a dir, en dialecte vernacle i no en l’idioma universal.

Encara em podreu dir, tossuts: doncs a mi me’ls venen en espanyol. Atenció!, això vol dir que teniu un problema de confiança amb els amos de la farmàcia, es pensen que sou agents o inspectors espanyols infiltrats i, mentre no ho acaben d’esbrinar, us tracten d’aquesta manera. Però és un miratge. Fins que no entreu a la farmàcia amb la seva bandera, o taraŀlejant Els segadors, o presentant l’aval d’algun veí o familiar amb un mínim de setze cognoms catalans que testimoniegi que sou normals –per a ells– no us tractaran com a tothom, us consideraran possibles botiflers.

Si teniu coneguts que simpatitzin amb el PP, o amb Ciudadanos, veureu que ells no es queixen mai d’aquesta imposició intolerable del nacionalisme identitari català –en productes dels quals depèn la salut i, atenció, potser la vida de la gent!–, i és perquè a la farmàcia els tenen perfectament identificats i, per evitar problemes, els venen el gènere amb els textos en espanyol. Si, a banda d’aquesta gent concreta, coneixeu més persones aïllades que us diuen que a elles també els donen els productes amb etiquetes i prospectes en espanyol, pot ser o bé que a ulls de la farmàcia són també sospitosos –com vostè mateix!– o bé que aquests coneguts a vostè li diuen això perquè no s’acaben de refiar del tot de vostè. Però no és veritat! Jo conec la veritat! He vist al poltre de tortura un empresari farmac...! Ja he parlat massa. Ho retiro, no he dit res.

Ara, si hi ha tantes sospites –la farmàcia, amics, coneguts...– al seu voltant, jo de vostè em preocuparia, cregui’m, perquè pot estar a punt de ser enviat a un camp de reeducació, uns llocs horribles –n’hi ha per tot Catalunya, amb centenars de milers de víctimes ingressades!– dels quals les persones que sobreviuen, que són poques, només expliquen tota mena d’atrocitats, turments i barbaritats. Per començar –i per dir només una coseta anecdòtica–, música vint-i-quatre hores non-stop, a tot drap, dels Pets al matí i de Nuria Feliú a la tarda –ella ho escriu sense accent, però jo sé que en realitat s’escriu amb accent, com Codorniú i tantes altres paraules amb les quals ells dissimulen la seva maldat. Encara sort que hi ha alguns mitjans de comunicació lliures a Madrid que de tant en tant han aconseguit explicar una part de la veritat, algun detallet. Però és tan poc en comparació amb l’enormitat esfereïdora del que passa de debò! Des d’aquí envio ànims a aquests mitjans valents i a la gents que els llegeix! No us ho cregueu, si us acusen de manipulació! És al revés! Si hi ha errors són per defecte!

Sé tot això perquè ho he conegut de prop: jo mateix vaig estar com a vigilant una temporada en un d’aquests camps. Tots els catalans hi hem de passar, reformar gent idiomàticament desviada forma part de la nostra formació bàsica. També és un fenomen poc conegut pel món, però espero que a poc a poc es vagi explicant. Però la gent té por! Hi ha molta por d’explicar certes coses!

De fet, ja m’he arriscat molt escrivint tot això. Dubto que aquesta pàgina duri gaires dies a internet. Per si de cas, feu-ne ràpidament captures de pantalla, per poder denunciar-ho.

I no hem parlat de tants altres àmbits en què tot és en català obligatòriament, i en català de Pompeyo Fabra –es deia així! Per dir-ne una més: en la tele que es rep a Catalunya tots els senyals estan codificats i reemesos en català, què us pensàveu? Hi ha gent valenta que ha aconseguit recodificadors per sentir alguna emissora en espanyol, però se la juguen! Per això en aquestes poques cases solen tenir el volum molt baixet, perquè no se senti. No saps mai qui pots tenir de veïns, està tot ple de delators!

Us podria explicar tantes coses... Un altre dia... si sobrevisc. Ara intentaré descansar uns dies de les emocions de la conversió. I mentrestant, UNA BUTIFARRA PA BOSOTROS, CATALUFOS, ALA, KE OS DEN!!!!

HE TENIDO QUE ESCRIVIR KASI TODO ESTE ARTICULO EN CATALUFO PORQUE SI NO NO PASSA LA ZENSURA, TODO LO QUE SE PUVLICA EN INTERNÉS VA A LA LA CHENE DEL MAS I DEEL GORDINFLON, O QUE PENSAVAIS, I SE PENSARAN QUE EL TITULO I TAL VA DE IRONICO I IA ESTO DEL FINAL NO LLEGARAN POR QUE LEEN LAS PRIMERAS LINEAS I IA PASAN, NADIE SE ATREBE A CONTRADEZIRLES ADEMAS IO ASTA OI ERA DE CONFI MAXIMA JAJJJAJAAAA!!!!! ADELANTE, ESPANYOLES VALIENTES SALID DEL ARMARIO!!!!! I PERDONAR LAS FALTAS PERO ASTA AORA ME OBLIGAVAN A ESCRIVIR EN CATALUFO I AKI IA NADIE SAVE ESCRIVIR EN NUESTRA BONITA LENGUA I ADEMAS LOS TECLADOS NO TIENEN LA I GRIEGA NI LA ENYE NI... BUEN FINDE JAJJJJAAAAA!!!!!

Troballes etimològiques (1): El metre i el metro

Copio:

«Quan l’any 1791 es creà a França el sistema mètric decimal, es donà a la unitat bàsica el nom de metre, prenent el nom del mot grec métron que significa ‘mida, mesura’. Però des del segle XIII o abans, metro era en català una mesura que es feia servir per al vi, mot derivat igualment del grec métron, com la mesura estàndard del sistema actual. I així es parlava de «tants de metros de vi» com avui es diria «tants de litres». Aqueixa mesura fa segles que caigué en desuetud, i quan sortí la nova amb el mateix nom, quasi ningú sabia res de l’existència de l’antiga, que, amb tot, es troba perfectament documentada.

»Un mot grec semblant a métron és méter, en genitiu metrós, ‘mare’, germà del llatí máter, i en mots composts, en diversos idiomes –entre els quals el castellà, el francès, l’anglès i el nostre–, vengué a coincidir formalment amb metro. Em sembla que el més conegut de tots aquests composts és metròpoli, format amb pólis, ‘ciutat’. Pròpiament significa ‘ciutat mare’, i s’aplica a la ciutat principal d’un país o contrada i, en termes eclesiàstics, a aquella on hi ha una seu arxiepiscopal, és a dir, on resideix un arquebisbe, anomenat metropolità, que té sota la seva jurisdicció alguns bisbats.

»Quan dins els segles XIX i XX es construïren dins moltes de les principals ciutats del món els ferrocarrils subterranis que les travessaven en diverses direccions, començaren a dir-los ferrocarrils metropolitans, però com que aquest nom era massa llarg per usar-lo amb comoditat amb la freqüència que havien de fer-ho milions d’usuaris, aviat li digueren metropolità, i puix que encara no resultava pràctic aquest mot tan llarg, el reduïren a metro, i així segueix dient-se en moltes llengües.»


Fragment adaptat del capítol «El metre, el metro i la metròpoli», pres del llibre Prenint el demble a les paraules, d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 127)

No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Qüestions de llengua (65): Interrogacions i admiracions flexibles

Ja sabem la norma –o, més ben dit, la no-norma, el consell–: «la Secció Filològica aconsella, amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració» (SF de l’Institut d’Estudis Catalans, 11 de juny del 1995).

I cadascú ha continuat fent el que ha volgut.

N’hi ha que són estrictes a aplicar el consell com una norma: no fan servir mai els signes d’interrogació i d’exclamació inicial.

N’hi ha que han decidit que els signes d’interrogació i d’admiració inicial els eren força pràctics i per tant els fan servir sistemàticament.

N’hi ha que fan servir els inicials d’interrogació, però no els d’exclamació.

N’hi ha que els fan servir atenent determinades regles més o menys fixes: si la interrogació o l’exclamació passen d’una ratlla, hi posen el signe; si la interrogació o l’exclamació no comencem amb alguna partícula clarament exclamativa o interrogativa, hi posen el signe; si...

I n’hi ha, com jo, que els fem servir quan ens sembla que calen, simplement quan ens sembla que són útils.

Per exemple, trobo sobrer un signe d’interrogació o d’exclamació que afecta una paraula o dues de tipus crossa, que qui llegeix ja sap perfectament on comença i on acaba. Per exemple aquí, no?

També em semblen sobrers aquests signes a continuació d’un signe de puntuació fort o a començament de paràgraf, si afecten segments molt breus: una paraula, dues, tres, una sentència, una frase feta: Te’n recordes? Català a l’atac! Cames ajudeu-me! Vols dir? No em diguis?!*

No trobo enlloc –i vet aquí la clau d’aquest breu articlet– la raó per la qual una mateixa persona o una mateixa obra hagin de ser coherents en aquest punt. Per què no pots posar el signe d’interrogació inicial quan et sembla que cal, que ajudarà en la lectura, i no posar-lo quan et sembla que no cal?

¿No poden ser aquests signes uns instruments més al servei de qui escriu, uns instruments dels quals se serveix quan pensa que són útils, i si pensa que no li són útils, o que no seran útils a qui llegirà després allò, no se’n serveix i no passa res? Per què se suposa que hem de ser sempre tan coherents en l’ús d’una eina que hauria d'estar al nostre servei, i no al revés?

(Per què hem de ser tan capquadrats?)

El que hem de fer sempre és vigilar, estar a l’aguait, per aconseguir que els nostres missatges arribin al públic amb nitidesa. I aquesta frase que escric ara suposo que més endavant la canviaré, però només se m’ha acudit això, ¡tan pobre!, per comunicar el que volia comunicar.

Gràcies per llegir-me!


* Per què no els dos signes junts, si et sembla que ajuden a copsar la manera com vols expressar aquella idea?

Perles (157): Com s’escrivia "abans"

«Un día com avuy, peró de 1868, nasqué Pompeu Fabra. Fou á Gracia, allavors municipi independent, en una caseta prácticament ayllada qu'hi havía á la travesera de Dalt, cantonada ab lo carrer de Larrart. Allavors aquests carrers no egzistian. Avuy tampoc egzisteix la caseta.

»Un dels seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si'l Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto [...] En familia, Pompeu Fabra era lo Peiu.

»Quan Pompeu Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viurer al número 87 del carrer Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. [...]

»Quan Fabra tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria, 46.

»Quan Fabra tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.

»El catalá de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos, partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich. No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884 los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia s'hi havian de fer moltas innovacións.»


(Extracte de l’article de David Paloma a El Punt Avui, 20 febrer 2015. I encara, segons qui escrivís, s’hi podria afegir algun canvi més respecte a com escrivim avui: qu’i habia, i hagué, añ, carré, Clarís, Lauria, que’l desá, axí, axó, Real Academia, d’aquell tems, escribía, als i va dexá escrit, faltaban, s’i habian de fé...)

Última comunicació dins el GWI9525

Patrick Sonderheimer. El coneixíeu?

«Bon dia, els parla des de la zona de tripulació el comandant Patrick Sonderheimer del vol Germanwing nou-cinc-dos-cinc Barcelona-Düsseldorf i són poc més de dos quarts d’onze del matí d’aquest bonic dimarts 24 de març. Ara mateix ja sobrevolem els Alps i en menys de dues hores arribarem al nostre destí [Déu ens escolti].

»Com potser han notat, hem iniciat un lleuger descens i ara els explicaré per què ho hem fet. Hem tingut un petit problema, que ja està en vies de solució, amb la porta que comunica la cabina de comandament i la zona de tripulació i passatge. No és res que afecti al funcionament de l’aparell, que és absolutament normal. Però el fet cert és que la porta encara no es pot obrir del tot i l’avaria ha tingut lloc just en un moment en què jo havia hagut de sortir de la cabina. No es preocupin gens, que estem en bones mans, poden confiar en el nostre copilot* i en la seva experiència. [Dóna’m forces, Senyor.]

»D’acord amb els protocols de seguretat [esperem que coli, ho faig per a la seva tranquiŀlitat], he indicat al copilot que desconnecti el pilot automàtic per volar a una alçada que no entorpeixi la circulació a les vies aèries ordinàries mentre mirem de resoldre amb la resta de la tripulació aquest petit entrebanc que se’ns ha girat. No es preocupin ni el més mínim si senten sorolls estranys a la part davantera de l’avió, cops, etcètera, perquè tot serà a fi de resoldre aquest problema que els he esmentat.

»Moltes gràcies per la seva atenció i feliç vol.»

—Porteu-me la destral.


* En aquesta comunicació imaginària, el comandant Sonderheimer hauria dit aquí nom i cognom del copilot, per fer-lo més pròxim al passatge. Jo no el dic per no engrandir-ne encara més la llegenda, que és el que potser ell volia; la meva és una molt petita no-contribució, però és l’única que puc fer, només tinc un blog. (M’espanta que ja hi hagi ara mateix persones com aquest desgraciat que rumiïn gestes similars, amb anomenada universal incorporada.)

Cracòvia (i 4): Cavallets de Manresa al bell mig de Cracòvia

M’havia deixat això, la cirereta casolana, per completar la sèrie. Una de les sorpreses la vaig tenir quan, badant pel bell centre de Cracòvia, entres com aquell qui no vol al Muzeum Historiyczene Miasta (miasto = ciutat) i ensopegues amb els Cavallets de Sant Jordi de Manresa. “Manresa, Catalonia”, deia el rètol, sense més especificacions geogràfiques.

Hi havia una exposició temporal (abril-agost 2014) de cavallets de tot el món. Els rètols, en polonès i en anglès. La colla de Sant Jordi hi afegia a més el català, per a gaudi de visitants amb la boca oberta com jo. A més de les fotos i les descripcions dels vestits, hi havien dut un reportatge curt sobre la seva actuació a la festa de Corpus del 2013.

Hi havia cavallets del Japó, de l’Índia, de Romania, d’Anglaterra, del País Basc (de Zamallain, en concret), naturalment de molts indrets de Polònia...

Es veu que the hobby horse és una afició universal. Glocal. I per això la pots trobar de sobte a l’altra punta d’Europa. I si vas més lluny, més lluny.

L’exposició es deia «Swiat Lajkonika Konik na świecie», si ho vaig copiar bé –i dic «vaig copiar» perquè jo sóc dels guiris que no tenen màquina de fotos i, suposo, molesten menys–: «Els cavallets arreu del món». Doncs sí.

(La imatge és d’un cavallet pintat l’any 1904 per Stanisława Wyspiańskiego; es conserva a l’Arxiu Estatal de Cracòvia i era una de les obres que es podien veure a l’exposició.)

Perles (156): Tenir germans

«Els nostres germans són grans mestres. Diàriament ens brinden l’oportunitat de desenvolupar la nostra tolerància i la nostra paciència. Com quan ens diuen les veritats que més ens costa d’escoltar. I per si fos poc, ens ajuden a comprendre l’autèntic significat de l’acceptació i el perdó.

»Però abans que res, els nostres germans ens ajuden a descobrir qui som. I com que ens porten al límit, ens donen l’oportunitat de decidir qui volem ser.

»La relació que hi mantenim no és sempre un camí de roses. Tots tenim esquelets a l’armari, coses que hem dit o fet de les quals no n’estem particularment orgullosos. Podem provar d’evitar enfrontar-nos-hi, posant tota la responsabilitat d’una relació fallida en l’altre, o fer el primer pas en favor de la reconciliació. I de tant en tant, recordar-los el que signifiquen per a nosaltres.

»Perquè és a les nostres mans decidir què ens pesa més. Els desavantatges... o els avantatges de tenir germans? Amb què ens quedem?»


Fragment d’un reportatge d’Irene Orce, amb el títol «Els avantatges de tenir germans», publicat al suplement ES, 19 abril 2014

Perles (155): Espanyol cooficial

«Que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. [...] Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys –jo mateixa– tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre.

»Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent?»

(Extret de l’article d’Empar Moliner publicat amb el títol «La llengua cooficial», Ara, 30 gener 2015)

Apostrofar davant noms de lletra

Torno a aquesta qüestió de manera recurrent perquè em té fascinat.

Si acceptem la norma fabriana de no apostrofar en alguns casos (els noms de les lletres, la una, tal), no hauríem de ser conseqüents?

Ser conseqüents, per mi, és no apostrofar quan l’apostrofació comporta possibilitat de confusió, que era la raó que donava Fabra* per establir aquestes excepcions.

*Davant de les altres vocals (precedides o no de h), hom escriu l’, llevat en els casos (rars) en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] són les dotze o la una, la host del rei d’Aragó, la ira que tenia..., la e i la o, així com la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.). (Gramàtica catalana, 1933, p. 28 [facsímil del IEC, 2006]; la negreta és meva)

Doncs no som conseqüents. I aquest “no ser conseqüents” ens abraça a tothom –a mi no en els escrits personals, o procuro que no–, perquè a l’hora de la veritat qui més qui menys apostrofa noms de lletres, per exemple davant sigles o davant abreviatures lletrejades, fins i tot abreviatures d’una sola lletra, una vocal! (O davant la conjunció “i”!)

Per exemple:

- escrivim (o s’escriu, en general) “l’A-2” o “la A-2”? (i ja no diguem “l’AP-2”);
- escrivim “la illa” o “l’illa”? (recordo que Fabra establia les excepcions i a continuació hi posava uns punts suspensius o un “etc.” o un “i semblants”; tothom es limita a repetir “la una, la ira, la host” [els exemples de Fabra] i ningú gosa posar-ne cap ni un més; no us hi heu fixat?);
- escrivim sense apostrofar l’article davant d’alguna altra paraula amb prefix a- (sigui adversatiu o no), que no siguin asimetria i anormalitat (textualment els exemples de Fabra) i no gaires més?

I, a més a més, a l’hora d’escriure totes aquestes suposades excepcions a la norma, si les escrivíssim d’acord amb la norma general –que és el que jo faria, justament per evitar les incoherències i els dubtes–, no hi hauria cap confusió. Si escrivim “l’ira” o “l’illa” sabem a què ens referim: en l’escriptura no hi ha possibilitat de confondre’s.

I el més graciós és que, encara que escriguem “la una”, almenys a la Catalunya central una bona part de parlants continuarem dient “l’una” si no és que parlem de manera afectada o volem assegurar que ens entenen. “L’una”: tal com ho podríem escriure si no fos perquè confonem oralitat amb escriptura (?) i les barregem sense adonar-nos-en. Hem anat repetint la fórmula de Fabra durant un segle fent un bisbe amb totes les gramàtiques.**

Si no, hi ha alguna cosa que se m’escapa i que no m’ha explicat mai ningú, i mira que sóc pesat amb aquest tema.

Hi torno. Si hi ha possibilitats de confusió és en la parla, no en l’escriptura. I en la parla hi pot haver possibilitats de confusió no sols en l’apostrofació de l’article femení, sinó també en el masculí, o amb la preposició de, o amb al o amb del, o amb les sinalefes i altres fusions vocàliques. I no sols davant el prefix a-, sinó davant altres prefixos. La parla ho resol... parlant més a poc a poc i separant elements: separant articles, afixos, compostos, paraules...

En resum. Si fem cas de Fabra, fem-li cas, però fem-li cas sempre. I si no, ens carreguem aquesta norma absurda.

Ací teniu més teoria i normes esparses sobre la qüestió.

------
** Del que em queixo sobretot no és del que digués Fabra, que devia tenir les seves raons, sinó que després s’ha anat repetint acríticament el mateix, el mateix, el mateix, amb exactament els mateixos exemples...

Reptes publicitaris (15): «Nice to sweet you»

Ja deu fer un any, o segurament més, que vaig rebre això:

«He pensat que potser aquest [repte] t’agradaria. La marca de xocolata Lindt ha tret una sèrie de rajoles de xocolata anomenada Hello que té com a lema: “Hello, nice to sweet you.” En castellà, ni ho han traduït. A veure si hi trobes una solució.»

Il·lustració de Glòria Fort per a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú

Hi vaig pensar una estona i no em va sortir res.* Tampoc al cap d’uns dies, que m’ho vaig tornar a mirar. Després va quedar desat en un racó. Ara ho he vist de nou, hi he pegat voltes i se m’han acudit unes quantes possibilitats. (Cap, però, tan bona com l’anglesa, que em sembla fantàstica. També van fer anar, no sé si durant pocs dies perquè n’he trobat molt poques referències, una variant o un afegitó que deia: «Pleased to eat you».)

1. La primera opció que proposo segueix més o menys l’esquema de l’original:

Hello. Més content que un gos amb un dolç.

Però té dos problemes: a) sempre hi haurà algú que pensarà que s’hi anuncien aliments per a animals; b) a la clientela podria no agradar-li ser comparada amb un animal, encara que l’expressió sigui força coneguda i aplicada habitualment a persones.

Hi podríem introduir una variant, per saltar-nos els dos problemes esmentats, però la solució perd força (i tal vegada espanta pel que suggereix de quantitat de sucre que pot contenir):

Hello. Més dolç que un gínjol.

2. Podríem anar llavors a un altre esquema, apartant-nos ja de la base original (i perdent per tant potència evocadora), per evitar aquests problemes d’identificació amb el públic destinatari:

Hello. Per dolços anys.

O bé, encara més senzill (però també més fluix):

Per molts Hellos (de xocolata).

Però també, i aquesta sí que m’agrada més:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

3. I finalment podríem trencar del tot les regles i aprofitar expressions nostres donant joc a les diverses accepcions de les paraules utilitzades. Per exemple, aquesta breu conversa:

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

O sense conversa:

Hello, tant de gust, és un plaer.

O bé, substituir alguna paraula però de manera que continuï sent-hi, com feia el text original:

Bon dia i bon Hello.

I també, (m)és clar:

Bon Hello i bona hora.

O, ja per acabar, una conversa desenfadada:

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

(Perquè no se sap mai, de vegades l’empresa que t’ha contractat s’agafa a propostes esbojarrades que tu havies fet gairebé per jugar o per, a contrario, defensar la bondat o almenys la tolerabilitat d’alguna de les anteriors.)

Llavors, les propostes finalistes podrien ser, ordenades de més conservadora a més trencadora:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

I de moment això. Si hi ha més propostes ja les afegiré.

* Normalment, ja ho deveu saber, són feines que no et permeten ni aquesta estona de rumiar-hi. De manera que tot aquest article no serveix per a gaire res pràctic, sinó simplement per fer exercici, musculatura. És a dir, el mateix que la majoria dels altres d’aquesta sèrie, en la qual, em penso que ja ho he dit, no pretenc jutjar ningú.

Article escrit sense utilitzar, em sembla, cap masculí plural omnicomprensiu. També ho faig per exercici. Espero que aquesta condició no hagi dificultat la lectura.

* * *

L’amic Rafel M. i G. (Horta de València, 1967) em diu (i em dóna permís per publicar-ho):

Llegint el teu bloc i les tribulacions que passes amb “Hello, nice to sweet you”, m’ha vingut al cap una frase d’un joc familiar de cartes, la mona.

Una de les frases acaba així: Carai, que dolcet!

La frase sencera és:

Sota, s’empina la bóta,
no en deixa ni gota,
carai, que dolcet!

Açò es va dient mentre es peguen palmellades (fluixes o fortes, segons sigues d’animal) a la mà de la persona que ha perdut (s’ha quedat amb la mona (la sota d’oros) mentre que els altres jugadors han emparellat totes les cartes i s’han quedat sense cartes).

Si vera en un dolç (xocolate, pastisset, etc.) la frase següent:

HELLO!
Carai que dolcet!

no se’m faria estrany.

(El Hello sí que el trobaria estrany, però si penses que una volta espanyolitzats, ara toca anglicitzar-nos, doncs mira, què hi farem...)

M’agrada haver rescatat açò de Rafel perquè no n’he trobat referències en cap més lloc. De manera que arrepleguem ací un nou tresor de la nostra cultura popular.

Perles (154): Ridiculitzar el llenguatge no sexista

«Procuro cridar l’atenció de tant en tant perquè a mi em passa al revés del que se sol dir: hi ha molts textos que m’expulsen quan durant tres-centes pàgines s’usa “acollits” sense cap “acollides”.* [...] Es tracta de deixar un espai per a la imaginació en el qual es vegi les dones. No és el mateix dir uns desconeguts que uns desconeguts i unes desconegudes. Inevitablement les veus. No cal que ho diguis tota l’estona, hi ha moltes fórmules. Sempre es va per la via de ridiculitzar el llenguatge no sexista o per la via del frau: apel·lant a l’economia del llenguatge, però el masculí genèric de vegades obliga a precisions que no són gens econòmiques. És un terreny de la societat que està en tensió i és normal que el llenguatge també ho estigui. I amb aquesta tensió cal treballar.»

(Belén Gopegui, entrevistada per Javier Rodríguez Marcos, Babelia, El País, 3 gener 2015)

* L’original deia aquí «se usa el nosotros sin un nosotras». Com que en català l’exemple textual no funciona m’he hagut d’inventar una traducció, però amb el canvi perdem la primera persona i, amb això, una raó afegida a l’«expulsió» que explica l’autora que sent. Justament mirant de minimitzar la pèrdua ho he traduït a partir de l’antònim d’expulsió.

Tòpics desemmascarats (30): «Lo que importa es..., la lengua es secundaria»

(Avui copio.)

A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos. Que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria (Pablo Iglesias).

Crec que convé parar-se a analitzar en detall l’afirmació:

a. El Sr. Iglesias considera que hi ha una opció que és general (“para todos”), que és “atendre”.
b. Després, hi ha una altra cosa secundària, que és “atendre en català, èuscar, gallec o castellà”.

Es veu que, en la primera opció, no atenen en cap llengua. Com ho fan? Per senyes?

(Extret d’un article de Ferran Suay publicat a La Veu del País Valencià, 21 gener 2015)

I vull fer notar explícitament que si bé ja és el segon article del VF sobre el Sr. Iglesias en pocs dies –i ja ho deixo–, tots dos són exclusivament per la qüestió de la llengua, no pas per altres amb les quals segurament ens posaríem d’acord de seguida. Però les ambigüitats són molestes.

Què va passar amb els Escons insubmisos?

Escons insubmisos va ser una bona idea? Per mi valia la pena provar-ho, no en vaig tenir dubte.

(També ho he de dir: el nom no m’agradava. Però no volia parlar d’això, sinó de la peripècia.)

El problema és que un partit polític sense ideologia és un oxímoron: al final, té una ideologia, o transcendeix cap enfora una estratègia, un programa, unes prioritats, que són les dels qui porten la gestió diària del partit. És inevitable. I llavors et pot semblar bé allò si combregues amb aquella ideologia de facto, amb aquella estratègia i amb aquelles prioritats, però si no... Ets només un vot, si vols mirar de canviar aquella deriva concreta cap a una altra estratègia que et faci més el pes.

Les coses són com són, el món funciona així.

Havíem intentat blindar uns principis bàsics en uns estatuts, i en fer-ho vam entendre que a ningú se li acudiria qüestionar aquesta filosofia bàsica: no fer política de partits ni pactes amb ningú que no defensés exactament el mateix que nosaltres –per evitar etiquetes partidistes–; que ningú de nosaltres no visqués de la política; retornar a la societat els diners que es poguessin obtenir de qualsevol eventual càrrec electe, i reduir tota l’activitat del partit a la reivindicació principal: aconseguir una representació muda dels ciutadans que fins llavors no votaven, deixar els escons buits.

Fet aquest manifest previ fundacional, ja no calia decidir res més, almenys fins que no s’aconseguís l’objectiu mínim marcat. No calia fer ni reunions, si no eren per repartir feina de cara a la propaganda casolana que havíem de continuar fent tant com poguéssim. Només calia recollir adhesions a la causa.

Em semblava que això tan bàsic no ho qüestionaria mai ningú, com deia. Estava convençut que els que ens van votar en alguna elecció prèvia era això el que votaven, i no altres eventualitats, altres possibilitats, i per tant els havíem de ser fidels. Pensàvem que si algú volia fer altres propostes, hi havia camp per córrer fora d’Escons insubmisos: no costava tant crear un partit.

No va ser així. Els gestors que aviat van agafar les regnes del moviment –segona generació– van plantejar de seguida canvis d’aquella filosofia de fons que he descrit. Jo, llavors, ja me n’havia desmarcat una mica: em semblava desencertat fins i tot que es fessin «assemblees decisòries». Perquè de seguida hi va haver qui va interpretar, en efecte, que qui manava a Escons insubmisos era aquella assemblea, un òrgan que es reunia de tant en tant per decidir coses al marge dels votants que havien fet confiança a Ei fins aleshores.

Es va interpretar tot seguit que qüestionar el que decidia «l’assemblea» era antidemocràtic. Com que tocar el dos no era antidemocràtic, vaig dir llavors a l’esmentada «assemblea» que plegava del tot, que no estava d’acord amb aquella manera de fer. Em va semblar que aquells Escons insubmisos ja no eren els meus. Ni, dit de passada, els mateixos Ei que havien votat fins aleshores uns quants milers de persones de tot Catalunya, basant-se en uns principis inamovibles.

Per mi, hi torno, no calia decidir res ni fer assemblees, ni reduïdes ni de cap tipus: no hi havia militància, ni quotes, ni res. El plantejament mateix era inviable. L’única assemblea teòricament possible d’Escons insubmisos hauria de ser la que es convoqués a través de la web i cridés tots els (virtuals) votants d’Escons insubmisos –és a dir, a tothom, a tot el món– i donés a tothom els mateixos drets de veu i vot i les mateixes possibilitats d’expressar aquests drets. Si teníem en compte, per exemple, que ens havia votat gent gran que potser ni sabien el que era internet, la mateixa convocatòria virtual –adreçada a qui?, com garanties que allò arribava a tots els votants?, qui els avisava que hi havia una pàgina a la xarxa que convocava a una reunió?, etc.– era un oxímoron.

És justament per aquesta inviabilitat –hi havíem pensat– que ja de bon començament havíem fet un manifest que recollís totes les possibles eventualitats que es poguessin produir almenys fins al moment d’aconseguir un escó al Parlament de Catalunya, o fins i tot al Congreso de los Diputados d’Espanya.

Llavors, per mi, només calia treballar de valent, sobretot abans de cada una de les eleccions.

En les primeres cinc o sis eleccions a les quals vam concórrer, no vam deixar de créixer. Poc o molt, però creixíem. A les darreres eleccions en què vaig participar activament, Escons insubmisos va tenir vots en la immensa majoria de pobles de Catalunya: potser només un o dos vots, però la llavor ja estava sembrada arreu.

Poc temps després de la meva baixa –és una manera de dir–, qui havia fundat i registrat el nom «Escons insubmisos» com a partit polític va decidir encara de manera més dràstica, a causa dels canvis de filosofia bàsica decidits per «l’assemblea», que aquells nous gestors ja no eren de la seva confiança, i els va impedir l’ús del nom. De manera que ja no podrien utilitzar «Escons insubmisos» com a marca. Més ben dit, ho podien fer, però per presentar-se a les eleccions calia la firma dels fundadors, i els fundadors no pensaven firmar.

Els nous gestors i la seva «assemblea» havien d’optar per aliar-se amb uns altres o bé per crear una nova plataforma –una refundació amb un nom més adequat, segurament més modern– i presentar-se a les eleccions següents amb aquest nom nou. Van triar la primera opció.

I al final, després de moltes assemblees i vaivens i fusions, van decidir mantenir els punts bàsics del programa d’Escons insubmisos fundacional: deixar l’escó buit i destinar el sou a una ONG. Tornaven al Born. (I, per tant, no estava tan mal dissenyat el manifest inicial.) Jo els vaig votar.

I tot i els traumes, han continuat creixent fins avui. S’ha de reconèixer, els he felicitat i ho dic ara públicament. Em pensava que s’enfonsarien i no ha estat així.

La moral d’aquesta història és que si et fiques a la política i tens una mica de preocupació perquè allò no es converteixi en un trampolí al servei d’un ego o de diversos –cosa que passa, malauradament però evidentment, en tots els partits amb representació parlamentària i també en molts partits, moviments i associacions que no tenen aquesta representació– ja pots intentar determinar molt clarament una ideologia, un programa, una estratègia, tot molt ben concretat, de manera que els dirigents siguin només gestors d’allò que està perfectament establert. Ho pots provar, però mai arribaràs a afinar-ho tot de tal manera que no hi hagi possibilitat de fer marxa enrere. No es poden posar portes al camp, és això —i no em sembla malament, que consti.

En qualsevol cas, a partir d’aquell any que vaig tocar el dos, 2004, ja tenia una altra prioritat política, molt concreta i al mateix temps molt utòpica –això és, com sempre.

Fa més de deu anys. Uf.

Perles (153): El pare absent

«S’ha arribat a parlar d’una “societat sense pare”. Dit d’una altra manera, en la cultura occidental la figura del pare és com absent, com si s’hagués esvaït, amagat.

»En un primer moment, l’absència de la figura paterna potser es va percebre com un alliberament, si el pare era vist com el “padre-padrone”, com el representant d’una llei que s’imposa des de fora, el pare censor de la felicitat dels fills i obstacle per a l’emancipació i l’autonomia dels joves.

»Potser en el passat hi havia autoritarisme a les cases, i en alguns casos a més a més domini: progenitors que tractaven els fills com a servents i no respectaven les exigències personals de la progressiva maduresa; pares que no els ajudaven a triar el propi camí amb llibertat –ara: no és fàcil educar en llibertat–; pares que no ajudaven a assumir les pròpies responsabilitats per construir el propi futur i el futur de la societat.

»Això, sens dubte, no era bo. Però, com passa sovint, anem d’un extrem a l’altre. El problema dels nostres dies no sembla que sigui la presència invasiva del pare sinó més aviat l’absència, la inacció. El pare està tan concentrat en si mateix i en la seva feina i potser en la seva realització personal que s’oblida de la família. I deixen sols tant les criatures com el jovent. [...] “És que no paro, tinc tanta feina...” I el pare és absent del fill que creix, no hi juga, no perd el temps amb ell.»

(Francesc, 28 gener 2015)


Penso que hi ha moltes coses que diu Francesc, el papa de Roma, que són perles, però ja les sol destacar la premsa. Jo m’he fixat en aquesta perquè no l’he vista recollida enlloc (fins ara), i em sembla prou interessant que això ho digui el cap de l’Església catòlica.

«¿De qué lado estarás tú, camarada?»

«Creo que es algo que nunca entenderás, tú, camarada, de Vallecas de Madrid, barrio obrero, discriminado y estigmatizado, empobrecido y acosado, sí, pero dónde vuestra lengua no está nunca amenazada. Tú compartes con tus agresores el mismo idioma, podéis hablaros, hasta insultaros, nunca te harán sentir inferior ni tratarán de avergonzarte por hablar la lengua que hablas; nunca ningún policía te va a pegar, o detener, o multar, por esta razón. A vuestros padres no les pegaban en la escuela por eso.

»Nunca sentirás la humillación y la impotencia que se siente cuando, sin mirarte a la cara, el funcionario de turno te diga “no te entiendo”, y pase de atenderte porque él habla la lengua principal, y tú la secundaria. Y sin otro remedio, te llenes de orgullo y dejes aquella gestión para otro día, o aceptes que tú, tu lengua, tu familia que te la ha enseñado, tus hijos que la aprenderán, todo el relato de tu vida construido a partir de esa lengua, todo eso, de golpe, vale menos que la suya, que la del funcionario, del médico, del policía: del estado. Y que como lo importante es que las cosas se hagan, no quedará otra que hacerla a su manera, es decir, en español.

»Tú nunca sentirás todo eso, porque eres español.

»A ti y a tus vecinos de Vallecas, os perseguirán y avergonzarán por ser trabajadores, inconformistas, rebeldes, combativos, contra los recortes y la injusticia de éste estado: por ser diferentes de «la casta» (¡qué gran hallazgo, camarada!) que actualmente secuestra el poder. A nosotros, además, también nos persiguen por hablar catalán. Por ser diferentes, a secas. [...]

»Y en esta lucha, ¿de qué lado estarás, tú, camarada Pablo Iglesias?»

(Extractat del blog d’Amadeu Corbera Notes i apunts, 19 gener 2015)

Perles (152): Com odio el sexe...

«Déu, com odio el sexe. No em malinterpretin: sóc tan entusiasta de la vella tremolor-de-genolls com el que més, però en literatura m’enerva la inclusió a canonades d’escenes de sexe, i sempre que dic això la gent em mira com si fos Rouco Varela. El que passa és que el sexe en noveŀles em sembla innecessari, pompós (o groller; no sé què és pitjor) i còmic (sense voler). O sigui, ja sé el que és el sexe: “2 minuts i 52 segons de sorolls xipollejants”, que va dir Johnny Rotten. Un assumpte de pur bombament hidràulic, cec frenesí i ofuscació del seny estètic: l’últim que necessito és que vingui un autor cursi a comparar-ho amb un eclipsi lunar»

(Extret de l’article de Kiko Amat publicat al suplement Cultura/s, 14 gener 2015)