Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards

Els llombards són gent sobretot pràctica. Individualistes, també. Van molt a la seva, i en això s’assemblen força a nosaltres. Són molt vehements enraonant, com correspon al tòpic del caràcter llatí. I força sentimentals. I... prou estereotips. Ara, a voltes són complicades d’entendre –no per l’idioma– les conclusions a les quals van a parar en allò que dèiem de «ser pràctics». Corre encara per allà un refrany antic, del temps en què començava la dominació francesa, que diu «Francia o Spagna? Basta che se magna!» (amb un «magna» agafat del toscà dialectal –Coromines dixit– per aconseguir la rima consonant; en italià estàndard seria «mangia»). Això, aquesta pragmaticitat, podria explicar el fet pel qual, sent segurament com a col·lectiu els més rics, els més treballadors i els més productius de la península, els llombards van deixar-se entabanar pels piemontesos i companyia per construir una Itàlia políticament unida. «Unità? Basta che se magna!» (I torno a exclamar-me de la meva gosadia, de posar-me a fer tantes teories a partir de tres setmanes de vivència!)

Un exemple per il·lustrar aquest tarannà pràctic que en determinats detalls em penso que a nosaltres ens pot costar més d’entendre és el teclat (tastiera) dels ordinadors, que ve bàsicament de les màquines d’escriure, dissenyades l’any 1930 per a l’estàndard italià pels germans Sozzi, milanesos –i per això em van bé per a la teoria sobre el tarannà dels llombards ;-) . Doncs bé, en aquest punt el fet diferencial italià respecte al català i a la majoria de les altres llengües més pròximes –no l’anglès, amb el qual coincideixen en aquest punt–, és que no existeix la tecla de l’accent. Però en l’anglès les paraules no s’accentuen, i en l’italià sí. La raó d’aquesta absència sembla que és que l’accent és un concepte, no una realitat, perquè no existeixen els accents tots sols. Sempre van acompanyant una lletra, oi? Doncs, per tant, el que hi ha a Itàlia, a més de les tecles normals i corrents entre les quals les que corresponen a les vocals a, e, i, o, u, és una altra tecla per a la à, una altra per a la è, una altra per a la é –aquestes dues són la mateixa, a la dreta de la P, que s’alternen prement les majúscules–, una altra per a la ì, una altra per a la ò i una altra per a la ù. Per què hi ha d’haver la possibilitat de posar un accent tancat sobre una u o una i o una a o una o, si aquesta possibilitat en italià no existeix? I llavors, siguem pràctics, en comptes de tenir una tecla mig inútil, com és la de l’accent orfe, fem que la gent pugui escriure cada vocal accentuada amb un sol cop de tecla.

No sé si aquest petit detall podria retratar els llombards, ni encara menys la resta dels italians, perquè no en tinc ni idea. Però el fet em sembla curiós.