Qüestions de llengua (XXXVI): La cursiva dels estrangerismes

L’amic Pere Farrando ha publicat un llibret de 38 pàgines que em sembla important. Es titula Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes (Pagès Editors, Lleida novembre 2008).

Farrando explica que escriure amb cursiva un estrangerisme vol dir deixar marcat en el text que aquella paraula d’una altra llengua –no un nom propi– o aquella expressió estrangera s’ha reproduït sense traduir-la. La seva tesi sobre l’ús d’aquesta cursiva es pot resumir en una citació que fa ell mateix de l’obra Manlleus i calcs lingüístics en terminologia (Termcat, 2005): «La utilització de la cursiva per al marcatge dels manlleus* depèn [...] de diversos factors que cal considerar en cada context.» (*manlleu: mot pres d’una altra llengua)

O sigui, llibertat, amics i amigues, que són dos dies. Tranquil·litat i bons aliments, no ens poséssim nervioses (les persones): si creus que cal en aquell context escriure tal mot amb cursiva, perquè això ajudarà el lector a situar-se, escriu-lo amb cursiva; si no creus necessari posar-la-hi perquè saps que el lector està perfectament situat i fins i tot la cursiva li pot resultar xocant, no la hi posis. Per exemple, en la carta d’un restaurant o d’un bar, és absurd que escriguis risotto, fondant o cherry amb cursiva (aquí sí que ho escric amb cursiva perquè això no és una carta de restaurant) i en un article sobre música no té gaire sentit que escriguis showcase o tour amb cursiva (ara va també amb cursiva perquè això tampoc no és un article sobre música). Ara, en general, sí que caldria marcar gairebé sempre amb cursiva els mots castellans no adaptats, justament per evitar les confusions que pel contacte continu entre aquesta llengua i la nostra es poden produir amb molta més facilitat. És així de fàcil.

I no us cregueu pas que Farrando s’inventa el criteri –més ben dit, l’absència de criteri, el criteri de fer cada autor allò que cregui convenient en cada context–, sinó que l’extreu d’allà on es pot extreure: de les obres considerades normatives o quasi normatives. A veure, atenció, demano: qui ha dit que cal escriure sempre amb cursiva els mots que apareixen precedits d’un asterisc al diccionari d’Enciclopèdia? Aquest diccionari ho fa així, i el Manual d’estil (Mestres et al. [o et al., si voleu], Eumo, Vic-Barcelona 2007) diu que l’asterisc dels diccionaris «indica que s’ha d’escriure preferiblement en cursiva», però aquesta indicació no l’ha feta ningú. Qui ha dit que han d’anar amb cursiva els mots marcats al Termcat com a procedents d’una altra llengua? El Termcat no, ja hem dit al començament d’aquest article el que diu el Termcat sobre la cursiva dels manlleus. No ho ha dit ningú.

I doncs?

Doncs, ara només cal que tots plegats ens deixem anar de seguretats i prescripcions en aquest tema, que reconeguem que Pere Farrando té tota la raó del món, que no convertim l’ús de la cursiva dels estrangerismes manllevats en l’onzè manament i que volem lliures. Jo, per poc que pugui, ho faré –dic «per poc que pugui» perquè de vegades depens del client, i el client diu molts cops que «aquí, ho hem fet sempre d’aquesta manera», i qui té l’ase fa el preu (o allà on hi ha galls no hi canta cap gallina).

Ja que hi som: en cursiva o amb cursiva? Farrando fa servir les dues opcions. A mi m’agrada més la segona, però crec que poden conviure (per exemple, marcar [el text] amb cursiva, posar [la lletra] en cursiva, anar en/amb cursiva..., o sigui, fer en o amb segons el que sembla que demana el règim del verb, però no crec que sigui un criteri definitiu en aquest cas, de manera que jo diria que ho podem fer com vulguem).