No sé valorar la música clàssica. De fet, no la sabria ni definir: quan comença i quan acaba? Presley, Armstrong, Streisand, Franklin, The Beatles, el primer –el segon segur que no– Oldfield són ja música clàssica? Si no ho són, a partir de quin any ho seran?Però no us volia atabalar (com sempre) amb els meus dubtes, sinó explicar-vos que he estat testimoni, a casa meva mateix, d’una experiència molt i molt interessant, única. Vam veure la reproducció d’una gravació audiovisual feta l’any 1960 d’una jornada de feina en una orquestra simfònica amb un director carismàtic. La clau de l’assumpte –el fet que m’interessés tant i que ho trobés absolutament original– és que no era ni un assaig, sinó una sessió de treball. O sigui, no interpretaven l’obra, sinó que treballaven la manera d’interpretar-la. I és ací on hi ha l’originalitat. Jo era la primera vegada que assistia al procés creatiu d’uns músics intèrprets.
Perquè el director no para de parlar, d’actuar, de bellugar-se: explica als músics què s’han d’imaginar en cada moviment per interpretar-lo bé –ara un riu, ara uns gossos de caça, ara el bosc, ara una festa popular, ara la muntanya, i descriu cadascun d’aquests espais i contextos amb una riquesa de detalls absolutament encisadora, poètica–, els anima a dialogar entre ells com si fessin música de cambra –que l’instrument que toca cadascú dialogui amb l’altre instrument que ha de sonar en aquell mateix moment–, els explica acudits –com aquell de què diu un arc de santmartí a un altre arc iris que troba darrere seu–, els proposa fer una petita trampa a la partitura i interpretar tal moviment d’una altra manera, renya delicadament el segona flauta perquè s’ha deixat una nota, el segona flauta s’hi torna amablement i diu que li sembla que les ha tocades totes, el director li demana que ho torni a fer, ho fa i el torna a renyar amb un somriure i ho deixen córrer, els diu que toquin tal moviment amb més alegria, que són joves i que viure és molt bonic,* reprodueix amb la boca els sons de tots els instruments amb el timbre i ritme que desitja que facin a cada moment, assegura que els pizzicati dels violins per acompanyar clarinets i flautes no cal tant que vagin exactament compassats com que encertin el to del pessic de la corda, diu al percussionista que si la partitura assenyala una intervenció «elegant» del triangle no cal que ell li rebli què vol dir «elegant», anima els violins en determinat moment a deixar anar l’arc, com si se’ls escapés de la mà i l’haguessin de recuperar al vol...
En fi, una experiència única: l’artista en el moment creatiu. I tot això amb aquella alegria, de manera que tothom somriu, es fan comentaris en veu fluixa i es nota que, tot i l’exigència, se la passen d’allò més bé. I demostren que en la música és tan important la creació com la interpretació. O si més no, totes dues coses són o poden ser Art amb majúscula de manera aïllada, si es pot parlar així –o sigui, com dos processos creatius diferents.
- Protagonista principal: el director hongarès Ferenc Fricsay (1914-1963).
- Intèrprets: l’Orquestra Simfònica de la Südfunk de Berlín (Berlín occidental).
- Peça assajada: el poema simfònic «El Moldava», de l’obra La meva pàtria (1879), del txec Bedrich Smetana (1824-1884).
- Data de la gravació: 14 de juny del 1960.
Si trobeu aquesta peça al videoclub –n’hi ha DVD amb subtítols–, mireu de fer l’experiència. És una sensació artística realment nova.
*Fricsay, llavors director de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, estava força malalt (càncer) l’any 1960. Havia patit ja dues operacions i justament la nit del 13 al 14 de juny la va passar d’allò més malament, de manera que va estar a punt de suspendre’s la gravació. Es va morir tot just tres anys després, abans de fer els cinquanta anys.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
