Coll de Can Maçana, circa 1930
La gràcia d’aquesta foto, que és posterior a l’altra i de molta menys qualitat, és que s’hi pot observar més bé el paper estratègic que devia fer aquell nus de comunicacions durant tot el segle XIX i fins a la represa temporal de l’edat mitjana espanyola, que va ser a partir de 1936 i va durar uns quaranta anys més –que els historiadors haurien d’afegir al segle XII o XIII, per dir-ho d’alguna manera.
Deixant les bromes a banda –o a l’inrevés, deixant de banda les coses serioses i anant a l’anècdota–, ací observem una construcció al capdamunt del turó de la dreta –«el castell petit»– encara en bon estat, igual com les altres dues edificacions de la dreta de la carretera, de les quals deu anys després no en quedaven sinó ruïnes. Ara he pensat, mirant aquesta fotografia, que el turó podria ser –podria ser– l’origen de la «mançana» que dóna nom a la casa, per la seva forma arrodonida.
Aquella torre del capdamunt del pujol, juntament amb el fortí encastat a la part de la dreta de Can Massana –allò que durant una època posterior es va anomenar «la terrassa de l’àvia»–, van ser construïts amb motiu de la Guerra del Francès. Les dues famosíssimes batalles del Bruc van ser el 6 i el 14 de juny del 1808, tres anys i mig abans que el Departament de Montserrat, amb capital a Barcelona, esdevingués una de les cinc circunscripcions de la Catalunya napoleònica (26 gener 1812 - 28 maig 1814), integrada dins l’Imperi Francès.
Totes dues fortificacions van continuar «fent servei» –és una manera de dir– durant les guerres carlines i fins a la mateixa guerra incivil del 36-39, en què, com sempre, van tornar a ser utilitzades per controlar el pas de vehicles, persones i subministraments pel coll. Sembla que hi hagué guàrdia permanent als dos indrets durant tota la darrera guerra, nit i dia. És per això que a les dues fortificacions no hi havia finestres, sinó sols espitlleres –ja es van construir amb aquesta finalitat i no pas per fer servei a la casa. Des del fortí de Can Massana es dominava perfectament la cruïlla que hi ha darrere la casa i dos-cents metres de la carretera que venia del Bruc –i, per tant, de Barcelona i Lleida–, i des del fortí de la muntanyeta es controlava fins encara més enllà la mateixa carretera i també les de Manresa i Santa Cecília, i la cruïlla on s’ajunten totes tres. Un punt estratègic clau, com dèiem.
Sobre la font de clot de què parlava l’altre dia m’ha arribat una anècdota. Es veu que una vegada, cap als anys 1950-60, va aturar-se un cotxe amb una família, com passava sovint, i van demanar aigua. Els de la casa els van dir que trobarien aigua fresca allà al darrere, a la font del Clot. Els del cotxe van respondre que sí, que ja coneixien la font, però que hi havia capgrossos. Els de la casa els van donar llavors el càntir, que tenien allà mateix a l’entrada de la casa. Els viatgers en van beure a galet fins que van quedar tips. Encabat, els de la casa els van dir: «Què?, bona l’aigua, eh?» Els del cotxe: «Sí, i tant!» «Doncs, és de la font del Clot, d’allà darrere.»
(La fotografia ha estat presa d’El Bruc, de Gemma Estrada Planell i Pere Redon Trabal, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona 1996)
