Can Massana circa 1920
Hi ha lectors i lectores d’aquest bloc que no cal que els expliqui ni a on és ni què és Can Massana, però a altres sí.
És un casalot antic d’origen noble –per això can i no cal, diuen– que domina el coll anomenat justament de Can Maçana, el qual tanca per l’extrem nord-occidental la serralada de Montserrat i en el qual s’uneix la carretera principal –antic camí ral– de Manresa al Bruc amb la de que ve de Montserrat tot resseguint la serra pel nord –la de Santa Cecília–, que al Bruc enllaça amb la que ve d’Igualada i Lleida i va cap a Barcelona. Can Massana va ser durant segles, almenys des de la Guerra del Francès i fins a la Guerra del 36, un punt clau de comunicacions i també estratègic en les diverses maltempsades bèl·liques que va patir el país. Se sap que durant els segles XVIII i XIX, almenys fins a les guerres carlines, la casa era possessió del monestir de Montserrat.
Aquesta fotografia, pels cotxes que s’hi veuen, la pinta de la gent que hi surt i l’estat de la casa, deu ser de cap a l’any 1920. El cotxe negre podria ser un Ford T –fabricat entre els anys 1908-1927–, però em desconcerta l’ornament que sembla que duu a la part davantera (un parell d’ales?, que podrien ser el símbol de Bentley, Chevrolet, Adler, Hispano Suiza... o també un tap de radiador que l’amo del Ford va comprar-se pel seu compte perquè el cotxe lluís més). L’autocar podria ser un Hispano Suiza 12-15 HP, del 1909 (amb carrosseria de Mayoral, d’Igualada, com el que va fer servei de Capellades a Piera fins als anys 60?), però les finestres arrodonides per la part de dalt són més del Fiat 15 TER, un cotxe molt semblant de la mateixa època o una mica posterior. O sigui, que no estic gens segur de res. Si hi ha cap expert a la sala, ja ho dirà. Però la fotografia crec que no pot ser de gaire més tard del 1915-20.
Can Massana era llavors un lloc d’aturada segura per als viatgers que anaven de Manresa a Igualada i no diguem per als que anaven de Manresa a Barcelona pels Brucs. A banda de prendre una mica la fresca i reposar de les batzegades d’aquells cotxes antics, batzegades que no devien ser gaire diferents de les que produïen fins ben pocs anys abans els cotxes de sang, sovint calia reomplir el radiador del cotxe. Força conductors feren de l’aturada a Can Massana un costum, i van continuar fent-la durant molts anys més, encara que ja no necessitessin omplir el radiador ni res. Simplement, s’aturaven allà, saludaven, de vegades demanaven aigua, mostraven curiositat per saber què es feia a la casa i qui hi vivia, potser es pensaven que hi podrien fer un mos...
Sota mateix de la carretera, darrere la casa, que a la foto es veu tancada, barrada i fins i tot amb finestres tapiades, hi havia una font de clot* –que passà a anomenar-se la font del Clot i després va quedar cegada, crec, en ampliar-se la carretera–, d’on es podien proveir d’aigua vehicles i viatgers. Era aigua bona també per a beure, encara que contingués capgrossos (o justament per això: si era bona per als capgrossos...)
Can Massana també es troba escrit sovint, com heu vist, Can Maçana, tant en documents antics com moderns, i aquesta segona denominació segurament va més d’acord amb l’etimologia, ja que el nom de l’indret i del cognom que hi devia correspondre sembla que ve de mançana ‘poma’, i aquest del llatí mattiana. L’Institut Cartogràfic de Catalunya i la Gran Enciclopèdia de Catalunya, entre d’altres, aposten per la grafia Can Maçana.
(La fotografia ha estat presa d’El Bruc, de Gemma Estrada Planell i Pere Redon Trabal, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona 1996; teniu una altra foto i més explicacions sobre Can Maçana aquí.)
* Qüestió de llengua: font de clot, que no trobo als diccionaris, és (era?) una manera d’anomenar les deus que ragen de terra; no de dalt a baix, un rajolí que vessa d’un lloc més elevat, sinó de baix a dalt. Però em desconcerta que no en diguin res ni l’Alcover-Moll ni el Fabra (ni, per descomptat, els diccionaris més moderns).
