La ideologia de gènere, tal com es formula actualment com a substitutiu de la diferenciació sexual –si l’he acabada d’entendre, que també podria ser que no–, no la comparteixo, perquè em fa l’efecte que menysté massa allò que abans se’n deia la natura, que es manifesta de maneres diferents en les femelles i els mascles humans.Només tenint en compte el fet que «quedar-se embarassat» sigui un impossible, un oxímoron, ja n’hauríem de tenir prou. Perquè un embaràs –jo no ho sé, per allò de l’oxímoron– em sembla que et canvia tota la vida, o almenys canvia tota la vida –fins a la mort– de la majoria de les dones.
També ens hauria de canviar la vida als homes i de fet cada cop és més així, però mai arribarem a la fondària de la transformació psicològica femenina en un embaràs i un part. Mai. Pretendre-ho és utòpic. En aquest punt, doncs, podem mirar de ser solidaris amb elles, i que la nostra solidaritat sigui feta de Loctite Super Glue™, però no les podem substituir. Si ni tan sols tenim glàndules de Skene, la nostra es diu de Cowper, pobreta.
A més, la complementarietat i l’especificitat dels dos sexes no és, per mi, només una qüestió física, és també psicològica.
En resum, no crec que les peculiaritats del gènere femení i les del masculí es puguin explicar només amb raons pedagògiques, costums ancestrals, transmissió de rols i totes aquestes coses.
Que cap mascle no entengui aquestes afirmacions, si pot ser, com una excusa per no esforçar-se a incorporar cada cop amb més fondària en la seva vida de cada dia el fenomen humà integral i les obligacions que comporta, a no fugir d’estudi, a comprometre-s’hi.
En canvi la perspectiva de gènere sí que l’entenc, i la comparteixo –o m’esforço per fer-ho–, crec que és un gran avenç de la humanitat que cresquem en aquest punt.
Per exemple, el llenguatge no sexista, del qual vaig parlar fa temps –per sort, la feina grossa ja estava feta– és un fruit de la perspectiva de gènere. En canvi la ideologia de gènere, ficada en aquest terreny, em penso que més aviat produeix monstres, o almenys bunyols lingüístics.
Darrere la perspectiva de gènere –de gènere femení sobretot, ho aclareixo per si calia fer-ho, perquè és aquesta la perspectiva que ha estat menystinguda fins ara, posposada– no cal que hi hagi ideologia ni creences. Només és seny, sentit comú, potser instint de supervivència i prou.
(M’han renyat amablement perquè feia els paràgrafs massa llargs, «il·legibles». Avui, almenys, procuro esmenar-me. A veure si el propòsit dura més d’un dia. Dono les gràcies a la persona que m’ha fet el suggeriment... i jo la renyo també, apa, per haver trigat tant a dir-m’ho sent com és una de les persones que em consta que segueixen aquest bloc d’estrassa des de gairebé el començament, ara fa sis anys.)
