He anat, doncs, a fer un volt per les obres d’ampliació del parc del Putxet, que tindrà una nova entrada pel carrer Manacor, al capdamunt del carrer Putxet (que també es diu oficialment, de manera incorrecta, Putget). Una obra important, que compensarà espacialment, quan estigui acabada, el desastre que van fer a la banda del turó que dóna a Collserola. Dic que «compensarà espacialment» aquella mossegada perquè la compensarà pel que fa a l’espai al qual es pot accedir, pel que fa a metres quadrats de zona verda perduda. És veritat, ara n’hi haurà més a l’abast del públic, que abans ja eren zona verda si bé no gaire accessible. Però no es guanya zona verda, no es guanya pulmó: el que fan és urbanitzar una part de pulmó que fins ara era salvatge i, per tant, lliurat a la llei de la selva urbana: només cal pensar en aquell «aparcament» improvisat i il·legal sobre el carrer Manacor, que tothom que hagi passat per allà deu recordar, amb els cotxes que s’enfilaven de qualsevol manera pel pujol. El pàrquing, de moment, encara hi és, però suposo que ara només el fan servir els treballadors de les obres.
Ara bé, com deia, la compensació no taparà el desastre de la banda muntanya que dóna al carrer Marmellà. És com si et posessin una mà de ferro que potser fa més força i és més grossa que la que tenies, però has perdut per sempre la teva mà de carn i ossos. Des de la banda muntanya de Barcelona, des de Sant Genís –des del carrer Rosella o Sant Onofre, des del carrer Navata o la baixada de Gutemberg–, més amunt de la ronda de Dalt,* ara ja gairebé no es veu el Putxet, sinó una baluerna de totxana i ferro: aparcaments i, com es diu ara, equipaments. Però ciment. Això ja no té remei, tret del cas que un nou ajuntament ho enderroqui tot. No ho farà, evidentment, el pròxim ajuntament, que tothom diu que serà de dretes, si ja els «d’esquerres» han comès aquesta barbaritat. Molts ens pensàvem que les anomenades «esquerres» que ara dirigeixen –és una manera de dir– l’ajuntament, amb els ecosocialistes de la bandera verda com a garantia de la due diligence dels actes del consistori, es preocuparien sobretot de no perdre sinó de guanyar patrimoni natural per a la ciutat de Barcelona. I dels serveis socials, i dels llocs de treball més precaris, i de la mobilitat del transport públic...
Què us haig de dir. Per fer plorar les pedres.
En fi, que ara guanyarem una mica de parc públic com a compensació d’una pèrdua irreparable en el perfil i l’aspecte de la ciutat. Millor això que res, o que el que hi havia fins ara un cop escapçat el turó.
*Ara se m’ha acudit que els habitants actuals de Barcelona solem dir «més enllà del cinturó», o «més amunt de la ronda de Dalt» suposo que de la mateixa manera que els barcelonins de fa un segle i mig deien «més enllà de la muralla» o «fora muralles». Aviat, tal com creixen les construccions a la falda de Collserola, la ronda de Dalt serà el passeig del Mig –la ronda del Mig ja haurà desaparegut i es dirà «avinguda de Jordi Pujol» o «de l’alcalde Porcioles»– i l’expressió «més amunt de la ronda» quedarà també obsoleta.
