–Sóc fill d’exiliats. Fins als 27 anys i poc abans de la transició no vaig poder tornar a Espanya per culpa de Franco. A mon pare, pobret, no sabíem ni on soterrar-lo. Ma mare va estar molts anys en cadira de rodes. Ara tinc 72 anys. Fa mesos em van traure el 30% d’un pulmó. La meua dona és immigrant, tinc tres fills amb ella. Dels tres només treballa una, la del mig... però em sembla que no cobra. Tots, inclosos els néts, viuen de la meua assignació, que enguany m’han rebaixat per la crisi. La major s’acaba de divorciar. El meu gendre diuen que es donava a les drogues i a l’alcohol, i l’ha deixada amb dos xiquets. El xicotet dels meus fills, que té més de 30 anys, encara no se n’ha anat de casa i a més s’ha casat amb una divorciada i l’ha portada a viure amb nosaltres. Bo, viuen en una barraqueta que s’han fet al costat. Aqueixa senyora que ara està amb el meu fill abans treballava, tenia una faena molt bona, però des que va vindre a ma casa ja no fa res. Ara tenen dues xiquetes que també viuen davall el nostre sostre i del nostre mateix pressupost. I damunt enguany, amb això de la crisi, quasi no ens hem pogut anar de vacances i si m’apretes... quasi ni he pogut celebrar que Espanya ha guanyat el Mundial.
El periodista posa els ulls molt redons i comenta:
–Majestat, no crec que la seua situació siga tan roïna.
(via Víctor Iñurria, Migjorn, 1 octubre 2010)
