»Un dia el meu cap va dir que m’havia de vestir de cap a peus amb una roba horrorosa, tota del mateix color tret de les vores. La cara també l’havia de tenir tapada, gairebé fins als ulls, amb una mena de màscara pilosa de la mateixa textura que les vores del vestit. Jo em pensava que tot això ho havien prohibit si no arreu del país sí en alguns ajuntaments importants, perquè deien que era denigrant i que a més afectava la seguretat o no sé què. Però es veu que només és perillós i il·legal si les qui es vesteixen d’aquesta manera són d’uns determinats orígens estrangers. O sigui, ara tinc clar que aquelles lleis, com denunciaven alguns, estaven fetes exclusivament per motius ideològics i racials.
»A més jo no podia ni parlar, només fer crits incoherents impostant la veu perquè em sortís rogallosa. I així havia d’estar-me tot el dia davant el local, pelant-me de fred i mullant-me com una sopa si plovia, només per cridar l’atenció de la gent que passava. Gent que de vegades coneixia, però que no em reconeixia, per sort, gràcies al camuflatge.
»Jo ja estava abans bastant a favor dels Reis d’Orient, però la jugada d’enguany de l’empresa, de fer-me fer de Pare Noel durant quinze dies, m’ha convençut del tot. Al capdavall, els Reis d’Orient també van disfressats de dalt a baix, però els seus vestits són molt més bonics i només els han de dur unes hores el dia 5 de gener al vespre. I, a més a més, ells van amb carrossa.»
(Ehem, era un conte. I ara, com cada any, me’n vaig uns dies a concentrar-me davant la llar de foc a Sant Sadurní d’Anoia, per poder començar l’any com Déu mana, amb els cinc sentits. A veure si me’n surto.)
