- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.
- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)
És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.
I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.
