L’analista socioreligiós Sergio Romano, del
Corriere della Sera, escrivia l’altre dia en aquest diari de Milà un reportatge sobre l’evolució dels costums en un Egipte trasbalsat afortunadament fins al moll de l’os pels esdeveniments dels darrers mesos. Com que
hem parlat d’aquest aspecte concret de la qüestió aquí mateix unes quantes vegades, us faig un extracte del reportatge de Romano, que es titulava, ben significativament, «Il dialogo difficile tra musulmani e copti per salvare la rivoluzione (e le minigonne)», i que va ser publicat el dia 9 de juny.
Entre els que s’han dedicat més a la pacificació dels ànims en aquests darrers temps hi ha Ahmed el Tayeb, gran imam de la Universitat d’al-Azhar. La seva resposta al clima sobreexaltat dels últims mesos és una iniciativa ecumènica. Em diu que ha organitzat amb el papa copte Shenuda i altres líders religiosos una Casa de la Família, on es treballa per crear les condicions per millorar la convivència entre musulmans i cristians. S’hi han constituït comissions per eliminar dels llibres i dels programes escolars tot allò que pugui incitar a l’odi interreligiós. Han promogut espais de televisió en els quals representants de les diverses creences s’explicaven els uns als altres com interpreten els propis textos sagrats.
Li demano si la seva política troba resistència en l’islamisme més extremat, en els Germans Musulmans i en els grups salafistes que van sortint de lʼombra i es van organitzant. Em respon amb prudència i de manera ecumènica que amb els Germans Musulmans és possible dialogar i que fins i tot entre els salafistes n’hi ha de bons i de dolents.
Però em fa l’efecte que el seu problema més gros no és el de tenir controlat els extremismes religiosos d’un país sobreexcitat. La “revolució” de la plaça Tahrir ha estat obra de joves respectuosos amb la pròpia fe, però molt més laics que els seus pares i mares.
Recordo al gran imam algunes dades estadístiques sobre les darreres generacions àrabs, revelades fa poc per un expert francès, Emmanuel Todd. Segons Todd, els darrers estudis mostren el declivi d’una vella pràctica endogàmica, típica de les societats conservadores: el matrimoni entre cosins. Les dades remarquen que la família està perdent la capacitat de condicionar amb les tries matrimonials el futur de fills i filles. Ahmed el Tayeb no comenta la dada. Explica que el seu matrimoni va ser concertat per la família però que la seva vida de parella ha sigut feliç. I assegura alhora que els seus fills han triat lliurement la dona, però que els seus matrimonis han estat una mica més complicats que el seu.
Unes hores després, a l’hotel, mentre rumio en el que m’ha dit el gran imam, una persona em suggereix que faci un cop d’ull a la sala de ball on se celebren unes noces. La música ensordidora i la il·luminació sincopada són pròpies d’una discoteca. Al mig de la sala un centenar de parelles joves han fet una rotllana i ballen frenèticament al voltant dels nuvis. Una càmera muntada al capdamunt d’una grua reprodueix l’escena, presa des de dalt, en una gran pantalla.
Els nois van amb vestits foscos, elegants, camises blanques, ulls vellutats, cabells curosament despentinats. Les noies van amb faldilles força curtes i vestidets cenyits, els braços nus, escotats que deunidó i cabelleres que voleien.
A les taules escampades pertot, al voltant de la sala, hi ha senyors i senyores que, per l’edat, han de ser els pares i les mares dels ballarins. Gairebé totes les mares porten el cap cobert per un mocador que deixa veure només l’oval de la cara. N’hi ha una que de tant en tant s’alça i assaja uns passos de ball. A cap d’elles els ha passat pel cap de dir a les filles que havien dʼhaver-se vestit d’una altra manera.
Potser la veritable revolució egípcia és aquesta.
