Hi ha tendència a confondre una cosa amb l’altra, tant entre els proisraelians –que de seguida s’agafen a l’argument de l’antisionisme i l’antijudaisme quan és criticat Israel– com entre els antiisraelians –que poden arribar a perseguir o a criticar els jueus o hebreus de tot el món per simple fet de ser-ho i a causa de les errades i els abusos que comet l’estat d’Israel.
Crec que la majoria, aquí i ara, no podem compartir el que han fet en els darrers decennis els israelians, perquè han esclafat i continuen esclafant un poble, el palestí –parlo de la gent del carrer–, que tenia tant dret com ells, o més, a estar-se al seu país, Palestina. El tema és complicat, ja ho sé, però mai no es podrà resoldre amb la llei del més fort, perquè la violència engendra violència, sempre.
Entenc que els israelians no estiguin disposats a sucumbir sota la pressió de tants països que tenen al seu voltant, que no estiguin disposats –“mai més!”– que es repeteixi l’Holocaust.
Però igual com entenc, comprenc i m’explico de vegades els motius de molts «terrorismes» –i alhora no els comparteixo, que quedi clar–, el terrorisme que no puc entendre mai i que m’esgarrifa, que rebutjo totalment i m’indigna, és el terrorisme d’estat.
I això és el que fa Israel els darrers decennis quan decideix per la força de les armes on han d’estar les fronteres, ara posem un mur aquí, avui conquerim aquests terrenys, adés enviem colons cap allà. Tot per la força d’uns canons i unes metralladores i amb el suport de tot un estat armat fins a les dents.
Em diran que si no marquen ells el territori ho fan els altres, i respondré, com sempre, que el fi no justifica els mitjans: que cal distingir entre les pressions dels estats veïns i els patiments de la gent del carrer. La gent no té cap culpa del que decideixen els seus governants de circumstàncies –recordem que els palestins no tenen estat ni, per tant, dirigents realment representatius del poble– ni del que fan veïns seus, o també conciutadans seus, sovint incontrolats, que actuen a la desesperada.
Hi ha palestins, en efecte, que també tiren coets i posen bombes i cometen atemptats, però combatre aquest terrorisme amb un terrorisme d’estat tan indiscriminat com l’altre és desproporcionat. Em sembla aberrant. No es pot matar en nom de la prevenció. Mai.
Aquesta cultura pragmàtica, que em pensava que era d’origen americà –matar innocents si pots assegurar que mates alhora, sense judici previ, un objectiu suposadament culpable–, s’ha estès massa pertot: ara sembla que molts governs de tot arreu utilitzen la tortura i el xantatge «a fi de bé», per aconseguir «evitar mals majors». No, cal dir no, mil vegades no. Potser a Europa ens hem desempallegat del pitjor d’aquesta cultura del terror d’estat –que inclou la pena de mort–, però a Europa tenim prou problemes i deficiències morals com per anar pel món donant lliçons, ni d’això ni de res.
Fou aberrant que la dreta comparés el terrorisme i els abusos comesos durant la nostra guerra incivil en la banda republicana, quasi sempre per descontrol –dic «quasi sempre», no sempre– i no com una cosa buscada des de les institucions oficials de l’estat –ni encara menys de la Generalitat–, i l’altre terrorisme, d’estat, l’estat franquista, amb encara més milers de víctimes i amb l’agreujant –punt decisiu, al meu parer– que era l’estat mateix i tots els seus tentacles el qui exercia aquesta repressió institucional i calculada. No es pot comparar una cosa amb l’altra, de cap manera.
Israel té dret a defensar-se? Sí, però amb armes proporcionades als atacs que rep. Té mitjans per fer-ho. No necessita envair territoris que no li pertanyen, no li cal tornar dent per dent i ull per ull, es fa odiós quan es venja, no ha de canviar fronteres al seu albir, no pot actuar com si fos l’amo únic i absolut del territori que ocupa i els territoris que l’envolten. Això és el que ha fet, amb la protecció de potències poderoses, des dels anys 60.
I, ja que hi som, cal no oblidar que Israel va començar a ocupar aquelles terres amb instruments civils, sí, com fou la compra honrada de metres quadrats, però també amb el terrorisme indiscriminat i salvatge del qual ara acusen els palestins que volen conservar el que ha estat durant segles casa seva.
És un tema complex, ho sé, no hi ha bons i dolents i ja està. Però en aquests moments, i jo diria que des de fa gairebé cinquanta anys –des del final dels anys 60–, Israel es troba en una posició en la qual, almenys moralment, no pot reclamar tenir més raó que Palestina, ans al contrari. Està, com se sol dir, en fals.
Per mi Palestina és un país, digui el que digui l’ONU, amb tant dret d’existir com el que té Israel. O potser més, perquè ells ja hi eren. I molts que encara són vius han perdut casa seva, el seu hort, els seus veïns, els seus referents geogràfics, sense cap culpa, sense cap més raó que la força de les armes dels qui, ara com ara i diguin el que diguin, són els més poderosos de la regió i s’aprofiten d’aquesta superioritat.
Els veïns poden molestar Israel, però Israel pot no sols molestar-los sinó també esclafar i eliminar tots els seus veïns amb una sola decisió, el botó nuclear. Això, aquesta amenaça, per a molta gent és suficient per donar una mica més de raó i de suport, avui, als palestins. Els palestins lluiten no ja sols per sobreviure –que això ho comparteixen amb els israelians– sinó senzillament per tenir un estat i trobar-se, institucionalment, en les mateixes condicions que els seus veïns.
No és bonisme, no, ni mala consciència, ni antisionisme. És comparar dues realitats, una al costat de l’altra, i adonar-se que n’hi ha uns –Israel– que són uns abusananos, per dir-ho de manera casolana. Ja sé que els altres els han emprenyat, són molts més i segurament consideren que els israelians són intrusos a casa seva i voldrien que desapareguessin. Però de fet aquests altres no poden fer tant de mal, no poden esborrar Israel del mapa, encara que els israelians diguin que sí que poden fer-ho.
I tornem-hi: en tot això, els patiments de la gent del carrer, la seva manca de llibertat i de drets humans bàsics no es poden justificar de cap manera. Ni com a prevenció ni, ai, com a represàlia.
No és just que paguin innocents per pecadors. A les dues bandes hi ha innocents, d’acord, però la immensa majoria dels innocents que ara reben, i des de fa molts i molts anys –detencions, desterraments, abusos, manca de drets humans bàsics, ferits i morts– són palestins. No és just.
