Podria algun filòleg o lingüista il·lustrar-me sobre la incomprensible i misteriosa tendència de locutors, tertulians o polítics a pronunciar essa sonora de forma indiscriminada en paraules que s’han de pronunciar amb essa sorda? Exemples: pressió, impressió, expressió, dissolució, inadmissible, o les dues que em fan més ràbia, disseny i velocitat. És curiós, però jo diria que aquest defecte no és tan palpable en la conversa habitual de la gent amb què parlo. Podria tractar-se d’un estrany mecanisme mental pel qual les persones que parlen als mitjans de comunicació creuen estar elevant el seu nivell de català si abusen d’un so que no existeix en castellà, com una mena de reivindicació inconscient de la seva catalanitat, o bé és que no ho saben fer millor?
No crec que hi hagi aquesta intenció que l'autor de la carta atribueix als locutors i altres oradors. Resulta que molts catalans ens hem acostumat de petits a pronunciar algunes ss o c com si fossin sonores, en comptes de sordes. I és curiós –d’ací la paradoxa– perquè, com diu Granda, en castellà només hi ha esses sordes i no existeixen pràcticament les sonores.
Alguns exemples de les nostres corrupteles (completo les que deia el senyor Granda):
- pressió [molta gent pronuncia prezió] i derivats: impressió, impressionant, compressió, opressió, repressió, descompressió, depressió, supressió, expressió...
- deessa [deeza] i altres amb la mateixa terminació: abadessa, alcaldessa, duquessa, poetessa...
- missió [mizió] i derivats: admissió, inadmissible, submissió, missioner, comissió, comissari...
- percussió [percuzió], repercussió, discussió...
- agressió [agrezió], agressor, regressió...
- clàssic [clàzic]
- premissa [premiza]
- obsessió [obsezió]
- dissolució [dizolució]
- velocitat [velozitat]
- etcètera [etzètera]
En canvi, no passa amb paraules que acaben igual que algunes de les anteriors, com ara sessió, cessió, confessió, professió, progressió... o altres que tenen la mateixa distribució vocàlica, com oci, soci, setciències...
Naturalment –ho aclareixo per als menys experts en fonètica–, aquesta zeta és la zeta catalana, o sigui, el so que fem quan diem zona o alcoholitzat, que és el mateix so que el de casa o posar.
La raó per la qual passa això se m'escapa, deixant de banda la generalitat de dir que és per influència d'altres mots. Perquè llavors les raons a favor d'un fenomen contrari al que expliquem aquí serien com a mínim les mateixes. Però el que és clar és que aquests errors de pronúncia no ens vénen del castellà, estan força estesos i no minven. I cal no descartar que al final escrivim misió, abadesa, etzètera o velositat. Perquè quan passa el temps i aquestes coses no es corregeixen, acaben afectant l'ortografia. A mi no em semblarà malament: les llengües evolucionen també a partir dels errors de pronúncia, és un fenomen natural.
(Il·lustració presa del web Art i folklore de Catalunya, d’Antoni Gimeno, feta amb la col·laboració dels alumnes de l’escola Els Pinetons de la Garriga)
