Suposo que dir això que he dit, que és part del credo catòlic, no ho interpretarà ningú com una mena de sortida de l’armari. Almenys els lectors més veterans d’aquest bloc ho sabeu de sobres. Sovint per Nadal m’he declarat creient, i avui ho torno a fer. No sabia si fer-ho enguany, però les manifestacions d’un determinat escriptor supervendes m’hi han empès. Com va dir Miquel de Jorba, «les provocacions mouen el món», ni que aquestes provocacions siguin pobres i infantils com en aquest cas –el gran argument del nostre heroi són les caques.
Això vol dir que celebro força el Nadal. Ara, anar a favor del Nadal i dels fets històrics que (alguns) recordem no vol dir que m’agradi gens, però gens ni mica, que aquestes festes es converteixin en una mena de festival del consum. Dir això tampoc no és gaire original, ho diu tothom, també la majoria dels descreguts. Que ho diuen encara amb més raó, perquè descobreixen les nostres febleses i les nostres hipocresies. Quan parlo de descreguts vull dir ara els que no són de l’Associació de Grans Despenedors Nadalencs, que a l’AGDN també hi ha força menjacapellans. O sigui, que hi ha anticlericals d’allò més militants que no s’estan pas de fer els grans àpats i/o els grans viatges, aquests dies.
Una cosa és fer festa i reunir-se amb la família, si se’n tenen ganes, i instal·lar el pessebre al rebedor de casa i fer cagar el tió i esperar dels Reis –dels Reis i no del Pare Noel, eh?, no fotem, que això sí que és sagrat– algun regalet, i una altra cosa és... una altra cosa.
Un «creient» que per Nadal tira la casa per la finestra, fa regals caríssims i viatges de plaer, compra cotxes nous... i encara més en temps difícils com els que ara vivim, per mi no és un creient practicant. Un «creient» que odia, que és violent, que va a la seva, que es creu qui sap què, que li és igual el que passi fora de la seva església o fora del seu cercle més proper, això no és un creient, i per descomptat no és un creient practicant de cap religió que no sigui la del seu jo, és un farsant.
«Molts cops jo mateix experimento dolor i patiment en observar com nosaltres, els homes d’Església, som els que alguns cops donem ocasió d’aversió cap a l’Església i cap a la religió per part d’un món que potser per defecte de cultura es troba sempre disposat a jutjar de manera sumària els valors espirituals segons la manera com els personifica el clergat i els catòlics.» Cardenal Giovanni Battista Montini, «Ciò che la Chiesa è e non è», Milà, 10 novembre 1960.
Potser Montini, abans de ser papa i tot –va ser escollit just tres anys després amb el nom de Pau VI–, ja sentia la pudor que sortia d’alguna escola de capellans, d’alguna aula de catequesi i d’alguna sagristia? «Al qui escandalitza un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar» (Marc 9,42).
Si algú em demana com em defineixo des del punt de vista religiós i el fet de preguntar-ho no és un cas clar de tafaneria injustificable, que llavors l’envio a fer punyetes, jo responc sempre: m’agradaria ser un cristià conseqüent, o sigui practicant de la meva religió, però la veritat és que no ho aconsegueixo gaire. Tampoc els diumenges, tot i que procuri anar a missa.
Clive S. Lewis, l’autor de les Cartes d’un dimoni al seu nebot –el protagonista de la pel·lícula Shadowlands de Richard Attenborough–, deia: «Quan un hipòcrita fred es justifica a si mateix dient que va de manera regular a l’església, està més a prop de l’infern que una prostituta. (El millor, però, és no ser cap de les dues coses.)»
No miro de justificar-me personalment. És massa fàcil «l’autocrítica» que fan alguns, que consisteix a criticar el company de pupitre, el condeixeble, mentre que tu fas veure que allò no t’afecta i quedes com un reietó, impol·lut i innocent.
Realment és molt difícil ser un bon cristià, perquè això comença no per portar escapularis sinó per preocupar-se de debò pels altres –no com una postura teòrica–, i per ser humil i alhora valent, i per ser un bon treballador i no sols no corrupte sinó honrat, i per ser honest, que no és exactament el mateix que honrat, i pacífic, i comprensiu, i planer...
En fi, que farem el que podrem, suposo que com la majoria de la gent amb bona voluntat. I que Déu hi faci més que nosaltres.
Ja m’he esbravat, com l’escriptor famós de les caques. Bon Nadal.
* * *
Us reprodueixo un sonet de Nadal que m’ha enviat un bon amic:
Alena i omple el pit, enlaira el teu esguard
vers el clar horitzó fet de vent i aigua brava,
que no quedi cap rastre de cap ànima esclava
en el món que es desclou com un bell estendard.
Aquest bri d’esperança que treu lluc cap al tard
és el llum de Nadal, que no mor ni s’esbrava,
car l’Infant té el cor cald, i l’amor mai no acaba,
i te’l don somrient, generós te’n fa part.
Alena i omple el pit, clou els ulls i somriu,
que l’Infant t'ha parlat amb una melodia
que esdevé dintre teu un impuls que et reviu
i et mostra la cançó, l’acord i l’harmonia.
Reneix, que ja és Nadal, que res no et faci esquiu
al món que t'ofereix aquell qui en tu confia.
Gustau Erill i Pinyot
Abella de la Conca, Pallars Jussà /
Monistrol de Calders, Moianès
Nadal del 2011
