Això d’aquí dalt, que és un refrany sinònim del d’«arribar a misses dites» –començo amb capellans, avui, per això tinc aquí al costat l’actor Fernandel fent de Don Camillo, el personatge de Guareschi–, conté literalment una paradoxa que connecta bé amb algun dels exemples de llocs comuns que vindran després i que són el tema d’aquest article. En podríem aportar un muntó, de llocs comuns, però em centraré ara en alguns que poden passar desapercebuts, que són molt presents a les nostres pantalles i tauletes –els del blog en deuen dir tablets per evitar confusions– o als nostres diaris i revistes de paper –encara en queden i, creieu-me, n’hi ha que subsistiran– i que de tan repetits han traspassat fronteres i oceans i són també llocs comuns, no ho sé, diguem al Brasil? I ara que ho dius: no sabem si el traspàs d’oceà ha anat en una direcció o en l’altra. (Perdoneu tants incisos, ja us vaig dir que no me’n podia estar.)
Els exemples que segueixen els extrec de la revista literària Rascunho, de Curitiba, amb les modificacions que toquen pel canvi de llengua. Allà els va recollir i comentar Raimundo Carrero (juny del 2012).
- «Em balla una idea pel cap.» I per on vols que et balli una idea sinó pel cap, capsigrany? N’hi ha prou amb dir «tinc una idea» o «em balla una idea» o...
- «Després de l’acte, es va servir un còctel als presents.» Ben fet, als absents ni aigua.
- «Va matar el seu amic.» Als amics no se’ls mata. Si de cas, mates l’examic. (Però és aconsellable no fer-ho, per motius ètics.)
- «La pluja que va caure ahir.» Sí, val més que caigués, si pugés seria un milacre. N’hi ha prou amb dir «la pluja d’ahir», «l’aiguat d’ahir»...
- «La dona va caure als braços del marit, l’astre rei, els llavis vermells, la lluna de plata, era un matí assolellat, premut per les circumstàncies...» Mira, daixò, mmm, saps?, perdona, però si escrius així millor que ho deixis córrer. No passa res, de debò, la vida és llarga i et donarà altres oportunitats. Has provat de dibuixar, pintar, fer bricolatge?
- «El profeta era seguit per una gran multitud.» Això era abans, en temps dels profetes, que les multituds petites encara no s’havien inventat. Però ara ja n’hi ha de totes mides.
- «En vida, aquell escriptor només va publicar un llibre.» Difícil que en publiqués cap quan ja era mort. Sí, és veritat, l’editorial en va publicar uns quants més, però va ser l’editorial.
I així. Ho anirem completant. Si us en ve cap al cap...
* * *
Altres llocs comuns ja desemmascarats:
- «Jo, personalment»
- «No es va poder fer res per salvar-li la vida»
(No patiu gaire si se us en escapa algun de temps en temps, que això és ben comprensible i tots en tenim el sac ple. El que és greu és amuntegar-los tots o repetir-los sistemàticament.)
