dissabte, 2 de març de 2013

Tòpics desemmascarats (12): «Jo, personalment»



Aquest tòpic s’hauria de prohibir formalment, hi hauria d’haver multa cada vegada que algú digués
–Jo, personalment, penso que no.
A veure, què afegeix l’adverbi personalment al pronom jo? Es perd alguna cosa si diem només jo? Encara més, moltes vegades ni tan sols cal el jo, perquè a continuació del jo hi sol haver un verb:
Penso que no.
De vegades el verb està elidit, i llavors sí que cal el jo:
–Heu anat a veure el Barça?
Jo no [hi he anat]. Però a casa sí que hi han anat.
I altres vegades cal el jo per contraposició a un altre pronom (tu, nosaltres, etc.):
Vosaltres direu el que voldreu. Però jo penso que no, ni parlar-ne.
Però el personalment darrere un jo no cal mai, mai no és necessari, és absolutament superflu. L'autoritat hauria d'intervenir de manera contundent cada vegada que se sentís aquesta expressió.

Apa, ja està. Quines ganes tenia de tractar aquest tòpic aquí.