Ja deveu entendre que els motius pel quals clamaven i les coses que ara demanen semblen contradictòries; i que les coses que diuen o fan són incompatibles amb les altres coses que diuen o fan. I que l’orador s’exclama per la incoherència o la hipocresia d’aquesta gent.
Ara bé, qui ho diu, que són la mateixa gent en un cas i en l’altre? Que el subjecte de clamaven és el mateix que el de demanen? De vegades sí, però...
L’exemple més antic que conec és la interpretació ordinària que es fa dels evangelis sobre els últims dies de la vida de Jesús. Segons el que ens explica la història, Jesús arriba a Jerusalem i és aclamat per la multitud (això és commemora el Diumenge de Rams) i cinc dies després és crucificat (Divendres Sant).
Doncs bé, hi ha molts autors i moltes estudioses del relat que interpreten que és la mateixa la gent que aclama Jesús i la que reclama que el crucifiquin. Però per què havia de ser així? Qui ho diu, que la mateixa multitud que el va aclamar després el va voler mort? Qui ho diu, que la gent que va voler la seva mort eren cinc dies abans a les portes de Jerusalem agitant palmes i palmons? Podien ser perfectament gent diferent. Per la Pasqua jueva, que és el que se celebrava aquells dies, pelegrinaven a Jerusalem desenes de milers de persones. Quantes d’aquestes hi cabien, al «pati del pretori» on el famós Ponç Pilat es va rentar les mans i amb aquell gest Jesús va quedar condemnat, a petició de «la multitud»?
Els exemples es multipliquen per mil si mirem el que passa avui:
- «El del dopatge sempre m’ha semblat un assumpte complex, sobre el qual els aficionats acostumem a mantenir una actitud confusa: exigim als esportistes gestes cada cop més extremes però, alhora, els obliguem que les emprenguin només amb química natural, sempre escassa per a aquestes gestes.» (sic)
Qui són «els aficionats»? Per quins set sous els subjectes de tots tres verbs han de ser els mateixos?
- Quim Monzó es queixa que en una botiga no tenien uns calçotets que ell volia i que li van dir amb desgana que eren molt difícils de trobar, tot seguit els compra en un gran magatzem i conclou que «després es queixaran que la gent no va als comerços petits de tota la vida».
Segur que a tots els comerços de proximitat tracten malament la gent i, «per tant», si la gent no hi va és que s’ho han guanyat? Jo sempre he trobat amb més mala cara o més indiferent o incompetent determinat personal d’El Corte Inglés, per dir-ne uns, que el que et pots trobar en la immensa majoria de les botigues petites o mitjanes del meu barri.
- Gregorio Morán diu que «els modernets del hihi haha» tenen molt mala bava i que després «m’assabento que llegien Fuerza Nueva “per la seva informació excepcional”».
(Crec que això dels modernets que llegien Fuerza Nueva va per –contra– Quim Monzó, que n’havia parlat uns dies abans.) Però això que diu Morán, suposant que sigui veritat, afecta tots «els modernets del hi haha»? Qui són «els modernets del hihi haha»? Per què aquesta identificació del que se suposa que fa un amb el que se suposa que són uns altres no especificats als quals es qualifica com a «modernets del hihi haha»? És de debò que tots llegien Fuerza Nueva «per la seva informació excepcional»?
- «Molta gent diu que se solidaritza amb els treballadors [de TV3], però al mateix temps canvien de canal quan TV3 fa vaga» (sic).
Com pot saber algú que aquesta gent que canvia de canal és la mateixa que la que se solidaritza amb els treballadors de TV3? Ha comptat la quota d’audiència? Sap d’algú que hagi canviat de canal després de solidaritzar-se amb els treballadors de TV3?
- La gent votava tal partit polític i ara ha optat per tal altre.
I per què és el mateix segment de població el que vota el primer partit que el qui vota el segon? No hi va haver un 30 o un 40 % de població (per dir una xifra) que es va quedar a casa a les primeres eleccions i un (altre?) 30-40 % que no ha votat ara?
I així els que vulgueu: a les notícies, als articles d’opinió, als comentaris dels articles, als tuits, a les cartes dels diaris... Cada dia. Fixeu-vos-hi i ho veureu. És un no parar que m’encén la sang... quan me n’adono.
