La cançó dels pronoms febles
En homenatge al llenguatge,
el minyó enceta cançó;
pronominal exercici,
gresca amb bona intenció.
Al mestre Eduard Artells, que de vegades
també protagonitza barriles gramaticals.
«Emporta-te-me-le’n,
trieu-me-li-ho,
se me les hi posa,
i jo les hi trec.»
Així ho aprenguí
quan era deixeble
d’un llibre sens fi.
I ara canto la cançó dels pronoms febles.
N’hi, se’t, m’ho, s’ho,
te’l, se’n, -me-li,
ens hi, -vos-ho,
t’hi, se’ls, li, l’hi,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.
La cantarem al bon mestre,
la hi cantarem;
la cantarem als deixebles,
els la cantarem;
la cantarem als companys,
els la cantarem,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.
Me, te, se,
nos, vos, los,
la, li, lo,
ne, les, hi,
i
ai
las!
Ai las, ai las:
si tu cantes la cançó dels pronoms febles
i n’estudies ensems totes les regles,
de seguida la gramàtica sabràs.
(Extret d’Àlvar Valls [n. a Barcelona, 1947], El carro de la brossa, Premi Amadeu Oller 1968 de poesia per a poemes inèdits [sic], Impremta Barcelonesa, c/ Diputació 78, Barcelona, 1969; no em consta que n’hi hagi partitura, la tonada deu anar associada a la sagacitat musical, en el meu cas nuŀla, de qui llegeix la lletra.)
