Nascut el 17 de juliol del 1817* a l’Havana, Manuel Saumell Robredo (+1870), pianista i compositor cubà de pare català i mare d’origen biscaí, va ser el creador de la contradansa cubana i de l’havanera moderna, i pare del nacionalisme cubà que desembocaria en la independència de Cuba proclamada el 18 de juliol de 1898, 81 anys i un dia després del naixement de Saumell.
* Hi ha fonts, incloent-hi algunes versions de la Viquipèdia, que parlen del 19 d’abril del 1818, però no sé en quins documents basen aquesta dada.El seu pare, Cristóbal (Cristòfol?) Saumell (1780-1850 aprox.), que arribà a l’illa al començament del segle XIX possiblement fugint de Tenerife, a on devia haver estat exiliat o desterrat des d’algun poble de Catalunya per no se sap quin motiu –el més freqüent era la «desafección política»–, era conegut a l’Havana com «el catalán».
Els Saumell eren pobres –la qual cosa sembla descartar que Cristóbal hagués anat a Cuba formant part d’alguna de les organitzacions d’esclavistes que per aquell temps van fer les grans fortunes dels anomenats «americanos» catalans– i d’idees més aviat revolucionàries: Cristóbal Saumell criticava sovint el govern de la metròpoli. Això vol dir probablement que sabia que no podria tornar mai més a casa seva.
El servei de telègrafs era ple de noms d’origen basc i català –Inchaustegui, Asteazuinzarra, Hechavarria, Lerpona, Arrondo, Gandacegui, Artola, Folch, Òdena, Bosch, Riera, Masvidal, Oms, Gilmet, Rovira, Alberich, Lés, Segrera, Tornés, Buigas Bofill, Romeu, el nostre Saumell... –, tot i que no podem saber quins eren «bons» i quins «dolents» entre ells, perquè el capità general esmentat, Lersundi, també era clarament d’origen basc.
Les dades esparses que tenim, però, fan pensar que la peripècia familiar té a veure amb allò que denunciava el general Prim a les Corts espanyoles a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que, jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta,] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Potser, en el cas de Cristóbal Saumell pare i tants d’altres, el desterrament no va ser purament polític, sinó resultat secundari d’alguna de les desamortitzacions dels béns considerats de «mans mortes» que comencen amb Carles IV i Godoy el 1798. Podria ser que llavors aquells Saumell, pagesos (?), es quedessin sense amo i sense feina? Perquè això també va passar amb les desamortitzacions, tot i que l’objectiu fos el contrari: de vegades els nous amos despatxaven tothom. Sí que sabem que aquests Saumell no eren anticlericals: Manuel Saumell solia tocar el piano a l’església. Pel que fa a la resta de la història, segurament no la coneixerem mai.
Saumell va ser el pare de la contradansa cubana (en va compondre 52) i de les havaneres, que serien molts pocs anys després exportades a Catalunya amb èxit, potser perquè aquella música no sonava estranya a l’oïda dels catalans: «Ja es sentia el ritme d’havanera en obres de Barbieri [...], d’Oudrid o del català Joan Sariols en l’emblemàtica L’esquella de la torratxa’’ l’any 1864, [que es va anomenar] “Americana”, i també a la Marina d’Arrieta o La verbena de la Paloma de Bretón, ja a les darreries de segle.» (Francesc Cortès i Mir, «Història de l’havanera», Grup Vallparadís). N’hi ha prou d’escoltar aquesta contradansa
per reconèixer, en molts dels seus compassos, fragments musicals d’obres d’un segle després (no sols de contradanses). Saumell, doncs, es va avançar força en el temps.*
* La pista sobre les evocacions que provoca aquesta contradansa m’ha vingut del meu col·lega Albert Ràfols.La primera havanera cubana es va cantar, segons les cròniques, l’any 1844 al cafè La Lonja de l’Havana, al carrer O’Reilly, molt a prop de la plaça d’Armas.
Saumell va produir també òperes i sarsueles, la primera cap a l’any 1839, amb només 22 anys. No la va poder estrenar.
El 1844 Saumell va ser acusat indirectament d’haver coŀlaborat en l’anomenada Conspiración de la Escalera, per la qual hi va haver onze condemnes a mort. Curiosament, ell se’n va deslliurar, segons sembla, per una intervenció providencial de l’exgovernador Tacón, tan bescantat anys abans a cal Saumell. Saumell, tot i ser encara força jove (27 anys) ja era un músic famós.
Manuel Saumell va escriure també alguns articles de premsa, sobretot de crítica musical, signats amb el pseudònim «El Timbalero». Va fundar amb els també cubans d’origen català Ramon Pintó i el pianista Josep Miró (que cal no confondre amb Josep de Miró i Argenter, heroi militar de Cuba) el Liceo Artístico Literario de la Habana.
Les contradanses per a piano, de dues parts contrastants i compassos binaris, en les quals apareixen per primer cop els ritmes d’una música popular considerada pròpiament criolla o cubana, van ser una síntesi de cultures i van unir blancs i mulats. Una música que naixia cubana –amb influències haitianes i, alhora, amb influència en el merengue i la música dominicana posterior– però que era igualment deutora de patrons europeus –els minuets i les contradanses franceses i catalanes– i africans. La contradansa, a més, té un origen remot anglès, perquè el nom francès és una adaptació de country dance, ‘dansa del país’ (com el chotis madrileny, tan castís ell, ve del mot alemany schottish, que ja deveu imaginar que vol dir ‘escocès’; però això no ho digueu als madrilenys, que no els agrada).
Una de les contradanses de Saumell, La Gassier, la va compondre en honor de la cantant catalana Josefa Cruz de Gassier, de la qual es deia que posseïa una veu prodigiosa, que arribava a tres octaves d’extensió.
L’escriptor Alejo Carpentier va ser un dels primers que van reivindicar el llegat de Saumell, ja al segle XX. Durant el darrer segle i mig, les peces de Saumell no han deixat de sonar. Chucho Valdés, per exemple, té una versió pròpia de «Los ojos de Pepa». Però n’hi ha força més, com podeu veure a la selecció d’iŀlustracions que acompanyen aquest article.
Té gràcia que els fills d’uns catalans expulsats de Catalunya per les seves veŀleïtats polítiques sembressin a Cuba les primeres llavors de la futura independència de l’illa respecte a Espanya.
-----------------
Adaptació a partir de l’article, també meu, publicat a la Viquipèdia.
La bibliografia que hauria d’acompanyar aquest article seria difícil de fer, excepte les dades que referencio directament. No hi ha res escrit!, tret de quatre «retalls» d’internet. Per això m’ha costat tant d’escriure’l (i de donar-lo per acabat!), perquè sempre que m’hi posava trobava a faltar una coseta i llavors em dedicava a buscar-la frenèticament... i inútilment. Com ara –és només un exemple– el nom de la dona de Cristóbal Saumell pare («el catalán»), perquè em penso que li està dedicada la contradansa «La quejosita»; però perquè hi encaixés s’hauria d’haver dit Dolores, i aquesta dada no he aconseguit confirmar-la. I llavors hauria d’intentar reconstruir per què el seu fill li dedica aquella contradansa amb aquell títol, i això voldria més temps... En resum, no hi ha gairebé res escrit, tret de a les enciclopèdies, que són totes molt incompletes i tenen errades o incoherències (com la de la data de naixement).
