«Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa 'germà de la mare'.
»Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l'usa ningú en el seu llenguatge espontani. [...]
»Considere que tio –a banda de la influència del castellà– podria ser molt bé un singular analògic format a partir del femení tia de la mateixa manera que viudo s'ha format a partir de viuda, burro a partir de burra i nino a partir de nina. Considere que les parelles tio/tia, viudo/viuda, burro/burra i nino/nina són completament legítimes en la nostra llengua. El DIEC recull viudo, burro i nino, però no arreplega tio.
»¿Podem assegurar que tio és només un castellanisme i no té res a veure l’evolució interna de la llengua? Sobre açò no podem assegurar res, només podem elucubrar. El castellà ha estat al costat del valencià des dels primers temps i des de fa 300 anys, a més d'estar al costat, ha estat damunt del valencià i, fins i tot, incrustat dins d’ell. I en els darrers cinquanta anys això s'ha agreujat moltíssim. Les dues llengües, des de sempre, s'han influït mútuament però, per raons òbvies, el castellà ha influït molt més sobre el valencià que al revés. ¿Què hauria passat si el valencià haguera estat completament aïllat del castellà? ¿La parella oncle/tia seria d'ús general, tothom la coneixeria i l'usaria i la paraula tio seria completament desconeguda pels valencians? No podem saber-ho perquè és completament impossible assegurar com haurien sigut les coses en unes circumstàncies que no s'han donat.
»El que sí que podem dir és que actualment la paraula tio és d'ús general en valencià. Vulguem o no vulguem, ens agrade o no ens agrade, tots els valencians diem tio.
»Cal aclarir que els catalans també diuen tio, com els valencians, però fan trampa, usen el diminutiu tiet, i no perquè la persona en qüestió siga baixoteta o molt joveneta. Diuen tiet i no tio –de la mateixa manera que diuen pillet i no pillo– i així s'eviten la mala consciència de pensar que diuen una paraula castellana. El mot tiet l'usen a orri. [...]
»El Diccionari normatiu valencià de l’AVL arraplega la paraula tio i, per tant, ja és normativa. I vulguem o no, més prompte que tard, el DIEC acceptarà tiet, com ja ho ha fet el GDLG, i la paraula serà normativa. Ara, això sí, acabada en -et, per a dissimular.»*
(Datat a València el 6 febrer 2014; publicat a InfoMigjorn el 25 febrer 2015)
* Eugeni S. Reig, amic meu, no pot evitar fer trampetes d’eixes molt sovint, de pendre la part pel tot i de traure conseqüències universals a partir de casos particulars o no necessàriament generals. Són trampes innocents, perquè ja el coneixem. Reig és molt amic dels sempre, mai, ningú, tothom, arreu, enlloc, completament... (n’he marcat uns quants en negreta en este article). En este cas concret caldria explicar-li que és molta la gent, a Catalunya, que diuen i escriuen tio, segurament molta més que la que diuen i escriuen tiet –no ho sé, no sé quants són els uns i els altres, com ell tampoc ho sap–, i que no ho fem per dissimular ni res, ho fem per costum familiar, tradicions, etc. A casa meua, per exemple, són tiets els de la banda paterna i tios els de la banda materna. Eixa mena de subtilitats i precisions per a en Reig deuen ser excepcionals, i segurament són molt més generals que no es pensa. Ara, us penseu que baixarà del burro? No, normalment no. I açò el fa entendridor: és «el nostre Eugeni». Un cop que té la teoria muntada, amb la quantitat d’hores que hi ha dedicat, no la hi espatlaran les dades. T’ho has de mirar aixina i estimar-lo igual.
* * *
A aquesta reflexió afegeixo pel meu compte que quan el DIEC o algun altre diccionari de prestigi –a part del DNV– arreplegui tio, suposo que es valorarà si pot tenir dues accepcions: la glossada per Reig i una segona de la parla coŀloquial: 'paio, tipus'. Quin tio, en Reig.
