Ve d’aquí.
Tant parlar de Can Maçana... Hi havia aleshores habitants a la casa? Com que en conec la història per motius familiars, val la pena explicar-la amb detall.
Al començament de la guerra, el 19 de juliol del 1936, exactament dos dies després de la rebeŀlió de l'exèrcit del Marroc contra la República, es va produir un fet llastimós allà mateix, que afortunadament no acabà en tragèdia gràcies no se sap ben bé a què. Davant la jove de la casa, Anna Badia Martí, que ho veia de la finestra estant, un grup de milicians vinguts de no se sap on –Manresa, Marganell?– tenien encanonats, com si es preparessin per a una execució immediata, gairebé tots els membres barons d’aquella família: Josep Lladó Ferran, l’amo de la casa, el seus fills Josep Maria –marit de l’esmentada Anna Badia– i Lluís Lladó Bausili, i dos germans de la jove, Antoni i Josep Badia Martí. Potser la presència d’un noi d’onze anys, una nena de vuit i un nen de cinc –Josep, Maria Teresa i Carles Lladó Badia– i el fet que els dos noiets s’ho miressin en primera fila, van aturar aquell disbarat.
Van fer llavors alguns d’ells –sense deixar els altres d’encanonar els adults– un escorcoll de la casa, on van causar alguna petita destrossa totalment innecessària. I, tot seguit, aquells homes se’n van anar per on havien vingut. Potser només volien espantar-los? Era una mica absurd, perquè si bé els Lladó eren inequívocament de dretes –Josep Lladó Ferran havia estat alcalde d’Igualada durant poc més d’un any fins a l’adveniment de la República i Josep Maria Lladó Bausili va ser regidor d’Unió Ciutadana (Centre Català-Lliga) del 1934 al 1936 i seria alcalde poc després de la guerra, amb Franco–, els Badia, encara que no fossin partidaris de la revolució, sí que eren republicans ben convençuts. En qualsevol cas, aquell fet va ser un avís prou contundent i els Lladó van deixar la casa, es van traslladar a Igualada, on ja vivien habitualment, i els homes es van amagar. A aquells membres de la família Lladó els va anar de ben poc.
Can Maçana va estar llavors abandonada durant gairebé deu anys. Només l’amo hi anava de tant en tant per revisar l’estat general de portes i finestres, que sovint eren violades.
Per tant, el mes de febrer del 1939, quan hi va haver allà al costat l’assassinat dels suriencs, a Can Maçana no hi vivia ningú. Ningú, ni que volgués, hauria pogut socórrer Josep Nin, doncs, si hi hagués anat a demanar auxili. I tampoc ningú va poder sentir des d’allà els trets dels fusells.
Ja que parlem d’aquesta extensa família, els Lladó, no van tenir la mateixa sort que els de Can Maçana altres persones del clan, com ara Francesc Lladó Ferran, treballador d’Hisenda i germà de l’amo de la casa esmentada –desaparegut el mes de desembre del 1936 a Igualada i no trobat mai més–, i els dos germans Lluís i Manuel Bausili Domínguez, advocat i farmacèutic, cunyats de Josep Lladó Ferran i oncles, per tant, dels germans Lladó Bausili, els cossos dels quals van ser trobats el 17 de setembre del 1936 al costat del cementiri de la Pobla de Claramunt, amb setze cadàvers més. «Els divuit de la Pobla», van ser anomenats. L’historiador igualadí Antoni Dalmau solia parlar d’aquest cas extrem en les xerrades que feia sobre fets incomprensibles esdevinguts durant la guerra a la rereguarda.
I encara, la mateixa família Lladó Badia –la de la canalla de Can Maçana– va tenir un darrer ensurt el dia de l’entrada dels «nacionals» a Igualada, el 22 de gener del 1939, quan un grup de presumptes «descontrolats» –molt probablement una avançada del mateix exèrcit de Franco– els van esbotzar de matinada la porta del carrer i tot seguit la de casa seva i volien començar a regirar-los el domicili. Llavors els Lladó tenien amagat a casa en Nicolau Casaus, perseguit tant pels anarquistes, per catòlic, com pels anomenats «nacionals», per republicà i membre destacat de la UGT. La mestressa, Anna Badia Martí, va despertar els fills –la filla petita, de mesos, segurament no– dient-los: «Lleva’t, que em sembla que ens venen a matar.» Aquells homes van entrar també un moment a la fàbrica annexa i, després de fer alguns comentaris fatxendes, sempre en castellà, ja se n’anaven. Però just llavors el fill gran, Josep (a punt de fer els 14 anys), que havia acompanyat Casaus a escapar-se pel terrat, de tornada va passar pel rebedor. Aquells homes, que marxaven, el van veure, i un d’ells, preparant el fusell, ja anava darrere seu, però la mestressa va estar a temps de cridar: «¡Es mi hijo! ¡Es mi hijo!» I van deixar que el noi s’escapolís per la casa. Una vegada més, l’estratègia de la por? Quin sentit tenia fer aquella demostració de força precisament amb aquella família?
Nota. Certament, sempre es podrà defensar que hi va haver incontrolats a tot arreu i que a les guerres passen esdevinences d’aquestes, que no van ser pas poques en la banda republicana durant els anys 1936-39 i sobretot en la segona meitat de l’any 1936, en què es van acumular la major part dels assassinats atribuïts a «descontrolats» comesos en la rereguarda republicana.
Però hi ha una diferència substancial, precisament, entre els fets produïts durant la guerra pròpiament dita i tot el que va succeir a Catalunya abans i després de la guerra. Durant la guerra, pots parlar de descontrol real –sigui o no programat–, perquè és molt difícil controlar el que fa la gent. L’abans i el després –és a dir, fins al 18 de juliol del 1936 i, a Catalunya, a partir del gener del 1939– s’han de comptar com a temps de suposada pau i, si hi ha «descontrol», cal atribuir-lo a la negligència: del Govern de la República i del de la Generalitat, fins que comença la guerra, i del Govern de Franco, a partir del moment en què l’exèrcit «nacional» ocupa el territori conquerit i hi imposa el seu règim.
El cas de què hem parlat aquí, el dels morts de Súria, s’esdevé un cop que l’exèrcit de Franco ha ocupat aquella zona de Catalunya, i es produeix, precisament, per l’acció d’unitats destinades a la vigilància del territori un cop conquerit. Per tant, en temps de «pau».
En resum: tots els altres successos «descontrolats» que hem comentat en la segona part d’aquest article tenen lloc dins del període de la guerra i, doncs, es poden considerar, per més lamentables que siguin, com a «fets de guerra». En canvi, l’assassinat dels vuit suriencs –nou, intencionalment– té lloc fora d’aquest període i, per tant, no es pot considerar de cap manera «fet de guerra»: és un assassinat i prou, sense eximents ni atenuants possibles i amb l’agreujant que el cometen forces de l’ordre. Són, doncs, delictes que haurien d’haver estat jutjats i castigats segurament amb la pena de mort vigent en l’època. Perquè, com hem vist, tenien totes les dades per condemnar els «incontrolats».
I és veritat que, per sortir del pas, se’n va fer una investigació; però la van deixar estar quan es va confirmar qui eren els responsables dels actes –als quals només se’ls va prendre declaració, naturalment autoexculpatòria–, i a més a més es van fer tot d’accions posteriors per tapar els esdeveniments i deixar-los al fons del pou. Fins i tot van ser cridats a declarar Folch Algerich i Sant Alegre, l’alcalde i el tinent d’alcalde provisionals de Súria que van avalar les detencions el primer dia, per la seva eventual participació en els fets, però immediatament van ser exculpats perquè «contribuyeron únicamente a la designación de los elementos más responsables de los desmanes rojos, sin conexión alguna con lo sucedido a los detenidos».
Com se sol dir ara irònicament, el que els havia de passar als detinguts «no es podia saber». Ells només «contribuyeron a la designación».