Avui fa tres anys que vaig començar el bloc, que llavors no tenia nom ni jo tenia tampoc cap idea que allò tiraria endavant amb continuïtat. N’hi ha prou de llegir la primera nota que vaig escriure (10 maig 2004), o la sisena (17 juny 2004), per adonar-se de la inseguretat amb què m’havia ficat en aquesta història.
Però bé, per celebrar l’aniversari, potser és el moment de fer una mica d’explicació del perquè d’aquest nom, que ja us vaig dir que m’havia vingut al cap tot d’un plegat. Fins ara no ho he explicat, us remetia a un article on parlava d’altres vigilants de far i de la feina dels faroners –tema sobre el qual he escrit també després, i encara més tard s’ha publicat un altre llibre–, però no deia res sobre el nom que vaig triar per al meu bloc. Ara és el moment d’explicar-ho.
El nom, com deia, va venir-me al cap tot d’una quan el bloc ja feia temps que rutllava. De nit. Vaig perdre el son, esperant que fos l’endemà per mirar al Gúguel si ja l’havia agafat algú. Vaig estar de sort: el nom era meu... fins que un dia a algú li agradi tant que estigui disposat a registrar-lo en algun indret i llavors em digui que ja no el puc fer servir més... No sé si pot ser, això, suposo que sí, que si tens pasta i ganes d’emprenyar, ho pots fer. Bé, llavors ja pensaré alguna altra solució, o em canviaré el nom. Com que l’adreça que havia obert inicialment a Blogger no pensava canviar-la –tot i que sí que en vaig obrir llavors unes quantes més amb les combinacions més factibles de «vigilant» i «far», per fer més difícil que allò que deia abans em passés fins i tot al mateix Blogger–, si mai haig d’empescar-me un altre nom per al bloc, ja rumiaré una mica i m’encomanaré als follets de la nit. Mentrestant, anem fent.
Però l’actual agrada, sembla. Hi ha gent que m’ho ha dit: «Quin bon nom!» I jo: «No és mèrit meu, se’m va acudir sense voler.» Perquè és veritat. Aquella nit jo no rumiava cap nom per posar al bloc. Ni tan sols havia pensat que el bloc hagués de tenir cap nom. Simplement em va venir al magí tot plegat. I ja som aquí.
Penseu en un far solitari, en el paper que fa. Allà tot sol, es creu qui sap què. I el far encara fa feina. Però el vigilant què? Doncs, això, ser-hi, estar-s’hi...
Encara més: el vigilant és el mateix faroner (o sigui, el vigilant que vigila des del far) o bé és un vigilant com si diguéssim de l’FBI que vigila el far i el que fa el faroner per informar després els lectors? Si és així, qui és el vigilant? I qui és el faroner? I què té aquest far que hagi de comptar amb un faroner i un vigilant secret, que són dos sous? Més incògnites que jo encara no tinc clares.
El far. És un edifici plantat a terra ferma, però el seu món és el mar, la seva feina és sobretot ser un punt de referència per a la gent del mar... Però no sols per a la del mar, també per a la de la terra, per a les criatures suposadament racionals –els rumiantes, que diuen els castellans, no?– i irracionals que treballen o viuen ran del mar. Hi deu haver molts animalons i moltes plantes que d’alguna manera depenen dels fars i de les seves llums intermitents. No ho he estudiat, però n’estic segur: als animals i a les plantes els afecta molt la llum, els pot capgirar la vida.
Espero que la llum del meu far sigui beneficiosa, o almenys espero que no sigui perniciosa. Espero que les dones i els homes, els animals i les plantes, els racionals i irracionals que treballen o viuen a la mar o ran del mar a prop del meu far, no prenguin mal. Si més no, que la llum del far no els faci malbé la vista. Que la menystinguin, si volen, que no la facin servir. Però que no em demanin que l’apagui. Perquè encara que a la majoria de la gent racional i irracional de la mar i de ran del mar els pogués molestar la llum d’aquest far –cosa que no sé, només sé que n’hi ha que de tant en tant em diuen que ho deixi córrer, que perpetro contaminació lumínica... o més aviat que escampo foscúria–, han de pensar en l’altra gent racional que no es molesten i sobretot en la gent irracional, els meus preferits, animals i plantes i fins i tot minerals, que depenen de la llum del far. O que no en depenen, perquè no crec, de debò, que ningú, ni tan sols cap pedrota, depengui d’aquest pobre far, però que se’l miren amb certa estimació... potser amb compassió? Bé, no és que ningú digui tampoc que haig d’apagar el far, perquè no crec que hi hagi ningú tan curt per no adonar-se que n’hi ha prou amb no mirar per no veure, però a vegades em passa això, que tinc paranoies.
N’hi ha que es miren el far de tant en tant i que són amics i amigues, bons amics i bones amigues. Però la majoria dels que se’l miren, que també són amigues i amics –si volen ser-ho, o considerar-se’n–, no els conec personalment. N’hi ha que m’escriuen a vegades, suposo que entendrits de compassió –això em penso que ja ho he dit, avui em repeteixo molt, em passa quan estic tou– per la soledat del vigilant, i n’hi ha que no m’escriuen però que adrecen l’esguard cap al far cada dia, o almenys un cop cada tres o quatre dies. I els sento, sento aquests esguards. (I a més, deixant de banda la poesia, els compta Gúguel Analytics, de renom Guà.)
El món s’ha fet xicotet. L’ajudant del faroner, en Guà, diu que hi ha gent de més de 40 països que miren aquest far modest: tot Amèrica, tot Europa Occidental, el Sud-est asiàtic, Austràlia, Nova Zelanda... Qui són? Ni idea. Que s’hagin posat en contacte algun cop amb el faroner potser n’hi ha cent, màxim cent cinquanta –del total, eh?, no d’aquests països. La resta, qui-sap-lo. Com és lògic, ja sé que molts dels que miren el far des d’ultramar no són persones humanes, sinó robots a la caça d’adreces per fer llistes de víctimes dels seus espams. Però els robots són com les pedres, també deuen tenir la seva animeta mineral i ja em va bé que em visitin. Al darrere dels robots, sempre hi ha algú, el qui els ha creats.
I em costa molt escriure? Doncs, no gaire. Encara em passa sovint que em ve al cap una idea, una idea que em fa l’efecte que he tingut de sempre, i penso: això no ho has explicat!, i llavors m’enganyo pensant que és important que ho expliqui perquè forma part integral del meu sistema de pensament, perquè precisa en un punt bàsic tal qüestió de la qual ja vaig parlar però sense prou detall. I fins que no ho escric i no ho penjo al bloc, pateixo pensant que algú pot haver-me jutjat precipitadament per culpa meva, per no haver-li donat totes les dades per completar el puzle. I això, la veritat, em passa sovint: força notes d’aquest bloc han sorgit així, i encara ara em passa, tres anys després d’haver començat a escriure. Encara em passa que tinc coses al pap que he d’explicar, que són fruit d’aquesta compulsivitat irrefrenable.
I penso: què faria sense el bloc, sense els contes i relats que penjo de tant en tant en altres indrets, sense els retalls de premsa que arreplego per reproduir-los a InfoReflex.Cat perquè no es perdin per sempre més al ciberespai –o més ben dit, per no perdre’ls jo–? I responc: tot seria molt diferent, tot ha canviat.
I, per acabar, sobre què escric? Sobre qualsevol cosa que em vingui al cap. Tinc pocs tabús, tot i que procuro no barrejar aquí gaires coses de la meva vida familiar, perquè això no és un bloc familiar, sinó personal, estrictament intransferible en els seus continguts a cap altra persona de casa meva –i no diguem d’altres àmbits. Una altra regla és que quan escric sobre qüestions d’interès públic, normalment no repeteixo el que han dit altres –o si m’agrada especialment el que ha dit algú, potser ho reprodueixo entre cometes, i ja no cal que m’esforci per dir jo el mateix d’una altra manera–, perquè el que m’interessa més és tocar els temes que no toquen altres o tocar-los des d’una perspectiva diferent de la dels altres. I això no perquè m’ho proposi com a manifestació del meu esperit de contradicció, que també el tinc, sinó per economia, perquè si ja han dit altres el que jo penso, per què repetir-ho? O sigui, que de vegades hi ha buits en aquest bloc perquè hi ha dies que estic d’acord amb el corrent general de les coses que passen (!) –açò no sé si és veritat o és més aviat una raó teòrica que m’he empescat ara–, i llavors no em sento obligat a dir res, o no se m’acut res d’original per dir. O també pot ser –crec que és més això que l’altra raó– que aquells dies tingui molta feina i/o no me’n surti a acabar d’escriure res amb cara i ulls.
I de moment, això és tot. En qualsevol cas, ja sabeu que tot plegat són raons a posteriori. Ja coneixeu els motius pels quals no... escric.
(Sobre el meu col·lega italià Il Guardiano del Faro, vegeu això.)
