diumenge, 22 d’abril de 2007

Fets diferencials (13): Un poble indòmit

El que vaig escriure ahir m’ha fet pensar després, rumiant-hi, que el fet que el català sobrevisqui, amb la història que ha tingut al darrere de persecucions i d’opressió política, social, cultural, de foment institucional i sistemàtic de l’autoodi, és una mena de miracle col·lectiu. I aquest miracle em fa ser conscient alhora que haig d’estar molt orgullós del meu país i de la meva gent, si ho puc dir així, sense penjar-me medalles que no són meves. Orgullós amb un tipus de satisfacció diferent de la prepotència vencedora i superbiosa que senten els membres d’estats, països i nacions imperialistes i triomfants, que segurament deuen estar molt cofois del que han aconseguit els seus connacionals amb sang i foc, presons i desterros, multes i penes. Jo estic orgullós del que ha fet el meu poble: simplement, ha resistit. No crec que hi hagi cap altre poble a la terra –jo no en conec cap– que pugui dir el mateix que pot dir el poble català: malgrat tot, després de segles de repressió, hem resistit!

Continuarem resistint? Aquesta és la pregunta. Contesto de seguida: sí, això ho duem a la sang. M’agradaria que les generacions vinents, (el/le)s nostres fill(e)s i (el/le)s nostres nét(e)s, tinguessin un altre paper a fer en aquesta història, per exemple el de gestionar la normalitat d’un país independent i fer-lo pròsper i acollidor i solidari i més coses, però si no, si encara estem condemnats a ser escla(u/ve)s durant molt més temps, deixeu-me clamar ara a les generacions que ens succeeixin: coratge, catalan(e)s, estigueu orgullos(o/e)s de vosaltres i de l(e)s vostres (p/m)ares, perquè continuem resistint!