Fets diferencials (5): Els difunts

Una altra manifestació d’aquest fet diferencial català són les esqueles mortuòries que es publiquen a la premsa. Al diari que en publica més de Catalunya, La Vanguardia –un diari castellà gairebé cent per cent–, prop d’un 80 per cent de les esqueles són en català. Vaig fer un estudi seriós i sistemàtic fa sis o set anys sobre aquest fenomen curiós de les esqueles de La Vanguardia –curiós, perquè en un diari castellà se suposa que ningú no s’hauria de sentir obligat a publicar en català l’esquela dels pares, avis, germans, fills, amics, etc.–, un estudi que havia d’eixir a la Revista de Catalunya, però que al final no me’l van voler encara no sé ben bé per què. Allà demostrava això que dic aquí, que només un 20 per cent de les esqueles de La Vanguardia, de mitjana, són en castellà. I això és així des que La Vanguardia va obrir la mà en aquest punt –va ser l’única escletxa d’obertura lingüística de La Vanguardia durant molts anys, abans i tot de bandejar l’Española del títol–, ja que abans traduïen sistemàticament les que els arribaven en català –com feien també fins fa poc amb les cartes en català dels lectors, i no sé si encara ara ho fan amb algunes. Quan la gent va saber que La Vanguardia admetia les esqueles en català, a poc a poc es va anar creant aquest costum majoritari, que ara ja és molt sòlid.

Un altre dia parlaré d’altres coses de La Vanguardia, que és un cas que sempre m’ha interessat molt. Manen força, aquesta gent, estan molt ben situats i saben el que fan. I són sens dubte, encara que dolgui dir-ho, el diari que retrata més bé la societat catalana, considerada globalment. Excepte en un punt, l’idioma. Evidentment, aquest decalatge idiomàtic no se salva amb la crossa empresarial que ara s’han empescat, anomenat Avui, que a poc a poc van transformant «sin que se note el cuidado» en una mena de suplement lingüístic català per difondre el seu Weltanschauung, ideològicament matisat perquè no es vegi gaire que és substancialment el mateix producte que la mare. Hi ha dies, però, que les portades i el biaix de les notícies principals de tots dos diaris coincideixen massa. El referent de país de tots dos diaris és gairebé sempre Espanya. Han anat força de pressa. En fi, quan comprovin que l’aventura de l’Avui no els salva de res, el senyor comte haurà de fer un cop de cap, perquè no sempre podrà comptar que els seus competidors siguin tan sectaris i partidistes com els d’El Periódico d’ara. És més, El Periódico ha fitxat ara com a editorialista una persona que era el número 2 de l’antic Avui, segurament perquè no devia encaixar en el nou projecte del diari... Ja en parlarem.