dimarts, 15 de juny de 2010

Vigilant del Far Linimento Sloan

Ara els equips esportius de determinades disciplines no es diuen Barça, Joventut de Badalona, Noia, Igualada, Reus, Maçanet, Santa Coloma, Mataró, Blanes o Granollers, sinó que oficialment es diuen Regal Barça –o Barça Sorli Discau, o Barça Borges–, Noia Freixenet, Shum Maçanet, Proinosa Igualada, DKV Joventut, Tecnol Reus, Fraikin Granollers –té pebrots aquest nom–, Mataró Quadis, Sather Blanes o Marfil Santa Coloma. No hi ha res a dir, suposo que ho fan per sobreviure.

Però no entenc que els mitjans de comunicació segueixin tan radicalment la dependència comercial de cada equip, fins i tot en els titulars. Els mitjans de comunicació poden anomenar els equips com els doni la gana, igual que de vegades els anomenen pericos, granotes, vermells, el submarí groc, granats o culers. No hi ha cap llei que els obligui a anomenar-los sempre pel nom oficial.

Per què, doncs, els mitjans no fan servir en les informacions els noms que han tingut aquests equips tota la vida i que els identifiquen immediatament als ulls del lector aficionat? Em fa l’efecte que només per un motiu: tenen por que les cases comercials que patrocinen aquells equips decideixin retirar la publicitat que fan o que podrien fer en aquells mitjans. Bones són les raons però més els dinerons, que deien els avis.

Per sort, aquesta moda no ha arribat als esports individuals. No m’imagino que a gent com ara el Biel Ràfols, Millor Esportista Universitari d’enguany, o a la seva germana Ona, que va obtenir el mateix títol fa dos anys, o al petit de la família, el Pol, que també és un atleta d’upa –i això de «petit de la família» és una manera de dir, és alt com un santpau–, els diaris un dia decideixin anomenar-los Ràfols Sabatilles Salomon... Però calla, què he dit, ara potser he donat una idea als de les Salomon.