divendres, 24 de desembre de 2010

Josep Pla, poeta

(Manllevo les citacions i la mateixa idea de l’article de Josep Lluís Bronchal publicat a la revista Llengua Nacional* n. 73, IV trimestre 2010.)

El Josep Pla que m’agrada és més el periodista i el cronista polític i social punyent i no tant el filòsof o ideòleg al qual pots citar quan et ve de gust avui per defensar una idea, demà la contrària i despús-demà la intermèdia. Pla com a argument d’autoritat no m’interessa gaire.

Però Josep Pla, a més de pagès lletrut, filòsof i periodista era també poeta.

Pla, poeta? No en té la fama. I tanmateix ho era, de vegades tenia la sensibilitat que s’atribueix als poetes i escrivia de manera poètica, encara que no versifiqués. És allò que deia quan em referia a Rilke.

Vegem-ho. Parla** Josep Pla:

Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. [...] Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. (Les hores, «Temps de febrer: els ametllers»)

Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d’hivern. Són cels rutilants, d’una netedat, d’una turgència metàl·lica. A l’hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. (Les hores, «Lluna de gener»)

El grill no ha nascut per viure encaixonat; observat en la naturalesa, resulta un insecte solitari, fugitiu, de relació nul·la, que tendeix a amagar-se. No és ni un comensal, ni un paràsit, ni tan sols un company de viatge d’un o altre element de l’espècie humana. És un insecte que va sol, d’òrbita personal. (Les hores, «El grill»)

A mi, m’agrada la nit estelada i negra [...]. Al camp, són una pura meravella. S’imagina l’encant que produeix no veure res, no veure’s ni a si mateix i tenir davant les estrelles? [...]. Desapareix tot rastre d’obra humana. La terra i el cel s’han fos en el magma ombrívol. Immergit en aquesta situació, hom sent de seguida una onada de grandesa. I quina vida! Quina vida té la nit, Déu meu! (Les hores, «Nocturn de maig»)

Fins aquí Pla. Per part meva, bon Nadal i bones festes.

NOTES:
* M’he donat de baixa de la subscripció d’aquesta revista, el número 73 era l’últim que m’havia d’arribar perquè ja estava pagat. Un altre dia us explicaré el perquè o, més ben dit, publicaré aquí mateix la carta que els vaig enviar.
** Teniu una locució (no és de Pla, eh?) d’alguns d’aquests poemes en prosa ací.