Ho diuen convençuts, fent cara que saben com van les coses en aquest món dels poderosos, dels hotels de luxe, de les cambreres negres i dels paranys sexuals. Dos de cada tres francesos, per exemple, diuen que segur que va anar així.
No tenen dubtes. Ni un moment s’han aturat a pensar si no és factible –ni una sola possibilitat?– que el poderós sigui un titafoll masclista, abusador i criminal que no sap controlar-se quan es pensa que està sol –la negreta no compta. Com si no existissin els sexagenaris cultes i amb càrrecs importantíssims, quasi omnipotents, convençuts –per experiència?– que tot es pot comprar: per descomptat el sexe, però també la dignitat, el silenci, la justícia, la policia...
Tothom parla de l’honor perdut del poderós, de la seva derrota, tothom s’esgarrifa de com un personatge com ell pot ser escarnit públicament i baixar als inferns en un tres i no res per un suposat «error».
Ni una paraula sobre la pèrdua de dignitat de l’altre personatge de la història, com si no pogués tenir principis, com si no pogués ser prudent o imprudent, com si no tingués res a defensar o a perdre. Com si no fos un ésser humà com l’altre. Com si no pogués ser de cap manera la víctima completament innocent d’un delicte terrible.
La negreta (o moreta, ni això sabem) no compta.
Una mare jove, cambrera d’hotel, diu que va ser atacada per un desconegut quan va entrar a fer la neteja d’una suite de luxe que ella es pensava que els estadants ja havien desallotjat. Això és el que ens han explicat fins ara (escric aquest article dimecres 18 al vespre per publicar-lo demà a primera hora després de fer-hi l’última repassada).
Ella ho pot perdre tot si menteix. I encara que no menteixi, també ho pot perdre tot, la poden pelar qualsevol dia en qualsevol cantonada. N’és conscient. Abans (potser) no, però ara sí que sap en quin embolic està ficada.
Ell, un dels homes més poderosos del món, fins i tot si és declarat culpable probablement només perdrà una part de la seva omnipotència. Probablement. Potser no. Potser s’hi juga una vida entre reixes. Allà no se sap mai.*
En cas de dubte, però, amb les poques pistes que tenim –en un cas hi ha antecedents delictius, en l’altre no–, si te’ls posen un al costat de l’altre i et demanen «qui menteix?», crec que la justícia universal reclama que per començar, abans d’analitzar les proves, si n’hi ha –sense proves o indicis contundents crec que no s’hauria de condemnar mai ningú a penes de presó–, t’escoltis més el que et diu la feble, la que ha pres la iniciativa de manera immediata, segurament morta de por i de fàstic, la que pot perdre tot el poc que té, la que segurament és maldestra fins i tot a l’hora d’explicar el seu malson... que no el que t’explica el cappare de tots els diners del planeta, amb aquells centenars d’advocats i assessors que li xiuxiuegen què és el que ha de dir a cada segon. (Hi deu haver també alguna advocada i alguna assessora, però utilitzaran arguments masculins –masclistes, més ben dit– per excusar l’amo: «Ja saben vostès com són, senyores i senyors del jurat, no es controlen.»)
Advocats i assessors que van dir primer que ell dinava en aquell moment i per tant no era a l’habitació i que després han dit que potser sí que hi va haver alguna cosa –al menjador on dinava?– però que segur que va ser una relació «consentida». En qualsevol cas, els advocats i assessors no hi eren quan va passar. Ell estava sol. Sol, sí, la negreta no compta, «segur que amb 200 en tindrà prou, o amb 1.000, no ve d’aquí, aquestes quan veuen un bitllet de mil perden el món de vista».
És l’argument que hi ha, implícit, en els judicis dels europeus que han parlat des del primer moment de «parany», de «complot» i de «conspiració». No conceben que una dona, més que més si és de pell fosca, pugui tenir prou dignitat com per dir que no a mil milions de milions.
«Tothom té un preu», asseguren, cínics, els que deuen tenir un preu.
* Passi el que passi en aquest cas, de tota manera continuaré sense creure’m la justícia ni la policia nord-americanes. Efectivament, primer disparen i després pregunten, com diuen els crítics, perquè el seu concepte de justícia és que «de vegades per caçar un culpable han de morir molts innocents». N’hi ha prou de veure com fan les guerres. Encara que ara, per fi, caigui un culpable de debò –si és que ho és, que no ho sabem ni tu ni jo ni els que ja l’han absolt ni els que ja l’han condemnat–, continuaré pensant el mateix que pensava: que és un sistema radicalment injust perquè no té punts mitjans. O per massa o per massa poc sembla que molts i molts cops no l’encerten, segons el meu punt de vista: són salvatges i cruels amb la pena de mort, amb la cadena perpètua; discriminen penalment, de manera sistemàtica, les minories ètniques, els immigrants sense papers, els que han comès un error administratiu... Només cal pensar en els innocents que han estat al corredor de la mort durant mesos o que han estat executats, en els que han passat tota la vida a la presó sense motiu. Si aquí la justícia és precària, a més d’imperialista, si aquí el pes de l’atzar és elevat, allà hi ha un sistema encara amb menys seguretat jurídica, tothom ho diu, és com una mena de loteria. Si et toca un bon número, perfecte, però si no...
