(Miquel Ferreres, El Periódico, 26 maig 2011)
* * *
Odi fàcil
«Només li queden quatre mesos d’atur. Avui ha tornat a passar per la constructora. Res. No els ha sortit l’obra i n’hauran de despatxar tres més. Quan sortia s’ha trobat un equatorià. Ell també demanava feina... Una gota. Al carrer una dona es queixa. ¡Li han robat el moneder! Deu haver estat alguna d’aquestes romaneses, diu un home, m’ha semblat veure-les per aquí. Els veïns s’exclamen. Quan arribi a casa, la dona descobrirà que porta el moneder al fons de la bossa… Una altra gota. Als serveis socials avui no la poden atendre. Estan desbordats. A la sala hi ha una vintena de persones esperant torn. Compta quatre dones magribines… Més gotes. Arriba el polític en campanya electoral. ¡Els de casa, primer!, crida el candidat. ¡No hi ha espai ni diners per a tots!, continua. ¡Fora els que ens estan robant el país! De sobte, el rosari de gotes s’enreda amb la seva desesperació i la seva impotència. I la por a la misèria es transforma en rancúnia.
»És fàcil. Massa fàcil i d’infaust record. L’autèntic culpable descansa impune als ostentosos despatxos de les plantes nobles. Mentrestant, els seus còmplices s’inventen carnassa per als desesperats. Si pot ser, un esquer tan feble o més que aquests. Un enemic al qual poder reptar amb la mirada i escopir-li la ràbia. Víctimes sobre víctimes. Mirant per la finestra de la desena planta, els que sempre guanyen somriuen.»
(Emma Riverola, El Periódico 26 maig 2011)
