Quan dos discuteixen, tots dos tenen part de raó. «I un be negre amb potes rosses!»*, em deia sovint l’A. quan enraonàvem de temes com ara aquest. O sigui, que no és veritat. N’havíem parlat molts cops.
(De vegades, deia l’A., en les discussions n’hi ha un/a que té tota la raó i un altre/altra que no en té gens. Encara més, el fet de discutir molts cops ve de l’intent absurd de qui no té raó de convèncer a qui té tota la raó i poques ganes de discutir, o cap. Si continuen parlant, qui té raó simplement mirarà de fer veure a l’altre, amb l’amabilitat però amb la superioritat que li pertoquen, que d’allò de què parlen en sap una mica més. Aquest aire d’autoritat de qui en sap no es pot evitar i crec que tampoc es pot titllar de prepotència. Normalment, a més a més, qui no té raó parla amb més agressivitat i més dogmatisme que el qui en té, potser per la manca de certitud i la inseguretat dels arguments que defensa.
Al capdavall, continuava, si un/a es dedica a la recerca amb pedres lunars i l’altre/altra al periodisme esportiu, és fàcil que si discuteixen sobre la lluna i els planetes el primer tingui tota la raó en el que diu i el que digui el periodista sigui frívol i resulti patètic el fet que pretengui tenir-ne; i si parlen del que va dir ahir Sergio Ramos –si és que va dir alguna cosa substancial, que no ho sé, no segueixo gaire el tema– el repartiment de raons serà probablement l’invers.
* He fet servir aquesta expressió també com a homenatge teu. Ara, víctima del càncer, no pots llegir-ho. No t’hauria agradat gens que parlés de tu al meu bloc. Sé que te’l miraves quan encara podies. M’havia dit altra gent que a vegades fins i tot havies fet propaganda d’aquests paperots virtuals meus. Això em deixava blau, igual com m’admira que algú em digui de temps en temps que li agrada el que he escrit.)
Però no vull parlar de mi. Ara m’han dit que te n’acabes d’anar, que no tornaràs. No ho volia saber, he estat tot el matí sense trucar, sense voler demanar una confirmació que ja coneixia. Sabia de feia setmanes que això aniria així, i tu també, i ahir a les 7 del vespre ja em van dir que estaves agonitzant. Saber finalment que tot havia acabat se m’ha menjat viu i tot seguit m’ha consolat i tot seguit gairebé m’has fet venir denteta, i així estic ara.
Has deixar de patir, tot i que els paŀliatius –els «paleolítics», que em deia ahir un amic teu i meu, segur que ja saps de qui parlo– fan miracles: ahir al matí encara reies. No vaig anar a veure’t a la tarda per no molestar els pares i els germans i tanta gent que et visitava plorant i pregant. Em van dir que fins i tot els pares et van resar un rosari a l’espona del llit, cosa que, si haguessis estat conscient, t’hauria molestat –«deixeu-me en pau!»– i alhora t’hauria entendrit. Em van explicar que mentre deia el rosari amb el pare, la mare no parava de fer-te petons. Jo, a casa, aquesta nit, al mateix temps que tu te n’anaves, també plorava.
T’encantava xerrar de filosofia i sobretot, de filosofia política. No n’estaves gaire, de la gent que es dedica a la política professionalment –de la majoria, vaja, tampoc queies en la generalització injusta–, t’hi empipaves com una mona. Jo, ja ho saps, comparteixo força el diagnòstic.
Deixa-m’ho dir ara, A. Sé que no te m’enfadaràs perquè no recordo que te m’enfadessis mai. Eres contundent i dur amb altres, però quan parlàvem tu i jo tots dos sabíem perfectament en cada cas qui tenia raó en aquell assumpte i qui en tenia en aquell altre, pel que he explicat abans sobre la competència. No vam discutir mai, em penso, si discutir s’entén de manera pejorativa. Sabíem cedir, i això va més aviat a favor teu perquè tu sabies mooooltes més coses que jo, i cedies igualment.
Doncs la primera confessió és sobre això mateix, de quan fèiem córrer la llengua a quatre ulls: et vaig dir més d’una mentida. A meitat de xerrada de vegades et deia que havia d’acabar qualsevol cosa urgent i aleshores fugia de la conversa. Eren mentides pietoses, que en diuen, però mentides. L’excusa que tinc és que em sembla que tu te n’adonaves perfectament –era difícil colar-te res, he conegut poques persones inteŀligents com tu.
Segona confessió: no m’interessa gaire ni la filosofia ni encara menys la filosofia política –també ho sabies, i et contenies quan t’adonaves que jo em començava a posar nerviós–, excepte pel tema del descrèdit. Però en això darrer, un cop explicada la darrera anècdota sagnant d’aquest personal, la resta de la conversa ja només era donar voltes a les diverses maneres de dir-los el nom del porc o a la traducció de cul d’olla a les llengües més pròximes, per aplicar cada versió idiomàtica ara a aquest ara a aquella altra. Argumentacions en què aviat està tot dit.
Però també t’escoltava sovint amb gust: veia que xalaves tant quan desenrotllaves les teves teories que em costava tallar-te. Ara, reconec que m’interessava més la teva manera apassionada d’exposar les coses, A., que les qüestions específiques de què rallàvem. Recordaré per sempre més les bromes característiques teves i el teu somriure trapella. Molts cops veure com se t’esclaria la cara i, amb una bona riallada, se t’estirava la pell, em va fer feliç.
Igualment recordaré sempre que em vas salvar un cop, fa gairebé trenta anys –ens hem fet grans, A!, jo també. No t’amoïnis, que no diré la teva edat. No te l’amagaves, però tampoc no et feia res no dir-la. Ara em sembla mentida com passa el temps i puc recordar fins als darrers detalls. Això que diré ara no ho he explicat mai a ningú. Només tu ho coneixies.
Em vas trobar a mig matí davant l’ordinador de pantalla verda, el primer que vaig tenir. Estava quiet, amb la mirada tèrbola. Em vas aixecar de la cadira amb molt de carinyo, vas agafar aquell maletinet negre amb el qual jo feia veure cada dematí que era una persona seriosa que anava a un despatx molt important, em vas xiuxejar paraules tranquiŀlitzadores i encoratjadores. Em vas agafar de la mà –cosa que no feia gens per tu i que jo no t’hauria permès en cap altra situació, però en aquell moment t’ho vaig agrair internament moltíssim, tot i que després et fes tantes bromes tontes dient-te que t’havies aprofitat de la situació per fer manetes–, em vas portar fins al teu cotxe agafant-me fort però delicadament per l’aixella no fos que caigués, jo vaig mormolar amb boca pastosa una cosa com que hauríem de dir a algú que ens n’anàvem –sempre he tingut aquest problema de complir estrictament i escrupolosament la legalitat, encara el pateixo–, vas dir que ja s’ho farien, que ara no, que «me la sua» –això, dit per tu, gairebé em va fer somriure–, que ja ho explicaries després. Vas conduir suaument fins a casa meva.
Vas trucar al timbre, no hi havia ningú –jo ja ho sabia i t’ho havia dit, però tu volies fer-ho igualment, per si un cas. Em vas demanar llavors si podies obrir el maletinet negre pretensiós per agafar les claus, vas obrir la porta amb decisió, sense manies, em vas preguntar on tenia el llit, em vas treure les sabates, em vas ajudar a estirar-me, em vas demanar si tenia fred i vaig moure el cap negant-ho perquè més aviat era a l’inrevés –suava com una truja–, però tu volies dir més aviat calfreds i d’això sí que en tenia, i tant, em vas fer rodolar pel llit ara cap aquí ara cap allà a fi de treure’n la vànova i posar-me-la al damunt, em vas demanar si tenia la llibreta amb els telèfons –et vaig assenyalar el mateix maletinet negre de xulo piscines–, vas fer una trucada ràpida –tu sabies perfectament amb qui m’estava en aquell piset del carrer Rosselló–, vas fer una altra trucada més pausada a un metge que coneixies. Quan van arribar, vas decidir que jo ja estava en bones mans i vas desaparèixer.
(Ara que hi som, el maletinet negre presumit i primet me’l van robar a l’aeroport poc temps després, potser un any; em van obrir el cotxe, ara no recordo si t’ho havia explicat. T’ho dic perquè te’n vas burlar una bona temporada, de la maleteta meva, i potser no et vaig dir res del tema de l’aeroport perquè no te’n riguessis per sota el nas. I t'ho prometo, t'ho vaig dir mil cops: no era de pell, era sintètica, encara que tu te’n fotessis sempre acusant-me de ricatxo capitalista.)
Vam treballar plegats una bona colla d’anys i sempre ens vam entendre força, oi? Quants milers de pàgines i de textos i imatges i peus de foto i lemes que suposàvem convincents –ara te’ls mires i et petes de riure– vam traduir, corregir, editar, maquillar, polir! Sí, ja ho sé, tu també vas tenir molta paciència amb mi i m’allargassaves els marges, els terminis.
Aquesta mena de records se solen explicar quan la gent ja és morta i és una llàstima. Però en aquest cas ha hagut de ser així per força, perquè t’hauries emprenyat molt si hagués escrit això en vida teva. Allà on siguis, i mentre et recuperes de l’ensurt i et prepares per a la nova vida, potser algú et farà la mala jugada de llegir-t’ho, apeŀlant al fet que ha estat escrit amb bona voluntat.
Jo no t’hi acompanyo, de moment, però no és per covardia sinó perquè, tot i que tampoc estic gaire catòlic, ja ho saps, també sé que tens molt bona companyia. Si t’ho llegeixen, segur que d’entrada faràs cara de pomes agres, però tal vegada també somriuràs amb la teva cara de pillastre, ni que sigui un segon.
Dóna records als meus pares.
I deixa’m dir-te, A., ara que no pots fer-me la contra i que ningú no ens escolta, que t’estimo. A la meva manera, però t’estimo.
Però ploro, esclar. I fes el favor de no riure-te’n.
