diumenge, 31 d’agost de 2014

Cracòvia (2): La decepció d’Auschwitz

Per mi. Hi vaig anar amb altres persones i jo vaig ser l’únic que ho va percebre d’aquesta manera. Per mi, allò s’ha convertit en una mena de fira d’atraccions, amb perdó, com un parc temàtic de l’horror nazi.

(Foto: JFV)

“Vinguin, passin, en aquest barracó hi feien tal cosa, aquí això altre –quin horror–, mirin, mirin, en aquest altre barracó veuran com estaven apilonats els presos –com pot ser?, i quanta gent diu que hi havia, en cada barracó?–, eh que és emotiu, arriba al fons del cor, no?, et fa pensar, oi? –com és possible que tot això vagi passar no fa gaire temps?–, doncs aquí als pobres els feien despullar, i aquí els feien passar per aquest passadís, veuen?, veuen? –que estret, has vist?, i que brut–, i a dintre, fixin-se, en grups de dos-cents –oh, oh, no em digui, si no hi caben!– els dutxaven amb gas, no em diran que no era tràgic –ui, sí, pobra gent.”

“Veuen allà?, són un grup de jueus d’Israel, porten les banderes del seu país –sí!, és veritat, amb sis puntes–, blanca amb l’estrella de sis puntes –ho veus?, sis puntes, mira, i fan com fem nosaltres, el mateix, els més joves amb les senyeres nuades al coll, els més grans amb la bandera més petita a la mà–, molts amb una mena de solideu com el del papa, eh?, aquell que porta al cap, el dels jueus es diu quipà –què ha dit?, què ha dit?–, ho veuen?, ho veuen?, ara s’aturen a fer les seves pregàries, d’aquí una estona se sentiran els seus càntics de dolor i de commemoració –pobrets, no?–, perquè aquí van morir molts dels seus coreligionaris, tot i que també van matar altra gent –ah sí?, jo no ho sabia, em pensava que tots eren jueus, tu ho sabies?, no, jo tampoc–, gent com ara polonesos –no sé qui em va dir una vegada que també homosexuals, saps?, ah sí?, no, no, jo no ho sabia, pobrets–, o gitanos, o homosexuals –ho veus?, el que et deia–, perquè això va ser un desastre per a la humanitat, saben? –sí, sí, horrorós, pobra gent.”

Etcètera.

(Foto: JFV)

Una gran decepció. Pensava passar-hi dies –era sens dubte el motiu principal del viatge a Cracòvia– i hi vaig estar un parell d’hores. Necessitava silenci i no n’hi havia. Hi havia grups amb guies que parlaven en veu alta i turistes amb calça curta i torsos mig nus envermellits i xancletes i pinganillos i olors de crema de protecció solar.

(Salvant les distàncies, tampoc m’agrada el xivarri dins les esglésies. Encara menys si el que es farà tot seguit o el que s’acaba de fer és un funeral.)

No hi vaig tornar.

(Les fotos no recullen el que vaig veure, però són les úniques que tinc d’aquell dia.)

* * *

En aquest article dedicat a Auschwitz he d’incloure com a contrapunt, i sense donar-ne gaires detalls, la brevíssima conversa i la companyia silenciosa, sobretot, que vaig tenir, ben bé de casualitat, amb el fill d’una víctima polonesa del nazisme. Aquesta dona, per “sospitosa connivència amb la resistència”, va ser empresonada durant dos anys en un dels centres de detenció de dones de Cracòvia –el seu fill em va dir el nom i tot, perquè justament hi passàvem per davant i per això me’n va fer un breu comentari, però no en vaig prendre nota– i va acabar els últims mesos de la guerra en un dels camps de concentració d’Auschwitz. No era, em va dir, dels que es dedicaven sistemàticament a l’extermini, com el d’Auschwitz-Birkenau, sinó un altre que hi havia allà a prop.

Ella després se’n va anar a l’estranger, on es va casar i va tenir fills, l’últim dels quals parlava amb mi.

Impressiona, tenir davant una persona, un home més o menys de la teva edat, que no existiria si la seva mare, llavors una noieta, no hagués estat de sort.

De molta sort.

Anys després ella i el seu marit, amb la família, van tornar al seu país. I un dia els pares, poc abans de morir-se, ho van explicar: “Mireu, allà la mare va estar dos anys tancada.”

Aquella conversa meva va ser breu, com deia, però em va impressionar. Ell tampoc en volia parlar i jo no tenia gens de ganes de forçar-lo ni una mica. Vam caminar plegat una estona més, en silenci.

És l’ambient que m’hauria agradat haver trobat a Auschwitz. Poques paraules i mirar, meditar, pensar en tota la gent que va morir allà i sobretot desitjar que allò no torni a passar mai més.

* * *

Això és sabut: els polonesos odien i/o recorden amb més por els soviètics que no pas els nazis. No poden sofrir l’alemany, l’idioma, ni porten vestits de ratlles, i potser és això el que fa que la ciutat, en general, la vegis més aviat grisa, de colors apagats o potser vius, però gairebé sempre llisos.

Ara bé, quan els parles del règim soviètic sí que els has tocat la cama del mal.*

Tant de bo la pròxima generació hagi superat el trauma.

* Aquesta constatació sociològica conviu amb el fet que, per exemple, a l’entrada d’una de les escoles tècniques de la Universitat Rolniczy es conservin unes escultures de quatre metres típicament soviètiques, amb les seves plaques d’inauguració pels cabdills titella de l’època. No m’imagino que alguna cosa semblant del règim nazi s’hagi conservat, ni allà ni enlloc, encara que Timur Vermes en trobi rastres a cada racó, a l’Alemanya actual. Tot és molt complicat.

* * *

Timur Vermes, a la seva comèdia Ha tornat (Columna, Barcelona 2013, trad. de Pilar Estelrich i Arce) fa dir a Adolf Hitler, ressuscitat seixanta anys després del suïcidi:
«Els polonesos han convertit el Fortí del Llop en una mena de parc temàtic, gairebé se’t trenca el cor davant la ingenuïtat mancada d’interès amb què fins i tot el trinxeraire menys informat circula per aquell recinte. Hi manca la seriositat més imprescindible [...]. Ara hi han fet un hotel, a la cantina hi ofereixen menjar típic de Masúria, i allà a la vora hi ha un camp de tir on es pot disparar amb escopetes d’aire comprimit, tot plegat un muntatge...»

Auschwitz no ha arribat al nivell tan lamentable del Wolfsschanze de Hitler, el seu cau polonés a Kętrzyn (Rastenburg, l’anomenaven aleshores), però em penso que és qüestió de temps.