Perles (153): El pare absent

«S’ha arribat a parlar d’una “societat sense pare”. Dit d’una altra manera, en la cultura occidental la figura del pare és com absent, com si s’hagués esvaït, amagat.

»En un primer moment, l’absència de la figura paterna potser es va percebre com un alliberament, si el pare era vist com el “padre-padrone”, com el representant d’una llei que s’imposa des de fora, el pare censor de la felicitat dels fills i obstacle per a l’emancipació i l’autonomia dels joves.

»Potser en el passat hi havia autoritarisme a les cases, i en alguns casos a més a més domini: progenitors que tractaven els fills com a servents i no respectaven les exigències personals de la progressiva maduresa; pares que no els ajudaven a triar el propi camí amb llibertat –ara: no és fàcil educar en llibertat–; pares que no ajudaven a assumir les pròpies responsabilitats per construir el propi futur i el futur de la societat.

»Això, sens dubte, no era bo. Però, com passa sovint, anem d’un extrem a l’altre. El problema dels nostres dies no sembla que sigui la presència invasiva del pare sinó més aviat l’absència, la inacció. El pare està tan concentrat en si mateix i en la seva feina i potser en la seva realització personal que s’oblida de la família. I deixen sols tant les criatures com el jovent. [...] “És que no paro, tinc tanta feina...” I el pare és absent del fill que creix, no hi juga, no perd el temps amb ell.»

(Francesc, 28 gener 2015)


Penso que hi ha moltes coses que diu Francesc, el papa de Roma, que són perles, però ja les sol destacar la premsa. Jo m’he fixat en aquesta perquè no l’he vista recollida enlloc (fins ara), i em sembla prou interessant que això ho digui el cap de l’Església catòlica.

«¿De qué lado estarás tú, camarada?»

«Creo que es algo que nunca entenderás, tú, camarada, de Vallecas de Madrid, barrio obrero, discriminado y estigmatizado, empobrecido y acosado, sí, pero dónde vuestra lengua no está nunca amenazada. Tú compartes con tus agresores el mismo idioma, podéis hablaros, hasta insultaros, nunca te harán sentir inferior ni tratarán de avergonzarte por hablar la lengua que hablas; nunca ningún policía te va a pegar, o detener, o multar, por esta razón. A vuestros padres no les pegaban en la escuela por eso.

»Nunca sentirás la humillación y la impotencia que se siente cuando, sin mirarte a la cara, el funcionario de turno te diga “no te entiendo”, y pase de atenderte porque él habla la lengua principal, y tú la secundaria. Y sin otro remedio, te llenes de orgullo y dejes aquella gestión para otro día, o aceptes que tú, tu lengua, tu familia que te la ha enseñado, tus hijos que la aprenderán, todo el relato de tu vida construido a partir de esa lengua, todo eso, de golpe, vale menos que la suya, que la del funcionario, del médico, del policía: del estado. Y que como lo importante es que las cosas se hagan, no quedará otra que hacerla a su manera, es decir, en español.

»Tú nunca sentirás todo eso, porque eres español.

»A ti y a tus vecinos de Vallecas, os perseguirán y avergonzarán por ser trabajadores, inconformistas, rebeldes, combativos, contra los recortes y la injusticia de éste estado: por ser diferentes de «la casta» (¡qué gran hallazgo, camarada!) que actualmente secuestra el poder. A nosotros, además, también nos persiguen por hablar catalán. Por ser diferentes, a secas. [...]

»Y en esta lucha, ¿de qué lado estarás, tú, camarada Pablo Iglesias?»

(Extractat del blog d’Amadeu Corbera Notes i apunts, 19 gener 2015)

Perles (152): Com odio el sexe...

«Déu, com odio el sexe. No em malinterpretin: sóc tan entusiasta de la vella tremolor-de-genolls com el que més, però en literatura m’enerva la inclusió a canonades d’escenes de sexe, i sempre que dic això la gent em mira com si fos Rouco Varela. El que passa és que el sexe en noveŀles em sembla innecessari, pompós (o groller; no sé què és pitjor) i còmic (sense voler). O sigui, ja sé el que és el sexe: “2 minuts i 52 segons de sorolls xipollejants”, que va dir Johnny Rotten. Un assumpte de pur bombament hidràulic, cec frenesí i ofuscació del seny estètic: l’últim que necessito és que vingui un autor cursi a comparar-ho amb un eclipsi lunar»

(Extret de l’article de Kiko Amat publicat al suplement Cultura/s, 14 gener 2015)

Un programa d’ensenyament de català a Amèrica

És un exemple, una opció dissenyada per a un primer nivell de contacte amb el català en l’ensenyament universitari. Copio:

Unitat 1. Identitats

• La identitat personal. Present d’indicatiu, nombres, pronoms personals i febles, gentilicis

• La identitat coŀlectiva. Catalans i americans. Estereotips. Adjectivació, demostratius, pronoms interrogatius, aficions

Unitat 2. La ciutat, Barcelona

• Barcelona ara i abans. La ciutat, els grups urbans, la roba, el clima, la família

• Districtes i barris. Connectors

Unitat 3. La vida quotidiana a través de l’art català

• Les hores, les parts del dia

• Activitats quotidianes

• Present, passat i futur. Temps verbals de l’indicatiu, expressions temporals

Unitat 4. L’habitatge a Catalunya

• La masia. Adjectivació, vocabulari relatiu a la casa, locucions adverbials de lloc

• El modernisme. Substitució pronominal del complement directe i del circumstancial

• El barraquisme. Quantificadors, generalitzacions

Unitat 5. Artistes i republicans a l’exili

• Agustí Centelles i la fotografia. Descripció, emocions

• Pau Casals i la música. Imperfet de subjuntiu i condicional

• Pere Calders i la literatura. El registre literari, connectors

Unitat 6. Gastronomia i territori

• Història i alimentació. Aliments, camp semàntic del restaurant i el mercat, accentuació

• Ferran Adrià i la cuina experimental. Present de subjuntiu, el registre formal acadèmic, expressar desig i expressar opinió

Font: «El disseny i la implementació d’un programa de llengua catalana que integra llengua i cultura a les universitats de Harvard i de Chicago», de Mar Rosàs i Marta Puxant, a la revista Llengua i Ús, n. 55, segon semestre 2014, p. 39-50. (Per conèixer detalls sobre la manera pràctica d’impartir aquestes matèries, recomano fer un cop d’ull a les pàgines 47-49 de l’article enllaçat.)

A París

He rumiat aquests dies sobre si, i com, hauria de solidaritzar-me amb les víctimes de la matança de París i amb les seves famílies.

Al final m’he dit que sí, que podia provar-ho.

Com que he escrit, criticant-los, sobre la feina que feien –o, més ben dit, sobre les conseqüències globals, mundials, de la feina que feien–, i no sols una vegada sinó almenys quatre, no podia dir simplement que condemnava l’atemptat amb totes les meves forces. Segur que hi hauria algú que pensaria que això és d’«hipòcrites».

Jo crec que no té res a veure amb la hipocresia, però bé, no hi puc fer res.

També podria dir: «Condemno tots els assassinats», o bé «Condemno totes les matances d’innocents», o bé «Condemno aquests assassinats i també aquells altres». Però ara no parlem en general sinó que parlem de París i d’aquesta revista.

Només se m’acut, finalment, això: condemno la matança de París, em sap greu, voldria que no hagués passat.

I voldria afegir encara, si de cas, el desig que no fos per la por de la violència i de la mort, o per autocensura imposada, que no fos per aquestes raons que les persones que parlen, que escriuen, que dibuixen a Europa es continguessin –una mica–, sinó perquè s’adonessin que el seu paper, imprescindible en qualsevol societat democràtica sana, té uns matisos nous quan s’exerceix davant els ulls de tot el món, en una societat global.

Si humoristes, periodistes, gent del món de la comunicació, canviessin el criteri només per instint de supervivència, per por, per noves lleis de censura, llavors haurien guanyat les metralladores, i les metralladores, encoratjades per la victòria, continuarien metrallant.

I no és això, no és això el que jo demano.

La Festa Major d'Igualada 2015

(Foto: InfoAnoia)

Vinc d’Igualada. La festa major d’Igualada, la dels Reis. També podria escriure la Festa Major, encara que oficialment no ho és... Perquè ho és, i tant si ho és.

Ara feia anys que no hi anava. Entre unes coses i altres, allò d’estar fora de joc o fora de combat o de cobertura, o fora de la circulació o de la civilització, digueu-ne com vulgueu. Feia anys. Una bona colla d’anys, no em feu dir quants perquè no ho sé.

M’han avisat: mira que han canviat coses, que no tinguis un desengany. O un trauma, qui ho ha dit que els traumes infantils només es poden tenir a cinc o vuit o deu anys?

No, no hi he notat canvis essencials. Sí que les carrosses eren diferents, galàctiques, la del blanc amb un pop d’aquells fastigosos de moltes potes de l’estil dels pirates del Carib. Ja passarà la moda. I la del ros amb tot de planetes. I la del negre –quin goig, el negre, quina festassa al seu voltant– amb un altre planeta però més gros, que no he sabut endevinar si era la Terra o la Lluna o... Però si tu només mires el rei! T’és igual si van amb una carrossa o una altra, l’important és que vagin a la carrossa.

I l’estrella del davant, la que guia els Reis, era la de sempre. Quan dic la de sempre vull dir la de sempre, no la de fa uns anys. L’estrella de quan es va inventar la electricitat a bord, devia ser. Allà era, potser amb unes quantes puntes més, al damunt del jeep.

I quin munt de jeeps!, jo diria que no n’hi havia hagut mai tants!

I l’estol dels patges negres al darrere –uns quants de rossos i de blancs, també, però pocs, aquests dos reis no deuen tenir gaire bon predicament al seu regne o bé són conscients que a Igualada els reis dels patges són els patges negres–, i les escales de colors per enfilar-se a les cases. I la pluja de caramels, i que bons, diu tothom –jo no, no els puc tastar.

La llàstima, quina ràbia! és que hem arribat uns minuts tard i no hem vist passar la columna de camions que aniran a tots els barris tocant el clàxon per obrir-se pas –no els costarà gaire que els obrin pas, no, avui– i que els patges pugin els paquets a cada casa, a cada planta, a cada pis.

A més a més, al racó de sempre, allà on ens em hem situat tota la vida la gran família –la materna, en aquest cas–, sota el portal de cals pares la dissenyadora famosa, gairebé davant per davant de la Soledat, s’hi ha aturat un moment aquell patge ja grandet, ara deu rondar la setantena però vés a saber –amb els patges no se sap mai–, que ens fa iŀlusió que s’hi aturi perquè s’assembla tant a un amic de la parentela, i ens fa allò d’acostar-nos a la cara els punys negres tancats i: «Bufa», diu amb un somriure, i bufes allà dins i es produeix el miracle: dels punys closos en surt una moneda d’or. Només pots bufar una vegada, però sembla que tothom qui el cridi amb prou dolcesa i encert –«patge, patge, que som aquí!»– hi pot bufar. Diuen –diuen– que és el patge que fa més anys que ve a Igualada, unes quaranta-cinc vegades. I no se’n cansa.

Quina meravella. Fins i tot m’han preguntat si havia fet bondat aquest any. No m’han sortit les paraules, però volia dir que sí, que havia ajudat a parar taula, que m’havia acabat el plat, que no havia dit mentides, que no m’havia barallat amb els germans. Que havia cregut els pares.

Tornes a casa amb les galtes enceses i els ulls plens d’estels lluminosos.

I encara no s’acaben les emocions sinó que comencen, perquè arribes a casa i els Reis ja hi han passat, són rapidíssims, i ens han deixat l’entrada atapeïda de regals.

Acabo d’escriure i me’n vaig corrents a jugar.

La nit de reis a Igualada. La nostra Festa Major.

Per començar bé l’any

La cançó dels pronoms febles

En homenatge al llenguatge,
el minyó enceta cançó;
pronominal exercici,
gresca amb bona intenció.

Al mestre Eduard Artells, que de vegades

també protagonitza barriles gramaticals.

«Emporta-te-me-le’n,
trieu-me-li-ho,
se me les hi posa,
i jo les hi trec.»

Així ho aprenguí
quan era deixeble
d’un llibre sens fi.
I ara canto la cançó dels pronoms febles.

N’hi, se’t, m’ho, s’ho,
te’l, se’n, -me-li,
ens hi, -vos-ho,
t’hi, se’ls, li, l’hi,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.

La cantarem al bon mestre,
la hi cantarem;
la cantarem als deixebles,
els la cantarem;
la cantarem als companys,
els la cantarem,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.

Me, te, se,
nos, vos, los,
la, li, lo,
ne, les, hi,
i
ai
las!

Ai las, ai las:
si tu cantes la cançó dels pronoms febles
i n’estudies ensems totes les regles,
de seguida la gramàtica sabràs.

(Extret d’Àlvar Valls [n. a Barcelona, 1947], El carro de la brossa, Premi Amadeu Oller 1968 de poesia per a poemes inèdits [sic], Impremta Barcelonesa, c/ Diputació 78, Barcelona, 1969; no em consta que n’hi hagi partitura, la tonada deu anar associada a la sagacitat musical, en el meu cas nuŀla, de qui llegeix la lletra.)

Crònica d’una notícia anunciada feta de tòpics tota ella

Aquesta és la crònica
d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.

En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!

Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!

Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.

(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)

Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.

(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)

Perles (151): El trencament decisiu

«Hi ha la idea que la funció de les generacions és la cosa més difícil i, alhora, la més indispensable de totes, perquè la reunió amb el nostre passat i la unió amb el futur, que són els nostres fills, és la dimensió humana que dóna plenitud a la vida.

»Els pares sempre transmeten alguna cosa, en el bé i en el mal. D’ells es pot aprendre fins i tot de manera involuntària: de pares negatius es pot aprendre el bé, perquè no és cert que només els pares exemplars siguin mestres. [...]

»Tothom ha d’evolucionar respecte als seus pares. Estic convençuda que una persona és adulta quan la seva vida deixa de ser una reacció. Fins a un cert punt, la nostra actuació és una reacció a allò que passa al nostre voltant; després, a partir d’un cert moment, comencem a actuar seguint el nostre projecte. Aquest és el trencament decisiu. És molt important que sapiguem madurar: això es produeix simultàniament amb el diàleg i amb aquest trencament. Però em fa la impressió que moltes persones es queden ancorades en el seu passat en un sentit negatiu, de contraposició o, en qualsevol cas, de desobediència als pares.

»A més, la nostra generació ha tingut uns pares singulars: com ara els meus, que es van casar [...] gairebé com a resposta al sentiment de mort i de finitud que havia estat present al llarg de tota la seva adolescència per culpa de la guerra. [...] Al capdavall, és molt difícil fer de pares en aquestes condicions.»

Extret de Susanna Tamaro, Verso casa, 1999 (trad. cat.: Antoni García Santiago, Cap a casa, ed. Empúries, Barcelona 2000, pàg. 66-67; distribució de paràgrafs de VF).

Calzes i patenes

Home amb falç vist del darrere*
Museu Van Gogh

Perplexitats. Trobo (no sé on!!!, per què no ho vaig apuntar???) una expressió que em crida l’at... –i ara què dic? Doncs el que anava a escriure, “atenció”, i ja està, amb aquest senzill truc he trencat la rima perversa que a alguna gent posa tan nerviosa.

Doncs vaig trobar això: «Vendre calzes i patenes» ???? (O potser vaig trobar «venc», o «ven», o «venem», o «venen» o..., i vaig apuntar «vendre».) Fa temps que ho tinc al document de pendents.

I ho vaig trobar com a frase feta, no en el context d’un comerç d’art religiós. En aquest cas no ho hauria apuntat.

Ho consulto per tot arreu, començant per l’Espinal i el DCVB i acabant al Google. Re, enlloc.

Fins que decideixo tirar pel dret i eliminar el vendre. I vaig a parar aquí:

Catalunya, comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena !
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra

Segueu arran !
Segueu arran !
que la palla va cara !
Segueu arran !

El comte duc d'Olivars
temps ha que li burxar la orella
-Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja ho veieu quina n'han feta
cremaren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Ja n'han cremada una església,
que Santa Coloma es deia;
cramant calbes i casures,**
cramant calzes i patenes,

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre;
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.

D’on em va venir el vendre?

De vegades no t’has de refiar ni del que apuntes, perquè pots estar enfebrat i tremolós per la troballa i no escriure exactament allò que has sentit o vist escrit –i aquí sí que no penso fer jocs de mans per desfer aquest improvisat però magnífic sentit o vist escrit (gràcies, gràcies).

Però en aquest cas si hagués sentit o vist escrit –tampoc demanaré disculpes per la repetició, perquè val la pena– cramant calzes i patenes hauria pensat immediatament en l’origen reportat. Perquè quan he vist a la mateixa pàgina de cerques el cramant al costat de calzes i patenes ja ni m’hauria calgut obrir la pàgina, he pensat immediatament en això.

De manera que continuarà el misteri. Però m’he tret del damunt un dels pendents.


* Quan he trobat aquest dibuix m’ha semblat un Nonell. I buscant buscant he trobat aquest Mir! (i altres) Tothom dibuixava igual, en aquells temps?
** Sic, per «albes i casulles».

Perles (150): Badar

«Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d’anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l’experiència que finalment dota de sentit l’existència humana.

»En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l’experimentació del que és real, davant d’un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l’aquí i l’ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.

»Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s’oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l’imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més inteŀligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament.»

(Fragment d’un article de Judit Carrera, titulat «L’art de perdre’s», al diari El País, 6 desembre 2014)

Tòpics desemmascarats (29): «És històric»

Dec la idea d’aquest article a G.

«Rècord històric», «moment històric», «partit històric», «victòria històrica», «dia històric», «aliança històrica», «revolta històrica», «batalla històrica», «moment històric», «canvi històric», «acord històric», «trobada històrica», «oferta històrica», «venda històrica», «ple històric», «final històric» i «final històrica», «nevada històrica», «ventada històrica», «setmana històrica», «local històric», «sala històrica». (Exemples reals, agafats de la premsa els últims mesos.)

Tot és històric.

Titular històric

Doncs si tot és històric res no és històric.

Que el que ha passat fa una estona, o ahir, formi part dels esdeveniments passats, i que ara, avui, sigui «famós» perquè apareix als diaris –qui diu als diaris diu arreu– és una obvietat tan certa com la claror del dia o la foscor de la nit. Una tautologia, em penso que se’n diu en filosofia.

El que avui és famós –és a dir, el que ara, avui, és notori i remarcable– deixarà de ser-ho en el moment en què un altre «rècord històric» –demà– el substitueixi.

Carles Capdevila, en dels seus editorials al diari Ara, va escriure l’any passat unes paraules històriques (són de fa temps):

Quina obsessió per fer història que ens ha agafat. [...] Suposo que hem repetit tants cops que vivim moments històrics que alguns han decidit que o fan una declaració històrica a la setmana o no són ningú. [...] Per això és molt pesat –i estèril– anar anunciant tres cops al dia, en rigorós directe, que fem història. (8 juliol 2013)

Carta oberta a la doctora Carme Junyent

Contesto temeràriament a aquesta altra carta.

(Senyora Junyent, una cosa prèvia perquè em penso que ens ha colat dins del seu discurs una trampeta: diu que hi ha els exemples d’incorporació d’estrangerismes amb forma de masculí. Però, doctora, passa el mateix amb pizza, ikastola, caipirinha, favela, geisha, meiga, queimada, txapela? Per què els ha obviat? Potser perquè algunes de les llengües de les quals provenen tenen més diferenciats el masculí i el femení gramaticals? Potser perquè omplen un espai que és femení (també lady, miss)? Però sobretot: què hi té a veure amb tot plegat? Per mi, res. I per això ho dic al començament, per separar-ho del cos de la carta.)

M’adreço a la doctora Junyent però m’adreço també a tota mena de docents, ensenyants, lingüistes professionals:

No pot fer res la llengua, la gramàtica, per visibilitzar d’una manera més clara les dones, l’element femení, quan el progrés social en tants aspectes ha sigut prou important en els últims decennis?

Si, posant per cas, es discuteix de manera seriosa per què, ocupant els mateixos càrrecs, els sous de les dones no són com els del homes; si a l’home se li reclama no ja que coŀlabori o s’impliqui o ajudi en les tasques de la llar i en la cura de les criatures sinó que es parteixi el bacallà amb la dona (són exemples, potser mal expressats)..., la llengua no pot fer res, cap ni una aportació, a tota aquesta evolució social?

No sentim res. Silenci. Simplement, un cop més, que la llengua, com ha dit la doctora Junyent altres vegades, «ja seguirà el canvi». És clar: «si és que n’hi ha d’haver», precisa. Amb la qual cosa potser ens avançava que, si fos per ella, no n’hi hauria d’haver cap. «Si no cal canviar, cal no canviar.»

I mentrestant, es condemnen els doblets sistemàtics –d’acord!–, es condemnen els noms coŀlectius més o menys inventats amb bona voluntat, i sovint amb poca traça. D’acord! Però això és perquè des del món lingüístic, professional, universitari, no hi ha la més mínima ajuda! Només «la gramàtica no es toca». Es condemnen tots els intents, però no es donen solucions per fer un pas endavant i proposar una sortida ni tan sols per als «metges i infermeres» o per a les reunions de senyores en què hi ha un senyor. Es diu que són casos particulars.

I s’insisteix que a l’escola cal evitar «els i les alumnes» i «els nens i les nenes». Que cal evitar-ho arreu, perquè «és ridícul». Si es diu «els nens i les nenes» s’està dient que les nenes no són nens, i «això és intolerable!» I també és absurd dir «les nenes i els nens». Ridícul!

I expliquen (també) casos particulars –en aquests els donarem forçosament la raó, no hi ha més sortida, si més no de moment– en què el masculí plural és l’única solució per referir-se a un coŀlectiu d’homes i dones o simplement a una parella: «el Joan i la Mireia dormen junts», «anaven tots plegats a l’estadi».

I tot seguit apeŀlen a una suposada «incoherència» quan, amb tota la bona fe, algú comença un discurs amb un «ciutadans i ciutadanes» o «ciutadanes i ciutadans», perquè diuen que això obliga a seguir fent doblets en tot el parlament. I a més diuen que les ciutadanes, llavors, no són ciutadans. I, tornem-hi, «això és intolerable!»

En canvi, n’hi ha –dones i també homes– que defensem que dir «ciutadans i ciutadanes», o «nens i nenes» o «senyores i senyors», o «els i les metges», o «els infermers i les infermeres» (?), o «els i les alumnes» no sols és perfectament acceptable sinó que, a més a més, un cop fet una vegada el doblet... no obliga a ser «coherents» al llarg de tot el discurs que segueix després! No obliga a fer tots els doblets! Oh miracle: aconsegueixes d’un sol cop que les ciutadanes, les nenes, les senyores, les metges i les infermeres (?) i les alumnes es trobin esmentades explícitament i que alhora, a continuació, en la resta del discurs, se sentin dins del coŀlectiu dels ciutadans, dels nens, dels senyors, dels metges, dels infermers (?) i dels alumnes. Les dues coses!

(Poso amb interrogació el cas de «les infermeres» perquè no crec que cap infermer se senti exclòs quan es diu «les infermeres»; i en canvi sí que crec que moltes infermeres se sentiran excloses si es diu «els infermers».)

O no entenen res o no ho volen entendre. No proposem «ser coherents» sinó simplement visibilitzar una mica les dones en discursos adreçats a coŀlectius formats per dones i homes. No volen entendre que el nostre objectiu s’assoleix ja en el primer moment, quan hem dit «ciutadans i ciutadanes» o «nens i nenes». Ja està, ja en tenim prou, ja ho hem dit! No cal que siguem «coherents» després! No ho entenen? Intentem canviar una mica, una miconeta, el que es feia fins ara (tret del «senyores i senyors», que sí que es feia i que ara, és clar, caldrà eliminar en nom de la gramàtica, perquè és una fórmula absurda, procedent de temps periclitats segurament prefabrians).

Sembla que se’ls mengi el fetge qualsevol intent. Condemnen solucions més o menys imaginatives, fetes amb bona voluntat, com ara la següent (deixem de banda, sisplau, que «a l’alumnat / als alumnes» són prescindibles, que ho són. Mirem de centrar-nos en el cas hipotètic):

«AVISOS A L’ALUMNAT / Avís per a alumnes de 3r d’ESO / Qui vulgui revisar exàmens podrà fer-ho a partir de les sis de la tarda. Els alumnes seran convocats* per ordre alfabètic...».

(No, no són contradictoris «els» i «convocats», no trenquen l’omnicomprensivitat del discurs en conjunt, perquè aquesta és present en tres ocasions, les quals ocasions han deixat clar a les alumnes que també estan convocades, perquè són part, sens dubte, de l’«alumnat», i són «alumnes» i són «qui vulgui».)

L’opció de les sempre presents guardianes de les essències (en aquest cas, l’essència del masculí plural com a omnicomprensiu) seria:

«AVISOS ALS ALUMNES / Avís als alumnes de 3r d’ESO / Els alumnes que vulguin revisar exàmens podran fer-ho a partir de les sis de la tarda. Seran convocats per ordre alfabètic...».

Si escrivim en un altre tauló d’anuncis:

«Els infermers de l’hospital estan convocats demà, per parlar del nou contracte coŀlectiu, davant el WC d’homes de la planta baixa»

- les infermeres se sentiran cridades?
- si se senten cridades, els agradarà que la gramàtica obligui a fer aquest canvi («ja no som infermeres, ara som infermers, visca!»), en nom de la llei i del progrés?

Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) «els senyors voldran res més?» no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre.(*) D’acord. Però si, in illo tempore, deien «els senyors poden passar a la sala de fumadors» s’estaven dirigint als homes. Amb la mateixa paraula! Quines coses!

És això, senyora Junyent, però al contrari. Hi ha situacions, com són un discurs o una carta o una conferència o un manifest o un tauló d’anuncis o un restaurant... en què no passa res ni es discrimina ningú quan es diu «catalans i catalanes» o «catalanes i catalans». És una fórmula de cortesia que, a més a més, ajuda a fer un passet endavant en la visibilització explícita de les dones en aquestes situacions.

Doncs no, per la banda de vostè no. Cap renúncia. Ni un pas enrere. Anem tirant, tranquiŀlitat i bons aliments, no cal fer cap esforç perquè la llengua ajudi a mostrar que d’alguna manera a la societat hi ha hagut canvis. No cal fer cap passa més enllà, aquí no s’ha de fer servir la imaginació, la llengua no forma part dels àmbits socials en què, per descomptat, no es cansaran també de dir que sí que s’hi ha de fer més visibles les dones.

Punt final. Si diem «catalans i catalanes», estimada senyora, així, amb un sol cop, estem dient simplement això, «catalans i catalanes», una fórmula de cortesia (una fórmula!) com la de «catalanes i catalans» o com la de «senyores i senyors».

I no va ni contra la gramàtica ni contra ningú.

Pere Saumell
Periodista per compte propi aficionat a qüestions de llengua

(En aquesta carta, senyora Junyent, em penso que no he fet servir el masculí plural omnicomprensiu ni una vegada, tret de quan l’he esmentat explícitament. En canvi, he fet servir una vegada un femení plural omnicomprensiu. Si no s’ha adonat de l’estratègia seguida potser vol dir que sí que és possible fer el que proposo sense que pateixi, com diu vostè, la gramàtica. Això sí, cal esforçar-se, cal posar-hi imaginació.)

(*) Passat el temps em fan veure que aquesta frase: «Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) "els senyors voldran res més?" no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre» és benintencionada, però segurament errònia. Perquè és molt possible –encara!– que en realitat la frase s'adreci exclusivament als homes, donant per descomptat que són ells els qui ho decidiran o, si de cas, demanaran el que elles els demanin.

Defensar el Colosseu de Roma

«L’arquitecta [Pia] Petrangeli i la conservadora [Cinzia] Conti [responsable de la restauració de la superfície] estan d’acord que en cap cas no es tracta de retornar el Colosseu, de manera artificial, a l’estructura original, sinó de respectar el pas del temps: “L’actual caràcter del Colosseu és el d’una estructura discontínua, una geometria trencada pel temps i la història. No ens cal repetir el passat, sinó revalorar el que ja tenim”. És un no, molt diplomàtic, a l’acudit del ministre de Cultura, Dario Franceschini, de tornar a cobrir d’arena el Colosseu.»

(De l’article de Pablo Ordaz, «El Colosseu recupera el color de l’Imperi», El País, 23 nov 2014)

Això és, exactament això, el que defenso sempre quan em demanen què penso de no sé quin edifici, estàtua, pintura, obra d’art en general que han “restaurat”.* Que no m’interessa, m’interessava sense restaurar, tal com estava quan la van trobar.

* Una cosa és treure capes de brutícia del damunt o clavar grapes o altres elements a les pedres per sostenir-les o subjectar-les i una altra cosa repintar, afegir maons o rocs o peces de marbre allà on no n’hi havia. Estic a favor de restaurar, molt en contra de refer,que és el que solen fer sobretot en edificis antics. Cal «respectar el pas del temps».
Encara més: en general m’interessa més veure les obres d’art allà on eren originàriament i no, si és el cas, allà on les han traslladat (museus). En general.

Sortir al carrer

«Quan diuen que ens vestim de manera indecent només és una excusa per pegar-nos, humiliar-nos o violar-nos. La dona de vuitanta anys que van violar l’any passat anava també vestida de manera indecent? No! Ni tan sols és cap tradició ni religió, és mentalitat. A la regió del llac Turkana les dones van gairebé nues i ningú les pega per això! Per què nosaltres no ens podem vestir com volem?

»No és qüestió de si anem amb minifaldilla o amb bui-bui. Hi ha dones que porten hijab que també pateixen abusos d’homes. N’hi ha una que ens va explicar que l’havien magrejat dins un autobús i, quan va mirar, un home se li havia ejaculat al damunt! O sigui que no és qüestió de com vestim ni de com actuem.»

(Declaracions de Rita M. Muia, pseudònim d’una de les Kilimani Mums [recollides per Gemma Solés i Coll, El País, 21 novembre 2014])

Les Kilimani Mums són una associació kenyana sorgida de les Mummy Tales, i han posat en marxa a Nairobi tot un seguit d’accions públiques per manifestar-se contra la violència masclista, que a Kenya arriba a nivells altíssims i es considera gairebé un costum social. No és infreqüent que hi hagi violacions enmig del carrer.

La visibilització i les protestes davant aquest fenomen han provocat les últimes setmanes reaccions també públiques molt violentes contra les dones, com les que explicava Rita Muia. Aquestes violències han estat condemnades pel govern, per fi, i les condemnes han anat seguides d’arrestos. Caldrà veure com acaben els arrestos, però de moment s’han produït reaccions oficials.

I, per fi també, el fenomen ha arribat a l’opinió pública mundial. Tothom n’ha parlat aquests dies, a tot arreu, i potser aquest crit d’auxili internacional faci, almenys, que les autoritats kenyanes s’hi posin de debò i prestin atenció a l’assumpte.

Hi ha molts altres països on les dones encara no se senten capaces de sortir al carrer. Els fa massa por. Però els fets de Nairobi poden ajudar també que organitzacions no governamentals parin més atenció a aquesta mena de delictes.

Tant de bo algun dia les dones violentades del món segueixin els passos de les Kilimani Mums, que no pensen rendir-se encara que el seu exèrcit pacífic tingui baixes en forma de represàlies. Potser a casa seva mateix.

La guerra serà dura a Nairobi, però ara ja són al carrer i ningú les aturarà. Són moltes i cada dia seran més.

«Ecos de sociedad»

«TRIPLE NATALICIO. En la clínica del doctor Ripoll, la joven y distinguida dama barcelonesa doña Mercedes Román de Creus, esposa de don Jorge Creus Patxot, ha dado a luz, con toda felicidad, a tres preciosas niñas, que recibirán en la pila bautismal los nombres de Isabel, Sonia y Georgina.

»Con tan fausto motivo felicitamos a los padres y a los venturosos abuelos paternos, don Daniel Creus y doña Montserrat Patxot, y a los maternos, don Francisco Román Cenarro y doña Juana Rafel de Román.»

La Vanguardia, 10 juliol 1964

Així era el to de les notícies de la premsa dels anys seixanta, que no estan tan lluny. I potser van arribar fins als anys setanta sense canviar gens (no ho he mirat). He ensopegat ara amb aquesta ben bé per casualitat (buscava una altra cosa) i m’ha fet gràcia.

* * *

Ja de passada, podem dir que l’anomenada per tants «Clínica del Dr. Ripoll» hauria de ser coneguda més aviat com Can Noble, perquè va ser allà on vivien els Srs. Ernest Noble i María Malvido, pares de l’esposa de Joan Maragall. O bé Viŀla Maria, que és com en deien els Maragall (en deien Villa María, per ser exactes).

I ara que hi som, potser aniria bé recordar que el Sr. Xavier Trias, alcalde de la ciutat de Barcelona, es va comprometre a restaurar la Casa Noble –encara queda alguna paret dreta–, quan era a l’oposició. Ara han tornat a dir que «ho farem», però «ho farem», en boca d’un polític, val tant com dir apoyaré.

El picapedrer del pla del Magre (4)

El dia 19 de març de 1925, Miquel Saumell Palomas, el pare del picapedrer del pla del Magre, que l’havia precedit en l’ofici al mateix pla del Magre, va anar a Cal Llacuna, una de les moltes adoberies del barri del Rec d’Igualada, a polir alguna mola o un bombo de remull, o potser a esvorellar una molineta que s’havia descantellat. S’hi va estar un dia sencer, treballant, no cal dir-ho, a l’adoberia mateix.

Uns dies després, el 22, passà factura al senyor Antoni Llacuna per valor de 12 pessetes i 5 cèntims, és a dir, poc més de dos duros i vuit rals.

En Saumell encara tenia la pedrera al pla del Magre, però havia obert despatx a Igualada –del qual es cuidava el seu soci Pau Perelló, comptable– per tal que els industrials igualadins que requerissin els serveis de talla d’un pedraire no haguessin de desplaçar-se fora de la capital.

Més ben dit, segurament en Saumell va plantar oficina a Igualada per no deixar-se perdre els possibles clients de la capital, que si no haurien anat a altres especialistes més assequibles. I, amb molt bon ull, va obrir la finestreta a la travessia de Sant Domènec n. 2, fent cantonada amb el carrer de Sant Agustí, a tocar del barri del Rec on hi havia totes o la majoria de les adoberies d’Igualada, que s’estenien amunt i avall del riu Anoia molt més enllà dels límits de la ciutat.

El cançoneret de l’Aulet

En Jaume Aulet ha fet un seguit d’adaptacions de cançons tradicionals. Me l’ha passat G.

En publico una selecció. Fent això sé que manipulo subliminar-ment lectores i lectors d’aquest humil bloc (és allò que ho llegeixes, et queda enganxada la lletra a la neurona i no pares de sentir-la durant dos dies, nits incloses). Però no ho he pogut evitar, la temptació era massa forta.

El 9 cançoneret del 9-N
Ronda de cançons circumstancials i pseudogarrotuïtiques
(Selecció de di[a]nou cançonetes feta pel VF)

1

«La masovera se’n va al mercat. (bis)
El mercat és el diumenge,
el diumenge vota i menja.
O lai la, la masovera, la masovera...»

2

«Votarem, votarem,
que la civada, que la civada.
Votarem, votarem,
que la civada guanyarem.»

3

«En Joan petit quan vota,
vota, vota, vota.
En Joan petit quan vota
ja no es mama el dit.»

4

«Questa mattina
mi sono alzato.
Oh bella ciao, bella ciao,
bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina
mi sono alzato.
NON ho trobato l’invasor.»

5

«Era el segle XIX,
i amb el nom d’Alfonso Guerra
es coneix un diputat.
Aquest sí que era la pera.
Li agradava el ribot [...]
No em jubileu!»

6

«No ho sents, hi ha algú que està votant. (bis)
Oh respon-li, obre la porta.
No ho sents, hi ha algú que està votant.»

7

«I espero, i espero,
fatigat de tant treball.
Se sent com tots van a votar:
no tardis, Jack!»

8

«La lluna, la pruna,
ja surt amb un vot.
L’Alícia la crida,
l’Iceta se’n fot.»

9

«En Pinxo va dir-li a en Panxo:
–Vols que voti amb un punxó?
I en Panxo va dir-li a en Pinxo:
–Vota, p’rò amb un punxó no.»

10

«Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
És el dia de votar
ai ves qui ho diria.»

11

«Volem votar, votar volem. (ter)
I si no ens deixen,
i si no ens deixen
no callarem.»

12

«Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a votar.»

13

«Al vot
la cara al vot,
el cor al vot,
les mans al vot,
els ulls al vot:
al vot de tots.»

14

«Ara que tinc un vot,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.»

15

«Ahora en el Telediario,
vamos a contar mentiras, tralará...»

16

«A los árboles altos
se los lleva el viento.
Y a esos catalanes,
su pensamiento. (bis)
Ay vida mía,
su pensamiento.»

17

«Duerme, duerme, Rivera,
que tu mama está votando, Rivera. [...]
Y si el niño no se duerme
viene Rosa Díez
y ¡zas! se come a sus votantes
chacapumba, chacapumba...»

18

«Al preso del día 9
ya lo van a confesar;
está rezando en su celda
con el cura del penal;
que votó con su mujer
y un amigo desleal.
Dice así al confesar:
“Yo voté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo volveré a votar.”»

19

«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau.
Germans ‘neu a votar,
senyal d’amor, senyal de pau»

Diccionari valencià-anglés sui generis

Us en recordeu, d’aquelles facècies toponímiques i ionesquianes que ens agraden tant, del tipus:

- Maçanet de Cabrenys: Demasiado Limpio de Cabritos
- Prats de Lluçanés: Prados del Merluzar
- Borriana: La Burra de Ana
- etc.

Doncs ara en versió valencià - anglés.

M’ha donat la idea l’amic Víctor Iñúrria, a través de Migjorn. Quan li vaig demanar permís per publicar-la em digué que la llista original no era seua, que ja corria per la xarxa i que ell només l’havia maquillat, ordenat i completat.

Doncs ara la publique escurçada i força transformada, perquè era molt llarga i en força casos massa transparent. Qui vullga l’original, que me’l demane.

Som-hi que somriurem una estona (o no).

- Alcoi: To the Neck
- Benidorm: Come & Sleep
- Benicull: Come & Grab
- Benifaió: Well the Attorney Identity Number Wow Or
- Benipeixcar: Come & Fishing
- Benissa: Come & Haul Up
- Bocairent: Mouth & Wash
- Catarroja: Taste Red
- Corbera: Raven Was
- Gata: Malicious Woman
- Gátova: Cat or Bah
- Guardamar del Segura: Keep Sea of Her Security
- Ibi: And Wine
- La Font d’en Carròs: The Source of the Barrows
- Lloc Nou d’en Fenollet: New Place of Mr. Small Fennel
- Massanassa: Too Much National Aeronautics and Space & another Space Administration
- Meliana: Honney & Anne
- Morella: She Dies
- Muro d’Alcoi: Wall or Of to the Neck
- Orba: Or Important Publishing House
- Paiporta: Bread & Door
- Pego: I Hit
- Piles: Batteries
- Riola: Er & Hello
- Ròtova: Burps or Goes
- Sanet: Healthy Clean
- Sedaví: Silk Wine
- Serra: He or She is Going Wrong
- Silla: The Island
- Sollana: Sun Wool
- Sueca: He or She Sweats the Dog
- València: Ok Anxiety
- Villena: Despicable the 14th Letter of the English Alphabet
- Xàtiva: Chat VAT

Aquell papa que semblava trist

Francesc, el papa actual, o sigui, el cap dels catòlics, ha volgut retre homenatge a un predecessor seu injustament oblidat. (Escrius el seu nom de pila al navegador i t’ofereixen deu o dotze cognoms abans que el seu.)

Tothom ha sentit a parlar, bé o malament, de Pius XII, el papa de la Segona Guerra Mundial.

Tothom diu meravelles justificadíssimes de Joan XXIII, que va organitzar la reunió aquella dels bisbes de tot el món anomenada concili, per posar una mica al dia l’atrotinada Església catòlica. El mateix Francesc l’ha declarat sant fa uns mesos.

Tothom recorda Joan Pau II, el papa polonès, pels seus viatges, per l’atemptat que va patir, per la seva mort retransmesa en directe –també declarat sant el mateix dia que l’altre.

Tothom sap que hi ha un expapa alemany, Ratzinger, que va renunciar a ser-ho fa no gaire temps i viu allà al costat.

I tothom veu com el papa actual, l’esmentat Francesc, sorprèn cada dia els periodistes amb novetats, i no diguem com sorprèn els catòlics, periodistes o no. Per a la majoria jo diria que són sorpreses positives; hi ha una minoria que diuen que els canvis no els agraden –non placet–, sobretot si van massa de pressa, perquè les coses de la cúria no es poden fer amb fúria (m’ho acabo d’inventar).

Doncs bé, entremig de tots aquests, n’hi ha un que no he esmentat, Giovanni Battista Montini, que es va anomenar Pau VI i que va governar l’Església catòlica durant tres lustres, entre Joan XXIII i el papa Wojtyła. Quinze anys.

I Montini, en moltes coses, els va avançar a tots i es va plantar, en mentalitat, al segle XXI, al costat de Francesc. Perquè ja als anys cinquanta del segle passat deia coses com aquesta:

«La nostra religió s’expressa en formuletes fàcils que fiquem en tota mena de fulletons [...] I potser anem encara una mica més enllà i reduïm els grans misteris de Déu –com ara el de la providència– a garrafetes utilitàries que es venen per quatre duros, preu de mercat, i que fan miracles. I oferim aquesta religió a la nostra gent i al nostre temps, sense adonar-nos que hi ha irreligiositat justament perquè no es veu enlloc la grandesa de la fe [...] Ens oblidem que a l’ésser humà modern li costa molt més acotar el cap davant les mil llumetes que omplen les nostres esglésies que el que li costaria fer-ho davant el Déu vivent que li hauríem d’explicar [...] És més difícil arribar a l’ésser humà del nostre temps repetint devocionetes –amb què hem fet pesada i esquifida la nostra pietat– que si li parlem de Crist [...] i de Déu, que és per a nosaltres Pare [...] Hauríem de substituir la religió petita per la gran»*

I el van fer papa!

Bé, anem al que anava, i acabo. (Quan algú diu «acabo» ja sabeu que almenys queda la meitat.)

Francesc l’ha volgut rescatar de l’oblit i ara fa uns dies li ha fet un monument a Roma, un d’aquests monuments que en l’àmbit catòlic són immaterials i es manifesten amb declaracions de santedat com les que esmentava abans. En aquest cas l’ha declarat beat, el pas previ al de la santedat. (Que et diguin beat és una cosa així com que diguin que ets feliç perquè ja en vida estaves molt a prop de Déu.)

(Bé. La santedat d’una persona no depèn d’aquestes declaracions solemnes i jo sempre dic que els que vulguem anar al cel i ho aconseguim –«aconseguim» subjuntiu– hi trobarem moltes sorpreses.)

Doncs això, el papa Montini. Jo també el volia recordar. És el papa de la meva infantesa i de la meva adolescència. I, com a catoliquet aficionat, sempre em feia molta llàstima perquè em semblava un home trist, no el recordo somrient.

Però no el trist que es capfica, sinó el trist que mira cap enfora i té ganes de posar-se a plorar, com ho diria, pel que troba al seu voltant. Primer al voltant catòlic. Feia cara de trist per la perseverança de la llumeneta i l’ampolleta miraculosa, per una banda, i la desperseverança de qui era incapaç d’aguantar d’un dia per l’altre qualsevol compromís que tingués amb la seva església. Tot això ho he entès després, esclar.

I trist, per descomptat, per la tragèdia que això implicava per a la causa catòlica: que la gent, veient tot allò, o se’n reien o passaven olímpicament o simplement els feia pena, o fins i tot estupefacció que algun dia haguessin pogut estar ficats dins una organització tan patètica –tal com ho veien.

Pau VI era clarivident. Ho sabia des de molts anys abans de ser papa. Suposo que per això semblava trist. Si ho veus venir i ho dius i la gent del teu voltant no creu... («Creure», aquí, en els dos sentits.) Segur que estimava la gent, també els que no creien, però tot plegat feia que la llum que comporta tota estima quedés amagada i no es manifestés cap enfora. Devia estimar la gent i devia estimar el món. Justament per això se’l veia trist.

Hi ha gent amb posat trist que mereix, malgrat tot, ser declarat feliç, que és el que dèiem abans que vol dir «beat».

* Discorsi e scritti milanesi, 1954-1963, Istituto Paolo VI - Studium, Brescia-Roma 1997-1998, p. 1703-1707, citat per Giacomo Scanzi, Paolo VI. Fedele a Dio, fedele all’uomo, Ed. Studium, Roma 2014.