Continuem al món del futbol. (Sento algú que crida: «Sembla mentida!, no deies que te’n desmarcaves? Si no pares!» Les coses són així. I de tota manera, avui només és futbol de manera col·lateral, avui és el Barça com a símbol o com a realitat social i també sociolingüística.) Copio Espinàs, per rematar una idea que l’altre dia tocava només de passada: «Yo no habla el lenguo catalán»
He tingut l’oportunitat de conèixer bastantes persones que, d’origen estranger, parlen un català molt correcte. Sovint més correcte que el català dels qui han nascut aquí i l’han sentit sempre.
No és una qüestió d’intel·ligència, naturalment, és una qüestió de voluntat. No crec que pel fet de saber molts idiomes s’hagi de ser més intel·ligent que qui només coneix el propi. Hi ha catalans –i francesos, i italians– que dominen perfectament l’anglès i que no són intel·lectualment unes llumeneres. I, al contrari, uns hermètics monolingües tenen un cervell que funciona perfectament.
El que em costa més d’entendre és que una figura que fa anys i panys que viu a Catalunya, que està tan lligada al barcelonisme futbolístic, que parla diverses llengües, no digui mai ni una sola paraula en català. Em refereixo a l’antic jugador i entrenador del Barça, el senyor Cruyff.
Fa més de 10 anys ja que un soci del club li va enviar una carta, redactada en holandès i amb traducció al català –un lector me’n va fer arribar les dues versions– en la qual li deia que seria molt interessant que les persones més estimades i admirades per la joventut “fossin models públic de la integració lingüística al nostre país”.
Aleshores ja feia 13 anys que Cruyff estava vinculat al Barça, i ara ja en deu fer 25. Són molts anys, 25, per no haver-se decidit a dir “bon dia” o “moltes gràcies”. L’autor de la carta recordava a l’entrenador la pressió que durant la guerra va exercir Alemanya sobre Holanda, però que tot i això hauria estat molt estrany que un entrenador no parlés en holandès amb els seus jugadors.
Ha passat el temps, molt de temps, i Cruyff s’ha arrelat a Catalunya i s’ha mantingut encastellat en el castellà –excusin el joc de paraules–, com veiem a cada moment, ara que el Barça ha estat tan d’actualitat. Fet curiós, perquè hauria d’adoptar una posició favorable als idiomes menys poderosos, com ho és el seu, el neerlandès.
No crec que sigui un cas extrem d’incapacitat lingüística, perquè si volia que els seus jugadors fossin “polivalents”, també ell hauria d’haver destijat la polivalència idiomàtica. Si no m’equivoco, l’única vegada que li he sentit parlar català va ser en un espot publicitari antitabac.
I si després de tants anys parlant un castellà tan pintoresc, ¿no seria bonic sentir-lo, també, usant un català acruyffat? (Josep Maria Espinàs, El Periódico, 13 maig 2009)
El FC Barcelona no té ni ha tingut mai, em sembla, una política d’empresa que sigui clara, desacomplexada, directa, pel que fa a la llengua dels seus treballadors, per no parlar d’altres qüestions identitàries no exclusivament folklòriques. En això no ha canviat res de substancial en l’era Guardiola, tret de la persona de l’entrenador. Que deunidó, certament, però aquest factor em fa l’efecte que tornarà a canviar quan vagin mal dades. O algú pensa que el dia que Guardiola faci figa –i si voleu m’apunto a un «tant de bo no sigui mai!»– no se cercarà un altre entrenador d’un altre tipus que pugui ser un revulsiu, encara que parli en suahili? O sigui, ara hi ha en Pep Guardiola, que ho fa d’una manera fantàstica en tots els aspectes i que no sols parla català, sinó que fa de català proactiu a tot arreu on va, però em penso que és la persona, no l’exigència del càrrec. (Parèntesi: he sentit un renom de l’equip actual que m’ha fet gràcia i que trobo ben original: la Guardiola Mecànica.)
La prova que no hi ha exigència és que els jugadors continuen com sempre pel que fa a la llengua quan parlen com a jugadors del Barça (a casa seva que facin el que vulguin). El Barça no els ha dit ni ara ni mai que, com a part de la seva feina, han de dur posat, a més de la samarreta blaugrana, el xip del català, que l’han d’aprendre i des del primer dia. I és per això que és possible que gent formada a la Masia o gent que és al Barça de fa anys i panys siguin gairebé incapaços de dir “bon dia”, com recorda Espinàs. I que a més de vegades ho justifiquin amb argumentaris propis de partits ultres. Senzillament, ningú no els ha dit, podent fer-ho, que allò formava part de les seves obligacions com a treballadors d’una institució que se suposa que és més que un club, igual com les persones que treballen en moltes altres empreses, organitzacions o entitats públiques i privades tenen altres obligacions substancials o col·laterals com a part de la feina que han de fer, com a marca de la casa.
