Tot i que ja fa setmanes que no em miro el futbol, avui és el primer dia oficial, després d’haver-me ficat dissabte públicament i voluntària dins l’armari dels que «no volen saber».Em demano: serà molt dur?, tindré síndrome d'abstinència?, hi haurà temes alternatius de conversa amb els amics, majoritàriament futbolers?, sobreviurà la convivència a casa meva?
Però em sembla, tal com ho veig ara, que la nova situació té com a mínim quatre avantatges:
A. Si guanya el Barça me n’alegraré, com tothom, tot i que em sabrà una miqueta de greu per l’Athletic, pobres, que també tenen el seu mèrit.
B. Si perd el Barça, tot això que m’hauré estalviat, perquè el disgust serà fort.
C. En qualsevol cas, no me n’aniré a dormir, tens i desvetllat, a les dotze de la nit, sinó abans (és clar que és probable que no aconsegueixi adormir-me, per l’ambient general, o que em desperti a les dotze pels petards, si ja dormia, en cas que es produeixi A).
D. En comptes de mirar-me el partit, faré després de sopar un bon pas endavant en la lectura del llibre de Fabrice d’Almeida sobre els fonaments del nazisme, High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). Un llibre definitiu per a qui fins ara s’havia demanat sempre com podia ser possible que un desgraciat com Hitler arribés fins a on va arribar.
