dimarts, 29 de març de 2011

Qüestions de llengua (49): El gènere no marcat (2)

La brometa, els dogmes i l’evolució de la llengua

Ve d’aquí.

Recomenço avui amb una reflexió recent de Laura Freixas:
«Un empresari es troba amenaçat per haver demanat, en un anunci de feina, “un programador”, en comptes de “un/a programador/a”: pobre home, víctima d’una nova inquisició! Els qui una setmana rere l’altra clamen contra el que ells anomenen “llenguatge políticament correcte”, mai no han tingut curiositat, em demano, per entendre les motivacions del contrari? Curiositat per relacionar, posant per cas, la invisibilitat de les dones, l’escassetat de dones en llocs de poder, amb la seva invisibilitat lingüística? Curiositat per valorar els aspectes simbòlics i no sols els pràctics? Perquè si l’únic que importa és la cosa pràctica –la comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre–, és veritat que és molt més senzill escriure “programador” que no “programador/a”, dir “barcelonins” que no “barcelonins i barcelonines”. Però per aquest dos i dos fan quatre també seria molt més senzill que Catalunya s’escrigués Cataluña, que Lleida es tornés a anomenar Lérida i que tothom, incloent-hi senadors i futbolistes, parléssim sempre en castellà.» (La Vanguardia, 17 febrer 2011)
La frase clau és aquesta: «La comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre.»

Jo crec també, com Freixas, que en la situació actual hi ha motius pedagògics més que suficients com per insistir en el tema tot el que faci falta, encara que algunes i alguns, i també institucions de gran volada, hagin pretès dir la darrera paraula.

Però a més dels motius pedagògics n’hi ha d’estrictament lingüístics.

El llenguatge és un instrument del qual ens servim els homes... Les dones no? Veieu com hi ha equívocs? Com ho hauria de dir si només em volgués referir als barons? Perquè si dic «els barons» no podria pensar algú que em referia als barons ‘títol nobiliari’? I «els homes mascles» sembla una mica pejoratiu, no? «Éssers humans de sexe masculí», potser? Pfff.

El llenguatge és un instrument, deia, del qual ens servim els humans... Aquí no hi ha problema. Ja m’he empescat, doncs, una estratègia per evitar el llenguatge equívoc i alhora, per mi i per molta gent, discriminatori: en aquesta frase he escrit «humans» pensant amb perspectiva de gènere, o de gèneres. Algú hi té res en contra, dels que clamen contra aquesta suposada «moda artificial» del llenguatge no sexista? O ara m’acusaran de papanates o de toca-sons? Perquè de vegades sembla que fins i tot els recursos més innocents, com ara aquest, per a alguns siguin massa alambinats. N’hi ha que protesten, en general, per tot el que comporta qualsevol «manca de naturalitat» a l’hora d’enraonar o d’escriure. Doncs els demano: hi ha cap artifici en la paraula humà? També el trobeu «poc natural»? I en canvi sí que trobareu «natural» l’expressió «treballadors de sexe masculí», en comptes de «treballadors», quan voldreu especificar que us referiu només als treballadors mascles d’un col·lectiu mixt?

Tornem-hi: el llenguatge és un instrument del qual ens servim els éssers humans... per comunicar-nos, i evidentment, si volem, els codis emprats en aquesta comunicació els podem canviar. Només faltaria.

Quan algun/a lingüista s’entesta a dir que això del gènere no marcat és així i no de cap més manera, sol utilitzar exemples que freguen el ridícul, in cauda venenum (amb verí, amb trampa; disculpeu el llatinòrum, que fa dies que volia fer servir quan en tingués l’ocasió), cercant la reducció a l’absurd: «Una parella home-dona haurà de dir que “vivim junt i junta”?» «Les festes del País Valencià a partir d’ara hauran de ser de “moros i mores i cristians i cristianes”?» «Ja no podem dir que “anem a dinar a casa els pares” (tret que “els pares” siguin dos homes)?» «Com caldria dir que ‘el Pere, la Maria i el Joan han estat els meus millors professors’?»

El poeta Salvador Oliva ja feia broma –poca-solta, en la meva opinió, per demagògica; o sigui, brometa– sobre el tema:

«O si una dona (i d’això pren-ne nota)
pilotés helicòpters i avions,
ni que et doni el ser dona mil raons
¿seràs capaç de dir-li mai pilota?
Igualment trobaria que és molt trist
decidir que és ‘planet’ aquest planeta,
dir ‘trompet’ a un que toca la trompeta
i a un arrencaqueixals dir-li ‘dentist’.»

(citat per Quim Monzó,
La Vanguardia 10 febrer 2011)

Coses d’eixa mena.

Aquestes argumentacions no cal discutir-les, perquè no són exemples, són només armes retòriques. A mi no m’espanten, no em fan canviar d’opinió.

Oi que tampoc podem dir que «la meva tieta i el meu cosí són monjos»? Hem de dir que «la meva tieta és monja i el meu cosí és monjo», no? Perquè en aquest cas, quines coses, segons la llengua «ser monjo» no inclou «ser monja». Llavors, és taaaaan complicat i taaaaan artificial dir «ciutadanes i ciutadans»? El qui va escriure aquella cançoneta del Patufet que parlava dels «homes i dones del cap dret» ja estava infectat de la malaltia acientífica dels qui no saben reconèixer que «homes» inclou «dones»?

Jo no dic que hàgim d'arribar als extrems que cita –per criticar-los, i amb tota la raó del món– la professora de lingüística general M. Carme Junyent:
«Proximitat del domicili de l’alumne o alumna al centre o, en el seu cas, la proximitat del lloc de treball del pare, la mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet [...], o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat... / Quan a instància del pare o mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet, o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat, es prengui en consideració, en comptes del domicili de l’alumne o alumna...» (M. C. Junyent, «Gènere, sexe, llengua», Universitat de Barcelona, s.d.)

Demano: no hi ha un terme mitjà? No podem treballar per arribar-hi? No podem fer passes endavant per minimitzar el fenomen de la invisibilitat de les dones en el llenguatge quan es parla de o a col·lectius mixtos?

A mi em sembla que es pot insistir a una banda i a l’altra que no calen tants doblets masculí/femení, però que tampoc no està ja tot inventat, que la llengua no és un conjunt d’esquemes fixos i definitivament resolts que es va repetint d’una manera automàtica generació rere generació. La llengua és vida.

I doncs, la festa de moros i cristians, mentre continuï existint el costum, serà segurament tota la vida de moros i cristians, encara que, com es va fent de mica en mica, entre els moros i cristians hi hagi unes quantes mores i també unes quantes cristianes (si bé molt de mica en mica, com ha denunciat Verònica Gisbert: Ni mores ni cristianes, gènere i poder en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, tesi de màster, octubre 2010). Però pot passar que un dia l’Ajuntament d’Alcoi, posant per cas, pensi que el nom no és adequat –i no sols, o no precisament, per motiu de gènere– i en proposi un altre: Festa de l’Orient i l’Occident, per exemple.

I amb això no haurem posat punt final a cap civilització ni haurem soterrat cap idioma ni traït cap geni de la llengua ni desautoritzat cap dels nostres avantpassats ni escriptors ni gramàtics ni clàssics. Senzillament haurem evolucionat, com a éssers intel·ligents que se suposa que som.

(Valgui això dels moros i cristians com una anècdota per desemboirar-nos una mica després de tanta estona de discurs.)

Pel que fa a «els pares», en efecte, tal com van avui les coses, em sembla prou evident que sí que hauríem de trobar una manera més clara d’anomenar «el pare i la mare» que no sigui «els pares», ja que «els pares», a hores d’ara, és una expressió confusa. Potser amb «els progenitors» avancem una mica: «progenitor» no és tan masculí –passeu-me aquest disbarat... que en el fons és clau en tot aquest assumpte: hi ha paraules més masculines que altres que comparteixen el mateix gènere gramatical– com «pare», però al final ens trobem amb el mateix problema –si per algun motiu ens convé la distinció–, i és que no sabem si són un home i una dona o dos homes. O sigui que no ens serveix, o no ens serveix prou. Com es resoldrà el problema? No ho sé. Però no passa res pel fet que aquí tinguem un punt pendent per resoldre.

Entre altres motius perquè hi ha gent que ha fet propostes sobre aquest punt concret. O més que propostes, recordatoris: «A Mallorca, quan hom ha d’anomenar els “genitors”, no diuen normalment “els meus pares”, diuen molt sovint “mon pare i ma mare”. Dir “els meus pares” sonaria molt lleig», vaig llegir fa unes setmanes en un missatge enviat a la llista de lingüistes Migjorn (25 desembre 2010) per l’arquitecte i escriptor Miquel Adrover. I un altre collistaire, Esteve Gau, afegia: «En català clàssic, o fins i tot posterior, es tenia tendència a parlar de “parents” per anomenar el pare i la mare plegats. Tal com en francès. [...] A la versió antiga dels Segadors hi ha un vers que diu “i al davant dels seus parents deshonraven les donzelles”.» Li contestava Adrover que el DCVB confirmava aquella intuïció de Gau a l’entrada «parent»: “1. m. pl. ant. (llatinisme) Pares. Els parents: el pare i la mare plegats.”».

Jo el que dic, doncs, és que no em sembla una resposta correcta dir: «Això està resolt des de sempre i es diu així i no es pot dir de cap altra manera.» Doncs ja es veu que no: pots dir «els (meus) parents» –diferent, és clar, de «uns parents (meus)»– en comptes de «els pares». I sobretot pots dir «el pare i la mare», «la mare i el pare» (i totes les variants: el papa i la mama, el papà i la mamà, mumare i mumpare, ma i ta...). Paral·lelament, no cal dir-ho, els altres parentius: germans i germanes, nebots i nebodes, l’avi i l’àvia (i no «els avis»), igual com l’oncle (o el tio, de moment incorrecte) i la tia. O també hem d’acceptar que «els oncles» inclou «les tietes»?

O sigui, cal que algunes i alguns no s’exclamin dient que tal cosa és insoluble, perquè aquesta actitud és molt poc científica. En llengua –aquí vaig a les palpentes– i en comunicació –d’això en sé una mica més– la majoria de les coses considerades insolubles s’han anat solucionant amb el pas del temps. Qui ho havia de dir, que els abans anomenats «pagani» (la gent de pagès) acabarien tenint –en teoria, almenys– els mateixos drets de «ciutadania» que abans lògicament només tenia la gent que vivia a ciutat? Qui ho havia de dir, que els «ingenui» (nascuts lliures, i per tant amb una certa tirada a la prepotència respecte als esclaus) ara serien sobretot ‘confiats, espontanis, innocents’ (tot i que es conservi encara en els diccionaris la definició antiga)?

N’hi ha també que a l’hora d’argumentar utilitzen l’exemple d’altres llengües, com ara l’anglès, i asseguren que en aquesta llengua «les marques de gènere són residuals». És clar, però aquí hi ha trampa. Els més honrats concedeixen que en anglès, al contrari que en català, es distingeix father (pare), mother (mare) i parents (tots dos; però no pas fathers!), i també son (fill), daughter (filla), children ‘fills i filles, canalla’ (i, per tant, child ‘fill o filla, nen o nena’), i que també distingeixen brother, sister, uncle, aunt, he, she, him, her... i per tant si tens one brother i one sister no tens pas two brothers. Una d’aquestes distincions de l’anglès, actor/actress, ha fet que hi hagi premis diferents per a homes i dones en la majoria dels festivals de cinema, fet que no passa amb les altres categories dels premis.

Però no he trobat encara ningú que faci la reflexió següent: és veritat que they (ells, elles), com tants altres mots, no té marca de gènere, però és que no és exactament la mateixa cosa aquest they que el nostre ells, justament perquè no existeix shey (que si existís podria significar elles). Per tant, sí que podem dir que en anglès they (ells, elles) i tants altres mots no tenen marca de gènere... però perquè és veritat de debò. O sigui, quan diuen que «les marques de gènere són residuals» alhora haurien de reconèixer que aquesta no-marca (they), claríssima, no coincideix amb la nostra suposada no-marca (ells), perquè la nostra suposada no-marca és compartida amb el gènere masculí. Amb la qual cosa, a l’hora d’enfrontar-nos al sexisme lingüístic el problema que té the English-speaking world i el que tenim nosaltres és diferent. Nosaltres el tenim molt més gros.

I de diferències com aquesta entre l’anglès i les llengües romàniques, les que vulgueu.

Per tant: ¿ens hem de conformar sempre, i sense cap preocupació, amb «els pares» i «els fills», o «els nens» o «els homes», quan ens volem referir a «pare i mare» o a «fill i filla» o a «nen i nena» o a «home i dona»? Doncs, ara, com deia –justament ara–, ens aniria molt bé distingir totes aquestes coses sobretot pel que fa als adults, seria molt pràctic per exemple adoptar com a sistemàtica l’expressió «pare i mare» i deixar com a distintives «els pares» i «les mares».

En qualsevol cas, de moment podem començar a dir, com ja fa molta gent i com fan de sempre altres idiomes, «tenim dues nenes i un nen», «la seva mare i el seu pare», «els meus dos pares», «el meu pare i la seva amiga», «les meves mares»... I llavors ja es discutiran les mares de la criatura, si un dia l’escola convoca específicament «les mares», a veure si una ha de fer sempre aquest paper específic i llavors cal un altre nom per a la que fa de pare –potser «mare parapare»?– o si s’ho volen anar combinant; tot vindrà.

S’ha deixat anar molta brometa, doncs, com deia, sobre el tema –a mi també m’agrada la brometa, si ens hi posem tots; el que potser no sé, ho reconec, és fer-ne amb prou gràcia–, fent veure que això del llenguatge no sexista era una dèria nova d’ara, una moda, res a veure amb «la ciència lingüística» ni amb «la gramàtica»: que la llengua fins fa quatre dies no s’havia fixat mai en l’assumpte.

Potser no.

Però els i les bromistes –o brometistes, perquè no fan broma, com deia, sinó brometa, que és diferent– i altres que van més seriosament –i apocalípticament, sembla, de vegades– potser obliden que el llenguatge és com és la societat, i que aquella societat, que era com era, va ser la que va anar fixant la llengua que nosaltres hem heretat fa quatre dies.

Potser obliden també que, tot i ser com era aquella societat, el «senyores i senyors» s’ha dit tota la vida en gairebé tots els idiomes: «madamas e de senhors», «ladies and gentlemen», «mesdames et messieurs», «damak eta zaldunak», «signori e signore», «meine Damen und Herren», «damas y caballeros», «senhores e senhoras»... Fa encara no mig segle, és veritat, aquests «senyores i senyors» i companyia eren només una crossa social, una mena d’excusa protocol·lària o de pot de fum previ per poder deixar anar tot seguit un discurs que podia incloure qualsevol tipus de contingut masclista o almenys misogin, latent o explícit. (Com ara?) Però el fet és que hi era. No és una modernada.

I en canvi, ara molts s’exclamen perquè un/a alcalde diu «ciutadanes i ciutadans» i ho consideren «un invent» absurd. Demano: és tan diferent això del que feien els nostres avis?

I encara una darrera anècdota col·lateral. Fixeu-vos: un llibre tan poc sospitós de correcció política com és la Bíblia –la part de la Bíblia que compartim jueus i cristians–, quan parla de «la creació de l’home» no parla del «home baró», sinó de l’ésser humà. El mot hebreu ha’adam vol dir humà, no pas home mascle. Així, diu el text que Jahvé va crear l’ésser humà (ha’adam) i després, veient que l’ésser humà (ha’adam) estava molt sol i no se sentia acompanyat per les altres bèsties, el va fer mascle (‘is) i femella (‘issah). Però és el primer humà (ha’adam) i no l’home (‘is) el qui Jahvé fa caure en un son profund i a qui arrenca la costella, fet a partir del qual ha’adam, segons aquest relat, esdevé diferenciat: mascle i femella. L’humà baró (‘is), doncs, apareix a la Bíblia exactament en el mateix moment en què comença a parlar-se de l’humà femella (‘issah). I no és fins més endavant a la mateixa Bíblia que s’atribueix el genèric Ha’adam (Adam) al mascle, mentre que a la femella humana se l’anomena Hawwah (Eva), que vol dir estrictament «vivent» i, per extensió, «mare dels vivents» (i no pas «dona de»). Això és el que diuen almenys els que tenen prou coneixement en llengües semítiques –que no són el meu fort, tampoc. Naturalment, en moltes traduccions, ja a partir de la primera grega que coneixem (circa s. II aC) aquests matisos dels antics llenguatges sumeris es perden, si no és que es confonen de manera lamentable unes expressions amb les altres.

O sigui que si hem de parlar de «invents lingüístics emparats en prejudicis ideològics» caldrà que ens remuntem molt enrere.

Disculpes per aquesta darrera setcienciesa.

N’hi ha més. Continua.