Jo acabava d’obrir despatx com a assessor de comunicació. «Obrir despatx» és una manera de dir-ho, perquè no tenia gairebé res, només un telèfon, un fax, una màquina d’escriure, fulls en blanc i típex.
Un dels meus primers encàrrecs va ser sorprenent. Un client em demanava si podia aconseguir que Francesc Català Roca fes unes fotografies d’unes obres d’art, de les quals el client era conservador, per fer un llibre catàleg. Aquesta mena d’encàrrecs primerencs quan et plantes pel teu compte t’arriben de manera directa o indirecta de gent de la família o, com en aquest cas, molt pròxims. I, sobretot al començament, encara que no era el tipus d’encàrrec que jo cercava, ho acceptes tot, fins les peticions més inversemblants.
A mi no em coneixia ningú, i encara menys Català Roca. Jo vivia aleshores, a més a més, fora de Catalunya. Però vaig demanar-li hora, escèptic, i vaig venir a veure’l a Barcelona. Tenia l’estudi a la travessera de Dalt, on encara es conserva, si no vaig errat, el seu arxiu.
No va ser fàcil que acceptés. El client volia que les fotografies fossin en color i Català Roca s’hi resistia, em deia que allò era molt difícil. Jo li parlava de la policromia de les peces, de la necessitat de reproduir aquells colors, i sobretot li deia que era la voluntat del client i que «no podíem quedar malament» (els catalans, s’entén) si ens feien un encàrrec de fora de Catalunya. Llavors jo era força agosarat, i a banda d’això m’havia de guanyar les garrofes. Vull dir, del sí o no de l’artista també depenien, en aquell cas, els meus cumquibus. Català Roca em mirava amb cara de «què m’has d’explicar, a mi», però alhora, crec, amb bonhomia, com dient «quines penques que té aquest paio». (La interpretació dels seus somriures sorruts potser és pura imaginació.)
Català Roca ja feia un temps que treballava en color, però suposo que continuava no trobant-s’hi prou còmode. Finalment em va dir que tractant-se d’obres d’art i no de persones o coses vives, en què ell jugava amb llums i ombres i amb el moviment, la cosa era diferent. De manera que es va avenir a fer-hi un cop d’ull.
Allò era cap a l’any 1980-81. Jo tenia tot just vint-i-dos o vint-i-tres anys i Francesc Català Roca, que en tenia cinquanta-vuit o cinquanta-nou, va confiar en mi. Més ben dit, va refiar-se del meu client, que tenia una certa anomenada, però també va confiar que el que jo li deia era el que li hauria dit el meu client.
El dia fixat Català Roca va viatjar, el client el va rebre, li va ensenyar les peces –algunes mòbils, altres inamovibles–, Català Roca li va avançar un pressupost aproximat –que llavors a mi em va semblar alt–, el client va dir que d’acord, l’artista va respondre que s’hi posaria aquell mateix dia, per aprofitar el viatge, i el client li va dir que cap problema. Aleshores el client em va encarregar que estigués amb Català-Roca, sense molestar-lo, i que li proporcionés tot allò que pogués necessitar. I va desaparèixer.
Com que «l’amo» m’havia dit que no molestés l'artista, abans que comencés a fer alguna cosa li vaig demanar si la meva presència el destorbaria. Em va dir que no, sempre que fes, quan calgués, el que ell em diria. Em tractava de vostè, tot i la diferència d’edat i que jo li vaig dir diverses vegades que preferiria que em tractés de tu. Naturalment, jo també el tractava de vostè.
Vaig estar-me llavors unes trenta o quaranta hores amb Francesc Català Roca. Jo, sí, jo mateix, qui m’ho havia de dir. I vaig poder contemplar el miracle d’una manera de treballar que suposo que era un exemple d’allò que anys després la propaganda política anomenà «la feina ben feta» . Vaig ser-ne testimoni. I això és el que volia explicar, ara que hi ha una exposició de Català Roca al passeig de Gràcia de Barcelona, a La Pedrera (fins al 25 de setembre). (Això ho dic de franc, no cobro dels organitzadors, que quedi clar.)
Català Roca, de primer, va buscar escenaris adequats per a les peces mòbils. En va trobar un del seu grat ben aviat i em va demanar que les fes portar allà. Com que jo aquell dia manava amb tota l’autoritat que m’havia conferit el meu client, vaig encarregar a unes quantes persones a les quals els havien dit que estiguessin a la nostra disposició que traslladessin aquelles peces en aquell indret que deia l’artista. La més delicada, la que ens van dir que era més valuosa, ja que no pesava gaire la vaig transportar jo mateix.
L’artista va fotografiar aquelles peces amb relativament poca preparació: només desplegar un seguit de fons neutres al darrere fins que en trobava un que li abellia, disposar uns focus amb llum indirecta fins que quedava satisfet de la il·luminació i començar a disparar la màquina, ara de prop, ara de lluny, ara en contrapicat, ara enfilat en una escala, ara canviant una mica el joc de llums. I així amb cada peça, que no eren gaires. Tot plegat un parell d’hores o tres, potser quatre, entre el capvespre i les primeres hores de la nit d’aquell dia. Tot amb llum artificial.
La meravella, des del meu punt de vista, va arribar quan es va enfrontar al repte de fotografiar les peces immobles, situades dins d’una edificació amb poca llum natural. Després d’haver enllestit la feina anterior, aquella mateixa nit va fer muntar unes bastides de diverses alçàries i posicions –més a prop i més lluny, més cap a una banda o més cap a l’altra– davant d’aquelles peces que segons va dir no fotografiaria fins l’endemà. Però ho volia deixar tot preparat.
Va dormir ben poc, perquè vam acabar la feina anterior cap a les onze de la nit sense haver sopat –i em sembla que va dir que no soparia, que se n’aniria a dormir de seguida en un hostal pròxim on ja tenia habitació reservada– i vam quedar citats a les quatre de la matinada de l’endemà. Li vaig demanar si a primera hora ens caldria ajuda dels operaris i em va dir que no, que n’hi hauria prou que en vinguessin un parell cap a les nou del matí.
Però jo sí que havia de ser-hi, sobretot per obrir-li portes i llums. I encara que no m'hagués dit que hi anés hi hauria anat igualment. Em fascinava el que havia vist fins aleshores, de manera que no m’hauria deixat perdre la continuació de cap manera. Em va dir que la jornada seria llarga i que portés dinar per a tots dos –ja em considerava com una mena de col·lega–, o que encarregués que en portessin l’endemà, que és el que vaig fer al matí, tenint en compte l’hora que era quan vam anar a dormir.
Per què el mestre volia ser-hi a les quatre? De seguida ho vaig saber. Perquè volia començar a fotografiar a partir del primer minut en què començaria a despuntar la llum del dia, abans i tot de l’eixida visible del sol. Volia fotografiar amb llum natural, si feia bon dia. Sempre hi hauria temps, si aquelles preses no sortien bé o si no feia prou sol, d’afegir-hi llums artificials.
I així ho va fer. Ens vam trobar a les quatre de la matinada, encara a les fosques, davant d’aquell edifici. Li vaig obrir portes, li vaig encendre llums, Català Roca va demanar que només deixés encesos els mínims i va començar a treballar enquadraments, mirant les peces a través del visor de la màquina o directament a ull nu. De tant en tant em demanava que tanqués tots els llums un moment, treia el cap per la porta i mirava enfora. De seguida que va veure una mica de claror a la llunyania, encara molt difusa, em va demanar que deixés tancats definitivament els llums. Devien ser les cinc. De primer, semblava com si fóssim dins la gola del llop. Però aviat em vaig acostumar a la foscúria –ell ja hi devia estar avesat– i poc després, que em va assenyalar una de les obertures translúcides de la nau, vaig descobrir que, en efecte, de mica en mica entrava claror que ho omplia tot.
El mestre va començar a treballar ara amb el fotòmetre. Canviava de posició, ara dret, ara acotat, adés damunt una bastida, sempre amb el fotòmetre i una de les màquines de retratar que havia dut –en tenia més en una bossa–, i va començar a disparar de seguida. I no va parar de fer aquelles operacions en les dues o tres hores següents. Llavors ens vam aturar una estona per prendre un cafè amb llet que li vaig portar, o un suc de fruita, i unes galetes, ja cap a quarts de vuit o les vuit, i tot seguit va continuar treballant i fent pauses cada dues o tres hores per beure una mica d’aigua, menjar una o dues galetes més i de tant en tant anar al lavabo.
Vam dinar cap a les tres, allà mateix: una amanida i mig pollastre a l’ast per a tots dos, em sembla que va ser. I de seguida va demanar un sofà, el vaig acompanyar fins a una sala menys polsegosa i més amable que aquella, el vaig deixar sol i suposo que hi va fer una becaina curta. En acabat, va tornar a agafar el fotòmetre i les màquines i va continuar fent fotografies. I així, amb pauses curtes de tant en tant, va passar el dia, fins a quarts de set o les set del vespre. I llavors va dir que ja havia acabat.
Veient allò, tota aquella dedicació de temps i d’energia, jo pensava que en el pressupost inicial havia fet curt, molt curt.
Al cap d’uns dies em va trucar perquè tornés a venir a Barcelona, que ja tenia la feina enllestida.
Els resultats eren espectaculars, tant pel que fa a les fotografies, diguem-ne, d’estudi –les de les peces mòbils–, com sobretot a les altres. Em va ensenyar algunes de les diverses opcions, les col·leccions més bones en la seva opinió, i jo no sabia què dir-li: totes em semblaven increïbles, les que ell havia triat, les que havia rebutjat i també unes quantes còpies i proves parcials o de detall que tenia per allà. Li vaig dir que triés ell mateix i em va dir quines eren les seves preses preferides de cada peça. «Si a vostè li sembla bé», va afegir a l’últim, i un cop més va fer que em posés vermell com un perdigot. El preu, ajustat al pressupost que havia dit el primer dia. O sigui, des del meu punt de vista, força barat.
El client va estar més satisfet que satisfet i jo vaig quedar amb ell com el rei del mambo. Gràcies a Francesc Català Roca i a la seva manera de treballar tan professional. Tan catalana.
(Aquest article està publicat el dia 2 de setembre cap a tres quarts de nou del matí i no sé per què apareix amb data 1 de setembre a les 23.51. Jo ahir a les 23.51 dormia. No sé com s’ha de canviar això, ni si sempre eixiran els articles com si estiguessin publicats amb nou hores d'antelació. Coses del Draft.blogger, amb el qual no tinc més remei que treballar ara ja que Blogger no em deixa fer-ho amb les eines amb què treballava fins ara.)
