diumenge, 7 d’agost de 2016

Qüestions de llengua (73): La polèmica sobre les dièresis sobreres

Hui també copie, en este cas del professor J. Leonardo Giménez.

Un divendres de l’octubre de 2011 esta columneta es titulava «Dièresi innecessària». La vaig escriure a propòsit que la meua filla, Júlia (d’11 anys aleshores), em preguntà per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, espontaneïtat i altres semblants (en què la i no és tònica) porten dièresi. La xiqueta comprenia la regla que establix posar eixe signe en conseqüència o en ungüent, per fer que es pronuncie la u; o en veïna/veïns, països, llaüt o Raül, perquè la i i la u esdevenen tòniques i la regla no permet accentuar gràficament, però no veia la necessitat de cap marca sobre les que em demanava explicació.

Jo tampoc en veig. Com tampoc en veuen molts lingüistes, que ho consideren una complicació innecessària. Cada vegada que intente explicar en classe que en aïllar, arruïnar, diürètic, ensaïmada, intuïció, laïcitat, maleïdor, obeïdor, perpetuïtat, raïmet, suïcidi, traïció, veïnat/veïnatge i altres, tenim, teòricament, hiat, és a dir, les dos vocals aglutinades s’han de pronunciar separades, en dos síŀlabes, els alumnes desconnecten, s’evadixen de l’explicació, fins a dos dies abans de l’examen. I en tenim més de 350 d’eixes.

I igual ocorre amb les excepcions. La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme, i també judaïtzant, roïnesa i més de 350, com he comentat, és cosa d’especialistes. O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents com advocats, fontaners, botiguers, administratius, xòfers, estudiants, periodistes, ames de casa, escrivents de tota classe, cambrers, filòsofs...

Joan Solà proposava «simplificar l’ús de la dièresi»; i Abelard Saragossà és autor d’una proposta alternativa a eixe maldecap. I també Josep Ruaix, una altra gran autoritat lingüística, gens sospitós de veŀleïtats herètiques, apuntava, en un decàleg de punts conflictius de la normativa, la revisió de la norma de la dièresi. Ruaix suggerix que s’haurien d’admetre sense dièresi paraules com apaisat, traidor, veinat, laical, coŀloidal, romboidal i altres.

Però ara el clau de la crítica i de l’alternativa a l’arcà doctrinal que representa la norma completa de l’ús de la dièresi el rebla Rudolf Ortega [...] [amb] una proposta,* molt fundada, que eliminaria les dièresis innecessàries.


(Extracte de l’article publicat en Levante-EMV, amb el títol «Suïcida intuïció diürètica, o les dièresis sobrants», 10 abril 2015)

* Es referix a la proposta publicada en el llibre coŀlectiu Canvi d’agulles, La Magrana, Barcelona 2015 (nota del VF).