Fotografies de fars (5): El Fangar, Baix Ebre, Catalunya

Far del Fangar, Deltebre (foto: Mar Pascual @MarPascual)

Com que el far del Fangar té entrada pròpia a la Viquipèdia, ja no cal que n’expliqui res.

(L’autora de la fotografia és gairebé [o sense gairebé?] una professional; valoreu-ho vosaltres. O comproveu-ho aquí, aquí i aquí (aquesta és del far del Fangar, també), per exemple. I ací encara teniu una altra vista del far al capvespre, de la mateixa autora.)

Fotografies de fars (4): Tossa, la Selva, Catalunya

(foto: Jordina Puñet @jorpuqui)

Una vista ben original des far de Tossa de Mar, a la Selva Marítima. (“Es far”, sí, no és una errada.) La imatge vol explicar que els fars no eren simplement unes torres amb un llum al capdamunt, sinó que molts tenien a sota una edificació dins la qual vivia qui es cuidava del bon funcionament del llum (el faroner) amb la seva família.

I una altra, arribada després, del mateix far però de més a prop i centrada en la llanterna:

(foto: JOI)

Històries dels Saumell (13): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (4)

Portal conservat a l'interior del castell de Solivella (foto: CCCB)

Hipòtesi quarta: l’origen dels Saumell és plural, tot i que cadascuna de les famílies prenguessin el nom del poble de Selmella per algun motiu que no coneixem i encara que estiguessin escampats gairebé pertot del país. El fet cert és que des de molt aviat, i tots gairebé al mateix temps –amb un segle de diferència–, n’hi ha a l’Alt Camp (Saumell i Salmell), al Penedès (Saumell), a l’Anoia (Saumell), a la Conca de Barberà (Salmell) i un d’esporàdic a Guissona (el notari Salmell).

Aquesta hipòtesi situa l’origen del cognom Saumell entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII i implica que hi ha d’origen almenys tres famílies Saumell: la dels Salmell de Solivella (documentats des de mitjan segle XVI), la dels Saumell/Salmell de l’Alt Camp (documentats des del s. XVII) i la dels Saumell del Montmell i Capellades (també s. XVII).

Dades que podrien donar suport a aquesta hipòtesi:

1. El fet que convisquin al mateix temps i en un mateix indret les grafies Salmell i Saumell.

Però que la manera d’escriure el cognom sigui diferent no té cap mena d’importància: la pronúncia de Salmell i Saumell era exactament la mateixa en aquella època a la major part de Catalunya. Ja ho vaig explicar en un article anterior:

La L és tan palatal que esdevé U en la pronúncia, com passa amb molts altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les L prou palatalitzades, com el polonès.

2. El cognom Saumell apareix per primera vegada escrit exactament d’aquesta manera l’any 1649 a Capellades, a uns 40 quilòmetres al nord de Selmella, i no hi ha dades que permetin aventurar cap relació amb els Salmell de Solivella.

Museu del Molí Paperer de Capellades (foto: Catalunya)

Saumell és un dels «nous» (sic)* cognoms (sense nom de fonts, de moment) de caps de casa capelladins apareguts en el capbreu (declaració pública de béns) elaborat per Josep de Masnovell l’any esmentat, només nou anys després del començament de la Guerra dels Segadors i vint-i-dos anys després de l’anterior capbreu de la població, fet l’any 1627.

* cf. Esteve Busquets i Molas, Història de Capellades, 1972

En els censos i capbreus anteriors no apareix aquest cognom, o de moment jo no l’he sabut trobar, ni a Capellades ni enlloc, des del que havia aparegut aïllat a Solivella en el cens del 1553 (Salmell), que hem de considerar el primer testimoni escrit del cognom desaparegut del mapa, aparentment, des del segle XIV (escrit Saumella, a Font-rúbia, 1379). El del 1649, però, és el primer document amb el qual tenim notícia relativament extensa –alguna cosa més que l’antropònim nu– sobre el cognom Saumell.

Recordem que fins poc abans de mitjan segle XVII i des de feia potser un segle, a Selmella només hi vivia una família. Van ser aquests mateixos els que van fugir a Capellades (a 40 km) arran de la guerra i van adoptar com a cognom el del seu poble de procedència? Això podria implicar, de nou, que hi ha almenys dos orígens del cognom Saumell: els Salmell de Solivella, que ja teníem documentats des de feia un segle, i els Saumell de Capellades. Però també és possible que fossin la mateixa família, un descendent de la qual anà des de la Conca de Barberà a la veïna Anoia i s’instaŀlà a Capellades. Malauradament, no existeixen dades censals, com ja vaig explicar, entre 1553 i 1717.

Un Jaume Saumell (potser l’anterior?), i igualment a Capellades, instaŀla un pou de glaç al terreny que justament després es va conèixer com a Costa del Glaç. I a Capellades mateix ens torna a aparèixer un Jacinto Saumell el 1699; és propietari d’un camp i sembla que ha de ser per força fill o nét del Saumell referit en el cens del 1649.

No sembla tan difícil, en qualsevol cas, que un Saumell provinent de la família de Solivella es traslladés a Capellades (i a altres llocs, segur) des del poble de Solivella, relativament proper (uns 40 km en línia recta).


3. Per la mateixa època d’en Jacinto Saumell, o sigui, cinquanta anys després de la guerra, apareix consignat per primer cop al Dietari Oficial (juliol 1692) un notari públic anomenat Salmell, la mateixa escriptura del cognom que ja havíem trobat a Solivella en el cens de l’any 1553. No sembla que d’una família de pagesos, diu la hipòtesi, pugui sortir-ne un notari en tan poc temps.

Vista aèria de les excavacions de Guissona (foto: IEC)

La dada que ens proporciona el Dietari* esmentat és que el cognom està vinculat a Guissona (comarca de la Segarra, llavors bisbat d’Urgell i actualment de Solsona), al nord de la Conca de Barberà i a l’oest de l’Anoia.

* cf. vol. IX Dietaris de la Generalitat de Catalunya, p. 269

4. El cognom Saumell (re)apareix al Camp de Tarragona (concretament a Vila-rodona, Alt Camp) vuitanta anys després de la guerra (1721). No tenim cap dada, segons aquesta hipòtesi, que permeti relacionar aquests Saumell ni amb els de Solivella, ni amb els de Capellades ni amb el notari de Guissona.

Castell de Vila-rodona (foto: Alt Camp Info)

Fins a aquestes dades que tot seguit direm* no hem trobat per ara informacions sobre els Saumell ni a l’Alt Camp ni al Penedès... des de les que teníem de la família noble del segle XIV, per mi evidentment extingida amb Guillem de Selmella.

El 1721, Pau Saumell, del Mas Sarrà de Vila-rodona,** es casa amb Magdalena Alarí. El 1725, Miquel Saumell, també de Vila-rodona, es casa amb Eulàlia Comes. El 1731, un altre Pau Saumell, del Mas de la Parrica de Vila-rodona, es casa amb Cecília Rovira. El 1734, Pere Saumell Sanpera, igualment de Vila-rodona, es casa amb Rosa Calaf Baixeras, i el Pau Saumell del Mas de la Parrica els fa de padrí. El 1736, Ramon Saumell, de Vila-rodona, es casa amb Magdalena Domingo, del Mas de l’Alzinella de Vila-rodona. Aquests Saumell podrien ser descendents d’un Pau Saumell (i un seu germà?) natural del Montmell*** (Baix Penedès), arribat a Vila-rodona a començament de segle amb la família i mort el 1747 a la mateixa vila. Tots els Saumell esmentats són pagesos, com els de Capellades del 1649.

* Informacions de Dolors Saumell, novembre 2011
** Vila-rodona és a uns 8 km a l’oest del Montmell i a uns 15 km al sud de Selmella
*** El Montmell és a uns 15 km al sud-est de Selmella i a uns 35 km al sud de Capellades

5. Per aquella mateixa època, a la mateixa comarca de l’Alt Camp, però enregistrat el cognom* amb la forma Salmell, el trobem p. ex. a Alió, l’any 1734, i a Figuerola, el 1737.** No sembla raonable, segons aquesta hipòtesi, que convisquin en una mateixa comarca uns Saumell amb uns Salmell.

Celler de la Cooperativa Agrícola d'Alió (foto: Alt Camp Info)

Tots dos municipis són de l’Alt Camp. Sembla clar, doncs, que o bé aquests Salmell vénen d’una família que no té res a veure amb l’altra, la de Vila-rodona (que no hi ha, doncs, avantpassats comuns), o bé tots, els Saumell i els Salmell, provenen dels de Solivella (1553), potser uns passant per l’Anoia i els altres venint directament de la Conca de Barberà. En aquest segon cas, ens traslladaríem a la hipòtesi 1 d’aquesta sèrie.

* Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
** Alió és a 4 km a l’oest de Vila-rodona i a uns 12 km al sud de Selmella. Figuerola és a uns 10 km al nord-oest de Vila-rodona i a uns 8 km a l’oest de Selmella.

Conclusió d’aquesta hipòtesi. Al final del segle XVII i començament del XVIII el cognom està ja força estès per les comarques mare*: l’Alt Camp, l’Anoia, el Penedès i la Conca de Barberà,** fet que s’explicaria per l’origen divers de totes aquestes famílies que duien el mateix cognom.

Però és una hipòtesi, per mi, amb molt poc fonament: no sembla fàcil que tot d’un plegat ací i allà famílies diverses apareguin alhora i siguin portadores d’un mateix cognom, d’altra banda prou rebuscat. No estem parlant d’uns Font o uns Garriga, d’uns Reus o uns Tarragó. Torno a dir-ho, l’única explicació versemblant de l’origen del cognom és la de la procedència única.

* Vegeu l’apartat n. 1 d’aquest enllaç, que forma part d’un article escrit de manera festiva i indocumentada ara fa cinc anys. No us el prengueu, en conjunt, seriosament, però sí les dades inicials sobre el nombre de Saumells a cada comarca, que són certes i verificables als arxius d’Idescat.
** Certament, com ja s’ha dit, per la mateixa època també hi ha un Salmell a Guissona (la Segarra), però podria ser un funcionari passavolant procedent de la mateixa família. Ha transcorregut un segle i mig i no seria estrany que almenys un Salmell anés a Barcelona i algun dels seus néts hagués arribat a fer estudis. El fet cert és que encara avui no arriben ni a deu a tota la Segarra les famílies que es diuen Saumell de primer o de segon cognom, i això que és una comarca adjacent a la Conca de Barberà i a l’Anoia. Cosa que fa pensar, efectivament, que el Salmell del 1692 era un visitant temporal establert allà amb l’esperança de trobar com més aviat millor un destí més favorable.

Sigui com sigui, Solivella sembla que té un paper important en tot plegat, vull dir en totes les hipòtesis. I és que és allà on apareix el primer testimoni escrit sobre el cognom o antropònim Salmell/Saumell després dels gairebé dos segles transcorreguts des de l’extinció de la família noble «De Selmella». Alhora, però, tenim la certesa que la forma del cognom prové del topònim Selmella. El problema és que aquestes dues dades certes –Salmell + Solivella– no sabem amb seguretat com es combinen. Què va passar?

Torre del Castell de Solivella (foto: CCCB)

Apostes

No m’agraden les apostes serioses, ni m’agraden en general els jocs que determinats polítics molt o poc cínics anomenen «lúdics»: casinos, bingos, escurabutxaques, lotos, timbes i tot plegat. Quan veig gent pitjant botonets un cop i un altre davant una màquina de coloraines que fa tot de sorolls o quan veig gent que cada dia dóna al botiguer uns paperets per veure si els ha tocat encara no sé què –no he vist que mai els toqui res, o almenys no en fan la cara–, ja em poso nerviós, o trist.

Per això quan m’haig de jugar alguna cosa amb algú, o bé dic que m’hi jugo 1.000 milions o bé, ja seriosament, que m’hi jugo una ració d’olives trencades i una cervesa.

I llavors hi ha corresponsals que han perdut alguna aposta i t’envien, amb simpatia, les olives trencades. (Queda pendent la cervesa per quan en pugui tastar, que ara com ara no se’m posaria gaire bé.)

Fotografies de fars (3): Bugio, Oeiras, Portugal

Far de Bugio, a la desembocadura del riu Tejo (foto: MSS-1)

Aquest far està davant de Lisboa i situat dins el fort circular de São Lourenço do Bugio. Se’n tenen notícies des del final del s. XVII. La construcció de l’estructura actual és del 1775. No s’hi permeten les visites.

Tòpics desemmascarats (20): «Hi havia ‘diverses’ persones (o coses)»

Ho trobes cada cop més als diaris.

Diverses? Si són persones, animals o coses (o qualsevol altre ens metafísic) han de ser diversos entre ells quan són més d’un. O sigui, diferents. Sempre.

És veritat, hi ha una accepció del diccionari que permet aquesta altra lectura que jo denuncio: «Divers: [...] 3 Alguns, diferents, un cert nombre de.»

Però em sembla una traducció invasora absolutament dependent del vario -a de l’espanyol, si se’n fa un ús abusiu, com passa ara.

Com ho hem de dir?

Així: més d’un, i més de dos, i més de tres... uns quants, alguns, dos o tres, tres o quatre... o quatre gats, un grupet, un grup, mitja dotzena, vuit o deu, o cap a vuit o deu, una desena, una dotzena o una quinzena, o devien ser uns quinze o vint, o com uns quinze o vint, o cap a quinze o vint, o una vintena, una trentena... poca penya, o molta, o no gaire gent, o simplement gent, o uns semovents –aquesta és broma–, o una colla, una bona colla, força, o 20.361 persones... no, això ja no seria varios –però sí diversos!!–, això seria molts, o moltíssims, o Déu n’hi do els que hi havia, o deunidó.

Tenim unes quantes –no diverses, si pot ser, encara que siguin diverses entre elles– maneres de dir-ho.

En general, perquè s’entengui, divers és més aviat sinònim de variat. O sigui, és més un qualificador que un quantificador.

Fets diferencials (24): Anar pel carrer amb carretons

M’ho diu un amic de Madrid que de tant en tant ve per aquí. Que li sorprèn trobar a Barcelona tanta gent, molta més que enlloc, que va pel carrer arrossegant carros amb rodes. Diu que a Madrid això no passa –no passa tant– i que li crida molt l’atenció.

Per mi ha sigut una sorpresa. Però des que m’ho va dir m’hi he fixat. I sí, és veritat. Molta gent porta coses amb rodes darrere o davant seu: maletes amb rodes, carros i carretons d’anar a comprar, motxilles amb rodes, cotxets de criatures, bosses amb rodes, carros de supermercat (robats?, trobats?), carteres amb rodes i tota mena d’estris i d’invents rodats. Si us hi comenceu a fixar ho veureu.

Es compleix, en paraŀlel, allò que fa un segle deien que passava a Vic: si no veus un capellà davant teu, ni darrere teu, ni a la teva dreta ni a la teva esquerra vol dir que el capellà ets tu. O sigui, si no veus ningú que porti carretó amb rodes al teu voltant, vol dir que el carretó el duus tu.

(La il·lustració està presa de Садовед)

Tòpics desemmascarats (19): «És patètic»

Avui manllevo la denúncia del tòpic de Jordi Llavina:

«Engego la ràdio, una emissora líder del país –encara que ja se sap que això dels lideratges, en radiodifusió i en aquest país, és un assumpte tan difícil d’entendre com la llei D’Hondt. Un tertulià una mica repatani s’esplaia de gust contra les tisorades del Govern. I, tot d’un plegat, deixa caure, pel broc gros, que es tracta d’unes “retallades brutals”.

»Em sap greu, no m’acostumaré mai a tanta brutalitat lèxica. Brutals ho són les ganivetades que un energumen clava a la seva víctima, sense pietat. Però, ¿una acció de govern? I això quan l’adjectiu no designa una cosa magnífica, meravellosa: “Ei, que he aprovat l’examen d’estadística... Brutal, nen! Enhorabona!”. [...]

»També em repugna l’ofegós patetisme que ens envolta. Mai com ara no s’havia devaluat tant aquell preuat intangible de la tragèdia grega –i de totes les tragèdies que es fan i es desfan. Si Orestes i sa mare Clitemnestra aixequessin el cap, s’esgarrifarien de sentir que una nena li diu a la seva amiga que l’Adonis llepadet d’en Justin Bieber sovint resulta patètic. I ja no els dic res dels personatges de tants poemes d’Ausiàs March. Acabats de sortir de la tomba –amb un sever patetisme, ells sí– es trobarien pertot amb l’adjectiu i farien cara de zombis, tot i no saber què són els zombis! Se’n tornarien de dret al forat, d’allò més fastiguejats! [...]

»La mandra mental i la manca de precisió lèxica s’han convertit, més que mai, en clàssics (amb perdó) de la nostra societat. I el fet és que quan sento certes expressions grollerament o perversament desplaçades del seu recte sentit no puc sinó aŀlucinar (i torno a demanar perdó).»

Jordi Llavina, La Vanguardia 8 juny 2011

Tòpics desemmascarats (18): Els comentaris anònims

(Una versió anterior d’aquest article es va publicar com a comentari sota un escrit de Núvol.)

Hi ha un tema al darrere dels anònims amb què la gent comenta articles i notícies als diaris, blogs i altres mitjans de comunicació digital que caldria tenir en compte, valorar-lo. Quan es parla d’“anònims” no sé si es té en compte la manera de destriar quins comentaris són anònims i quins no.

Per exemple, hi ha comentaris que tenen un enllaç a un blog o similar a través del qual, potser buscant una mica però amb una certa seguretat, pots trobar una persona amb cara i ulls. I encara i així, qui ens assegura que aquell enllaç ens porta a un blog que és propietat de qui fa el comentari? Perquè algú altre –jo mateix!– podria enllaçar el comentari a un web, blog, etc. que no sigui seu.

Jo mateix, com dic, amb enllaç i tot a través del qual (amb una mica de paciència) es pot arribar a un nom i cognom més o menys conegut com el meu (o no), podria ser anònim, per molt que asseguri que no ho sóc, i fer tanmateix un comentari.

Després hi ha qui escriu el comentari deixant un nom i cognom coneguts com a autor/a. Però aquest nom potser no correspon a l’autèntic personatge que té aquell nom, i a més el comentari no enllaça amb cap blog ni similar a través del qual es podria saber amb molta o poca seguretat qui hi ha al darrere d’aquell comentari. Qui ens assegura que el personatge suplantat veurà aquell article, es mirarà els comentaris i trobarà que algú n’ha escrit un posant-hi el seu nom?

Finalment, hi ha qui escriu un comentari posant-hi un nom propi (sense cognoms) o un mot qualsevol, o que no hi posa cap nom.

I després, esclar, hi ha els comentaris de la gent coneguda, la que ens comenta sempre, la que escriu de la mateixa manera, la que trobem després al vespre i anem a fer una birra o un cafetó i comentem els comentaris del dia, etc. Aquest són els no-anònims.

Si els diaris, blogs i companyia, i qui els fa, pretenen distingir qui és anònim i qui no, qui mereix o no ser tractat com a amic, conegut o saludat, ho tenen pelut.

Ei, que jo no sóc anònim, que sóc jo!

Doncs això.

Música clàssica

Fa uns dies, no sé quants, vaig llegir no sé on, i de no sé qui –ja em sap greu, però només vaig anotar la dada bàsica– que hi havia tres obres clàssiques que anaven bé per aixecar els ànims. He fet la prova i em funciona.

Són aquestes:

- Concert 21 en do major (Mozart)
- Resurrecció (Mahler)
- Simfonia sorpresa (Haydn)

S’han d’escoltar en un lloc silenciós i sense interrupcions –condicions difícils d’obtenir, especialment en els moments en què necessites més aquesta teràpia–, i deixar-se emportar pel so.

Afegitó del 4 juliol 2013. Una lectora atenta m’informa que la recomanació prové del director de l’Orquesta Académica de Madrid Íñigo Pirfano, entrevistat a La Vanguardia per Víctor M. Amela el 19 març 2013.

Perles (128): Fills iguals i/o diferents

«Sempre s’ha dit que els pares estimen igual a tots els fills, però ¿és veritat? La quantitat d’estimació és la mateixa, potser sí, però no les afinitats i, encara que mai no ho hagi dit a ningú, al pare li sembla que tenir fills i estimar-los a tots de la mateixa manera no té gaire sentit, precisament perquè són diferents. Per ajudar-se a trobar una resposta convincent, i sense transgredir les regles del joc que ell mateix s’ha imposat, els mira: el petit mastega una massa de xiclet amb una intensitat maxiŀlofacial perseverant, la mitjana es mossega les ungles prèviament pintades de negre i el gran badalla, mostrant una dentadura asimètrica i una ortodòncia pagada a terminis. El pensament del pare se submergeix en el mar dels records. Tria i garbella, divertit pels estímuls de l’especulació.»

Sergi Pàmies, fragment del relat «Mister Trujillo», dins La bicicleta estàtica, Quaderns Crema, 2010; la iŀlustració està presa de Degree of Thought, del Tetso College de Dimapur, Nagaland, Índia

Perles (127): Universitat, “tot queda en família”

«La impressió que molts tenim és que, com sempre, la universitat s’ho talla i s’ho cus, caient un cop i un altre en el seu vici preferit, que és l’endogàmia. La mateixa endogàmia que rau en un sistema d’oposicions que durant anys ha apartat individus brillants i ha acollit molts mediocres carreristes [...] “tot queda en família”.»

Imma Monsó, La Vanguardia 20 juny 2013

Perles (126): El mite del bon periodisme que ara es mor

Avui les perles són tres pel preu d’una, i totes tres del diari Ara. No es queixaran.

«Per a alguns s’està acabant, si no ha mort, el bon periodisme. I, efectivament, hi ha un món periodístic que s’acomiada, inventant-se un passat de qualitat i independència que mai no va existir. Però, des de l’altre punt de vista, la confusió actual creada per la crisi d’un model ara insostenible i pels balbuceigs d’unes formes que encara no han cristaŀlitzat del tot, són l’anunci d’una nova era informativa que, no en tinc cap mena de dubte, se sabrà ajustar a les noves demandes socials i polítiques.»

Extracte de l’article de Salvador Cardús publicat al diari Ara, 11 juny 2013

* * *

«Els pecats mortals del periodisme. Vet ací una de les claus de la crisi del sistema institucional actual [...]: haver abandonat el concepte de servei pel de producte, de manera que els mitjans han tendit cada vegada més a dirigir-se a un segment de l’audiència concret (de dretes, d’esquerres, independentista, unionista) i han abandonat el seu paper fonamental: oferir una informació veraç i ser lloc de trobada dels grans debats públics. [...] I qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra.»

Extracte de l’article de David Miró publicat al diari Ara, 17 juny 2013

* * *

«Sempre hi haurà periodisme. El que cal és trobar un nou model econòmic, una manera de cobrar pel contingut. [...] Sempre hi haurà una audiència per a la qualitat, a la gent no li agrada que li prenguin el pèl. [...]

»Hi ha la impressió que hem capitulat davant el periodisme ciutadà. Jo aposto per la contribució ciutadana, legítima, però el periodisme és una altra cosa. És la funció de coŀleccionar dades, evidències i testimonis; contextualitzar-ho en l’espai i en el temps; entendre-ho i destiŀlar-ho fins al punt de fer-ho comprensible. I sí, això costa molts diners.»

Extracte de l’entrevista de Marc Vidal a David Gardner, editor internacional del Financial Times, publicada al diari Ara, 12 juny 2013

(No acabo de veure per què totes aquestes coses que diu Gardner que fa «el periodisme» [coŀleccionar, contextualitzar, entendre, destiŀlar] no es poden fer, per exemple, en un blog fet de franc, encara que sigui un blog de pa sucat amb oli. Al cap i a la fi, sóc periodista. No caldria que ho fos per coŀleccionar coses i tal, però el fet és que ho sóc. I hi ha molta gent que no té el títol i fa en el seu blog o amb altres mitjans totes aquestes coses que diu Gardner, i potser més contextualitzades i treballades i tot. Però, esclar, en fi, si ho diu gent tan sàvia... Haurem de destiŀlar-ho uns tragos més.)

100 anys de les Normes

Dues xerrades interessants a la UB, abans-d’ahir (17 de juny), sobre l’ortografia fabriana, amb motiu del centenari de les Normes ortogràfiques (1913) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Al darrere de l’organització, Daniel Casals, Neus Nogué, com (gairebé) sempre a la sala de màquines, Gemma Rigau, també bona amiga, Mila Segarra, antiga professora del vigilant, i Marta Xirinachs.

Som-hi.

Mila Segarra
“L’ortografia catalana de 1913 a 1932”

Repassa exhaustivament les propostes de Fabra per a les normes del 1913, les acceptacions i rebuigs que va aplegar, els trucs que es va empescar per reintroduir-ne algunes o modificar-ne unes quantes que havien proposat altres ponents, les renúncies i les transaccions i bescanvis que va haver de fer davant la resistència que va trobar en determinats casos.

Encara més interessant, les insistències i matisacions que va fer en la Proposta de reforma de les normes ortogràfiques (1914) i, sobretot, els canvis de gran entitat sobre tot plegat introduïts, com qui no vol la cosa, en el Diccionari ortogràfic signat per ell mateix l’any 1917.

Finalment, explica de manera succinta com quedarà tot plegat en el Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra de l’any 1932.

No us dono exemples perquè seria interminable. Qui hi tingui més interès, pot demanar a la mateixa doctora Segarra el parell de pàgines (un full) que ens va proporcionar al començar la sessió.


Brauli Montoya
“Possibilitats i límits de la normativa ortogràfica”

La segona ponència, de Brauli Montoya, es ficava dins un bosc bastant més impenetrable, molt difícil, que era proposar canvis ortogràfics que fessin possible una millora de les normes i, per altra banda, aprofitant l’avinentesa, altres canvis de l’ortografia que facilitessin la unitat de tot el domini lingüístic.

Encara que no ho sembli pel que ve a continuació, vaig prendre poques notes, i no sé si exactes –ja em corregireu, si de cas–, i el que em va quedar és això:

• Parteix del fet, per ell (i per molts) constatable, que l’ortografia fabriana depèn molt, globalment, de la parla oriental, de manera que la majoria de les propostes que farà avui van en la línia d’occidentalitzar una mica l’escriptura de la llengua estàndard. (Neus Nogué afegirà durant el diàleg posterior que la distribució fabriana d’accents greus i aguts reflecteix no ja el dialecte oriental, sinó concretament la parla barcelonina.)

• Si s’han fet canvis recents en l’ortografia, com els d’Isaïes (abans Isaïas), atles (abans atlas), rere i derivats (abans rera), per què no es poden fer més canvis per acostar els diversos dialectes del domini lingüístic en la distribució de a/e neutra? El parlant oriental quan troba e, si és àtona, la pronuncia exactament igual que si hi ha a (també àtona, s’entén), i la grafia e facilitaria en moltes paraules que els parlants occidentals hi trobessin més reflectida la seva pronúncia.

• Cas -è/-é (alè/alé, francès/francés, comprèn/comprén, etc.). Proposa unificació en -é.

• Els noms de les lletres: l’escriptura de la denominació de les lletres f, l, m, n, r, s (efa, ela, ema, ena, erra, essa), establerta així per afany de distinció respecte a l’espanyol, allunya els parlants occidentals dels orientals. Es podrien unificar aquests noms per a tothom en ef, el, em, en, er, es, tal com es denominaven en algunes de les primeres propostes que es van fer sobre la qüestió i tal com es pot constatar que es feia en temps més antics.

• Per part de l’occidental –i particularment del valencià–, una possible cessió seria prescindir de l’escriptura patix, agraïx i companyia (verbs que admeten aquest increment -eix/-ix, o sigui, quasi tots els acabats en -ir) i unificar occidental i oriental en pateix, agraeix (lògicament, com en tantes altres coses, després cadascú ho pronunciarà a la seva manera).

• Accents diacrítics

- En els diacrítics damunt la e, el mot accentuat (és a dir, l’excepció del cas general, que va sense accent) sol dur accent agut. Per tant, es privilegia (sense accent) el català oriental, en què predominen les e obertes a les tancades en els monosíŀlabs i altres mots diacrititzats; pel que fa a la o la coincidència en l’obertura o el tancament és força similar en l’occidental i l’oriental.

- Hi ha diacrítics que no canvien la pronúncia: és realment útil l’accentuació?

- Hi ha monosíŀlabs en què no posem accent diacrític tot i que són equívocs: moc, ros, tos, cor. Llavors? (Cal dir ací, afegeix, que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià sí que distingeix tos/tòs.)

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): ja podem dir tant com vulguem que és (del verb ser) s’escriu amb accent (tancat) per distingir-lo de es (pronom de tercera persona i reflexiu dels verbs amb forma pronominal), que els parlants de Girona continuaran pronunciant ès i els de Mallorca ës (neutra tònica). I no passa res. Llavors, tornem-hi, per què el diacrític?

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): convindria reservar els accents diacrítics per a mots de la mateixa categoria gramatical. És a dir, podria tenir sentit en el cas bóta (recipient) i bota (calçat), tots dos substantius; o en vénen (verb venir) i venen (verb vendre). Però no en el cas de dóna (del verb donar) i dona (substantiu: senyora); o de són (verb ser) i son (substantiu: ganes de dormir); o de si (substantiu: nota musical) i sí (adverbi: afirmació), perquè no hi ha gaires possibilitats de confusió. (Ja s’ha proposat altres vegades, diu Mila Segarra, i en molt diversos fòrums, i no hi ha manera que s’accepti.)

Doncs això.

Fets diferencials (23): Lectura de resultats polítics

A Madrid hi va haver eufòria desfermada el 25 de novembre del 2012, quan Convergència i Unió va perdre 12 diputats. A Madrid, llavors, havien convertit Artur Mas en «el català dolent», l’enemic d’Espanya per antonomàsia, i el dolent havia perdut.

No van ser capaços de veure, o no van voler veure, el que aquí vam veure de seguida: que posats a anar cap a l’estat propi, per a molta gent valia més confiar en els que sempre havien defensat aquesta sortida a l’atzucac que és, per a Catalunya, la pertinença a l’Estat espanyol. I, per tant, valia més confiar en Esquerra Republicana i en altres opcions fins i tot més radicals.

I a més, si CiU, fins llavors ni carn ni peix, obtenia 50 escons, ara sí que caldria considerar-los tots «pro estat propi» –aquest havia estat el leit motiv de la seva campanya.* A aquests 50 calia sumar els 21 d’ERC, que pujava 11 escons (total d’escons per l’estat propi: 71), la Candidatura d’Unitat Popular, que obtenia 3 escons i era la primera vegada que es presentava a unes eleccions nacionals (total d’escons per l’estat propi: 74), i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, que fins llavors no tenia l’estat propi com una prioritat i en aquestes eleccions sí, n’obtenia 13, tres més que abans (total d’escons per l’estat propi: 87).

Resultat: s’havia passat de 10 escons que tenien com a objectiu prioritari l’assoliment d’un estat propi (els d’ERC), a 87 escons que havien incorporat aquest objectiu com una de les primeres fites del seu programa electoral. 77 escons més.

I a Madrid reien perquè «l’enemic, el dolent», havia perdut 12 escons.

* Una altra qüestió és que després, aconillits, hagin fet marxa enrere. Però aquí em refereixo al moment aquell: l’endemà de les eleccions, 26 de novembre del 2012.

Tòpics desemmascarats (17):«Ningú no s’esperava la crisi»

Mentida, molta gent se l’esperava. Molta gent deia que allò no podia continuar així tota la vida, molta gent estalviava perquè sí que veia a venir el daltabaix. Molta gent no es refiava de qui li deia que comprés, que era una inversió segura, molta gent va fugir de les hipoteques i va anar de lloguer no perquè no pogués pagar quotes –llavors– sinó perquè no es creia que aquell xou de diners fàcils hagués de durar sempre, molta gent deia a qui tenia un pis, un terreny, una casa de sobres, que la vengués abans no fos massa tard, amb aquells preus increïbles, perquè tot allò un dia faria un pet com una gla, molta gent estava atònita i no se sabia avenir d’aquella butllofa –no bombolla– escandalosa, molta gent estava espantada, molta gent clamava ja al cel.

El que passa és que aquesta gent que dic no manaven, ni podien prendre decisions fora de les que els implicaven personalment, ni els escoltava ningú fora dels cercles més pròxims –que potser ja estaven una mica fins al capdamunt de profecies malastrugues, sigui dit de broma.

I una part d’aquesta gent, amb els seus estalvis d’aleshores o de sempre, contribueixen avui a fer més tolerable la crisi a altres que s’ho passen malament.

Ara que hi som. Dic: «...a altres que s’ho passen malament.» N’hi ha –la majoria?– que s’ho passen malament, més malament que mai, i potser també deien que la cosa petaria però no tenien on agafar-se, ni res per vendre, ni cap salvavides a mà, ni possibilitats d’estalviar, ni gens d’esma, perquè per a ells ja aleshores hi havia crisi cada dia.

I tota aquesta gent, i més, no tenen ni un bri de culpa del que està passant.

La llengua de demà

Avui tinc mandra i copio. Primer aquesta:

La llengua és una cosa que va evolucionant, que experimenta certs canvis dels quals no ens adonem, però que a la llarga fan que una llengua al cap d’uns certs anys sigui diferent. El treball és evitar-ho, però si a pesar dels esforços triomfa una forma nova, aleshores s’accepta. Els gramàtics no poden dir altra cosa que: En aquest moment això és bo i allò altre és dolent. Per això algú ha dit, amb molt d’encert, que les faltes de gramàtica d’avui són la llengua de demà.

(Pompeu Fabra, 1934)

Una anècdota: Xavier Bosch comentava fa uns dies al diari Ara (31 maig 2013) la primera frase d’aquesta citació (fins a «...sigui diferent») i deixava de banda, com si no existís, la segona, que matisa una mica la contundència de la primera («El treball és evitar-ho...», etc.).

Sigui com sigui, continuo tenint mandra i ara us copio –per compensar el retret que acabo de fer a Xavier Bosch– una altra part del mateix article seu de l’altre dia en què comentava la publicació de l’últim volum de les obres completes de Fabra:

[S’ha presentat] el novè i últim volum de les Obres completes de Pompeu Fabra. Han estat deu anys en què Jordi Mir i, fins a la seva mort, Joan Solà han dirigit una feina de formiga d’editar, ordenar i classificar una vastíssima obra de Fabra que fins ara era tan dispersa com difícil de consultar.

Segurament no és un material gaire popular, el seu interès és bàsicament científic, però un país com cal amb una llengua de primera (per més que la vulguin empetitida i menystinguda) havia de tenir una obra així que aplegués totes les gramàtiques, les normes ortogràfiques, el diccionari de la llengua, els epistolaris de Fabra, les traduccions teatrals, els cursos de català per correspondència o, per entendre fins a quin punt són complets aquests nou volums, els apunts dels alumnes de Fabra en conferències i cursos que aporten coses noves que ell mai no va deixar escrites.

(Fragment d’un article publicat per Xavier Bosch al diari Ara, 31 maig 2013)

I com que encara em dura la mandra ho deixem aquí.

Tòpics desemmascarats (16): «És especial»

Ja no sé què vol dir «especial».

Perquè tothom i tot el que t’atrau, el que és bonic, el que t’encanta, que aprecies, que hi tens tirada, que vols o que voldràs, que desitges, que anheles!, que és fet a mida i expressament per a tu, que és de primera, que és encisador, que és preciós, que fa bona olor, que té bona pinta, que és blanc, que és negre, que és el que es porta... o que et provoca delit o pampallugues als ulls o un nus a la gola per l’emoció, que a l’hora de resoldre problemes hi té la mà trencada, que és discreta i no vol cridar l’atenció i just per això et té el cor robat, que és molt millor del que sembla, que és un àngel (de la guarda), que fa les classes com si fos premi Nobel, que té una saviesa modesta, que no saps la raó però el tens sobre un pedestal, que té un bon fons o que té un bon cor o un gran cor i que a més té una boca d’or, que sembla poruc o poca cosa o que tingui poca empenta i a l’hora de la veritat no s’espanta per res i és valent com el Capitán Trueno, que la tens pels núvols i no saps per què, que té pebrots, que et diu cada dia bon dia t’estimo, que és senzill, que els seus pares són collonuts, que és realment simpàtica i inteŀligent, que té més paciència que un sant, que no és gens complicada, que té les mans netes en tots els sentits, que s’enrojola fàcilment i això t’encanta, que t’ho posa difícil però té ganxo, i té gràcia, que sap fer el cor fort quan van mal dades, que sap manar quan toca, que és indulgent sense fer-se odiós, que té una consciència clara, que és increïble, que gairebé sempre acaba tenint raó però no se’n vanta, que sap somriure i et fa riure, que plora quan toca i no plora quan no toca i si plora quan no toca després se’n riu, que sempre està contenta, que demana les coses per favor i dóna les gràcies, que és un desvergonyit innocent, que és oblidadissa però encantadora, que és perspicaç i eloquent, que no és gens gelós, que et sorprèn sovint, que és elegant, que és presumida, que es pinta d’aquella manera meravellosa, que li agrada anar amb la cara neta, que és compassiu sense ser ploramiques, que et diu que no vol tenir secrets per a tu i que pots mirar-me l’armari i els calaixos i el mòbil i el que vulguis, que et diu amb molta seriositat des del principi que té la seva independència i que facis el favor de respectar-la, que neteja el vàter i el que faci falta, que treballa com una mula i et diu avui estic moooolt cansada em tocava fer el sopar el pots fer tu?, que treballa com un burro i et diu estic moooolt cansat avui em tocava banyar la nena ho pots fer tu?, que quan està embarassada li lluen els ulls, que quan sap que estàs embarassada li lluen els ulls, que realment té estómac, que diu la veritat, que té la paraula adequada en el moment adequat, que és endreçada però deixa fer, que no li fa vergonya portar el cotxet de la criatura, que no li fa mandra prendre nota amb precisió del que s’ha de comprar ni agafar el carro del súper ni tornar portant exactament el que ens calia, que demana permís amb delicadesa, que et mira amb aquella mirada, que demana perdó quan toca, que sap perdonar sense que et costi Déu i ajuda ni abans ni després que ho faci, que no és gaire xerraire, que xerra força i ja et va bé perquè tu xerres més aviat poc, que t’agafa la mà just quan ho necessites, que sempre et fa costat, que endevina els teus desitjos, que té el seu què, que és còmplice, que és molt assenyat, que li pots demanar coses amb tota naturalitat, que no fa comèdia, que no és exigent ni llepafils, que és molt sensible, que no t’atabala, que és solidari, que és més generosa que ningú, que no té cops amagats ni et desconcerta... tot i tothom és «especial».

Què vol dir «especial»??? Perquè no diuen res de tot això d’aquí al damunt. Només repeteixen: «És especial.» Doncs si tot i tothom és «especial», res no és especial.

Tinc avorrida aquesta paraula. Gairebé tant com «autèntic/a». Són tòpics carregosos i, al final, horrorosos.

(La primera iŀlustració és de l’editorial Salvatella, però és només un exemple que he trobat, de cap manera pretén ser una crítica ad editorialem; la segona és de la BBC [en altres idiomes el tòpic també funciona, i no poc ni gaire].)

Perles (125): Millorar Fabra

«Una obra petita pot resultar immillorable; una de grans dimensions no és concebible humanament com a perfecta. No n’hi ha cap al món, que ho sigui. El que es podria millorar en l’obra de Fabra són detalls, que signifiquen molt poca cosa davant la sòlida estructura del conjunt. [...] Com veig que es podria millorar en [...] tres sectors: en l’ortogràfic, amb una simplificació; en el gramatical, amb més elasticitat; en el lexicogràfic, amb una ampliació. Ara: aquesta labor no es pot deixar al capritx de qualsevol aficionat; és missió pròpia d’especialistes.»

Francesc de B. Moll, entrevistat per Baltasar Porcel l’any 1966, text recollit pel mateix Porcel a L’àguila daurada, Destino, 2003.

Perles (124): Viure al soterrani

«Tota persona és una síntesi de cos i ànima disposada de manera natural per a ser esperit. Aquesta és la nostra estructura. Tanmateix, la gent prefereixen estar-se al soterrani, és a dir, dins les categories de lo sensible. I no sols s’estimen més viure al soterrani, sinó que tenen una iŀlusió tan gran d’anar a parar allà que s’enutgen moltíssim amb qui els proposa pujar al primer pis –són a casa seva!–, a la planta dels senyors, que sempre és buida i els espera.»*

• • •

«Sigues neci, tingues una opinió avui, demà una altra, després altra vegada la d’abans-d’ahir i una de nova divendres; sigues un neci, converteix-te en diversos o divideix-te, tingues una opinió anònima i una altra amb el teu nom, una de verbal i una altra d’escrita, una com a funcionari públic i una altra com a particular, [...] i veuràs que aquest és un món magnífic fet a la teva mida!»**

(En el segon centenari del naixement del filòsof Søren Kierkegaard, 1813-1855)

------
* La malaltia mortal (Sygdommen til döden [Anti-Climacus], 1849)
** L’instant (Øieblikket, 1855)