Això serà llarg, ho aviso. Si ho vols explicar més o menys bé t’hi has de mirar, per no caure en la superficialitat de què se sol acusar amb justícia determinats talibans, apòstols del que podríem anomenar l’Internet Únic –gent del món real, d’altra banda, perquè internet també és “el món”. I tot i la llargària, segur que em deixaré detalls importants. Bé, almenys ho provo, seria més fàcil donar-me abans d’intentar-ho. Fa un parell de dies parlava amb un altre periodista sobre el meu concepte de diari, un concepte amb el qual crec que molta gent funciona ara per la vida. Aquí, avui, parlaré com a usuari de la informació, no com a professional. Fa anys que no m’hi dedico, descomptant aquests blocs d’estar per casa que faig més com a entreteniment personal que com a manifestació d’afany informatiu.
N’hi ha que diuen que el periodisme “de debò” es continua fent sobretot sota les capçaleres dels diaris i que la gent se’n refia, que són les que treballen més bé, que tenen una solvència contrastada. La meva tesi, en canvi –o potser no és “en canvi” sinó “a més a més”–, és que allò del “diari de capçalera” com a mitjà de referència per estar informats ja no funciona, o no funciona gaire. Potser tindrà sempre el seu públic, però té els dies comptats com a font de comunicació per antonomàsia: per entendre’ns, la majoria de la gent ja no s’informa “pel New York Times”, ni “per El Punt”, ni “per la BBC”, ni “per TV3”. Tot i que em sembla segur que els diaris i les emissores subsistiran, caldrà que s’adaptin i deixin de considerar-se els amos del ball amb clients captius (vull dir els amos de la “informació bona”, els garants de la puresa informativa). Ara poca gent diu: per estar informat en general, has de llegir tal mitjà. No, això era abans, ara aquest consell ja no se sent.
Jo em refio dels noms i cognoms (encara que siguin pseudònims, encara que no “se sàpiga” qui són, encara que només en conegui l’adreça URL) que m’ofereixen una informació o una reflexió breu que m’interessen, i m’és igual on escriguin, en quin format o amb quines eines. Jo passo de l’un a l’altre amb la mateixa facilitat, o més, que quan giro la pàgina d’un diari de paper: és un clic.
Em penso que tots estem d’acord que ja no es pot parlar de “diaris”, de “quotidiens”, sinó de capçaleres multimediàtiques. Els seus productes estrella no són ja els llargs textos tradicionals (que també van quedant cada cop més arraconats a les versions digitals), sinó les imatges (fotos, animació, TV, gràfics), els titulars (molts titulars) i els missatges breus to be confirmed: com els “despatxos d’agència” d’abans, però ara qui rep els scoops no són sols “els mitjans de comunicació”, són els ciutadans, i ells mateixos acaben d’elaborar-se la notícia cercant les dades aquí i allà, si és que en troben a faltar alguna, les imatges que encara no han vist i els agradaria veure...
“Si no hi ha al darrere un projecte sòlid i consolidat, no hi ha periodisme de debò”, diuen alguns (i sé que estrafaig i simplifico les argumentacions, però ho he de fer així per tirar endavant el discurs; si no, no avançaríem). Jo dic que el periodisme de debò també es pot trobar en els 140 caràcters d’un tuiter qualsevol, perquè amb 140 caràcters es pot fer un bon titular, i fer bons titulars també és “fer bon periodisme”. I no diguem ja si trenta tuiters, tres-cents o tres mil “es posen d’acord” espontàniament a explicar tots alhora la mateixa cosa. Amb imprecisions i amb errors, sí, però en conjunt és un fenomen que resultarà invencible. Molta gent “s’informarà” per vies alternatives en cas d’urgència. Això, poc o molt, ja està passant.
Com s’arriben a conèixer aquestes fonts d’informació alternatives? Com s’hi contacta per primera vegada? Per referències d’altres, és clar, o també, i molt, pels cercadors d’internet. Aquest és en molts casos el primer pas, així és com descobreixes “el que hi ha a la xarxa sobre tal tema”, “aquests són bons en tal qüestió”, “aquest tuiter és un crac”. En els primers llocs dels resultats dels cercadors (suposem que parlem de temes seriosos) apareixen generalment els indrets d’internet que ja han demostrat una certa solidesa i un cert atractiu. Als passavolants i als improvisadors els costa molt eixir a les primeres pàgines amb continuïtat.
A partir de les primeres coneixences, cadascú es crea les pròpies vies: n’hi ha una per a cada subjecte.
No es tracta tant de “la veritat”, de “la profunditat” o de “la seriositat”, ni molt menys de “la completesa”. Es tracta de com assolir una informació bàsica, es tracta sobretot de rapidesa. Ningú no s’hi jugarà el patrimoni a partir de la informació epidèrmica, en això també estem tothom d’acord. Si ens hi hem de jugar alguna cosa, abans mirarem d’informar-nos seriosament i buscarem una altra via que no necessàriament serà tampoc un “mitjà de comunicació” tradicional: pot ser un llibre, un estudi monogràfic, un contacte real amb algú del gremi. Però és que la gent no cerca la informació per decidir si s’han de jugar la vida o no. La majoria de la gent vol informació per anar fent i prou, per estar mínimament informats. Per a moltíssima gent, la informació és en bona part, avui, tema de conversa, entreteniment i poca cosa més.
Tot i que, en situacions d’alarma general, de mobilització social, si cal sortir al carrer n’hi ha que hi sortiran a partir d’aquests primers inputs superficials, que els poden arribar per vies molt diverses. Hi ha gent per a tot. Hi haurà planxes i falses alarmes, com n’hi ha hagut sempre, però hi haurà fetes i mobilitzacions històriques. Això també està passant. No s’hi val, em penso, a desautoritzar tot un moviment social i global que està començant ara mateix, davant els nostres ulls, amb una actitud despectiva. Qui ho faci, per mi, ha begut oli. I l’efecte que em fan els mitjans generals, els de sempre, és que van a remolc del que està passant, critiquen avui el que no tindran cap més remei que fer demà.
Llavors, El Meu Diari és el que llegeixo o fullejo cada dia al llarg de la jornada com a informació, per saber el que passa al meu voltant i al món. Us el descric tot seguit. L’ordre és aleatori, i la lectura caòtica: ara una pàgina, ara una altra, d’aquí mitja hora la tercera, al migdia la quarta i la cinquena, a la tarda dues més, al vespre poc abans de plegar una altra...; i avui és així i la setmana que ve potser serà d’una altra manera, perquè molt sovint incorporo noves pàgines al diari, o n’abandono unes altres i les deixo en una carpeta per mirar-la un cop l’any.
El Meu Diari*, deia, és com segueix:
- Les portades de 12 mitjans digitals de comunicació d’Europa i Amèrica (només els titulars de portada del diari digital, sense clicar els enllaços tret d’un o dos per dia segons el dia [si s’ha produït el que considero una “notícia del dia”]; quan dic “mitjans de comunicació” incloc ara tota mena de portals de comunicació, també Google News i altres de similars, no parlo només dels clàssics) (2)
- L’article del director d’un portal d’internet (1)
- Les últimes 8-12 hores de 9 tuiters seriosos, que em donen titulars (temes: política, economia, cultura, llengua, comunicació, Barcelona...) (2-3)
- L’article del dia de 8 blocaires seleccionats (temes: íd. que els anteriors; són blocs informatius-interpretatius; no llegeixo mai els comentaris, si n’inclouen, tret del cas que alguna dada de l’article em sorprengui i intueixi que pot haver estat rectificada per algun comentarista; però quin blocaire seriós no rectifica ell mateix immediatament el seu article si algú li fa un comentari pertinent?) (1)
- Els articles de la setmana de 5 blocaires seleccionats (temes: id. que els anteriors) (1/7)
- Les 30 línies de l’anàlisi de mercats de José Manuel Garayoa, una de les peces més bones del periodisme econòmic dels nostres dies, que ara trobes en un racó de La Vanguardia però que evidentment podria sobreviure de manera autònoma en qualsevol altre indret (1)
- Títol i temàtica dels 4 vídeos més vistos a YouTube les darreres 24 hores (no me’n miro més d’un per setmana, de mitjana, i a vegades faig trampa i el que em miro no és dels més vistos sinó un esquetx de Polònia) (1/7)
- Entrevistes seleccionades publicades en 5 diaris europeus, segons el títol i el personatge (1/3)
- Els acudits de 10 humoristes de diaris europeus que em sembla que fan un bon resum de la jornada (1)
- El recull sobre la premsa de Madrid que fa últimament Pere Gendrau a l’Avui (1)
- La pàgina de cotitzacions de la borsa (1)
- Els títols (i en algun cas, tot el text) de les cartes al director de 5 diaris europeus (1)
- Els articles setmanals dels ombudsmannen de 5 diaris europeus (1/7)
- Nom i finalitat dels 5 grups amb més socis creats la darrera setmana a Facebook (1/7) (aquesta “pàgina” d’El Meu Diari l’estic abandonant darrerament, la deixo per al final perquè poques vegades m’aporta res; em penso que ara començaré a mirar-me amb atenció LinkedIn)
- 2 pàgines més que no vull dir (secret del xef; no són marranades).
* Entre parèntesis, les vegades (màxim) que llegeixo la pàgina: 1 vol dir un cop al dia; 2, dos cops al dia; 1/3, un dia de cada tres; 1/7, un cop per setmana, etc.
Si un dia m’empasso tot el que he dit, tenint en compte que moltes d’aquestes fonts només les miro un cop per setmana, el temps total de dedicació a la tasca quotidiana d’informar-me arriba a tres quarts d’hora si fa no fa, repartits al llarg del dia. Els dies que tinc menys temps, amb un quart o vint minuts també repartits al llarg de la jornada ja faig el fet (o sigui, considero que ja tinc prou informació per funcionar per la vida aquell dia).
El problema que tinc moltes vegades és que després, si comento amb algú tal notícia i em demanen on l’he llegida, sovint haig de reconèixer: doncs... no ho sé, al Meu Diari.
Demà continuo.
