‘El Meu Diari’ (2)

Ve d’ací.

La manera tècnica de confegir El Meu Diari és: al matí obro amb un clic del Firefox totes les pestanyes que deia ahir (tinc una carpeta als favorits que es diu així, El Meu Diari, i s’obre tota de cop), i llavors al llarg del dia les vaig tancant a mesura que les llegeixo (les llegeixo, lògicament, després d’actualitzar-les). Si al final del dia en queda alguna, mala sort: com que normalment tinc pressa per acabar, tanco la finestra igualment, estigui com estigui de llegit El Meu Diari.

Abans de sopar, molts dies faig un cop d’ull a un parell de diaris de paper que em serveixen per llegir opinió, articulistes, temes culturals i altres qüestions més aviat intemporals. No hi llegeixo notícies (han passat almenys 24 h des que es van escriure i jo ja estic més al dia), sinó només, com dic, els articles d’opinió d’uns 15 columnistes o cronistes (2/3 cada dia).

Exemples d’aquesta mateixa setmana que em sembla que confirmen les meves tesis sobre el paper que ja fan avui els mitjans alternatius (en guardo unes quantes mostres més, si a algú li interessa aprofundir el tema):

1) Si hagués de fer cas només dels diaris convencionals, ara jo no sabria que els tallers tèxtils il·legals de xinesos que van ser desmantellats al Maresme fa unes setmanes per la policia servien el gènere a empreses com El Corte Inglés o Inditex.

2) Si hagués de fer cas només dels “diaris de referència”, ara estaria convençut, per exemple, que Caixa Manresa ha estat a punt de fusionar-se amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu. Els diaris (gairebé tots) han informat d’aquest procés de fusió, i no han desmentit explícitament cap de les informacions anteriors, quan n’hi ha que són contradictòries. Els diaris han “precisat” després que Caixa Manresa “no ha confirmat” la notícia, una no-confirmació que s’interpreta com que “de moment sembla que no s’integrarà amb les altres i potser ho farà més endavant” (sic), però no han reconegut que es van equivocar el primer dia.

3) Al costat del despatx hi havia un col·legi de monges i va córrer el rumor que el tancarien i que hi farien un hotel. Reportatges a la premsa, manifestacions de veïns “contra l’operació especulativa de les monges”, protestes dels pares dels alumnes. Les pobres monges ho negaven (a mi, personalment), excepte el fet que tancarien l’escola perquè s’havien fet grans i no tenien prou gent per tirar-la endavant. Van tancar l’escola. Al cap d’un temps va aparèixer a la façana un rètol: “Seu futura de l’escola Tal [una escola laica]. Obrirem el curs 2009-10”. Penseu que algú ha rectificat públicament les calúmnies? No, només n’han parlat un parell d’humils blocs i L’independent de Gràcia.

4) El senyor Ignacio Moreno escrivia ahir mateix a la secció de cartes dels lectors d’un diari de Barcelona el següent: «Sóc usuari habitual dels túnels de Vallvidrera i abans-d’ahir vaig ser testimoni d’un accident a la boca nord en el qual van morir dues persones [...]. Casualment (o no), el desembre del 2006 també vaig ser testimoni d’un altre accident mortal, al mateix punt. A Google trobo que almenys hi ha hagut quatre accidents mortals més en aquest punt...» En quin mitjà de comunicació convencional es pot trobar una dada com aquesta que esmenta el Sr. Moreno, sinó “a Google”? Què vol dir “a Google”? Res d’específic, però tota una filosofia sobre l’accés a la informació en aquests nous temps. La cerca que va fer “a Google” el diligent senyor Moreno, que li va proporcionar unes dades del tot rellevants respecte a la informació a la qual fa referència, no va ser capaç de fer-la el periodista que va cobrir aquella informació, potser per no contaminar-se de “les proverbials imprecisions i errors de la informació arreplegada a Google” (com si el seu diari no cometés imprecisions i errors i com si cercar “a Google” volgués dir agafar el primer resultat que et dóna sense contrastar-lo o sense valorar la font).

5) El mateix dia, a la mateixa pàgina del mateix diari, el senyor Artur Jofre, de Tona, explica: «Vaig escoltar amb molta atenció les declaracions d’Irene Rigau, portaveu d’educació de CiU. L’exconsellera [...] deia que el seu grup parlamentari demanarà al conseller Maragall que reintrodueixi els exàmens de setembre per als alumnes de batxillerat, perquè no fer-ne podia “generar un buit per a molts joves”. La meva sorpresa va ser total. Que no se’n recorda que precisament va ser el seu govern, presidit per Jordi Pujol, qui va treure els exàmens de setembre tot i les moltes queixes que hi van haver de mestres i pedagogs?» Al marge del cas concret, que no conec, demano: els “diaris convencionals” expliquen en les pàgines d’informació, i amb els titulars adequats, aquestes posicions contradictòries dels partits polítics, sense necessitat que les denunciï un ciutadà que només té accés a les cartes dels lectors? Hi ha cap mitjà de comunicació que expliqui de manera independent –sense que l’hagin de guiar les denúncies interessades dels altres partits– les paradoxes contínues dels partits, de tots, en els seus posicionaments públics? La resposta és: no. I en canvi sí que hi ha blocs i altres mitjans alternatius que segueixen algunes d’aquestes històries, tot i que encara no en conec cap que ho faci de manera sistemàtica. Als mitjans gairebé només es parla del que decideixen els partits que cal dir sobre ells mateixos –comunicats, desmentits– o sobre els altres –denúncies–: o sigui, les seves agendes. Molt pocs dies hi ha periodistes que segueixin les sessions del ple del Parlament de Catalunya –molt pocs periodistes... i molt pocs diputats, ja que hi som–, si no és que s’hi tracta un tema considerat mediàtic –convertit en mediàtic pels mateixos partits–, i encara menys les comissions. I potser cada dia hi passen coses interessants.

Afegeixo un cas més, intemporal i genèric:

6) Si haguéssim de fer cas només dels diaris, hauríem d’esperar sempre uns dies o fins i tot uns mesos abans de donar per bona qualsevol informació “de fons” (de vegades hi ha un procés llarg de negociació entre els afectats i el mitjà), perquè alguns cops notícies de portada, o publicades a l’interior però amb lletres de pam, són desmentides al cap del temps a la secció de cartes al director del diari imprès (i no sempre en la versió digital, on també havia aparegut aquella informació), amb un text breu titulat “precisió” o “matisació” i molt poques vegades “rectificació”, i encara menys encapçalat amb un titular contundent del tipus «No era veritat que...».

Ja dic que són només exemples (gairebé tots d’aquesta mateixa setmana, poca broma) perquè s’entengui el que volia dir.

Ara com ara, doncs, no tinc gaires dubtes que en qüestions locals –i no diguem de barriada–, en les específiques de determinats col·lectius i en esdeveniments sectorials, però també en afers més generals en què es barregin interessos publicitaris, polítics, econòmics, els mitjans de comunicació “de sempre” tenen poca cosa a pelar davant dels blocaires, els tuiters i les xarxes socials d’internet (aquestes darreres només en els moments d’alerta, no la resta del temps, que es fan anar com a mitjans de diversió). Senzillament, la “premsa clàssica” s’haurà de reinventar i haurà de considerar aquestes vies de comunicació com a fonts bàsiques, i segurament pagar pels seus serveis, i a més no tindrà la possibilitat de convertir les millors fonts alternatives en “fonts exclusives” seves (perquè en el moment que s’oficialitzés la relació en sorgiria una altra d’independent, amb informació més fresca).

Certament, em sembla clar que els mitjans “tradicionals” aviat deixaran de tenir la darrera paraula en la majoria dels afers públics, perquè el que s’està desintegrant de dia en dia és el concepte de “col·lectiu tancat” i el que compta cada cop més és el subjecte, la persona o l’equip que fa cada informació, i per a molta gent no compta sinó secundàriament si aquella persona o aquell equip és de tal lloc o de tal altre. La darrera paraula la tindrà al capdavall la ciutadania, que concedirà el crèdit a qui se’l guanyi dia a dia, no pas a qui pretengui viure dels llorers d’altres temps. I els “diaris de sempre” serviran per a qui busqui, més que res, una estona de lleure per llegir tranquil a la vora del foc, o a la gandula de la piscina. Els “diaris convencionals”, si no canvien radicalment, seran instruments d’esbarjo o de cultura estàtics, conviuran amb els llibres i els equips de música i d’imatge.

En canvi, algunes o moltes capçaleres de sempre miraran d’esdevenir, en la versió digital (i única en el futur?), mitjans alternatius, amb tuiters, blocs i apartats oberts a la participació lliure dels lectors, el que els anglesos anomenen user-generated content. Ja hi som.

Les disfuncions i els errors informatius es produeixen també, certament, en els mitjans alternatius. Però no són exclusius dels mitjans alternatius. I, al capdavall, hi ha mitjans alternatius més fiables que altres, i són aquests els que imposaran dia a dia el seu criteri, mentre que d’altres que són sistemàticament intoxicadors i que copien tots els defectes dels diaris tradicionals des del primer dia i n’afegeixen de nous i d’específics del canal internet, no tindran més èxit que el que pugui tenir un xou de la TV, que encara que tingui èxit ningú no considera que serveixi per a informar, sinó per a passar l’estona.

En resum, no és una qüestió de diaris sí - mitjans alternatius no, o a l’inrevés, sinó de combinar totes les possibilitats, de saber amb quins condicionants viuen els diaris i amb quins altres treballen els autors dels mitjans alternatius, i entomar els materials que t’arriben d’uns i altres d’acord amb aquestes dades prèvies.

Fins i tot hauria de ser una feina dels mitjans de comunicació de sempre descobrir les noves fonts informatives i parlar-ne sense reserves, treballar amb elles, interactuar-hi, sense que hi hagi sempre al darrere la càrrega de profunditat de la sospita. Que no es tractava d’informar del que passa?

I encara una darrera idea. Hi ha bàsicament dos models de portal informatiu: el de format centrípet i el de format centrífug. Els primers són endògens, et condueixen sempre pels seus propis enllaços, no t’obren finestres cap enfora, són com aquells magatzems grans on no trobes mai la sortida, tot són ofertes i reclams interns. Els portals centrífugs, en canvi, seleccionen informacions que creuen interessants per als seus lectors, i a partir d’ells veus el món, no amb els seus ulls, sinó amb els ulls dels testimonis que segons aquells portals veuen cada racó de món més de prop que ells mateixos. A curt termini, els portals informatius centrípets lliguen els lectors, se’ls fan seus, els ofereixen una navegació còmoda i sense ensurts, tot és a l’abast d’un clic i cap pàgina no s’encanta més del compte a l’hora de descarregar-la. Però els centrífugs crec que tenen un avenir a mitjà termini més adequat a la manera de ser de les noves generacions, ja que et donen sensació de llibertat, t’ofereixen en general una bona selecció i la gent repeteix visita l’endemà per tornar a viatjar amb ells. De manera que capten audiència i clients per a ells mateixos i també per als altres, per als que ells han seleccionat. (Un bon exemple europeu de portal centrífug purament informatiu, sense comentaris públics però amb una certa interactivitat amb la redacció, el tenim aquí al costat: VilaWeb. No hi fa res que el disseny i els recursos gràfics i tècnics no siguin l’últim crit, perquè no és això el que hi busques. Penso que té èxit justament perquè és força centrífug.)

No crec que cap mitjà de comunicació pugui pretendre arribar a tot i ser bo en tot, i per això penso que la informació del futur estarà com més va més en mans dels seleccionadors d’informacions. Ja en funcionen de prou bons. I els grans mitjans generalistes o fan això, ser canals d’accés oberts a altres llocs, o bé s’hauran de conformar amb un nínxol, a ser una especialitat: el món local o una temàtica pròpia, de manera que els portals centrífugs els considerin “els millors” en aquell indret o en aquella especialitat.

No sé com es regularà tot això des del punt de vista legal, som a les beceroles del fenomen. Però no em sembla que la trajectòria dels esdeveniments pugui derivar en tancaments dràstics de “les portes del camp”. Si se’n tanquen, se n’obriran de noves.