El jurat dels premis ha estat compost pel Far, el seu Llum, el Vigilant i el vigilant del Vigilant (ja sabeu que al Vigilant no se’l pot deixar anar sol). El vigilant del Vigilant diu que li va semblar que se sentien refilets d’ocellam divers durant les deliberacions, però pots comptar, no t’has de refiar mai del que et digui un vigilant il·legal. El Vigilant de debò nega de manera terminant que hi hagi hagut altres influències fora de les esmentades.
Totes les decisions s’han pres per unanimitat, no hi ha hagut vots particulars i no s’ha buscat fer “equilibris polítics” a l’hora de decidir els premis.
Donem premis a gairebé tothom, però no hi ha calés i no tenim ni un trist adhesiu on consti el guardó perquè el puguin lluir ses senyories. La crisi ens ofega i la gestió abnegada, sacrificada, desinteressada i altruista de ses senyories, incloent-hi la consecució del finançament del 2012, o encara que sigui d’abans i tot, no és suficient per a resoldre els problemes de caixa d’un pobre faroner.
En qualsevol cas, que ningú no s’enfadi, sisplau, que enfadar-se és molt poc seriós.
Prou introduccions. Vet ací els
PREMIS MALLERENGA 2009
- Premi Mallerenga 2009 al millor diputat (el més fetiller, efectista, ràpid, entabanador, ocurrent i retòric): Antoni Fernández Teixidó
- Premi Mallerenga 2009 al diputat més poètic: Francesc Pané
- Premi Mallerenga 2009 a la diputada més marassa: Caterina Mieras
- Premi Mallerenga 2009 a la diputada més divertida: Elena Ribera
- Premi Mallerenga 2009 al diputat més “negatiu”: Daniel Sirera (Premi Especial Míster “No?”)
- Premi Mallerenga 2009 als talents desaprofitats: Francesc Vendrell, Dolors Clavell, Maria Mercè Roca i Jaume Bosch
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més “màquines”: Jordi Turull, Josep Rull (Premi Especial “Diguem-ne”) i Santiago Rodríguez
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més apegalosos: Toni Comín i Jordi Cuminal
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més aristocràtics: Josep M. Balcells, Eudald Casadesús i Pere Vigo
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més didàctics: Daniel Pi i Agnès Pardell
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més punyents: Dolors Camats, Daniel Font, Patrícia Gomà, Meritxell Borràs i Jordi Terrades
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més demagogs (només els més extremats, eh?, perquè demagogs-demagogs, almenys una mica... ho són gairebé tots): Joan Ferran, Montserrat Nebrera, Roberto E. Labandera, Josep M. Pelegrí, Josep Enric Millo, M. Carme Vidal i Xavier Vendrell
- Premi Mallerenga 2009 a les diputades més “pihes”: les tres mosqueteres María Ángeles Olano, Carina Mejías i Belén Pajares... i la d’Artanyana Rocío Martínez-Sampere
- Premi Mallerenga 2009 als diputats que fan els discursos més desmanegats: Dolors Montserrat, Oriol Pujol, Mercè Civit i Montserrat Capdevila (consellera “in pectore” al final del darrer ple)
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més incomprensibles: Josep Llobet, Rafael Luna, Juan Bertomeu i Xavier Pallarès
Premis Especials Mallerenga 2009 als consellers
- Premi Especial Mallerenga 2009 als consellers més pedagògics: Montserrat Tura i Joaquim Nadal
- Premi Especial Mallerenga 2009 a les conselleres més inintel·ligibles: Marina Geli i Mar Serna (Premi Especial “Si més no”)
Els premis tenen una vigència de quatre anys. O sigui, d’aquí quatre anys potser hi tornem. O no.
(La il·lustració de la mallerenga carbonera és de Carme Rosanas i ha estat presa, amb permís, del seu bloc.)
Nota cultural (del DCVB): Vulgarment s’atribueix a la mallerenga el vici de xerrar molt, car és un ocell molt cantador i fa un crit especial que sembla que articuli determinades expressions. Hi ha una cançó popular de la vall de Ribes que diu: «Jo sóc mallerenga, | només tinc que llenga, | i en faig vuit o nou; | i tu, cucutàs, | que n’ets tan grossàs, | només fas un ou» (Valeri Serra i Boldú [coord.]: Arxiu de tradicions populars, Barcelona 1928). Diuen que la mallerenga, en cantar, diu: «Pitja, Pere! Pitja, Pere!», o bé: «Salta, Pere! Salta, Pere!», o això altre: «Tin-te, Pere, tin-te, Pere, sota la fulla de l’olivera!»; o això altre: «Tot per mi, tot per mi!»; o una incitació als llauradors: «A junyir! a junyir!»; i també diuen que es burla dels cavadors dient-los: «Magenca sense vi! cava la vinya sense vi!» (cf. Cels Gomis: Zoologia popular catalana, L'Avenç, Barcelona 1910).
