L’indubtable prestigi del vigilant

Estic content perquè cada cop veig més als diaris els autocars –diferents dels autobusos o busos, i en el mateix diari!–, els de franc, els apòstrofs separats, o no, de les cometes, els Déu, les jutges (i no jutgesses), l’internet amb minúscula, els deunidó i algun altre.

I fins i tot diria que els relats van una mica de baixa. Com els talibanismes i els engavanyaments: cada cop es pot dir més de tot, cosa que potser vol dir que cada cop som més un país normal i corrent.

De vegades penso que hi deu haver algú que llegeix aquest blog. Algú que mani dins el remenador de les cireres lingüístiques, vull dir. Perquè d’amistats i de familiars ja ho sé, que n’hi ha que em llegeixen. (Quan algú que no és ni amistat ni familiar m’ho diu, que em llegeix, sovint contesto: ah, així que ets tu? [quina broma més gastada].)

Doncs això, que de vegades em trobo pensant que algú els llegeix i els aprofita –els articles sobre llengua– i em poso content. Encara que no sigui veritat. Que no ho sabré mai. Bé, sí, una vegada un responsable de l’àrea lingüística d’un diari em va dir: «Fas una molt bona feina.» I aquell dia em vaig engreixar un parell de quilos com a mínim. (Que ara m’aniriem força bé, ja que hi som.)

(Per fer baixar el suflé, cal dir que les rodalies continuen a l’alça (potser ja és una batalla perduda), igual com els propers, els generar, els comptar amb, els “Llegiu les instruccions d’aquest medicament” i una bona colla més, que ja no dic per no desanimar-me, avui que anava tan embalat cap amunt.)

((I cal dir, és clar, que hi ha molta més gent per aquests mons lingüístics de Déu que prediquen les mateixes coses, i que [almenys algunes] ja les predicaven moooolt abans que jo.))

(((Re, que em venia de gust fer una repassada a l’índex.)))

Perles (135): Ensenyar tota la carn

«En general, la pornografia, tal com l’apliquen Miley o Rihanna, és a la música el que la llimona al lluç amb molts dies de nevera: un additiu per ocultar la falta de sabor o l’excés d’olor. I, tocant a l’educació sexual, és clar que la pornografia ja és la catedràtica global, i resulta per tant innecessari que els vídeos musicals ens facin classes de reforç.

»Naturalment, el que persegueix la indústria discogràfica, o el que en queda, no és pervertir-nos. El que vol és fer soroll, fer parlar als fans i, així, esgarrapar-los uns euros més. Però, ja que en parlem, recordarem que el soroll és gairebé el contrari de la música, i que les bones cançons es defensen soles, sense necessitat d’ensenyar en un vídeo tota la carn de la vocalista, llengua inclosa.»


Llàtzer Moix, redactor en cap de La Vanguardia, 3 novembre 2013

Fets diferencials (25): Cap ajuda de l'estat

«Un dels problemes fonamentals entre Espanya i Catalunya és que no hi ha hagut prou respecte mutu, sobretot per part del país més potent. S’han comès errors greus i els estem pagant. És una situació molt complicada i difícil de resoldre, ja que per dialogar hi ha d’haver dues persones interessades a parlar.

»Jo em sento tan bé aquí com a Granada, Toledo o Santiago de Composteŀla, però és cert que tinc un suport raonable i modest de la Generalitat i en canvi mai no he rebut cap ajuda de l’Estat. Tot i donar a conèixer la cultura espanyola per tot el món. Nosaltres som la prova molt concreta que Espanya no s’interessa per Catalunya. La Capella Reial no ha despertat mai cap interès, ni el que jo faig com a músic no ha vist mai cap reconeixement ni suport.

»I això és greu, perquè la cultura espanyola i la catalana estan molt unides musicalment, han compartit molt. Una cosa són les Cantigas de Santa María i una altra el Llibre vermell de Montserrat, però estem lligats per Occitània. Al món polifònic, els nostres trobadors i músics eren a la cort de Madrid igual que estàvem lligats a Nàpols. Però tot això es desconeix, hi ha tanta ignorància... I quan hi ha ignorància hi ha injustícia, fanatisme, manca de respecte. Desconeixem els aspectes bàsics que ens permetrien crear ponts.»


Jordi Savall, músic, entrevistat per Maricel Chavarría a La Vanguardia, 3 novembre 2013. L’entrevista duu el títol «Som la prova que Espanya no s’interessa per Catalunya» i es publica a tres columnes. Si un músic de l’anomenada que té Savall s’expressa d’aquesta manera, ell que, tal com diu, està interessat a bastir ponts entre Catalunya i Espanya, i si aquest missatge seu apareix publicat a La Vanguardia amb el titular esmentat...

Canvi de ritme

Hola,

Aquest article no és improvisat. [Aquí aniria bé una picada d’ull, o potser fins i tot un enllaç, però no em ve de gust.]

M’he adonat que últimament, potser fa mesos, molts mesos, anava omplint aquest blog gairebé com si fos una obligació: «Vinga, tu, que toca article, encara que sigui una perla, va, busquem una perla...»

No m’ho deia així, esclar, però ho feia.

I no era això, companys i macianes, no era això.

El blog continuarà. Però sense ritmes.

Quan trobi una cosa interessant d’algú, la reproduiré.

Quan tingui una història meva, nova o antiga, que em sembli útil compartir, la compartiré. (Dic una història nova o bé una d’antiga perquè d’aquestes en guardo milers, o més, colgades sota altres muntanyes de lletres que tinc desades en molts words on hi ha els meus tresorets recollits de pertot. De vegades llegeixo i faig control ce i control vu de manera compulsiva, com si fos un, una... com es diuen els animalons aquells que recullen tot de coses inútils i els emmagatzemen al cau?)

I quan acabi de polir algun dels articles que tinc a mig escriure, el publicaré.

Quan n’escrigui un de nou perquè de sobte tinc una idea genial –o sigui, una idea meva–, el penjaré –en el bon sentit de la paraula.

Però no té sentit –en el sentit neutre de la paraula–, o no era aquest l’objectiu del blog quan el vaig obrir ara fa nou anys i mig, omplir per omplir, penjar per penjar, buscar per buscar, obligar-me per obligar-se.

Que ara que parlo de quan vaig obrir el blog, no sé per què dimonis escric blog si és el meu bloc. Perquè el meu bloc va néixer com un bloc, un bloc de notes. Ara ens ho han prohibit? Sí, si et refereixes als blogs dels altres. Però tu –jo– sempre podràs dir que no tens un blog sinó un bloc. Perquè et dóna la gana. Dot Ball.

Va, no ens enrotllem.

De manera que faré això que deia.

(Ara, potser la setmana que ve mateix se m’acudirà una idea brillant i la penjaré aquí al damunt i el que quedarà colgat de debò és aquest article d’avui, que és l’important, que és El Missatge de la Setmana. Però em prometo que almenys durant vuit dies no publicaré res aquí. I després... O sia, potser després no tindré paraula i continuaré penjant coses disciplinadament cada tres dies. O el bloc s’estarà quiet com una caro data vermis durant dos mesos. O més. O menys. Vés a saber. La vida és taaaaan complicada, que val més viure-la a la setmana. Carpe hebdomadam.)

Tòpics desemmascarats (22): “La guerra dels mons”

«Els sociòlegs Robert Bartholomew i William Bainbridge han publicat recentment un estudi en el qual rebaten els presumptes efectes de l’emissió de La guerra dels mons. És cert que algun testimoni de l’època va afirmar que havia pogut ensumar el gas verinós dels marcians, sentir els llamps calorífics i entreveure alguna criatura extraterrestre. Però aquests no són efectes espectaculars: qualsevol bon narrador ho aconsegueix explicant un relat de por a un amic influenciable. A banda d’aquest tipus d’anècdotes, com recorden els autors de l’estudi, no hi ha cap dada que concordi amb la idea del pànic coŀlectiu: no hi va haver fugides en massa, ni atacs de cor per por del que s’estava narrant a la ràdio, ni sens dubte suïcidis de persones espantades. Només un cert temor i incertesa per un possible esclat bèŀlic, la qual cosa era bastant natural l’any anterior al començament de la Segona Guerra Mundial.»


Luis Muiño, suplement Es, 16 juny 2012 [fragment]; demà farà 75 anys de la famosa i, pel que diu Muiño, magnificada [?] emissió de l’històric programa d’Orson Wells

Perles (134): Crítics poc crítics

«Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics –a València, a Barcelona i a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari.»

Joan F. Mira, fragment d’un article publicat en memòria del crític Marcel Reich-Ranicki, fa poc traspassat, Quadern, El País, 25 setembre 2013 (Reich-Ranicki no es caracteritzava precisament per ser un crític com els que defineix Mira; és just per aquest motiu que Mira diu això, per fer palès el contrast).

Perles (133): Acceptar els sotracs de la vida

«He après a tractar amb la meva vulnerabilitat [...]. Sé que la vulnerabilitat és la veritable força. Però m’ha costat entendre-ho perquè m’odiava quan veia com m’encongia davant l’assertivitat dels altres. [...]
»He entès que tot té sentit, i això m’ha ajudat a acceptar els sotracs de la vida. És una cosa que em repeteixo: tot té sentit. Has de trobar la bellesa en el que t’espanta.»

Cristina Núñez, 51 anys, fotògrafa, mare de dues filles, extoxicòmana, exdelinqüent, exprostituta; entrevistada per Ima Sanchís a La Vanguardia, 5 octubre 2013

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

Fotografies de fars (6): La Banya, Tarragona, Catalunya

La Mar Pascual m’envia una altra fotografia seva, aquesta d’un far que hi ha al port de Tarragona però que prové de la punta de la Banya, al port dels Alfacs, bastants quilòmetres més al sud. Manté, però, el nom de Far de la Banya. Com va arribar fins a Tarragona és una llarga història.

La foto, sigui com sigui, és espectacular. Gràcies, Mar!

Us enllaço, ja que hi som, aquest blog que s’anomena així mateix, El Far de la Banya, que no parla de fars però ofereix informacions molt interessants i completes sobre els vaixells que atraquen al port de Tarragona i sobre altres coses que passen per aquells verals.

Perles (131): Atenció, pa perillós

«La dona que abraçava els homes per robar-los ha ingressat a la presó. Havia perfeccionat la seva manera d’acostar-se a les víctimes. Portava sovint gorra i ulleres, a més d’una barra de pa molt seca per resultar molt familiar, que va ser intervinguda durant la detenció.» (Fragment d’una notícia publicada a La Vanguardia, 27 abril 2013).

Dins del friquisme d’aquesta notícia inversemblant –l’he copiat textualment–, les darreres paraules són de premi Nobel. «Intervenir» una barra de pa sec!!

Fotografies antigues (11): Arxiconfraria de Messina

Ara no sé d’on em va venir això, aquesta foto. Suposo que em devia arribar a través de Migjorn, però no sé qui la va enviar a la llista. El cas és que a Messina (Sicília) encara els queda algun record d’altres èpoques. La fotografia no és antiga, però reflecteix fets antics i per això la penjo en aquesta sèrie. Les lletres de la cinta blava potser no es llegeixen prou bé. Diu: “Annunziata dei...” La tercera paraula sí que l’endevinareu de seguida.

«Las propias de su sexo»

Vaig parlar amb V, que feia temps que no xerràvem, i em va explicar que un dia que revisava uns papers de la seva mare, que es va morir fa poc temps, en va trobar un que, amb lletres d’impremta, al costat de “Ocupaciones principales”, hi deia “Las propias de su sexo”.

Amb lletres d’impremta. O sigui, quan les noies o dones emplenaven aquests papers ja estaven impresos i preveien per defecte que es dedicaven a les activitats “propias de su sexo”. Potser hi havia uns altres papers, a sota de tot del prestatge, per a les noies o dones “raritas” –normalment “feas”, devien comentar els funcionaris– que es dedicaven a estudiar o a coses pitjors.

Potser era un tràmit previ al casament. V no se’n recordava ni duia el paper quan ens vam veure; vés a saber, comentava amb gràcia, si algú de casa meva l’ha dut a emmarcar.

L’imprès era dels anys 40 del segle passat, no fa pas tant de temps, setanta anys. I ni tan sols era una cosa introduïda pels franquistes, venia ja d’abans: es pot comprovar amb una ràpida cerca per la xarxa. Ara, no m’estranyaria gens ni mica que l’expressió “las propias de su sexo”, per allò de la paraula “sexo”, no acabés de fer el pes a les autoritats franquistes i més endavant l’eliminessin.

Jo vaig conèixer l’època en què en aquest apartat hi deia o s’hi escrivia –les dones– “Sus labores”, que això va durar fins no fa gaire. Vull dir, almenys fins als anys 70 o potser 80 i tot.

“Las propias de su sexo”. V m’explicava que algú de la família havia comentat de broma quan van trobar aquest paper que no sabia que la pobra dona, un sac de bondat, s’havia dedicat de jove a fer de marcolfa.

Perquè, és clar, què és el que et ve de primer al cap quan trobes escrit “Ocupaciones: las propias de su sexo”?


(La imatge està presa de la Guía de la buena esposa, de Pilar Primo de Rivera, presidenta de la Sección Femenina de la Falange, 1953)

Normalització toponímica

Extracte una notícia que m’ha engojat el dia, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Més del huitanta per cent dels municipis de les comarques valencianoparlants –320 pobles i ciutats d’un total de 395– ja tenen normalitzat el seu nom en valencià. El procés de normalització del nom dels pobles i ciutats valencians es va iniciar l’any 1977, amb la Font d’en Carròs.

Però, a més dels 320 municipis amb el nom en valencià, 31 més, que representen un huit per cent del total, tenen la denominació oficial bilingüe, entre els quals es troben les ciutats de Castelló de la Plana / Castellón de la Plana i Alacant/Alicante.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a institució normativa, du a terme des de fa temps una actuació permanent de sensibilització dirigida als ajuntaments dels municipis amb el nom sense normalitzar, per orientar-los en el procediment del canvi de denominació. Des que l’AVL té competències plenes en la matèria, 25 poblacions més han normalitzat el seu nom.

El president de la Secció d’Onomàstica de l’AVL, Emili Casanova, ha recordat estos dies la total disposició de la institució normativa a coŀlaborar en la tramitació de l’expedient i en la realització de l’estudi corresponent on es plantege una denominació adequada a la tradició històrica i lingüística del municipi.

Diguen el que diguen ací i allà, l’Acadèmia va fent faena a poquet a poquet, espaiet però de manera constant, sense fer fallanca. I açò mereix només aplaudiments.

Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.

Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

El cànon de Rafael Tasis

El que podríem anomenar «cànon de Tasis», o sigui, els referents literaris de Rafael Tasis (1906-1966), l’he extret espigolant el seu llibre Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Barcelona 1935, 154 pàgines, 4 pessetes.

Són aquests autors, per ordre alfabètic:

Andersen, Balzac, Barrie, Baum, Benoît, Carrol, Cervantes, Chamisso, Chesterton, Conan Doyle (específicament Sherlock Holmes), Defoe (específicament Robinson Crusoe), Dickens (específicament Little Dorrit), Dostoievski, Duhamel, Dumas pare, Dumas fill (específicament La Dama de les Camèlies), Feval, Flaubert (específicament Madame Bovary), Galsworthy, Gide, Goethe (específicament Werther), Harlowe, Hoffmann, Hormung, Huxley, Joyce, Lagerlof, Lawrence, Clive Lewis, Sinclair Lewis, Longus (Dafnis i Cloe), Thomas Mann, Joanot Martorell, Mauriac, Morhange, Poe, Ponson du Terrail, Prévost (específicament Manon Lescaut), Proust, Rabelais (específicament Gargantua i Pantagruel), Samuel Richardson, Saint-Avit, Saint Pierre (específicament Pau i Virgínia), Schnitzler, Scott, Simenon, Stendhal (específicament El roig i el negre), Stevenson, Swift, Tolstoi, Twain, Van Dyne, Verne, Lewis Wallace, Wells (específicament L’illa del Doctor Moreau), Wilde, Zweig.

Sobta trobar una selecció de fa vuitanta anys tan semblant a la que farien avui segurament una bona part d’aficionats a la bona literatura.


(La imatge està presa de Lletra, revista literària de la UOC)

Els diaris de paper

Com que ja he publicat opinions d’altres sobre el tema, com les de Nougayrède o De Kerckhove, ara em faig el milhomes i dic la meva.

El paper dels diaris em penso que aguantarà, entre altres motius que ja comentarem un altre dia pel mateix fet que quan vas pel carrer trobes anuncis i rètols que no anuncien res de concret, només un nom. Són anuncis que recorden la marca i prou, de manera que quan vas al colmado o al súper o a la botiga d’enginys informàtics, entre un producte que no coneixes i un altre que t’ha inserit la marca al cervell a fi que la recordis just en aquest moment, tries el producte que coneixes.

Aquests anuncis són per ells mateixos rendibles? Segur. Si no no els farien.

És un recurs. És veritat: les empreses periodístiques que no tinguin, a més del diari de paper, altres productes, aquestes suposo que cauran –les que encara queden dretes. Ara, per a les que tinguin al darrere un bon imperi, el diari de paper serà com l’anunci del carrer que deia abans: existim, som aquí, som els de sempre, som els teus. I quan estiguem davant la pantalla a punt d’escollir canal informatiu, triarem –molts cops, molta gent– «el de sempre». «Aquests potser tenen els seus defectes, però sempre ho han fet més o menys bé. Si continuen i a més tenen el diari de paper de sempre, que ara diuen que són una ruïna, vol dir que saben gestionar i que són sòlids. I si són solvents gestionant, segur que són competents i seriosos a l’hora de fer informació, entreteniment, televisió; va, ens subscrivim a aquest canal, que a més a més ens dóna això, allò i tal i més?»

Em penso que el problema que tindran els diaris de paper que quedin és on es vendran. Perquè els quioscos sí que tenen un futur precari. Tot i que encara se n’obri algun de tant en tant, són més, em sembla, els que tanquen.

Tòpics desemmascarats (21): «Els subsidis són discrecionals»

Diuen:

Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.

No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.

Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.

No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.

Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.

I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.

I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.

Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.

N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.

N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.

Hi ha gent de totes menes.

És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...

Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.

La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.

Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.

I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.

Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.

L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.

Sense paraules

(Imatge original cedida per M. Olivet, [c] 2013)

Amb xiruques o com sigui

Com deia Joan Baptista, ho confesso i no ho nego: els primers dies, quan en vaig sentir a parlar, em vaig enriure de la Via Catalana. No entenia per quins set sous ens havíem de ficar en aquest embolic, no entenia què aportava de més aquesta iniciativa respecte a una manifestació milionària, com és que a algú inteŀligent se li havia acudit que una cosa xirucaire com aquella, kumbaià –ho confesso!, sí, això era el que pensava!–, que segurament es podria fer amb quatre escoltes i uns quants voluntaris, podria tenir el més mínim ressò enlloc més que en el nostre melic.

Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...

I llavors em vaig espantar.

Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.

I ens mirarien.

I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.

I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.

Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.

(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)

I no ens oblidem de Síria i de l’Orient Mitjà, 

que una Catalunya-estat 

haurà de posicionar-se també 

sobre els conflictes del món.