Tòpics desemmascarats (6): «L’eliminació del “per a” davant dels infinitius ens aboca a l’equívoc»

Però això passa en molts idiomes, si no es té cura a l’hora d’escriure. Quantes vegades el to + verb anglès no saps si és un infinitiu o una expressió de finalitat, quan qui escriu o parla no té prou cura d’evitar l’equívoc –tret que vulgui fer expressament el que en diuen un pun, o sigui, una broma a partir d’un equívoc– i el context no et resol el dubte? I què podem dir de l’italià o el francès, que no sols tenen un sol per o pour, respectivament, sinó que fins i tot escriuen sempre perché o pourquoi tant en preguntes com en respostes, tant si és preposició com si és conjunció com si és un substantiu (mentre que nosaltres tenim per què, per a què, perquè i el perquè).

O mireu aquest titular d’un diari espanyol: «El Tea Party bloquea la votación para salvar a EE UU de la quiebra» (titular d’El País, 29 juliol 2011). El mateix passa en un diari català: «El Tea Party obliga a posposar la votació per evitar la suspensió de pagaments dels EUA» (titular d’El Periódico, 29 juliol 2011), o a la web del canal 3/24 de TV3: «El Tea Party bloqueja la votació del pla republicà per augmentar el sostre del deute» (29 juliol 2011). Per què passa això en tots aquests mitjans (i altres que no cito)? Segurament perquè s’han copiat o inspirat els uns en els altres i no s’han adonat de l’equívoc de la frase.

El Tea Party volia salvar ahir els EUA de la fallida i per això va blocar la votació? O bé el que havia de servir per salvar la fallida dels EUA era la votació i el Tea Party va impedir que es fes aquella votació?

La solució és la segona, per descomptat, però si no coneixes el context, si no saps què és el Tea Party ni què pretén i si no t’has assabentat prèviament de quin tipus de votació parlem, no pots desxifrar el significat d’aquesta frase. Per què? Perquè està mal construïda. S’ha d’escriure de tal manera que s’entengui el que es vol dir, sempre que sigui possible fer-ho. En aquest cas, per exemple, «La votació per salvar els EUA de la fallida, bloquejada pel Tea Party». O bé: «El Tea Party deixa els EUA al caire de l’abisme al blocar una votació decisiva». O bé: «El Tea Party fa que s’ajorni la imprescindible votació sobre el sostre del deute als EUA». Etc.

És veritat que aquí el per a no ens hauria salvat de l’equívoc, perquè ja hem vist com passava el mateix exactament en l’exemple castellà. Però és que justament he posat aquest exemple per fer veure com en altres idiomes, també en els que tenen preposicions diferents per a la finalitat i per a la causalitat, no es deslliuren tampoc dels equívocs, ja sigui davant d’infinitius com davant d’altres formes del verb o altres elements de l’oració.

Llavors, com hauríem de dir el «nascuts per llegir» de la il·lustració si el que volguéssim expressar és que el fet de llegir és la causa per la qual hem nascut? Doncs ben senzill, hauríem de dir «nascuts per haver llegit». I ja estaríem.

I doncs, en català no passa res perquè davant els infinitius escriguem per en comptes de per a. Però cal fer-ho de manera que no confonguem el lector.

I re, em sap greu dir-ho, però si trobem a faltar el per a davant d’infinitius és, molts cops, per influència del castellà. No sóc contrari que es faci anar el per a, ni de bon tros –els valencians l’utilitzen sistemàticament–, però tampoc s’ha de condemnar el per (davant els infinitius).

150 anys del primer mestre en gai saber

El 1832, a Madrid estant, Bonaventura Carles Aribau publica Oda a la pàtria, escrit que es considera el tret de sortida de la Renaixença, per bé que Aribau no era gens catalanista.

El 1838 Pere Labèrnia comença a publicar el seu diccionari. A partir de l’any següent, 1839, els esdeveniments seran trepidants. De primer, Joaquim Rubió i Ors, animat per Joan Cortada i Sala –periodista, historiador i autor de teatre que amb la seva obra Il regio imeneo havia d’inaugurar la seu del Liceu a la rambla dels Caputxins, l’any 1847–, tramet els primers versos en català al Diario de Barcelona, que aleshores s’editava en castellà, amb el pseudònim Lo gayter del Llobregat. El diari li publica fins a dinou poemes entre 1839 i 1840, col·laboracions que susciten una àmplia expectació.

Aviat apareixen a les mateixes pàgines del Brusi, com un eco del gaiter, altres pseudònims: Una nineta del port i La niña barcelonesa. I en pocs mesos es multipliquen pels diaris els anomenats per Lluís Nicolau d’Olwer «poetes de riu»: Lo cantor del Ter (Albert de Quintana), Lo tamboriner del Fluvià, (Pere Estorch i Siqués), Lo cantor del Francolí (Francesc Morera), Lo timbaler del Besòs (Eusebi Pasqual), Lo cantor d’Egara (Pere A. Ventalló), Lo trobador de l’Onyar (Enric Claudi Girbal), Lo fluvioler del Ter (Andreu Pastells). Els autors més coneguts també s’aficionen als pseudònims: Lo coblejador de Montcada (Antoni de Bofarull), L’almogàver del Montseny (Josep Subirana), Lo trobador del Penedès (Manuel Milà i Fontanals), Lo trobador de Montserrat (Víctor Balaguer), Lo cançoner de Vilatort (Francesc Muns)...

Dins d’aquesta atmosfera d’entusiasme, Rubió, Cortada i altres comencen a parlar de restaurar a Barcelona la festa dels Jocs Florals, que a l’antiga Roma –des del 173 aC– se celebraven amb el nom de Ludi Florales entre el final d’abril i el començament de maig de cada any. La restauració que pretenien ja havia tingut un precedent a Catalunya mateix al final del segle XIV: els Jocs Florals o de la Gaia Ciència instituïts pel rei Joan I l’any 1393.

El 1841 l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona organitza un certamen literari que es considera com una mena d’assaig general abans de la resurrecció triomfal de la Gaia Festa. El premi el guanya Rubió amb Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia.

El mateix any 1841 l’omnipresent Rubió ja ha enviat també a la impremta un recull dels poemes publicats, amb un pròleg en què fa una crida a la dignificació de la llengua catalana, pròleg que és considerat una mena de manifest programàtic de la Renaixença específicament catalana –l’Oda a la pàtria d’Aribau parlava de llemosí. Rubió fa acusacions dures als seus conciutadans, als quals considera culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors, i afegeix que la seva gaita «callarà tan prest se deixen sentir los preludis d’una lira catalana».

Però el projecte dels jocs s’atura perquè Rubió, que n’era el principal impulsor, obté la càtedra de literatura de Valladolid el 1847 i se n’hi va. (Cal recordar que a Barcelona, des del 1714 i fins feia quatre dies, que s’havia començat a reprendre de mica en mica, no hi havia universitat ni, per tant, catedràtics.) Rubió hagué de romandre a Valladolid fins a mitjan anys 50, en què aconsegueix retornar com a titular de la càtedra d’història universal de la Universitat de Barcelona.

El mes de març del 1859, Joan Cortada, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Manuel Milà i Fontanals, Josep Lluís Pons i Gallarza i Miquel Victorià Amer sol·liciten formalment a l’ajuntament de Barcelona que empari la festa literària. Dos mesos després, el primer diumenge de maig, es restauren finalment els Jocs Florals.

I el 1861, fa tot just cent cinquanta anys –em penso que ningú no n’ha dit res fins ara, per això en parlo jo–, Víctor Balaguer fou proclamat primer mestre en gai saber pels III Jochs Florals de Barcelona, ja que en només aquells tres anys havia guanyat els tres premis principals dels jocs: l’Englantina d'or (amb Lo cap d’Armengol d’Urgell, 1861), la Flor natural i la Viola d’or i argent. (Rubió i Ors fou el segon mestre, l’any 1863.)

Però igual com Aribau havia escrit l’Oda a la pàtria a Madrid, Balaguer acabaria també els seus dies a Madrid l’any 1901.

(Cf., per a l’esquelet d’aquest article, Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970; i, entre altres fonts consultades, Rafael Tasis, La Renaixença catalana, Bruguera, Barcelona 1967, l’Enciclopèdia catalana, el web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Viquipèdia.)

Qüestions de llengua (52): El gènere no marcat (5)

Ve d’aquí.


La presidenta, la governanta i la infanta

Deia l’altre dia que una estudiant no trobava necessària, en general, la marca de gènere per referir-se a ella mateixa, a la seva professió. Estudianta existeix, però no ho fa servir gairebé ningú.

Però què me’n dieu de tècnic/a, òptic/a, etc.? És a dir, què passa amb els substantius que en masculí volen dir una cosa i en femení el nom s’ha especialitzat i ha adquirit un nou significat? La majoria –hi ha excepcions– de les professionals els col·legues masculins de les quals s’anomenen tècnics, òptics, aritmètics, físics, químics, etc. opten en l’actualitat per anomenar-se igual que els seus col·legues, és a dir, tècnics, òptics, etc., i no tècniques, òptiques, etc. Per contra, sí que tenim acadèmiques, unànimement. El motiu em sembla que només pot ser un: que tècnica, òptica, aritmètica, etc. eren mots que ja volaven sols. I acadèmica en canvi no havia adquirit cap significat propi.

O sigui, jo diria que hi ha d’haver una raó per fer el doblet, i que si no hi ha raó no cal doblar el gènere, per no multiplicar fins a l’infinit els doblets. Una raó de pes és que el substantiu teòricament no marcat tingui tanta càrrega masculina que aconselli fer-lo.

Ara bé, quina és la raó que ens fa dir presidenta? Tal vegada es vol remarcar, com si diguéssim, l’arribada de la dona a posicions fins fa poc impensables? Potser sí. Jo no tinc cap inconvenient amb la paraula presidenta, però per mi no és necessària, perquè em sembla que és incoherent amb la immensa majoria de la seva família de mots: més i tot, el fet que una dona arribés a ser president, per mi, encara seria una conquesta més alta. Més normalitzada.

Jo, hi torno, no em vaig sentir prou bé quan la presidenta del Parlament de Catalunya es mostrava orgullosa de ser «la presidenta». M’hauria agradat més que s’hagués sentit orgullosa de ser «la president».

Amb la majoria de noms i adjectius substantivats que es poden definir d’una manera planera a partir del verb del qual provenen, jo diria que no caldrien les dobles denominacions –especialment en els plurals–: expert ‘qui en sap molt d’alguna cosa’, president ‘qui presideix’, estudiant ‘qui estudia’, ajudant ‘qui ajuda’, o assistent ‘qui assisteix’; exactament igual com cantant o cantaire –que no tenen flexió de gènere– ‘qui canta’; etcètera.

Per tant, no em sembla que es puguin acusar de discriminants expressions com «ella és membre del grup d’experts», «ella forma part de la conferència de presidents», «ella va a l’escola de conductors», ni tampoc, fins i tot, «ella és expert (en tal cosa)», «ella és president»... i fins i tot –això ja és molt agosarat, ho reconec– «ella és conductor» o «ella és regidor», perquè substancialment aquestes paraules volen dir ‘ella en sap molt (d’això)’, ‘ella presideix’, ‘ella condueix’ i ‘ella regeix’. I sobretot perquè quan diem «ella» ja hem introduït l’element femení en l’acte de comunicació. I això és el que ens ha d’importar.

O sigui, podríem mantenir una sola denominació en molts d’aquests casos, i amb això augmentaríem els epicens dels quals parlàvem l’altre dia. Igual com ja fem amb pacient, creient, atraient, confident, parlant, votant... En això sí que Junyent, Bibiloni, Reig, el IEC... suposo que ens farien costat.

O si voleu, perquè ningú no s’enfadi, podríem respectar les dues possibilitats: per a les que vulguin ser presidentes o estudiantes o ajudantes o assistentes no cal que canviï res, ja ho tenen acceptat. Endavant, cap problema.

Perquè de fet la nostra llengua germana, l’occità, ja té molts adjectius, determinatius i altres elements doblats en gènere, i ningú no podrà dir que ho hagin fet per moda, perquè ho tenen de fa molt de temps: grana (femení de gran), tala (femení de tal), utila, dificila, civila, indestructibla, admirabla, confortabla, capabla, comptabla, amabla, semblanta, consequenta, evidenta, creienta...

O sigui, fer tots aquests doblets de gènere no es pot dir que sigui contrari a una evolució natural de la llengua: governanta, assistenta, presidenta... valenta, violenta, calenta, dolenta... institutriu, actriu, adoratriu, cantatriu...

Però tot el que impliqui ser coherents millor, no? Sempre que sigui possible i no forcem massa les coses. I hem dit aquí que com menys doblets existeixin, com més puguem considerar els substantius, adjectius, determinants, etc. com a efectivament no marcats de gènere, millor.

Abans de continuar cal fer esment d’una cosa, però: em fa l’efecte que la majoria de les terminacions -anta, -enta en els substantius catalans (no en els adjectius) tenen una història que no sembla gaire afavoridora per a aquestes denominacions –pel que fa al tema de fons del qual parlem, que és de la igualtat–: assistenta, dependenta, governanta, clienta, estudianta, serventa...

Em direu: i presidenta, que no és molt antic? Sí, però mireu el diccionari Fabra: «President -a El qui presideix. El president d’una assemblea. El president d’un tribunal. El president d’una societat. El president del Consell de ministres. La presidenta d’una Junta de Dames. El president d’una República» (edició del 1966; el subratllat és meu). Què me’n dieu? Doncs presidenta ve de lluny però quan hom admet presidenta pensa en una «junta de dames», en el patronat de la Creu Roja, en les «seccions femenines» (es deien així!) dels partits polítics o en les associacions de vídues. Em sembla que no m’equivoco gaire.

Si voleu, anem més enrere, al diccionari Labèrnia (1865). De primer, president i presidenta tenen entrades separades, fet que ja ens dóna una pista. «President Lo qui presideix [...]» «Presidenta La dona del president.» D’acord, després el mateix diccionari concedeix que presidenta és també «la que mana y presideix en alguna comunitat». Però la primera accepció ja ens ha col·locat el missatge principal.

Com és el cas d’infanta. O el de geganta. O el de governanta, ja esmentat. Una infanta no és un infant femella, és una altra cosa. Una geganta no és exactament (o no és sempre) una dona gegant, és una altra cosa. Una governanta no és pas, com un governant, ‘qui governa, especialment qui té la direcció política d’un estat’ (DIEC 2011), sinó que és una ‘majordoma, supervisora d’hotel’ (DIEC, 2011). Voleu dir que quan parlem d’una governant ara n’hauríem de dir governanta i afegir el nou significat al diccionari?

Doncs això és el que hem fet, mutatis mutandis, amb les presidentes.

O sigui, infanta, presidenta i governanta vénen de tan lluny com metgessa i alcaldessa quan eren només ‘la dona del metge’ i la ‘muller de l’alcalde’, i per això defensava jo, en coherència amb el que dic avui, que s’hauria d’anomenar alcaldes a les dones que manen als consistoris municipals, i deixar que les alcaldesses passin a millor vida, com a paraula antiga. Perquè eren substantius que es doblaven al femení per concedir-los rols de segona fila, o bé innocus (clienta, estudianta, ajudanta, assistenta).

Que ja hem canviat el significat d’aquells mots o els hem afegit nous significats? I tant. I podem canviar-ne més. Però realment ens interessa? Ha estat un bon negoci? No seria millor que les presidentes del parlament o del govern o de l’estat o de l’empresa fossin les presidents? Se’ns fa tan difícil? Necessitem poder dir, pel despit que ens han provocat els segles transcorreguts, la presidenta? Farem el mateix amb la governanta?

Crec, doncs, que encara que sembli contradictori caldria reclamar la forma invariable per als casos en què la marca de gènere masculí va quedar afegida a noms i adjectius com els esmentats només en el moment en què es va buscar una forma femenina que anés bé per a uns significats que no eren exactament els mateixos que els de la forma principal.

En resum, l’evolució de la llengua en sentit antidiscriminatori, per mi, hauria de bandejar aquestes segones formes i recuperar la invariabilitat (l’epicenitat) de la forma principal per als dos gèneres. I llavors, si es conserven els doblets que ara hi ha, els diccionaris haurien de fer palès que tenen una marca d’antigor o de desús: que la gent tingués clar que presidenta, governanta, mestressa, metgessa... fan una mica de pudor de naftalina.

Massa alambinat?

O, si no, també podríem ser coherents: estudianta, assistenta, ajudanta... i llavors també pacienta, confidenta, protestanta, assaltanta... i, amb els adjectius, al costat de dolenta, valenta, amarganta i companyia, intel·ligenta, creienta, importanta, solventa, diferenta, absenta...

És clar que tampoc no passa res per tenir una llengua asimètrica i no del tot coherent amb les pròpies regles i excepcions a les regles –de fet ja és així en molts punts– i, per tant, no passarà res per tirar endavant amb les presidentes, les alcaldesses i les metgesses i en canvi no fer-ho amb les governantes absentes ni amb les amantes diferentes ni amb les confidentes solventes. No passa res. Jo tampoc vull fer propostes concloents. Només pretenc fer rumiar, especialment als i a les que ho tenen tot tan clar.

I llavors respondria al problema que plantejava el catedràtic de la Universitat d’Essex Ignasi/Ignacio Roca: «Es pot dir en veritat que “l’actual president del Parlament és una dona”, però no que “l’anterior presidenta del Parlament era un home”, perquè les presidentes per definició (lingüística) són dones (femelles), mentre que els presidents simplement són les persones que presideixen, sense especificació de sexe» (article «Totes les catalanes són catalans, i molts catalans també catalanes», 2011, traducció/adaptació –pèssima, quedi dit, però així i tot avalada pel GELA–, de l’original en espanyol «Todas las vascas son vascos, y muchos vascos también vascas. Género y sexo en el castellano», publicat al Boletín de la Real Academia Española [BRAE], tom 89, quadern 299, p. 77-117 [també és curiosa aquesta expressió: «molts catalans també [són] catalanes», perquè més que «molts» hauria de dir «si fa no fa la meitat», no?]).

Doncs bé, amb la meva proposta es continuaria dient, com es diu ja ara, que «l’actual president del Parlament és una dona» i també que «l’anterior president del Parlament era un home». Però en canvi quan parléssim de qui exerceix aquest càrrec actualment diríem que és «la president» del Parlament. I tothom content (i contenta). (Els darrers parèntesis són una broma.)

Ja sé que amb això no arreglem cap problema gros (haurem de continuar dient «les i els presidents» si volem ser inclusius i no tenim cap altra manera d’especificar que hi ha homes i dones inclosos en el col·lectiu «presidents»), però sí que avancem una miconeta.

Em diran que president/presidenta no és la qüestió, i respondré que ja ho sé, que el problema és molt més gros. Però té gràcia que les crítiques utilitzin tan sovint exemples concrets de «solució impossible» per posar-los en ridícul i reduir el problema a l’absurd i que després, quan els dónes la solució a un d’aquells exemples i resols un d’aquells absurds, et diguin que el problema és més gros.

Ja hi estic d’acord, però si anem resolent cosetes anem avançant, no? O no volem avançar de cap manera?

Jo faig aquest plantejament: diners i cortesia no es guanyen en un dia. O sigui, no ho canviarem tot ni en un any ni en quatre ni en deu –això ja ho tenim comprovat–, però si no caminem cada dia una mica, i si pot ser per viaranys rumiats i no a la babalà, no avançarem gaire.

És veritat, les propostes de màxims fetes a corre-cuita se solen formular malament, i això és el que ha fet que hi hagi hagut la reacció contrària gairebé unànime dels que en saben –i en saben de debò, no ho dic de manera irònica. Aquesta mena de propostes de tot o res provoquen rebuig i generen poques connivències fins i tot en persones que haurien de ser aliades.

La llengua no evoluciona a cops de puny, sinó de mica en mica. Es demana Ignacio/Ignasi Roca en l’article esmentat: «Encara que fos realment imperatiu continuar promovent la dona, algú es pensa que el simple ús de els catalans i les catalanes ho assolirà?» És clar que no. El llenguatge és massa poca eina per assolir un cim, però es tracta d’avançar, de pujar, de passar del campament base al campament 2, o al 3. Això, si més no, és el que m’havia proposat jo amb aquests articles.

A mi em semblen contraproduents, en efecte, les maniobres que volen imposar la doble denominació peti qui peti, en totes les situacions: «Col·legi de Doctores i Doctors i Llicenciades i Llicenciats de Catalunya». D’aquest cas ara com ara no en tinc la solució –els doblets aquí no són solució–, però en altres casos sí que es poden buscar alternatives: «Col·legi de Professionals de la Psicologia», «Col·legi de Professionals de la Pedagogia», «Col·legi de Professionals de l’Assistència Social»...

I que no ens diguin incoherents per solucionar alguna cosa i no solucionar-les totes alhora. Ja vam veure que d’incoherències la gramàtica n’és ben plena.

Crec que les solucions que es prenguin s’han de prendre per passes, buscant consensos, avançant de mica en mica. Ni «la gramàtica té resolta aquesta qüestió des de sempre i no cal donar-hi més voltes», ni «tot el que sigui susceptible de ser doblat, doblem-ho».

La societat, el conjunt de parlants, em penso que no seguirà aquesta pedagogia maniquea, ni encara menys les seves conclusions, que consideren massa extremades: el fet real és que en la vida de cada dia, en els actes públics, en l’elaboració de textos, força gent –conscienciada però no obsedida– dubta, almenys de moment. Molta gent, jo diria que la majoria, no sap com dir o escriure determinades coses de manera correcta i alhora no enfarfegada.

Jo crec que en aquest tema l’important és que les i els parlants tinguem cura en la manera de parlar de col·lectius o a col·lectius. Exactament igual com tenim cura de no dir segons quines paraules en segons quins contextos –o en cap context– a partir del moment que vam descobrir que aquella paraula era ofensiva o menystenidora per a algú.

Un altre camí seria aconseguir que l’ús genèric del masculí plural no fos usat MAI com a excloent del femení. Però això ningú no sap tampoc com es fa, perquè és un ús que de fet se sent, s’experimenta cada dia. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat en aquest punt ho pot comprovar.

El professor Roca fa encara en el seu article una pregunta capciosa: «Quin dels dos titulars reflecteix fidelment la realitat?: “La primera catalana del 2011 es diu Jasmine i ha nascut a l’hospital de Mataró” o “El primer català del 2011 es diu Jasmine, nascuda a l’hospital de Mataró”?»

La resposta meva és: cap dels dos. Hauria estat millor «Jasmine, nascuda a Mataró, estrena (o enceta) el 2011 a Catalunya», o «Jasmine, nascuda a Mataró, guanya la cursa catalana de nounats del 2011», o fins i tot «El primer nadó del 2011 a Catalunya es diu Jasmine i és nascuda a Mataró». Per exemple.

Naturalment no dic: crec que això hauria de ser així. No. Hi torno: hauríem de rumiar-hi tothom i després, si ho veiem prou clar, anar-ho introduint de mica en mica en la parla habitual, en els escrits, en les instruccions que es publiquin per evitar o minimitzar el llenguatge sexista.

Continuaré, que em penso que encara em falta una mica.

Històries dels Saumell (6): Guillem de Selmella

Un dels panteons del claustre de Santes Creus, en una fotografia de Josep Salvany i Blanch de l'any 1911, fa exactament un segle (Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca Nacional de Catalunya)

Al claustre principal de Santes Creus hi havia fins al 1835 –data del gran saqueig del monestir– una arqueta funerària amb les restes del «guerrer» Guillem de Selmella (Celmela o Çalmella, segons els transcriptors), traslladat a Santes Creus el 3 de novembre del 1363 o, diuen alguns autors, 1366 (l’any no es llegeix a dia d’avui en la inscripció de l'arca). Era la primera tomba de la nau est del claustre gran del monestir –la nau que dóna a l’aula capitular–, entre la capella dedicada a sant Benet, avui tancada, i el passadís (antic «parlador») que comunica amb el claustre petit.

Sigui com sigui, la tomba de Guillem de Selmella i moltes altres van ser profanades, remogudes, robades o destruïdes amb motiu de la desamortització de béns eclesiàstics de l’any 1835.

Allà on era l’arqueta (58 x 37 x 35 cm) queden ara només les restes de dues figures de lleó perpendiculars al mur –una força sencera, sense el cap, i de l’altra només en queden les potes– que la sostenien.

Suports de l’urna funerària que contenia les restes de Guillem de Selmella; a la dreta, la porta de la capella de Sant Benet

Les restes de l’arca funerària no són al claustre, però es conserven a Santes Creus mateix, fora de l’abast del públic, en una zona de restauració i estudi de peces que el personal que té cura del monestir anomena Museuet. Examinant la cara frontal del petit sarcòfag he pogut veure que hi ha, com deia, una inscripció en llatí feta amb lletres capitals, molt malmesa, de la qual a ull nu amb prou feines se n’aprecia alguna paraula sencera com HIC IACET (‘aquí jau’), MILES (‘guerrer’), CUIUS (‘del qual’), III, MEN, i fragments d’altres: VEN...LIS (de venerabilis), CEL (de Celmella), REQIES (de requiescat, ‘descansi’), MEN (de amen), etc.

Inscripció a la part davantera de l’arqueta funerària de Guillem de Selmella

Segons alguns experts, la transcripció completa del text és la següent: «Hic iacet venerabilis Gs Cel[me]la miles q[ui] fuit tran[sl]atus III [d]ie [nove]m[br]is an[no] [a Nat.] Dni. M[CCCLXIII] cuius anima reqiescat in [p]ace. Amen.» Les lletres entre claudàtors no es llegeixen avui de cap manera, i s’han hagut de treure d’una antiga còpia manuscrita que es conserva a la Biblioteca Nacional de París (BNF). Traduïm-ho: «Ací jau el venerable Guillem de Selmella, guerrer, que fou traslladat el 3 de novembre de l’any de la Nativitat del Senyor 1363, l’ànima del qual descansi en pau. Amén.» (Aquesta informació científica sobre la inscripció l’he treta de Santes Creus, Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, volums XIII i XIV, Santes Creus 1994, p. 42-43). Hi ha autors, però, que diuen que l’any del trasllat de les restes a Santes Creus és el 1366, i aquest és l’any que consta en la majoria de documents que en parlen. En qualsevol cas, tenint en compte la petitesa de l’urna, la mort hagué de produir-se força temps abans.

El que queda de l’arqueta de Guillem de Selmella, vist des del davant

A la dreta de la inscripció frontal hi ha un escut d’armes, ben conservat, que representa un arbre, segurament un om, motiu que es repeteix a la tapa superior. Això confirma la creença arrelada durant segles que el topònim provenia del mot antic olmella ‘arbreda d’oms’, el qual, amb l’article salat al davant, hauria donat ben aviat sa olmella i d’aquí Selmella i Salmella. Així, sense més explicacions, com per art d’encanteri. Encara ara en alguns llibres es troba aquesta explicació. Però qui parli d’oms i faci derivar sel de sa + ol ha d’explicar com es fa això i aportar algun altre exemple en què aquest fenomen extraordinari s’esdevingui. I no n’hi ha.

Van haver de passar molts segles fins que Joan Coromines demostrà que aquella evolució a partir de olmella era inversemblant, absolutament impossible des del punt de vista lingüístic, i que en canvi no calia anar gaire lluny per trobar una explicació ben planera: el nom de Selmella provenia de la població de Selma, a l’est del Gaià –actualment en terres del municipi d’Aiguamúrcia, com Santes Creus mateix–, de la qual probablement Selmella, a l’oest d’aquell riu que fou frontera durant molts anys, degué ser un cap de pont aleshores de la conquesta d’aquelles terres. I selma, mot antic allà quan hi arribaren els conqueridors, té origen àrab. (Selma, o Salma, és encara el nom d’una serralada d’uns 130 km de llarg que hi ha a l’Aràbia Central, en paral·lel a la serralada principal de Iebel Akha, anomenada igualment Iebel Xomer.)

El fet que durant segles no haguessin pensat en això tan senzill els que escrivien Solmella, Çolmella, Olmella, etc. pensant-se que era una manera més correcta de fer-ho que els que escrivien el topònim tal com era en l’origen –Selmella, o bé Celmella, o fins i tot Salmella o Çalmella– és una bona dada històrica per considerar com funcionaven les societats feudals almenys en aquella terra: un tancament absolut a tot allò que no fos el propi territori, els propis senyors i el propi reietó; cap relació horitzontal, si no era per parentela, per interessos comuns... o per guerres. Selma, efectivament, era d’un altre senyor, d’una altra família, era un altre país, un altre món.

Malgrat tot, malgrat que l’olmella espúria ja l’havia imposada a l’escut de la família algun setciències de l’antigor, i després s’havia mantingut, si no era per convenciment, per la força del costum, qui va gravar el text de l’arqueta de Guillem de Selmella va escriure el cognom prou ben escrit: Celmela o Celmella. Sense cap o pel mig.

En fi, l’aspecte que devia tenir el conjunt de l’urna funerària amb els seus suports, quan era sencer al claustre gran de Santes Creus, devia ser si fa no fa com aquesta altra, més gran, que encara hi és:

Sarcòfag de la família Castellet al claustre de Santes Creus

D’aquest Guillem de Selmella no en sabem amb seguretat gairebé res més. Només això, que es feia dir Guillem de Selmella. També sabem que abans d’ell, com ja he explicat, n’hi va haver d’altres que van utilitzar el cognom durant els segles XII i XIII. No es pot descartar fins i tot que aquest sigui un Selmella del segle XIII, ja que la inscripció de la tomba indica explícitament que es tracta d’un «trasllat», no pas d’un enterrament immediat després de la mort, i per tant hi havia hagut una reducció –molt notable, tenint en compte la grandària de la mateixa urna– de les restes pel pas del temps.

Restes que es conserven de l’urna funerària de Guillem de Selmella, vistes des d’un altre angle

De tota manera, l’enterrament del nostre personatge cela uns quants misteris. Aquell guerrer, si es deia Selmella, havia de ser un (Alemany de) Cervelló. Hi ha(via) molts membres de la família Cervelló enterrats a Santes Creus, tot i que la branca titular de Selmella era molt secundària en aquella família. I si no era un Cervelló, què hi havia de fer «un guerrer de Selmella» qualsevol entre les tombes dels Pinós, dels Montcada, dels Cervera, dels Montoliu, dels Queralt, dels Montbrió, dels Claramunt, dels Cervelló mateix..., molt a la vora de Roger de Llúria, dels reis Pere II i Jaume II...?

Però si era un Cervelló, com és que tenia tomba individual i no estava sebollit amb els altres Cervelló o amb els Alemany de Cervelló, allà mateix a Santes Creus?

Fou enterrat, he dit, no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag, però a la manera dels nobles i principals. Això fa pensar que potser, en morir jove, la tomba fos encarregada pel seu pare, i d’aquí tanta distinció i tanta nobilitat. Si aquesta hipòtesi fos correcta, caldria deduir que el seu pare, un Cervelló mort després que Guillem, fou enterrat sense utilitzar el cognom Selmella, que havia reservat per al seu fill i que en qualsevol cas era secundari entre les senyories que posseïa –només n’era titular– la família.

El guerrer de Santes Creus no era pas el mateix titular (presumpte) de Selmella en aquells moments, Guillem Ramon I de Cervelló, fill cinquè de Guillem IV de Cervelló i nét de Guerau Alemany II de Cervelló, el qual era fill, nebot o nét del Guerau Alemany de Cervelló que en el capítol anterior havíem vist morir a Mallorca, jove, l’any 1229, i que, ja que hi som, també està (estava, perquè la tomba és buida) enterrat a Santes Creus (cf., entre altres fonts, Júlia Miquel, «El llinatge dels Cervelló», a La Resclosa, Centre d’Estudis del Gaià, 2000).

He dit amb seguretat que Guillem de Selmella no era Guillem Ramon I de Cervelló, però potser no ho hauria de dir amb tanta certitud, ja que l’esmentat Guillem Ramon I de Cervelló va morir el 1365, segons les cròniques, mentre que, repetim-ho, el guerrer de Santes Creus diu que hi va ser «traslladat» el 1363 però, segons alguns –potser per poder identificar un personatge amb l’altre–, el 1366. Ara bé, la pregunta principal continuaria vigent: per què tenia enterrament propi, separat de la resta de la família?

Guillem de Selmella no podia ser tampoc un germà de Guillem Ramon al qual, en no ser l’hereu, haguessin deixat usar el nom d’un dels castells –no el principal– dels quals la família era titular honorífica. Expliquem-ho: ja he dit que Guillem Ramon I era el fill cinquè, el petit, de Guillem IV de Cervelló i de Banyeres, governador de Sardenya fins que va morir en batalla (1347). Els dos fills grans de Guillem IV, Guerau i Ramon, moriren amb el seu pare a la mateixa batalla (1347, doncs). Un altre fill de Guillem IV fou Guillem de Cervelló, que havia estat nomenat arquebisbe de Càller quan encara vivien els dos grans; l’hereu, doncs, morts els dos germans grans i ocupat el tercer amb l’arquebisbat, fou llavors Berenguer Arnau I de Cervelló, el fill quart, però aquest també morí, a Sardenya mateix, uns pocs anys després que el seu pare i germans (no se’n sap l’any), i entremig també es va morir l’arquebisbe. Fou així que els títols passaren a Guillem Ramon I, el germà petit dels mascles.

(Com sempre, no se sap res de les dones; les cròniques només parlen d’elles, com ja vaig dir, quan moren tots els germans barons sense descendència, o bé quan una d’elles fa un «mal casament» amb algú d’una família «de rang inferior» que, «com a compensació», adopta els títols de l’esposa –o sigui, del pare de l’esposa.)

Tots aquests germans eren d’una línia secundària dels Cervelló, com he dit, però titulars encara en aquella època de Rocamora, Foix, Santa Perpètua i Selmella, i seria possible que el darrer germà, Guillem Ramon, que lluità i morí també en batalla, segurament a la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), hagués adoptat ja de jove com a renom el nom d’una de les senyories que pertanyien a la família. Però el poc temps transcorregut entre la seva mort (1365) i el trasllat a Santes Creus d’unes restes molt reduïdes (1366 segons la hipòtesi més favorable) no ho fa gaire versemblant. I tampoc és lògic que en heretar tots els títols de la família preferís usar-ne un de secundari, el de Selmella, per al seu enterrament, encara que l’hagués fet servir tota la vida fins a la mort dels seus quatre germans. La mort dels seus germans s’havia produït feia molt de temps.

Això sí, el fet que Guillem Ramon hagués anat a lluitar en una guerra estrangera, com era aquella de la Corona d’Aragó amb el Regne de Castella, justificaria l’apel·latiu de «guerrer» de la tomba: devia tenir uns quants homes a les seves ordres i el grup es devia llogar als reis contendents per al que convingués. Però aquí s’acaben les raons a favor de la identitat entre l’un i l’altre. Són moltes més les contràries.

També podria ser, és clar, que el guerrer Guillem de Selmella fos fill o nebot o cosí d’aquest Guillem Ramon I de Cervelló, el qual en morir devia tenir almenys trenta-cinc o quaranta anys i, per tant, segurament força parentela. O fins i tot algun fill il·legítim seu o d’algun dels seus germans. No ho sabem.

Com es veu, tot això de Guillem Ramon I de Cervelló –els paràgrafs anteriors– és pura hipòtesi. Potser la clau de l’assumpte sigui la paraula «translatus» de la tomba, com ja he suggerit: és a dir, que potser parlem d’un Guillem de Selmella traslladat a Santes Creus en la segona meitat del segle XIV però en realitat mort cinquanta o cent anys abans. I això és el que ens despista.

En el temps del trasllat de les restes de Guillem de Selmella a Santes Creus, el llogaret del qual provenia el seu cognom s’havia despoblat molt de pressa: ja el fogatge de les corts de Cervera (1379) va documentar-hi només cinc famílies, i una de sola un segle després, en el fogatge de 1496 (cf. Dolors Saumell i Calaf et al.: Els castells del Gaià, editorial Cossetània, Valls 1999). Encara passarà un segle més, segurament, fins que no es torni a repoblar, quan la titularitat honorífica haurà passat a ser d’una altra família, els Armengol de Rocafort. En el pròxim capítol parlarem dels habitants de Selmella al llarg de la història.

Església de Sant Llorenç de Selmella (foto treta del bloc Els goigs de l’Alt Camp)

Però aquella família sola que havia quedat a Selmella al final del segle XV, i que s’havia transmès la propietat o l’usdefruit d’una de les cases del poble de pares a fills a través dels hereus, podria ser interessant per a les hipòtesis que plantejarem en capítols vinents d’aquest serial.

Acabem. L’antiga tomba de Guillem de Selmella i uns quants documents anteriors demostren, i això és el que ens interessava aquí i en el capítol anterior, que abans de la família Saumell actual –originada, sembla, el segle XVI– els senyors d’aquell lloc havien utilitzat almenys durant un parell de segles el mateix topònim com a cognom, encara que només fos per distingir-se dels seus parents de Pontils, Pinyana, Taradell, Veciana, Vilademàger, la Llacuna...

Després de Guillem de Selmella i d’algun altre coetani seu del qual parlarem en el pròxim capítol, però, sembla que cap més membre de la família titular –els Cervelló primer, els Armengol després– no va usar el topònim Selmella durant segles, ja que no consten tombes ni documents amb aquest cognom des del segle XIV fins a mitjan segle XVI.

I quan ens tornarà a aparèixer el cognom en els documents, al segle XVI, no és cognom de noble sinó de pagès o, com a màxim, de funcionari públic, i ja gairebé amb la forma actual: Salmell o, en segons quins documents, Saumell.


(Moltíssimes gràcies a la Martha i al Joan, de l’equip d’atenció als visitants i estudiosos de Santes Creus. Sense ells aquest article no hauria sigut possible. Les fotografies, tret de la primera que és de catàleg i la de l'església de Selmella, són de PAG i PSL-2, 2011.)

Perles (76): Vocabulari infantil

«S’esborren del llenguatge quotidià diversos mots infantívols que els adults feien servir en adreçar-se als menuts –els qui tot just xerrotejaven o els ja més grandets. Mots com ara aquests: bobò (per llaminadura o menja dolça), cocou (per ou), mix, mixa o mixeta (per gat), mam (per aigua o beguda), mèu (pel crit del gat), marrameu (pel crit del gat enfurismat), bua o pupa (per mal o dolor físic), tatano o tatà (per cavall), teta (per germana), tit (per ocellet), tita (per gallina), upa i fer upa (per l’acció d’aixecar o aixecar-se), xitxa o tatai (per carn), papau o papu (per a designar un personatge fantàstic que fa por), etc. I també aquestes onomatopeies: bub-bub (pel crit del gos), coc-coc (pel de les gallines), elis-elis (en aquest cas interjecció que serveix per a fer befa d’alguna cosa), mec-mec (pel so d’una botzina), fer non-non (per dormir), nyam-nyam (per menjar), piu-piu (pel crit dels pollets o ocells menuts).»


Roser Latorre, «Què se n’ha fet, del vocabulari infantil?», a Llengua Nacional, núm. 73, p. 28

Històries dels Saumell (5): Els senyors de Selmella

Fins ara he explicat «històries» mig inventades sobre el cognom Saumell i teories diverses sobre el poble de Selmella, del qual procedeix –això és segur– aquest cognom. A partir d’ara, però, dins d’aquesta sèrie procuraré cenyir-me més a dades estrictes i serioses, basant-me en el material que ens proporcionen els arxius i les recerques bibliogràfiques i fins i tot arqueològiques. O, més ben dit, si explico alguna cosa que no tingui suport documental i no es pugui considerar estrictament històrica, diré explícitament que allò és només una hipòtesi (meva o de qui sigui).

Vet aquí, per començar, algunes dades esparses –però ben documentades– sobre els senyors titulars del castell i de la població de Selmella.

Amat de Gurb (1), fill d’Ansulf de Gurb (+990), va morir en la defensa del castell de Selmella, conquerit pel seu pare als sarraïns, en un contraatac d’aquests fet just al començament del segle XI, que va reeixir (2). El castell no fou reconquerit definitivament pels homes de Gurb fins l’any 1012. Fou llavors quan es començà a bastir el poble de Selmella de mica en mica, al peu del castell. «L’església de Sant Llorenç de Selmella té totes les característiques de les petites esglésies construïdes immediatament després de la reconquesta» (3).

El germà d’Amat, Hug (+1025), és l’origen de l’estirp dels Cervelló pel seu matrimoni amb Eliarda de Gelida, filla única d’Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló, Gelida i Masquefa i besnebot (o besrenebot) del comte Guifré I de Barcelona (el Pilós). Hug de Gurb –«de Cervelló» per matrimoni– va heretar, a més, les terres conquerides pel seu pare Ansulf i va tornar a fer-se seves les que havia perdut el seu germà, entre les quals el castell de Selmella –reconquerit el 1012, com hem dit. Hug fou, doncs, senyor de tot l’Alt Gaià –Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià, Font-rubí– i també de Roqueta, Aguiló i Santa Coloma de Queralt.

L’any 1018, set abans de morir-se, Hug de Cervelló repartí les possessions entre els seus quatre fills: Bonfill, mort prematurament; Alemany (+1053), que el succeí com a hereu; Geribert, del qual no sabem res més, i Humbert de Cervelló (+1092), que va ser bisbe de Barcelona. De l’hereu Alemany arrenca la família Alemany de Cervelló, propietaris titulars de Selmella fins al segle XVI. A les filles, que ni tan sols sabem si Hug en va tenir, no els tocava res tret del cas que fossin filles úniques, com hem vist abans en parlar d’Eliarda de Gelida-Cervelló.

Bernat de Cervelló (final s. XII), rebesnét del primer Alemany de Cervelló –re-rebesnét, doncs, d’Hug de Cervelló–, és el primer que utilitza el títol de «senyor de Selmella» per a ell i la seva família: devia ser la part que els va tocar en herència. Els seus hereus i els hereus dels seus hereus continuaran fent servir el títol durant dos segles més.

L’any 1229 s’esdevé, però, un fet important: Guerau Alemany de Cervelló va decidir anar amb trenta cavallers seus a conquerir Mallorca, acompanyant Jaume I el Conqueridor, i «llegà totes aquestes terres [incloent-hi Selmella] amb els seus habitants al monestir de Santes Creus» (4). Llavors Santes Creus encara s’anomenava Valldaura. Aquella mena de cessions, però, no implicaven renúncia a la titularitat. Alguns documents diuen que la cessió de Selmella va ser abans, l’any 1182, però és una imprecisió: l’any 1182 foren cedides a Santes Creus per Guillem de Pontils (també de la família Cervelló) algunes terres que pertanyien a la família i que feien part fins llavors del territori de Selmella, com ara la granja de Fontscaldetes i la rodalia (la serra de Voltorera), al sud-oest de Selmella, però no pas la serra de Selmella mateix.

A més, després de la cessió del 1229 els Alemany de Cervelló continuarien sent «senyors (alodials) de Selmella» almenys tres segles més. Però va ser aleshores de la cessió, segurament –si no havia estat ja abans–, que els «senyors de Selmella» deixaren d’utilitzar el castell de Selmella.

L’aventurer i bel·licós Guerau Alemany de Cervelló va morir a Mallorca el mateix 1229 o 1230, víctima de la pesta. Poc va durar l’aventura.

No sabem qui es va fer càrrec de l’edifici ni qui el va habitar llavors, ni fins quan.

Aquest Guerau Alemany de Cervelló, nebot de l’abans esmentat Bernat de Cervelló, era senyor de Querol, Montagut, Pinyana, Pontils, Santa Perpètua, Montclar i Selmella: aquestes són les terres que se suposa que cedeix al monestir –en alguns casos hi haurà disputes que duraran segles. Ell no era l’amo de Cervelló, Gelida, Masquefa, etc., ja que no era pas l’hereu de la casa per línia directa. Però la majoria de la família conservava el cognom «Alemany de Cervelló», pel prestigi que aleshores tenia –i que després va perdre, com veurem en un altre capítol.

Un rebesnét –directe o col·lateral– d’aquest Guerau Alemany de Cervelló mort a Mallorca fou Guillem de Selmella (+1363?), últim senyor de Selmella, sembla, que utilitzà el topònim com a cognom. Amb la mort de Guillem de Selmella el títol «senyor de Selmella» s’extingeix.

Guillem de Selmella va ser enterrat a Santes Creus no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag. Sarcòfag de pedra, exempt, de manera que Guillem de Selmella fou sepultat more nobilium, a la manera dels nobles i principals. En parlarem específicament en un altre capítol.

I aquesta és, en síntesi, la història dels senyors de Selmella.
__________
(1) La informació genealògica bàsica ha estat extreta de l’Enciclopèdia catalana.
(2) Cf. Daniel Montanyà i Josep Albert Planes, Història de Sant Boi del Lluçanès, 2004; Pere Català i Roca, Els castells catalans, 1993
(3) M. dels Àngels Boada i Vivó, El Pont d’Armentera, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, BCN 1998, p. 30-32
(4) Cf. Ibídem.

(L’escut de dalt és el de la família Cervelló, propietaris titulars de Selmella des del segle XI fins al XVI.)

Perles (75): Mai més pena de mort

«¿Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt a Montjuïc, trauran del castell un home lligat i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca, indiferenta, i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de ferro, i allí, quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home, tan home com vosaltres… ¡potser més que vosaltres!»

Joan Maragall, fragment de «La ciutat del perdó», article enviat a La Veu de Catalunya, i no publicat, sobre la condemna a mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, 10 octubre 1909

El Pere de la cullera i el Pere de la filadora

De vegades, quan era menut, a casa una amiga molt amiga de la meva mare em posaven un disc amb una cançó popular que no m’agradava gaire, tot i que qui la cantava era la Guillermina Motta:

–Ai, Pere, Pere,
quina son m’agafa,
me’n puc anar a dormir?
–Fila, fila, fila,
encara és molt d’hora,
fila, fila, fila,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he filat la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cabdella, cabdella,
encara és molt d’hora,
cabdella, cabdella,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja està cabdellada,
me’n puc anar a dormir?
–Teixeix-la, teixeix-la,
encara és molt d’hora,
teixeix-la, teixeix-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he teixit la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cus-la, cus-la, cus-la,
encara és molt d’hora,
cus-la, cus-la, cus-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja l’he ben cosida,
me’n puc anar a dormir?
–Ara ja és de dia,
ja despunta l’alba,
i amb la llum del dia,
ja no cal dormir.

La Motta llavors em feia força gràcia: la trobava divertida i, a més, l’havia vista un dia com cantava a Collbató i aquestes coses quan ets xicotet et marquen. Però la cançó... Perquè el tal Pere hi apareixia com un tipus molt poc comprensiu, cruel, una mena d’ogre esclavista. Jo demanava a l’amiga de la mare: «Per què no la deixa anar a dormir?» I ella em deia: «És només una cançó per passar l’estona, no t’amoïnis.» Però es veu que jo no ho veia prou clar. Un cop vaig demanar a l’amiga de la mare si sabia el nom de la filadora, i ella em va dir rient per sota el nas que no el sabia, que era tan pobreta i tan desgraciada que no se’n coneixia ni el nom.

També a l’escola dues vegades –que jo recordi– em van cantar al pati, nens i nenes fent rotllana al meu voltant, una cançó que encara m’agradava menys que la de la filadora:

Pere de la cullera
macarró fregit,
anques de granota
i cul eixerit!

Pere de la cullera
va anar a la professó,
es va cagar a les calces,
ai mare quina pudor!

Crec que en comptes de «anques de granota», en la primera estrofa, deien una cosa diferent, em balla pel cap alguna cosa de «tomàquet», però no me’n recordo. Aquesta variant d’aquí dalt és una que he trobat ben bé per xamba. En la majoria de versions hi ha una tercera estrofa que parla de «buscar bolets» fent rima amb uns «calçotets» –mira que ens agraden les coses marronoses– que no em sona gens.

La segona vegada que em van cantar la cançó –sense més motiu que el nom «Pere», jo ni m’havia cagat al damunt ni havia ensenyat el cul a ningú– em vaig rebotar, vaig assenyalar amb el dit un dels líders d’aquella colla i li vaig dir suposo que molt enfadat:

–El macarró fregit ets tu!!

Tothom va quedar molt callat, després vam riure plegats, jo vaig quedar ben satisfet de la gosadia, i es va acabar per sempre més la broma. Ja van veure que no m’agradava. A més, a partir d’aquell dia unes quantes nenes em van anar al darrere –o sigui, vaig esdevenir una mica líder.

Malauradament, l’any següent o l’altre em van canviar d’escola i es va acabar l’incipient lideratge.

Perles (74): El final de les “societats cristianes”

«No ploro pas pel final definitiu (del qual aixeco acta) de tota “societat cristiana” o presumptament cristiana: des dels règims medievals i els regnes absolutistes fins a les extremes, grotesques caricatures de l’Espanya del generalísimo don Francisco Franco Bahamonde, o, d’alguna manera, de la Itàlia democristiana dels anys cinquanta. També en això estic amb Pascal: “Bella la condició de l’Església quan està sostinguda només per Déu” i no per equívocs poderosos, també i especialment si es defineixen com a “amics de Déu”. Com recorden els historiadors sobre tantes èpoques en què el cristianisme era la façana obligatòria, “potser en aquells temples Déu estava molt menys viu que no es creu i avui està molt menys mort que no es diu”.»

(Vittorio Messori, Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale, 1982)

I encara, del mateix autor catòlic (i apostòlic i romà), en aquest cas a quatre mans amb el famós editor Mondadori:

«Si la presència cristiana no apareix de fa temps al gran escenari del món, o hi apareix de manera esporàdica, no es pas per cap “conjura”, com sovint se sopita en alguns ambients catòlics a fi de consolar-se. La culpa no és de cap grup inexistent de “confabulats”, sinó de la feblesa, de la timidesa, sovint de la inadequació de la proposta que es fa. Una oferta dèbil, vaja, incapaç de suscitar prou atenció com per no causar pèrdues al pobre editor.»

(Leonardo Mondadori i Vittorio Messori, Conversione, Milà, Mondadori, 2002)

Indignats de fa un segle

«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.

Perles (73): L’ensenyament del català, vist l’any 1970

«Gos dir que l’estat d’alienació històrica és tan notable que seria plenament possible, i fins i tot lògic, que alguns personatges de relleu protestassin amb més o menys convicció davant l’intent necessari d’introduir l’ensenyament obligatori del català a les escoles dels països catalans. A Barcelona les protestes no arribarien a reflectir-se en la premsa. Probablement seguirien la ruta de l’anònim o de l’informe confidencial adreçat a qualsevol alta personalitat de la vida política de l’Estat. A Mallorca es mantindrien polèmiques agitades a nivell de cafè, però els fets tampoc no anirien a més. A València i al Rosselló es produiria un cisma descomunal entre la classe dirigent, i la reacció seria potser més contraproduent que la mesura. A Alacant, mai no s’hauria aplicat.»

Josep Melià Pericàs, Informe sobre la lengua catalana, EMESA, Madrid 1970, p. 150. Melià Pericàs (1939-2000), fundador del Partit Nacionalista Mallorquí (1976), s’allistà després a la Unión de Centro Democrático i formà part d’un dels governs d’Adolfo Suárez com a secretari d’estat d’informació.

Diàleg i tensions entre cultures i èpoques al Caire

L’analista socioreligiós Sergio Romano, del Corriere della Sera, escrivia l’altre dia en aquest diari de Milà un reportatge sobre l’evolució dels costums en un Egipte trasbalsat afortunadament fins al moll de l’os pels esdeveniments dels darrers mesos. Com que hem parlat d’aquest aspecte concret de la qüestió aquí mateix unes quantes vegades, us faig un extracte del reportatge de Romano, que es titulava, ben significativament, «Il dialogo difficile tra musulmani e copti per salvare la rivoluzione (e le minigonne)», i que va ser publicat el dia 9 de juny.

Entre els que s’han dedicat més a la pacificació dels ànims en aquests darrers temps hi ha Ahmed el Tayeb, gran imam de la Universitat d’al-Azhar. La seva resposta al clima sobreexaltat dels últims mesos és una iniciativa ecumènica. Em diu que ha organitzat amb el papa copte Shenuda i altres líders religiosos una Casa de la Família, on es treballa per crear les condicions per millorar la convivència entre musulmans i cristians. S’hi han constituït comissions per eliminar dels llibres i dels programes escolars tot allò que pugui incitar a l’odi interreligiós. Han promogut espais de televisió en els quals representants de les diverses creences s’explicaven els uns als altres com interpreten els propis textos sagrats.

Li demano si la seva política troba resistència en l’islamisme més extremat, en els Germans Musulmans i en els grups salafistes que van sortint de lʼombra i es van organitzant. Em respon amb prudència i de manera ecumènica que amb els Germans Musulmans és possible dialogar i que fins i tot entre els salafistes n’hi ha de bons i de dolents.

Però em fa l’efecte que el seu problema més gros no és el de tenir controlat els extremismes religiosos d’un país sobreexcitat. La “revolució” de la plaça Tahrir ha estat obra de joves respectuosos amb la pròpia fe, però molt més laics que els seus pares i mares.

Recordo al gran imam algunes dades estadístiques sobre les darreres generacions àrabs, revelades fa poc per un expert francès, Emmanuel Todd. Segons Todd, els darrers estudis mostren el declivi d’una vella pràctica endogàmica, típica de les societats conservadores: el matrimoni entre cosins. Les dades remarquen que la família està perdent la capacitat de condicionar amb les tries matrimonials el futur de fills i filles. Ahmed el Tayeb no comenta la dada. Explica que el seu matrimoni va ser concertat per la família però que la seva vida de parella ha sigut feliç. I assegura alhora que els seus fills han triat lliurement la dona, però que els seus matrimonis han estat una mica més complicats que el seu.

Unes hores després, a l’hotel, mentre rumio en el que m’ha dit el gran imam, una persona em suggereix que faci un cop d’ull a la sala de ball on se celebren unes noces. La música ensordidora i la il·luminació sincopada són pròpies d’una discoteca. Al mig de la sala un centenar de parelles joves han fet una rotllana i ballen frenèticament al voltant dels nuvis. Una càmera muntada al capdamunt d’una grua reprodueix l’escena, presa des de dalt, en una gran pantalla.

Els nois van amb vestits foscos, elegants, camises blanques, ulls vellutats, cabells curosament despentinats. Les noies van amb faldilles força curtes i vestidets cenyits, els braços nus, escotats que deunidó i cabelleres que voleien.

A les taules escampades pertot, al voltant de la sala, hi ha senyors i senyores que, per l’edat, han de ser els pares i les mares dels ballarins. Gairebé totes les mares porten el cap cobert per un mocador que deixa veure només l’oval de la cara. N’hi ha una que de tant en tant s’alça i assaja uns passos de ball. A cap d’elles els ha passat pel cap de dir a les filles que havien dʼhaver-se vestit d’una altra manera.

Potser la veritable revolució egípcia és aquesta.

Que no parlin en nom de tants

La Caseta Blanca original, la de debò, era un restaurantet amb terrassa que hi havia fa un segle davant de la Mare de Déu del Coll

Aquest article no va contra les prostitutes, perquè tinc sempre molt present allò que «els cobradors d’impostos i les meretrius us precediran al regne del cel».

Però entre poc i massa.

Em va indignar un llarg article signat per Alfred Rexach i publicat al diari La Vanguardia el 6 juny 2011, amb el títol «Aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono», i amb un destacat que deia «Sense la Casita Blanca Barcelona és ara una ciutat més pobra, més trista, més carca, més avorrida».

El periodista deixava anar perles com aquestes:

«Estic convençut que Barcelona no tornarà a ser el mateix sense la seva Casita Blanca, com ho estic que són milers els ciutadans, homes i dones [sic], que en lamentaran la desaparició, enderrocada, cruelment i lentament, pels picots municipals. [...]

»No havíem quedat, estimat Hereu, que és necessari preservar la memòria històrica? [...] Per què, doncs, vas prendre la decisió d’arrasar la Casita Blanca, sense deixar pedra sobre pedra, quan a les habitacions habita la memòria de tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris [...]?

»Tinc amics, i també amigues, sens dubte [sic], que avui viuen lluny d’aquesta ciutat i que em van expressar la pena i la tristesa que sentien quan els vaig comunicar la notícia lamentable. Gent que alguna vegada van passar per Barcelona i, ben orientats i més ben informats, van buscar empara per als amors més tendres, les aventures més glorioses i les passions més alliberades a la Casita Blanca. [...]

»Home, alcalde, ja que no vas tenir sensibilitat per evitar-ne l’enderrocament, tingues la gallardia, almenys, de fer que col·loquin una placa informativa que allà hi va haver la Casita Blanca, temple del sexe, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós. [...] Per mi, quedaràs no com l’alcalde que va perdre l’hegemonia socialista a Barcelona, sinó com l’alcalde que es va carregar la Casita Blanca. Per això [...] t’he de dir ben clar que aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono.»

No crec que hi hagi moltes dones a Barcelona que estiguin dolgudes per l’enderroc d’un prostíbul. I les dones a Barcelona són, com a mínim, el cinquanta per cent de la població. M’agradaria conèixer encara que només fos una sola de les «amigues, sens dubte» del senyor Rexach que estan tan «tristes» per l’enderrocament d’aquest establiment.

Ara bé, per què ningú no es queixa d’articles com el de Rexach? Les dones tenen por de ser titllades de «poc comprensives»? O potser n’hi ha que han protestat i han estat censurades?

I, a més de les dones, en realitat estic segur, diguin el que diguin els corifeus de la prostitució organitzada –que en deuen ser clients habituals, suposo, o directament explotadors del negoci–, que tampoc hi ha tants homes que lamentin l’enderroc d’un símbol com aquest. El que passa és que els que en són partidaris... en són ferotgement partidaris –hi devien anar molt sovint. I s’excusen amb el «tothom ho fa».

No, no m’escandalitza que hi hagi prostíbuls, ni clients ni prostitutes –que aquestes darreres, com deia, aniran al cel per davant meu, segur–, i no cal ser expert en l’assumpte per saber que queden molts locals similars a Barcelona en els quals els amics del senyor Rexach podran resoldre les seves mancances sentimentals i solucionar les seves urgències compulsives, ja que no deuen tenir ningú que els estimi. No me n’escandalitzo.

Però deploro que l’any 2011 encara hi hagi qui, com el periodista Rexach –que si llegeix això segur que riurà per sota el nas amb la suficiència amb què l’expert acull l’amonestació d’un pipioli–, escrigui aquesta mena d’articles i utilitzi aquesta mena d’arguments.

I almenys en els moments actuals, que encara no fa gaire teníem aquí una tirania i els cossos dels qui la van patir encara són calents en el record de filles i nétes, de fills i néts, defensar un vell prostíbul fent servir els arguments dels qui volen preservar la memòria històrica del país és un insult directe a totes les víctimes del dictador i de la guerra que ell va encetar.

«Els cobradors d’impostos i les meretrius.» ¿Us imagineu que quan arribarà la independència algun antic beneficiari de l’espoliació –no parlo de funcionariat i altre personal subaltern– volgués «conservar» la seu d’Hisenda de plaça Letamendi o la del Banc d’Espanya* de plaça Catalunya al·legant que allò havia estat l’escenari de «tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris» (quina frase tan estranya) i de «les aventures més glorioses i les passions més alliberades», el «temple dels diners, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós»?

* Ja que hi som, amb independència o no, aniria bé enderrocar algun dia aquesta baluerna i la del costat simplement per motius estètics, a veure si per fi els barcelonins de naixença o d’adopció tenim l’oportunitat de poder admirar amb una mica de perspectiva la majestuosa fàbrica de l’edifici de Santa Anna, que ha de ser impressionant i que malauradament cap persona avui viva no l’ha poguda veure.

Govern dels millors (1): Mentides oficials

- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.

- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)

És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.

I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.

Qüestions de llengua (51): El gènere no marcat (4)

Substantius i acompanyants

Ve d’aquí.


Deia, optimista, la professora de la URV Anna Montserrat:

Afortunadament han quedat enrere, almenys en els usos públics, expressions que ara ens farien pujar els colors com els drets de l’home (gratuïta, per tal com tenim una alternativa fantàstica), els metges i les infermeres (perpetuadora d’un desequilibri que a Occident s’ha superat) o les dones i els fills dels funcionaris tenen dret a matrícula gratuïta (vergonyantment invisibilitzadora, a més de falsa des del punt de vista informatiu).

(Anna Montserrat, «Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua» (ressenya), a Llengua i Ús n. 34, p. 90-91)

Jo no n’estic tan segur, que aquesta mena d’expressions hagin quedat enrere. Durant la campanya electoral última encara sentia un polític –del partit teòricament més conscienciat en aquest tema entre els que han obtingut representació a l’ajuntament de Barcelona– com parlava de «les secretàries, els assessors i els candidats» del seu equip. No sé si hi havia secretaris i assessores en el seu equip –em penso que sí–, però el que és clar és que sí que hi havia candidates, com a mínim la número 2 de la llista i també la 4 i la 5, que totes tres són ara regidores. Això sí, en la relació que en feia aquell polític, «les secretàries» eren les que esmentava primer, que no fos dit.

En qualsevol cas, tal com estan les coses ara, no crec que ningú s’enfadi si establim, de moment, que alguns elements secundaris dels discursos no molesten si els conservem sense doblar... sempre que en el conjunt de l’acte comunicatiu, en el conjunt del discurs, quedi clara la dualitat de sexes (discurs: DIEC, ‘grup d’oracions que constitueix una unitat comunicativa dotada d’autonomia i de coherència’; DCVB, ‘sèrie ordenada de paraules i frases amb què parlam [...], oració’.) Per exemple, a mi no em ve d’aquí que els articles i els demostratius i fins i tot alguns adjectius i participis plurals els utilitzem només en masculí plural –i de vegades en femení plural, com veurem de seguida– sempre que els substantius o elements principals que els acompanyin vagin desdoblats en gènere. I demano per endavant que això no sigui considerat pels guardians de l’ortodòxia «una incoherència».

Gabriel Bibiloni parlava d’aquests elements secundaris, defensant, com és lògic dins el seu esquema, el masculí: «Els acompanyants (articles, adjectius, etc.) dels substantius que es refereixen a un conjunt de persones o animals en el qual hi ha mascles i femelles van en la forma dita tradicionalment masculina.» Doncs per mi d’acord: per no carregar més del compte el llenguatge, en aquest punt secundari podríem fer cas si més no parcialment als i a les apòstols del «gènere no marcat». I dir: «els pares i mares» –i no caldria «els pares i les mares»–, «aquests ninots i nines» –i no necessàriament «aquests ninots i aquestes nines»–, «aquells nens i nenes», «tots els ciutadans i ciutadanes», «els veïns i veïnes tan simpàtics», «la Jennifer i el Kevin viuen junts» –aquesta per descomptat; no crec que trobem una altra manera de dir-ho–; «l’àvia i l’avi estan malalts», «la noia i el noi de l’accident d’ahir són tots dos morts».

Els, aquests, aquells, tots, simpàtics, junts, malalts, tots dos morts no són epicens, són masculins, però la diferència ja ha quedat marcada amb pares i mares, ninots i nines, nens i nenes, ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes, Jennifer i Kevin, avi i àvia, noi i noia.

La meva proposta és que no cal multiplicar en un sol acte de comunicació, en una sola frase, en un sol discurs –tal com l’hem definit abans– marques diferenciadores de sexe. Amb una n’hi ha prou, ja s’ha salvat el que es pretenia, s’ha anul·lat la invisibilitat del gènere femení.

Ara bé, no n’hi ha d’haver prou tampoc amb fer el que feien els nostres avis –i poques àvies, perquè eren poques les que podien parlar en públic–, i el que es continua fent avui amb l’excusa del «gènere no marcat», de començar un discurs (ara en el sentit de ‘parlament ordenat i prou extens sobre una matèria’, DCVB) dient «senyores i senyors» i després deixar-ho anar tot pel broc gros. Cal preocupar-se d’establir les diferenciacions corresponents en cada acció de comunicació (podríem dir: en cada missatge, que no ha de coincidir exactament amb cada frase) de què consti el parlament.

Ja sé el que diu la futura Gramàtica de la llengua catalana (esborrany provisional), p. 106: «El caràcter no marcat del masculí es pot constatar igualment en el fet que la concordança amb mots de gènere diferent es fa en masculí (El meu pare i la meva àvia eren rossellonesos; tots els avantpassats meus són italians menys ells dos).» Però jo demano: tan difícil és esforçar-se a dir, en comptes de l’exemple anterior, «Tots els avantpassats meus són d’Itàlia menys el meu pare i la meva àvia, que eren del Rosselló»? Hem perdut alguna cosa amb aquesta altra construcció? Sí, d’acord, «tots els avantpassats meus» ens continua apareixent només en masculí –i això «constata», com diu el IEC, que fins ara i durant segles el masculí plural ha funcionat, en efecte, com a genèric en català–, però hem neutralitzat «rossellonesos», «italians» i «ells dos» de l’exemple original. Ha perdut alguna cosa la llengua amb aquests canvis? Hi ha d’haver en cada frase quatre suposades no-marques que coincideixen amb la marca de gènere masculí quan ens referim a homes i a dones? No en tenim prou amb una?

I no he proposat «ancestres» en l’exemple anterior perquè no m’acuseu de radical –tot i que en francès diuen ancêtres en el llenguatge corrent i no passa re. O sigui, encara podríem dir: «Tots els ancestres meus són d’Itàlia menys el meu pare i la meva àvia, que eren del Rosselló.» (Ancestre és masculí però epicè, de manera que la seva marca de gènere no és tan marcada com la de avantpassat, perquè al costat dels avantpassats hi ha les avantpassades i en canvi ancestre, en ser invariable, serveix tant per al masculí com per al femení.)

I encara, a més a més –agafeu-vos fort–, jo proposo en paral·lel una heretgia: que també es pugui dir en alguns dels casos esmentats abans, sense que sigui qualificat d’erroni, «les mares i pares», «les nines i ninots», «aquelles nenes i nens», «totes les ciutadanes i ciutadans»...

De fet es diu. I s’escriu.

No hauria de considerar-se un disbarat absolut, em penso, i ni tan sols un invent recent –de seguida ho veurem– el fet de fer concordar substantius masculins i femenins amb un adjectiu o un altre acompanyant en femení plural, quan el substantiu o l’adjectiu substantivat més pròxim és femení –sempre que no ens grinyoli massa la construcció, perquè de vegades no serà possible. El fet és que això s’ha dit sempre i només és ara que alguns se n’exclamen. No n’he fet una cerca exhaustiva, però just ara tinc davant els ulls un exemple clàssic, que sens dubte podria multiplicar: «els garrofers i les vinyes mediterrànies» (Josep Maria de Sagarra, Memòries, 2a ed. 1964, Aedos, p. 157). No crec que ningú pugui acusar Sagarra de voler ser políticament correcte avant la lettre. També a les obres de Costa i Llobera, per dir un altre exemple, apareixen més d’una vegada construccions com ara «les germanes i germans». Són errors imperdonables?

Feu una cerca a Google de l’expressió «les cuineres i cuiners» i veureu que està força estesa: El Punt, VilaWeb, Ràdio Seu, L’Econòmic, Viquipèdia, Universitat de València, Universitat de Girona, tota mena de revistes locals i de publicacions especialitzades en gastronomia... Ja sé que no és una opció sistemàtica i que la troballa no és concloent –a internet hi ha de tot i no tot és correcte, encara que tingui l’aval de signatures solvents–, però l’exemple em sembla significatiu.

Jo diria –quina bestiesa– que com més imbuït de femení està el substantiu del qual parlem dins l’imaginari de la gent, amb els seus perifèrics propis, menys resistència a encloure dins de la locució femenina elements masculins, que en aquella expressió potser es perceben també com a perifèrics. Potser és això el que passa amb altres locucions de la parla i l’escriptura ordinària, d’ara i de fa un segle, com «les dones i nens», «les mares i fills», «les perruqueres i perruquers del barri», «les secretàries i secretaris del partit ecosocialista», «les nines i ninos de la tieta Fina»... Però també en trobem del tipus «les nenes i nens», «amics i amigues meves», «tantes dones i homes», etc.

Em direu: molts dels primers exemples tenen un fons sexista. Potser sí, d’acord. Però per què fins ara ningú no s’havia fixat en aquesta incorrecció tan estesa i només hi pensem quan comencen a estendre’s pertot «les ciutadanes i els ciutadans», «les i els alumnes», «les mares i els pares», «les professores i els professors» (i els poc afortunats, per mi –ja en parlarem un altre dia–, «la gerència», «el secretariat», etc.)? Potser no ens hi havíem fixat justament perquè no ens molestava, no resultava invasiu, per allò que deia del femení imbuït i del fet que parlàvem de «cuineres», de «perruqueres», de «secretàries», de «mares» (amb les seves criatures, és clar)...?

Doncs bé, ara ve la grossa: no podria haver passat que el cas invers (i per ara absolutament majoritari) dels masculins omnicomprensius ens hagi arribat com a «no marcat» justament per la mateixa raó, que es veiés com una cosa natural el fet que tot, en general, quedés englobat dins el masculí plural, i que ens hàgim empescat això del «gènere no marcat» a posteriori?

Ui, retiro això darrer immediatament, quina bajanada més bèstia.

Continuo l’argumentació sobre les concordances fallides. Quan inserim un adjectiu o determinatiu entre l’article i el substantiu, la construcció amb un únic article femení també ens aguantarà bé si l’adjectiu o determinatiu és invariable en gènere, com passa en alguns plurals («les pobres dones i nens», «les altres dones i nens»); en canvi, potser ja no tindrà prou solidesa si és variable: «les sortoses mares i fills» (perquè fills només pot concordar amb sortosos), «les moltes mares i fills»(fills ha de concordar amb molts), etc. Si posposem l’adjectiu, el gènere s’adapta de nou al del nom més pròxim, i aquesta adaptació ens obliga a ometre el segon article: «les mares i fills sortosos» (perquè si diguéssim «les mares i els fills sortosos» parlaríem de totes les mares, sortoses o no, i només dels fills sortosos; o sigui, estaríem en un dels exemples que la professora Montserrat considerava «afortunadament» superats en encetar aquest article).

I segons quin adjectiu, ja sabem que no podem posposar-lo a voluntat: «les dones i nens pobres» no vol dir el mateix que «les pobres dones i nens»... que segons la normativa no podem dir perquè l’article femení les no pot incloure nens (no ho podem dir però ho diem, perquè parlem de «dones i nens» i llavors no ens molesta). La norma ens mana dir «les pobres dones i els pobres nens» i «els pobres nens i les pobres dones», si volem ser correctes. Però aquestes solucions no són tan enrevessades com aquelles de «els pares i les mares dels nens i de les nenes», de les quals volíem fugir quan defensàvem tant el gènere no marcat? Llavors?

La proximitat, per mi, és clau, i molts cops viola –ho ha de fer– el manament gramatical actual, que no ho pot abastar tot. Els qui hi siguin més refractaris que s’ho prenguin com una excepció, que com se sol dir «confirma la regla» –falsa norma, però l’hem apresa així.

La proximitat, de fet, és una regla útil en altres punts conflictius de la gramàtica:

En alguns casos, els verbs demanen una preposició distinta, la qual, però, encapçala cadascun dels complements; en l’oració En Jordi anava i venia de Barcelona a Tarragona, l’economia del llenguatge permet no haver de repetir el nom de les dues ciutats a on anava i d’on venia; en realitat equival a En Jordi anava a B. [i venia de T.] i venia de B. [i anava a T.]. Observeu que no seria correcte *En Jordi anava i venia a Barcelona de Tarragona.

(Joan Martí i Castell, Servei de Relacions Exteriors de l’Institut d’Estudis Catalans, «Finestra lingüística», revista Medicampus, s.d.)

El mateix diuen a la Universitat d’Alacant (entre d’altres fonts):

Amb els verbs de moviment no hi ha restricció si els dos verbs regeixen preposicions diferents. Es tracta de casos en què els dos verbs formen “parelles” de significat contraposat, com ara pujar i baixar, entrar i sortir, etc.

Puja i baixa del tren tres vegades al dia [en comptes de puja al tren i baixa del tren]

(Universitat d’Alacant, Secretariat de Promoció del Valencià, Quadern de valencià superior n. 17, Alacant 2003)

I al Parlament de Catalunya s’atenen a una solució encara més extensa:

Si es coordinen dos o més verbs o locucions verbals que regeixen preposicions diferents, respectem l’orador o oradora si utilitza la preposició que regeixen el verb o la locució més pròxims al complement. Per exemple:

- moltes persones entraven i sortien de l’hospital [en comptes de: entraven a l’hospital i sortien de l’hospital]

- els he de dir que farem esment especial o farem una major incidència en els tipus delictius que generen més alarma social [en comptes de: farem esment especial dels tipus delictius i farem una major incidència en els tipus delictius]

(Manual de Correcció del Parlament de Catalunya, 4.3.3.1 «Els règims verbals», consulta maig 2011)

O sigui, les excepcions existeixen.

I en el cas que ens ocupa cada cop n’hi ha més. Passa en força casos. En documents jurídics estic cansat de veure expressions similars: «L'usuari no pot cedir o transferir els drets i/o obligacions derivades d'aquestes condicions...» («derivades» enclou «drets i obligacions»); «Garantir els principis i les normes comunes» («comunes» descriu tant «les normes» com «els principis»); «L’empresa es compromet a servar la màxima reserva i secret sobre qualsevol informació...» («la màxima» qualifica «reserva i secret»); «La utilització de les dades i fitxers facilitats pel client» («les» determina «dades i fitxers»); etc. A la premsa els exemples es multipliquen encara més: p. ex. «[Del congrés del PSC] ha de sortir l'home o dona forta del socialisme català» («forta» qualifica «l'home o dona»). I així.

Jo mateix vaig escriure l’altre dia –amb mala idea, a veure si algú hi queia, i fins ara ningú no me n’ha dit re–: «Si alguna frase o paràgraf em surt d’aquesta manera...» O sigui, «alguna» (femení) englobava «frase» (femení) i «paràgraf» (masculí). I també l’altre dia vaig escriure–en aquest cas sense adonar-me'n–: «Tots aquests exemples i la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he presa de la Gramàtica de la llengua catalana.» En aquest darrer cas no sols no concorda el gènere; tampoc el nombre. Se’n va adonar algú?

Ara bé, sobre aquest darrer exemple confesso una cosa: en teoria ens aniria bé que els participis que abans fèiem concordar en gènere i nombre en frases com l’esmentada no els féssim concordar, per allò de tenir com més epicens millor (i diguéssim, doncs, «la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he pres de la Gramàtica...»), però el fet és que en la resta de construccions amb participi aquests elements funcionen com a adjectius i llavors, si tenen forma diferenciada de gènere, concorden amb el substantiu. De manera que, ja que això és així, cal defensar que es faci la concordança, perquè la concordança en aquest punt dóna una visibilitat al gènere femení que de l’altra manera no tindria.

O sigui, que m’acusaran de revolucionari per voler canviar els fonaments de la gramàtica, però en alguns punts (el bastant invariable, la concordança dels participis, no multiplicar innecessàriament els mots que fins ara no tenien flexió de gènere...) sóc més fabrista que el mateix Pompeu.

Tornant a les incoherències de determinades no-concordances, segurament ningú dirà res si troba expressions –tantes com vulgueu– del tipus «garantir la seguretat, confidencialitat i integritat de les dades», en què tres substantius són acompanyats per un article en singular. Si aquesta frase anterior la corregim –jo ho faig sovint– i escrivim «garantir la seguretat, la confidencialitat i la integritat de les dades», algú ens acusarà d’omplir el text d’elements innecessaris?

I la frase «pel que fa a les dades esmentades, el seu tractament i difusió correspon a la mateixa empresa»? També veieu bé que el seu enclogui difusió? Caldria escriure «els seus»? O més aviat caldria complicar la redacció i escriure «el seu tractament i la seva difusió»?

I «signar l’acord amb la pròpia plantilla i col·laboradors»? Potser seria millor, sens dubte, «signar l’acord amb la pròpia plantilla i els col·laboradors», d’acord. Però no seria encara millor «signar l’acord amb el personal propi de l’empresa i el [personal] que hi col·labora»? És artificial, aquesta darrera proposta? Més artificial que les anteriors? No ho sé, però potser haurem eliminat la possibilitat que algú pensi que aquella empresa no té col·laboradores.

El que vull saber és si són sempre –o han de continuar sent sempre– realment agramaticals, intolerables, totes aquestes frases. Jo crec que no: no podem engavanyar la llengua d’aquesta manera. I doncs, defenso que la proximitat pot ser un criteri per a la concordança. Dic «pot ser», no «ha de ser». De vegades no serà possible.

Fixeu-vos que si estiguéssim obligats a fer concordar sempre en masculí plural els possessius, per exemple, que acompanyen un conjunt de masculins i femenins ens obligaríem a escriure molts cops els masculins davant dels femenins. I això ja seria una mica més que una no-marca de gènere. No podem dir «els meus germanes i germans», oi? Hem de dir sempre «els meus germans i germanes». També, és clar, podem dir «les germanes i els germans meus». Però aquesta solució no la trobeu més alambinada (i un pèl kumbaià)? Si en traiem el segon article («les germanes i germans meus»), llavors a mi em resulta més natural, però fins ara gramaticalment aquesta solució ens diuen que és incorrecta, perquè meus inclou germanes, però les no pot incloure germans.

O sigui, segons la norma tenim dues opcions: «els meus germans i germanes» –amb dues marques («no-marques») de gènere prèvies, l’article i el possessiu, i a més amb el masculí avantposat al femení– i «les germanes i els germans meus» (amb una marca, per mi, d’afectació). De manera que, si no volem ser afectats, les germanes, si les esmentem, han d’anar al darrere, encara que siguin més grans que els germans i encara que elles siguin quinze i els germans dos. Tant per tant, podem tirar pel dret i continuar dient el que s’ha dit tota la vida: «els meus germans» –o «els germans meus», que a mi em continua sonant una mica com de missa.

Acabo –avui– amb una conclusió-proposta: si es vol evitar el llenguatge sexista, no cal doblar tots els elements d’un discurs oracional. Més ben dit: cal no fer aquests doblets de manera sistemàtica, perquè seria una tasca titànica en la nostra llengua i ens costaria molt escriure així, i no diguem parlar-hi. Llavors, com que ningú, si vol fer-se entendre, i sobretot si té una mica de pressa, no aconsegueix ser del tot sistemàtic en aquest propòsit, el que passa és que els i les que ho intenten fan el ridícul (potser jo també el faig amb aquesta mena de discurs segurament impossible). Tal com han denunciat –els ha faltat temps per fer-ho, des del primer dia– tots els i les panegiristes del masculí «no marcat».

Però la proposta meva es completa dient que sí que cal que hi hagi sovint marques duals de gènere en els discursos. Per tant, cal combatre la idea aquella que «o tot o res». És a dir, hauríem d’aconseguir que les autoritats competents beneeixin o almenys no condemnin –per «manca de coherència»– el fet de dir coses com ara: «Ciutadanes i ciutadans, tots vosaltres...»

O bé, si acceptem que hi ha incoherència, serà una més, al costat de la que ens impedeix representar les monges dins el conjunt dels monjos, o les Lluïses dins el conjunt dels Lluïsos.

D’incoherències la llengua n’és plena.

Encara continuaré, encara.