divendres, 28 de febrer del 2014

Miracle editorial!

Mira, parlàvem –o parlava la protagonista de la perla– l’altre dia del reconeixement que es deu als traductors –i a les traductores, per descomptat, que són més colla–, i avui, ara, s’ha produït un miracle.

Atenció, agafeu-vos: m’han enviat d’una editorial un paquet, expressament per a mi, amb segells i matasegells, amb el meu nom i tota la pesca, que conté tres exemplars d’un llibre la traducció al català del qual vaig corregir –no traduir, no: corregir– fa una temporada i que ara finalment s’ha publicat.

Si ja és bastant miracle que de les editorials (ens) enviïn als traductors exemplars dels llibres traduïts, imagineu-vos que facin això amb un pobre corrector. N’hi ha per fer un castell de focs d’aquí fins a Sant Josep.

(El contrapunt: és una editorial estrangera. No us diré quina, que encara oferiríeu al client una tarifa més baixa que la meva –generosa!, a més, per part de l’empresa– i me’l prendríeu. Que et conec, herbeta, que et dius marduix –aquesta fa temps que no la deixava anar, però ara estic content i llanço més caramels que el rei negre.)

dissabte, 22 de febrer del 2014

Perles (142): La màgia dels traductors

«Torno de Taiwan, de xerrar sobre els meus llibres. I, un cop més, ha tornat a meravellar-me el poder i la màgia dels traductors per transvasar idees i imatges de llengua en llengua. Quin gran, quin grandíssim agraïment els devem. I que poc que es reconeix sovint la seva feina. Que jo sàpiga, només una de les grans editorials espanyoles inclou el nom del traductor a les portades [...]. Avui escric aquest article com a reconeixement a un ofici tan digne. Llarga vida a la traducció.»

María Dueñas, escriptora espanyola, Magazine de La Vanguardia, 23 febrer 2014*

*El suplement dominical (Magazine) d’aquest diari es distribueix a partir de la vigília

dimarts, 18 de febrer del 2014

Reptes publicitaris (12): Hambrosio

No sé si d’aquesta campanya publicitaria, “Cuando Hambrosio ataca, contraataca”, se n’ha fet versió en català. Jo no l’he vista. És un comportament força habitual d’aquesta empresa i per això ara no n’esmento el nom, apa.

El fet és que la traducció no és fàcil. Perquè “Hambrosio”, com és evident, fa un joc de paraules en què intervenen un nom propi, “Ambrosio”, i el substantiu “hambre”.

En català, hambre”, que és el missatge principal de l’anunci, ho diem sobretot de dues maneres: gana i fam. Potser n’hi podríem afegir una tercera, apetit.

Com ens ho fem? Necessitem un nom propi –algú que ataca– i incorporar-hi el concepte que expressem amb el nom comú gana o fam. I alhora ens cal que aquests dos elements, el nom propi i el comú, facin un joc de paraules a partir d’una falta d’ortografia o d’alguna altra estratègia que traslladi al català el “joc de paraules amb errada” –definim-ho així– que es diu en castellà.

Hi torno: com ho fem?

Podem recórrer, de primer, als sinònims de gana i fam, sempre que siguin comprensibles per a un públic ampli, i llavors tenim apetit, tal com he dit abans... i poca cosa més. Podem recórrer a derivats com afamat, famolenc, aganat, ganut... I locucions: buit d’estómac, buit de ventre o ventre buit, prim de ventre, rau-rau, fam de llop...

Res. Cap idea amb aquests elements. Si canvies alguna lletra d’aquestes paraules per buscar una possible falta d’ortografia o una alteració similar, es perd el significat original; i, a més a més, si fas una cosa d’aquestes no hi ha manera que el resultat evoqui un nom propi.

I si ens oblidem de l’estructura de l’original?

Per exemple, partim del missatge principal –“[quan la gana] ataca, contraataca [amb aquest producte alimentari]”– i li busquem un subjecte qualsevol que no sigui nom de persona però que evoqui la fam i alhora contingui una falta d’ortografia. Com ara: “el ‘Llob’ de la Gana”, “el ‘Drag’ de la Fam”.

Estan bé, però no enllacen amb cap antropònim (nom de persona).

I si canviem alguna síŀlaba o algun altre element del nom que no sigui la inicial? Ens hi acostem molt!

Per exemple, podríem fer Famiola i Famaust a partir de Fabiola i Faust; o tenim Ganiel o Ganiela (a partir de Gabriel/a o de Daniel/a), tenim Ganeric (de Galderic), tenim Ganietà o Ganietana (de Gaietà/ana).

I si agafem un nom estranger? Perquè llavors, per exemple, tenim Fammy (de Fanny)!

I les combinacions que vulgueu amb aquests o altres noms propis deformats.

De totes aquestes possibilitats, quina us agrada més?

Per mi, Famiola o, encara més, Fammy:
«Quan (la) Fammy ataca, contraataca!»
«Quan (la) Famiola ataca, contraataca!»
Però també, evidentment:
«Quan (el/la) Ganny ataca, contraataca!»
«Quan (la) Ganiola ataca, contraataca!»

I que triï el client.

Però per mi de moment Ganny és la guanyadora. O el guanyador, perquè Ganny, si no se li avantposa l’article, tant pot ser ell com ella. Cosa que implica un guany respecte a l’original.

Però és veritat que alhora hi perdem alguna cosa: són solucions creatives, però no hi ha error ortogràfic :-( I, per tant, hi falta aquesta nota específica d’humor.

Hi guanyem per una banda, hi perdem per l’altra.

Se us acut cap més sortida?

* * *

Afegitons a partir del 19 de febrer:

- Em suggereixen: Ganassa*, Famià/ana (de Fabià/ana)...

*Efectivament, no cal que hi hagi un nom propi humà antecedent, però el repte era trobar solucions a partir de la idea original...

dissabte, 15 de febrer del 2014

De comiats

És difícil acomiadar-se d’algú a qui estimes, pròxim, molt pròxim.

I si se’n va, no tornarà.

És difícil acomiadar-se’n, sobretot, si no saps ni tan sols si te n’has d’acomiadar o no, o si no saps com fer-ho –acomiadar-te’n– de manera que se n’assabenti. No saps si et sent, no saps si hi és tot.

Potser ja se n’ha anat?

Ets dins d’un caixó de ciment armat sense sortides. O potser hi ha un forat per on pot sortir el so, el teu missatge de comiat.

És dins d’un caixó de ciment armat sense entrades. O potser hi ha un forat per on pot entrar el so, el teu missatge de comiat.

I si no hi ha finalment motiu per al comiat perquè l’acomiadat no se’n va? I si finalment no se’n vol anar i per això no se’n va? Imagina’t si, al capdavall, ara no vol anar-se’n de cap manera, i si no se’n va és perquè fa tots els possibles per no anar-se’n.

Però no t’ho pot dir.

Com quedes, llavors, si te n’has acomiadat?

I què fas, en canvi, si l’acomiadat sí que vol agafar el tren –t’havia dit, com un desideràtum llunyà, que li agradaria agafar aquest tren– però no pot, no hi ha tren, el tren s’ha aturat en una via morta, ni avança ni retrocedeix? Què fas?

Te n’acomiades?

Te’n vas de l’estació i ja s’ho farà, ja s’ho faran, no és problema teu? Al cap i a la fi, per quins set sous has anat a l’estació? Per què t’hi has implicat tant?

Perquè me l’estimo, vet-ho aquí. És per això que hi he anat.

I és per això que em faig tantes preguntes.

Per què acomiadar-te per sempre d’algú que estimes costa tant?

Per què tot és tan difícil?



(La imatge l'he agafada de Prissy Fit)

diumenge, 9 de febrer del 2014

Tòpics desemmascarats (24): «Abans clamaven per allò, ara demanen això»


També hi ha la fórmula: «Diuen o fan tal cosa però també diuen o fan tal altra.»

Ja deveu entendre que els motius pel quals clamaven i les coses que ara demanen semblen contradictòries; i que les coses que diuen o fan són incompatibles amb les altres coses que diuen o fan. I que l’orador s’exclama per la incoherència o la hipocresia d’aquesta gent.

Ara bé, qui ho diu, que són la mateixa gent en un cas i en l’altre? Que el subjecte de clamaven és el mateix que el de demanen? De vegades sí, però...

L’exemple més antic que conec és la interpretació ordinària que es fa dels evangelis sobre els últims dies de la vida de Jesús. Segons el que ens explica la història, Jesús arriba a Jerusalem i és aclamat per la multitud (això és commemora el Diumenge de Rams) i cinc dies després és crucificat (Divendres Sant).

Doncs bé, hi ha molts autors i moltes estudioses del relat que interpreten que és la mateixa la gent que aclama Jesús i la que reclama que el crucifiquin. Però per què havia de ser així? Qui ho diu, que la mateixa multitud que el va aclamar després el va voler mort? Qui ho diu, que la gent que va voler la seva mort eren cinc dies abans a les portes de Jerusalem agitant palmes i palmons? Podien ser perfectament gent diferent. Per la Pasqua jueva, que és el que se celebrava aquells dies, pelegrinaven a Jerusalem desenes de milers de persones. Quantes d’aquestes hi cabien, al «pati del pretori» on el famós Ponç Pilat es va rentar les mans i amb aquell gest Jesús va quedar condemnat, a petició de «la multitud»?

Els exemples es multipliquen per mil si mirem el que passa avui:

- «El del dopatge sempre m’ha semblat un assumpte complex, sobre el qual els aficionats acostumem a mantenir una actitud confusa: exigim als esportistes gestes cada cop més extremes però, alhora, els obliguem que les emprenguin només amb química natural, sempre escassa per a aquestes gestes.» (sic)
Qui són «els aficionats»? Per quins set sous els subjectes de tots tres verbs han de ser els mateixos?

- Quim Monzó es queixa que en una botiga no tenien uns calçotets que ell volia i que li van dir amb desgana que eren molt difícils de trobar, tot seguit els compra en un gran magatzem i conclou que «després es queixaran que la gent no va als comerços petits de tota la vida».
Segur que a tots els comerços de proximitat tracten malament la gent i, «per tant», si la gent no hi va és que s’ho han guanyat? Jo sempre he trobat amb més mala cara o més indiferent o incompetent determinat personal d’El Corte Inglés, per dir-ne uns, que el que et pots trobar en la immensa majoria de les botigues petites o mitjanes del meu barri.

- Gregorio Morán diu que «els modernets del hihi haha» tenen molt mala bava i que després «m’assabento que llegien Fuerza Nueva “per la seva informació excepcional”».
(Crec que això dels modernets que llegien Fuerza Nueva va per –contra– Quim Monzó, que n’havia parlat uns dies abans.) Però això que diu Morán, suposant que sigui veritat, afecta tots «els modernets del hi haha»? Qui són «els modernets del hihi haha»? Per què aquesta identificació del que se suposa que fa un amb el que se suposa que són uns altres no especificats als quals es qualifica com a «modernets del hihi haha»? És de debò que tots llegien Fuerza Nueva «per la seva informació excepcional»?

- «Molta gent diu que se solidaritza amb els treballadors [de TV3], però al mateix temps canvien de canal quan TV3 fa vaga» (sic).
Com pot saber algú que aquesta gent que canvia de canal és la mateixa que la que se solidaritza amb els treballadors de TV3? Ha comptat la quota d’audiència? Sap d’algú que hagi canviat de canal després de solidaritzar-se amb els treballadors de TV3?

- La gent votava tal partit polític i ara ha optat per tal altre.
I per què és el mateix segment de població el que vota el primer partit que el qui vota el segon? No hi va haver un 30 o un 40 % de població (per dir una xifra) que es va quedar a casa a les primeres eleccions i un (altre?) 30-40 % que no ha votat ara?

I així els que vulgueu: a les notícies, als articles d’opinió, als comentaris dels articles, als tuits, a les cartes dels diaris... Cada dia. Fixeu-vos-hi i ho veureu. És un no parar que m’encén la sang... quan me n’adono.

dimarts, 4 de febrer del 2014

Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

dilluns, 3 de febrer del 2014

Nunca fue, la nuestra...

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

(Via Víctor Iñurria, Migjorn)

diumenge, 2 de febrer del 2014

Perles (141): La literatura i la vida

«La vida és la matèria primera de la literatura, i per això és absurda tota aquesta xerrameca acadèmica que ens vol convéncer que per llegir un text hem de prescindir del tot de qualsevol conjectura sobre la vida de l’autor. La literatura sempre l’escriu algú, i si aquest algú no prova de dir-nos el més profund i verdader d’ell mateix d’una forma o d’una altra per mitjà –això sí– del traïdorenc instrument de les paraules, no val la pena que perdem el temps llegint-lo. Els exercicis de camuflatge solen ser passatemps molt poc entretinguts.»

Enric Sòria, Quadern, El País 23 octubre 2013

dijous, 23 de gener del 2014

Fotografies de fars (7): Convento de S. Francisco, Colonia, Uruguai


Far del Convento de San Francisco (foto: MC)
Aquesta foto que he rebut fa uns dies, juntament amb les que reprodueixo més avall, és d’un altre continent. Fins ara no m’havia arribat cap imatge de tan lluny.

El convent de San Francisco Javier, on està ubicat aquest far construït el segle XIX amb maó i pedra, forma part de Colonia de Sacramento –també coneguda simplement com Colonia–, que conserva un conjunt de ruïnes d’edificacions construïdes els segles XVII-XVIII, un dels complexos més antics aixecats pels conqueridors portuguesos i espanyols quan van prendre possessió d’aquells territoris.

Després d’anys i anys (segles) de baralles entre les dues potències colonitzadores –un episodi paraŀlel al d’aquesta història està magníficament explicat a la peŀlícula La missió (1986), de Roland Joffé, amb Jeremy Irons i Robert de Niro de protagonistes–, finalment aquest territori formà part de l’actual República Oriental de l’Uruguai, és a dir, de l’Uruguai.*

* Informació bàsica extreta de la Viquipèdia; la referència a la peŀlícula La missió és de collita pròpia.

El far, com es pot veure a la foto reproduïda més amunt, està aixecat damunt mateix de les ruïnes del convent.

Per fer-se càrrec de les dimensions que tenia la colònia n’hi ha prou de fer un cop d’ull al mapa del cartell explicatiu que reprodueixo tot seguit. El punt groc és el lloc on s’aixeca el far:

Mapa de Colonia de Sacramento (foto: MC)

Finalment, el far des d’una altra perspectiva:

Far del Convento de San Francisco (foto: MC)

diumenge, 12 de gener del 2014

Perles (140): Traduccions literals i literàries

Repetir l’experiència de l’original és impossible. Per tant, la traducció és impossible –perquè ningú no podrà mai reproduir l’original de manera absolutament fidel, à la Pierre Menard. Però també és possible, perquè no es pot negar que existeix, encara que sigui equivocada. Equivoquem-nos, doncs, fem traduccions.

»Ara, la traducció literal no és cap solució. O almenys no és una solució literària. Un text literari exigeix un tractament literari, no literal. Ja ho deia Octavio Paz, que la traducció literal no és traducció.»

(Extracte d’un article d’Eduardo Ferreira a l’edició de desembre 2013 de la revista Rascunho, Curitiba)

dimarts, 7 de gener del 2014

Perles (139): Gent-carretera, gent-sender i civilització idiota



«Hi ha gent-carretera i gent-senders. La gent-carretera m’avorreix. [...] Van cap a una cosa precisa, un guany, una ambició. Al llarg dels senders, al contrari, hi ha avellaners i s’hi pot passejar per rosegar-ne els fruits.»

Antoine de Saint-Exupéry, carta a Madame de Rosa, maig de 1944, text recollit per Xavi Ayén a La Vanguardia, 30 desembre 2013

* * *

«Què en quedarà, de la nostra civilització, on el vessant espiritual ha estat massacrat? Què en quedarà, de nosaltres, si no sabem alçar el nostre entusiasme més enllà dels monstres de la mecànica, resultat dels cervells dels nostres enginyers? Això és sembla, la civilització. Aquesta civilització és idiota.»

Antoine de Saint-Exupéry, 1944, text recollit per Xavi Ayén a La Vanguardia, 30 desembre 2013

dilluns, 6 de gener del 2014

Perles (138): Femen i Pirelli

«Femen és el nom d’una famosa i escandalosa organització de dones activistes en topless que defensen amb els seus pits la igualtat sexual i social al món. Així ho expliquen elles mateixes a la seva pàgina web, plena de fotos i vídeos de les accions que les han fet famoses a tot el món. [...]

»Però la meva confusió comença a créixer quan les fotografies i la informació sobre les activitats de Femen [...] conviuen amb la grata notícia que el calendari Pirelli és a punt de fer cinquanta anys i se celebrarà com cal. Que hagi estat capaç d’evolucionar des d’edicions gairebé ginecològiques fins a l’esteticisme elegant i chic de les darreres no impedeix que segueixi sent un assortit d’espaterrants dones nues per al plaer de qui fulleja les seves planes. O per consultar quan cau el teu aniversari, que hi ha de tot.

»Em declaro un xic noquejada. S’anuŀlen les dues notícies? A on et pot portar el lema de Femen: “Posa’t en topless i triomfa”? Comprar el calendari Pirelli és donar suport a la causa Femen? Són les models del calendari activistes infiltrades?»

(Extracte de l’article publicat per Gloria Serra a La Vanguardia, 18 agost 2013, amb el títol “Pitrera”)

divendres, 3 de gener del 2014

Perles (137): La traduccció invisible i la inflació editorial

«El traductor continua sent invisible als ulls de molta gent. Treballa sota condicions dolentes i amb unes tarifes que fan riure. A més, hi ha una forta ignorància de la seva feina per part dels crítics, els mitjans de comunicació i les editorials. Curiosament, els lectors són els que més reconeixen la nostra feina. [...]

»Per sort, la crisi econòmica ha desmuntat la inflació del món editorial. A poc a poc, la producció torna a ser raonable, encara que això impliqui que ara no hi hagi feina per als traductors. Aquesta crisi servirà per higienitzar el sector i que es torni a publicar amb una mica de seny.»

(Extracte de l’entrevista de Núria Juanico a Pau Joan Hernàndez, escriptor i traductor, Ara, 28 desembre 2013)

dijous, 26 de desembre del 2013

Perles (136): Nacionalfutbolisme

«“El que no guanyen en el terreny esportiu, ho volen guanyar així”, ha dit el ministre [...] en resposta a les denúncies de la Comissió Europea sobre irregularitats en el futbol espanyol.” [...]

»El patriotisme futbolístic és una malaltia molt estesa. I, en aquest sentit, Catalunya és una terra que hi està abonada: cada cop que algú assenyala el Barça es desplega el discurs de la conspiració i dels enemics (en el meu cas, els pericos som molt donats a veure fantasmes i persecucions; tot a petita escala, que encara és més trist).

»Podríem dir que el futbol és així. Que els seus directius, conscients que els governs necessiten aquest espectacle per entretenir el personal, sempre s’han mogut en territoris d’excepció. Fins que Europa va començar a posar-hi ordre, el futbol pretenia viure al marge de la legislació comuna.»

(Extracte de l’article de Josep Ramoneda publicat al diari Ara, 22 desembre 2013)

dimecres, 25 de desembre del 2013

No hi ha respostes fàcils


–Creu en la possibilitat de Déu?
–Sí, absolutament.

–Per què?
–No ho analitzo, perquè quan et vas fent gran el món no es més traduïble, sinó ben al contrari: cada cop es fa més indesxifrable; i la vida no se simplifica, al revés: es va complicant, i no hi ha respostes fàcils a aquestes complicacions.

–Vaja.
–Si tinguéssim la resposta de per què Déu permet els horrors d’aquest món, llavors nosaltres seríem els déus.

–Ja li està bé viure sense respostes?
–Tot art és una recerca de la confirmació de les nostres creences. Tota obra és part de la pregunta sobre la mortalitat o la immortalitat, que, al final, són el mateix.

–Què és el que ha valgut la pena?
–Jo estic molt agraït de cada talent que tinc. Agraeixo poder escriure poesia, perquè la poesia no és només artesania, és una benedicció.

–El segle XX ha sigut el seu escenari.
–Probablement el més horrible per a la humanitat, començant per l’holocaust i fins avui: el fet que els països més rics del món permetin que milions de persones es morin de fam, quan aquí es llença el menjar o es crema panís perquè els preus es mantinguin alts, no té cap mena de sentit.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Derek Walcott, premi Nobel de Literatura 1992, La Vanguardia 30 maig 2009)

dimarts, 17 de desembre del 2013

Qüestions de llengua (64): I encara més sobre apòstrof i cometes (3)


(Utilitzo caixa alta [majúscules] per al nom de les lletres, per facilitar la lectura.)

Aporto més exemples de la premsa que em sembla que palesen, per tot el que he dit fins ara sobre la qüestió, un criteri erroni, que espero que algun dia es corregirà.

Vull dir, que es reconeixerà que traspassa la frontera del que és raonable el criteri d’apostrofar sempre davant els mots masculins començats per les vocals A, E, I, O, U, els femenins començats per A, E, O i també I, U tòniques, hi hagi el que hi hagi entremig, o davant sigla començada per consonant el nom de la qual s’expressa amb vocal inicial (F, L, M, N, R, S --> efa, ela, ema, ena, erra, essa).

Se suposa, a més, que davant sigles d’origen estranger el criteri descrit tampoc no varia, perquè el parlant –l’escrivent– ha de saber si aquells mots són masculins o femenins (si és que tenen gènere en la llengua d’origen).

L’error encara és més patent –per mi–, quan alhora es continua sent fidel al vell criteri de no apostrofar davant el nom de les lletres o davant d’uns pocs casos (la una, la ira i quatre més) que, com deia Fabra, si s’apostrofessin induirien a confusió.

Com si no indugués a confusió l’apostrofació davant sigles, especialment les començades per A... La AP-7 (autopista) és «l’AP-7» o «la P-7»?

Em direu: però si per escrit es veu clarament la diferència: «l’AP-7» és una cosa i «la P-7» una altra de diferent! On és el problema? Responc amb una altra pregunta: i on és el problema d’escriure «l’a» o «l’una» i no «la a» o «la una», com marca la norma ara, si per escrit queda claríssim el que volem dir amb «l’a» o «l’una»? Doncs el problema, per Fabra, és que l’escriptura ha de reflectir tant com sigui possible, dins dels límits de la norma, la parla. I la parla, la gent que parla, es resisteix a dir «l’a», per referir-se a la lletra A (no gaire per dir «l’una», per referir-se a les 13:00 hores o a les 1:00 hores). La majoria –la majoria, no dic que sigui tothom– diem «la a» i (aquí no la majoria) «la una», no per norma, sinó per claredat, perquè ens surt així de manera natural, no cal que ningú ens ho hagi ensenyat.

Doncs això.

Els exemples que deia:
- L’“I Love NY” s’ha convertit en un símbol universal
- La gent permet els abusos per allò d’“em costarà més el collar que el gos”
- L'SNP atia la por de l'unionisme per convèncer els electors
- [...] la primera dècada [...] de funcionament d’RTVV
- D''¡Ay, Carmela!' a les aventures de 'Thor'
- Vaig entendre que ser amable era sinònim d’“et demanaré alguna cosa”
- Els temps de Jed Bartlet, el president idealista d’“El ala oeste”, queden lluny
- [...] obre portada amb el titular “Fi a l’«Espanya ens roba»”
- Quan apareix a la pantalla l’“et noto estrany”...
- Allò d’“es pot dir més alt però no més clar”...
- Allò d’“a veure qui mana aquí”...

En canvi, trobo a la Bíblia Catalana Interconfessional exemples del contrari:
Isaac va aixecar un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu amb el nom de «el Senyor» (Gen 26,25)

I el diari Ara ha deixat de posar apòstrof –o no n’hi havia posat mai i no m’hi havia fixat– davant sigles (p. ex.: «la NSA», National Security Agency) que es consideren de gènere femení i que comencen amb consonant en la llengua original, tot i que en aquesta llengua original no siguin de gènere femení (en anglès molt pocs substantius tenen gènere).


Hi torno: hi ha inseguretat en la qüestió, els criteris ballen, no està tot dit. És aquí, on volia anar a parar.

[Article actualitzat juliol 2014]

dimecres, 11 de desembre del 2013

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

divendres, 6 de desembre del 2013

Tòpics desemmascarats (23): L'esgotament

Estic esgotat que tot i tothom estigui esgotat. Esgotat per allí, esgotada per allà, esgotats més enllà, esgotades d’aquí fins a la quinta forca, pertot esgotament. O esgotamenta.

Una persona interessada que parlés d’aquesta qüestió –i a qui dec, per tant, la idea de l’article– ja m’ha enviat pel mateix preu alguns sinònims de estar esgotat:
- estic cansat
- estic rebentat
- estic rendit
- estic trinxat
- estic fatigat
- estic lassat
- no puc dir fava
I n’hi ha més, molts més, com ara els que trec del monumental Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (Barcelona-València 2004):
- estic cansada com un ase
- estic (o he quedat) amb els braços caiguts
- estic feta papilla (o pols, o puré, o caldo)
- vaig amb un pam de llengua fora (o trec un pam de llengua)
- no puc amb la meva ànima
- no puc dir pruna
- estic més morta que viva (o mig morta)
- no m’aguanto dreta
- estic plegada en dos
- estic sense alè
- tinc els ossos mòlts (o capolats)
- no tinc cap os sencer
- estic carregada de cames
I encara no dic els sinònims de estar esgotat quan fem servir aquesta expressió no en el sentit de no poder més físicament sinó per dir que estem fins al capdamunt d’algú o alguna cosa, o que n’estem fins al monyo, o que en tenim els nassos o els c... o els o... plens. Ni tampoc dic els sinònims de estar esgotat quan volem dir que una cosa se’ns ha acabat, hem fet curt, en tenim tants com nostre Senyor germans (aquest últim exemple pres de l’Alcover-Moll [òbviament]).

És clar, si només sabem dir «estic esgotat» acabarem dient, com a expressió sinònima, «estic exhaurit» (experiència real, traumàtica, que va viure la mateixa persona que em suggeria que escrivís aquest article). O, qui ho sap, ens queixarem que hem tirat curt amb en Pasqual quan volem dir que ens fastigueja. O bé direm, potser, que estem fins al capdamunt de la llet quan en realitat el que ha passat és que la llet, aquí sí, se’ns ha exhaurit. O sigui, s’ha acabat.

C’est fini.

(Dedicat a i.)

dimarts, 3 de desembre del 2013

En mans de botxins



A un amic meu molt amic meu l’han desnonat i per primer cop aquesta desgràcia em toca de prop. Molt de prop.

Ha passat la nit fora de casa, m’ho han dit fa una estona. Encara té la casa, encara hi pot viure, no l’han «llançat» d’allà. Així es diu, «llançament»; potser volen dir llençament, de llençar a les escombraries. No és casa seva, ja no és seva, però encara hi viu, esperant els botxins. Ha volgut provar què passava si es mirava casa seva del carrer estant. No ha dormit. Ha estat tota la nit pensant en casa seva i plorant a estones. Ja és gran, força gran.

S’ha arribat a aquesta situació per... El meu amic no havia fet res, no havia comès cap error de gestió... Només havia avalat l’activitat, llavors puixant i després no tan puixant, però mai deficitària, d’una filla, la seva única filla, una filla amb el cap ben moblat, molt preparada. Com no havia d’avalar allò que li proposava? Allò que ja funcionava i «només» necessitava una «petita» empenta per adequar la seu a la creixença de la clientela? Com podia no fer-ho si a més aquella activitat proporcionava un servei tan necessari, tan valuós i tan contributiu a la societat? No tenia res a veure amb especulacions, ni amb immobiliàries, ni amb càlculs desproporcionats.

Aquella societat, aquella empresa unipersonal, important, de les que surten a la premsa de tant en tant i sempre amb lloances, no ha deixat de tenir números blaus en cada exercici, però últimament no eren prou blaus per pagar els interessos de les diverses obligacions contretes –no se satisfeien amb la celeritat que marcava el contracte. I al final el banc, el Banco de Santander, ha dit prou i s’ho queda tot: el local on continuava fent-se l’activitat de la qual sortien els diners per pagar el deute de mica en mica, i també la casa on viu el matrimoni gestor i responsable del negoci, i el pis on viu l’avalador.

Ja havien exhaurit la capacitat de préstec de familiars i amics. Tothom viu amb justesa, i qui encara té un racó potser ha de pensar en la gent de casa. Tampoc no hauria servit de gaire anar ajudant-los cada mes amb una quantitat raonable, perquè els interessos del deute s’ho menjaven tot. Tot vol dir tot.

Ara no és l’hora de retreure res, és l’hora de posar-se al costat de les víctimes. «Ja trigaves», em direu, i us he de donar la raó. No m’havia adonat fins ara, tot i que «ja ho sabia», que el fenomen aquest horrible el podien viure famílies del meu entorn immediat. Fins ara eren gent llunyana, que no coneixia, pobra gent. Fins i tot havia arribat a pensar algun cop que les víctimes potser havien sigut gent poc responsable i poc previsora, però que els ho fessin pagar d’aquella manera, que els fessin fora de casa, les autoritats haurien d’impedir-ho com fos. Em semblava horrorós. M’afectava, em dolia, però no m’afectava ni em dolia com ara. I això no està bé, ho reconec, no t’has de preocupar dels problemes socials només quan et toquen de prop, és egoista.

Bé, potser exagero. Des del primer moment, en converses i en àmbits molt diversos, sempre, m’he mostrat contrari als desnonaments, fos quina fos la responsabilitat de les víctimes d’aquest abús intolerable. Però potser no havia escrit res aquí sobre aquest tema.

No hi ha dret.

No hi ha dret que no tinguin ni tan sols en compte, en aquest cas, que el negoci funciona, que els anava pagant, que hi ha gent que en depèn: la que hi treballa, la clientela, les empreses proveïdores. No: ells són un ordinador i si no arribes a la ratlla has perdut, quedes fora, sense casa, sense dignitat, sense res.

«M’ho prenen tot.» «M’ho prenen tot!» «M’ho prenen tot!!!!» Què he fet jo? Sí, una signatura en un aval. Mea culpa. No ho faré més. Perdó. Els ho pagarem, tinguin una mica de paciència. Què volen? No sols quedar-s’ho tot sinó també que la família es trenqui? Que discutim a veure qui té més culpa? Que ens dividim per sempre?

No hi ha dret.

Assassinen. Amb guant blanc, amb coll blanc. Però assassinen. No per l’esquena, no són d’aquelles persones que aquí o allà volen reivindicar una cosa o pretenen ser conegudes ni que sigui mortes, i per fer-ho maten com més gent millor. Aquesta gent del coll blanc vénen de cara. I els que podrien impedir-ho s’ho miren. Perquè tenen raó. Vas signar. Vénen de cara, sí, tu t’has equivocat. Vas signar, vas avalar, et toca despullar-te davant de tothom, et toca afusellament, et toca injecció letal, et toca garrot, et toca forca, et toca deixar d’existir.

Em vénen al cap aquells versets: «Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: “Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.” Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.» (Mateu 18,25-27).

I també aquests altres: «“¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?” I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin.» (Mateu 18,33-34).

D’alguna manera ho pagaran.

dimecres, 27 de novembre del 2013

L’indubtable prestigi del vigilant

Estic content perquè cada cop veig més als diaris els autocars –diferents dels autobusos o busos, i en el mateix diari!–, els de franc, els apòstrofs separats, o no, de les cometes, els Déu, les jutges (i no jutgesses), l’internet amb minúscula, els deunidó i algun altre.

I fins i tot diria que els relats van una mica de baixa. Com els talibanismes i els engavanyaments: cada cop es pot dir més de tot, cosa que potser vol dir que cada cop som més un país normal i corrent.

De vegades penso que hi deu haver algú que llegeix aquest blog. Algú que mani dins el remenador de les cireres lingüístiques, vull dir. Perquè d’amistats i de familiars ja ho sé, que n’hi ha que em llegeixen. (Quan algú que no és ni amistat ni familiar m’ho diu, que em llegeix, sovint contesto: ah, així que ets tu? [quina broma més gastada].)

Doncs això, que de vegades em trobo pensant que algú els llegeix i els aprofita –els articles sobre llengua– i em poso content. Encara que no sigui veritat. Que no ho sabré mai. Bé, sí, una vegada un responsable de l’àrea lingüística d’un diari em va dir: «Fas una molt bona feina.» I aquell dia em vaig engreixar un parell de quilos com a mínim. (Que ara m’aniriem força bé, ja que hi som.)

(Per fer baixar el suflé, cal dir que les rodalies continuen a l’alça (potser ja és una batalla perduda), igual com els propers, els generar, els comptar amb, els “Llegiu les instruccions d’aquest medicament” i una bona colla més, que ja no dic per no desanimar-me, avui que anava tan embalat cap amunt.)

((I cal dir, és clar, que hi ha molta més gent per aquests mons lingüístics de Déu que prediquen les mateixes coses, i que [almenys algunes] ja les predicaven moooolt abans que jo.))

(((Re, que em venia de gust fer una repassada a l’índex.)))