dimarts, 18 de maig de 2010

Guardiola, president

Proposo a totes les plataformes, moviments, partits polítics, etc. que estimin Catalunya i vulguin fer un pas endavant cap a la futura independència del país, que cadascuna d’aquestes entitats nomeni un representant i, tots junts o cadascú pel seu compte, vagin a veure al Sr. Josep Guardiola i Sala, que actualment treballa en una coneguda entitat esportiva, i li diguin:

–Senyor Guardiola, li proposem que encapçali una candidatura unitària per a les eleccions vinents al Parlament de Catalunya amb una única missió: ser nomenat president de la Generalitat i proposar a la cambra com a primer i únic punt de la seva presidència una proclamació solemne* dels representants legals del poble de Catalunya a favor de la independència de Catalunya; sotmetre-la a votació i, si assoleix la majoria absoluta del parlament català (la meitat més un dels vots dels diputats i diputades), portar-la de manera oficial a l’ONU i presentar-la internacionalment. Fet això, senyor Guardiola, vostè hauria de convocar noves eleccions i tot seguit dimitir (i tornar, per tant, a la seva feina), per tal que els partits polítics ordinaris que obtinguessin representació parlamentària en les eleccions següents continuessin gestionant la política autonomista regional com en els darrers trenta anys, de la manera que els vingués de gust, fins que l’apel·lació oficial i solemne feta pel President i el Parlament de Catalunya a la comunitat internacional obtingués el seu fruit i finalment Catalunya fos reconeguda com a estat independent i pogués celebrar les primeres eleccions realment lliures i ordinàries de la seva història. (Tot això, senyor Guardiola, li pot comportar poc més de mig any de temps a partir d’ara mateix, i desitgem de manera fervent que l’empresa en la qual treballa en l’actualitat pugui combinar-s’ho perquè es noti com menys millor la seva excedència temporal.)

* La proclamació del Parlament de Catalunya hauria de dir una cosa com aquesta: «Nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, proclamem solemnement que som una nació sobirana i democràtica i que ens volem regir pels nostres propis drets i pel dret internacional, i reclamem a l’Organització de les Nacions Unides i a tots els pobles del món que escoltin el nostre desig i ens acullin com un estat més en la comunitat de les nacions, en el termini màxim d’un any a partir de la data de presentació pública d’aquesta declaració constitucional.»

A la llista encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no hi hauria d’haver cap líder de cap partit, moviment o plataforma actual de tipus polític. En tot cas, els líders polítics –amb representació parlamentària actual o no– haurien d’anar en els llocs finals de cadascuna de les quatre llistes “provincials”, sense possibilitat de ser escollits, per avalar simplement amb el nom el seu suport en aquella llista.

Per si de cas la formació encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no assolís la majoria absoluta, tots els integrants de la seva llista –que hauria de confegir ell mateix amb persones de prestigi social que fins ara no hagin demostrat cap ambició política– s’haurien d’haver compromès prèviament, de manera solemne i pública, a fer tots els possibles per promoure unes noves eleccions. Per si no aconseguien aquest objectiu (justament perquè no haguessin obtingut majoria i tots els altres hi votessin en contra), s’haurien d’haver compromès també a no fer politiqueta autonomista i a no utilitzar per a interessos personals ni partidistes de cap mena, per nobles que fossin, l’escó obtingut, sinó, per exemple, a destinar el sou que els correspongués a una ONG o entitat solidària de la seva elecció, fins que sorgís una altra oportunitat, en la mateixa legislatura o més endavant, de tornar a votar exclusivament a favor de la independència de Catalunya.

No em vull posar la bena abans que la ferida respecte a la capacitat dels polítics actuals, amb o sense representació parlamentària, de pactar entre ells una candidatura com aquesta, que potser ja havia plantejat abans algú, i per això faig la proposta amb tota la ingenuïtat. El màxim de dolent que pot passar si això no sortís bé –és a dir, que no s’assolís amb aquest procediment la majoria absoluta– és que els partits espanyolistes agafessin el control del Parlament de Catalunya durant els quatre anys vinents, la qual cosa, en el temps que corre, amb el vent que bufa de ponent i amb les perspectives que ens esperen, no crec que sigui cap gran desastre per al nostre país, que n’ha passat de més galdoses i malgrat tot ha sobreviscut. Encara més, una sola legislatura dels partits espanyolistes a Catalunya –possibilitat que també és factible, ara que hi som, tot i que no tirés endavant aquesta proposta; cal no oblidar el que ha passat al País Basc– asseguraria sens dubte per d’aquí a quatre anys una majoria abassegadora per a una altra Operació Guardiola.