divendres, 29 d’octubre del 2004

L’important no són les lleis

L’important no és qui fa la llei i ni tan sols què diu exactament la llei sinó qui la interpreta. I abans que qui la interpreta, qui té el poder d’establir les sancions corresponents per a qui la incompleixi i qui té la capacitat de fer-la complir. I encara, qui té poder per fer complir la llei quan els qui no la compleixen són els qui l’han feta, sigui el poder executiu, el legislatiu o el judicial. És a dir, l’important és saber si funciona l’estat de dret i el principi de la seguretat jurídica. Perquè tal com van les coses últimament, en una constitució o en un estatut o en una llei o en un reglament es pot dir A i allò és paper mullat que ningú no recorda; o bé després els polítics i els jutges i els parlamentaris que apliquen aquella constitució o estatut o llei o reglament diuen tan trempats que B; o bé diuen que sí, que A, però que ara no toca, o que com que a la mateixa constitució, estatut, llei o reglament hi ha un article de tipus B que sembla que podria contradir A, doncs preval aquest article de tipus B.

D’exemples n’hi ha milers, però perquè no digueu que faig només teories penseu en la promoció i defensa que els poders de l’Estat haurien de fer de “les llengües” que no són el castellà, tal com diu la Constitució espanyola. Quants diners s’han dedicat mai, en els pressupostos de l’Estat espanyol, a la promoció de l’èuscar, del gallec o del català?

Calen més exemples? Podríem parlar de les obligacions que tenen els poders públics pel que fa a ensenyament gratuït, o a la capacitat adquisitiva de les pensions de jubilats i vídues, o de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei –inclosos jutges, polítics, banquers i empresaris–, o de la presumpció d’innocència també en el cas que el “sospitós” sigui pobre, immigrant o catalanoparlant, o de les lleis que manen que els presos estiguin tancats en presons a prop de casa seva, o…

O sigui, se me’n fot el “Tractat per a l’establiment d’una constitució europea”, que és el que s'ha signat avui –i no la mateixa constitució, encara que tothom parli de “la firma de la constitució europea” i del “referèndum de la constitució europea”–, mentre no hi hagi mecanismes per fer complir la llei als qui ara interpreten i fan complir als altres la part que els interessa de les lleis que ja hi ha ara. Mentre no existeixin aquests mecanismes, les lleis que es puguin fer, i encara més si són marcs generals i teòrics com un tractat internacional, se me’n foten del tot.

Dit això, i ja ben descansat, votaré NO quan toqui, que és l’únic vot que em sembla en aquest cas realment útil. Perquè és l’única possibilitat que en el mapa europeu de l’endemà de les eleccions Catalunya llueixi amb una llum pròpia, un color diferent del que serà segurament el de la majoria. Dir que és l’única possibilitat no vol dir que cregui que és l’opció que guanyarà a Catalunya. Malauradament, el poder econòmic i mediàtic rau a Madrid o mira molt el que vol Madrid, i Madrid abocarà els mitjans que calguin perquè a tot l’Estat surti una única tonalitat, la conformista i grisa del sí. En aquestes “qüestions d’estat”, com diuen ells, els partits de Madrid són tap i carbassa, o sigui, van sempre de tronc. Tenen gairebé tots els trumfos a la mà, i dic “gairebé tots” i no senzillament “tots” perquè cal deixar sempre una escletxa oberta a l’esperança, no fos cas…

Aquesta escletxa, aquesta porta només ajustada i no del tot closa, potser farà que ens puguem mirar el futur amb una mica d’optimisme, en el cas que finalment la porta quedi oberta a Catalunya.

Si guanyava el no a casa nostra, per descomptat, caldria celebrar-ho fent un extraordinari (sense abocar-hi tot el cabàs, tampoc, perquè segurament no en treuríem gaire més profit que el moral; només que a Europa sabrien qui som i, a grans trets, sabrien també per què hem dit que no).

divendres, 22 d’octubre del 2004

Punt final

La notícia no era que un indocumentat cridaner, facinerós i busca-raons denunciés una pacífica ciutadana que creia –i hi creu, malgrat tot!– en la unitat de la llengua catalana. La notícia era que un jutge, al cap de dos mesos de rebre la denúncia del poca-solta, va considerar que hi havia indicis de criminalitat no pas en l'actuació del calumniador, conegut per les seves contínues fatxenderies –mai més ben dit–, sinó en el capteniment de la víctima, i va admetre a tràmit la querella i va condemnar la pacífica acadèmica, durant tres setmanes, a estar amb l’ai al cor, imputada en un delicte de falsificació de document públic, delicte pel qual el Codi penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

El director d’un diari i responsables de dos diaris més m’han dit que era per no donar publicitat al malfactor i inductor de tota aquesta història, que no publicaven la notícia sobre l’escàndol. Però sembla que no s’han aturat a pensar que al poca-solta li ha sortit molt barata la gesta de dur als tribunals una honrada escriptora amant de la llengua catalana, i al jutge li ha resultat no ja molt barat, sinó de franc, imputar com a presumpta autora d’un crim durant tres setmanes aquesta ciutadana innocent. Un crim, sí, o com si ho fos, perquè ja em direu si no ha de ser qualificat de crim, un delicte pel qual la llei demana de tres sis anys de presó.

Hi ha jutges a Espanya –Espanya, sí, també, que a vegades ens oblidem que les lleis d’aquí i els qui les apliquen són gent que vénen d’Espanya… tot i que potser alguns hagin nascut aquí, ai– amb molt mala idea, i més d’un delinqüent, com el trist protagonista d’aquesta història, que sabrà aprofitar-se de les facilitats que dóna l’aplicació abusiva de la llei, les presons preventives i les imputacions gratuïtes. Si la premsa continua mantenint-se al marge d’aquests fets “per no donar ales” als malfactors, em penso que podem pensar de manera ben legítima i objectiva que tenim molt mala peça al teler i que tot plegat acabarà malament. En qualsevol cas, és força decebedor.

En aquest cas, la veritat dels fets és aquesta: em consta que tots els mitjans de comunicació de Catalunya han tingut informació directa sobre l’afer. Només El Racó Català, portal d’internet, va denunciar els fets en el moment que es van produir i va fer-ne un seguiment adequat. De la premsa convencional, només El Punt i La Vanguardia, i tots dos a posteriori, han parlat d’aquest assumpte. No hi ha excuses.

No em puc estar de copiar-vos ací el que va escriure el pastor protestant Martin Niemöller l’any 1945:

«Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Llavors van venir a buscar els jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Llavors van venir a buscar els sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Llavors van venir a buscar els catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res...
»

Martin Niemöller (1892-1984)

dilluns, 18 d’octubre del 2004

Aclariments i agraïments públics de Marisol González

Us reprodueixo part d’un llarg comunicat que ha fet públic Marisol González, secretària de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 17 d’octubre:

«”…però si llegiu atentament el seu missatge [vol dir unes valoracions que vaig fer, en 4 punts, que teniu reproduïdes ací] tant es pot referir a l'assumpte Marisol González com a la polèmica català/valencià (si és que són coses diferents… en el fons del fons)” (Pere Saumell)

»Vull donar-vos les gràcies pel suport, l' interés i la solidaritat que m'heu mostrat pel tema de la querella criminal que la trama secessionista i feixista de sempre m'havia interposat, i que ahir dia 15 em va fer anar a declarar davant el jutjat núm. 18 de València. Afortunadament, com ja sabeu, el jutge, no hi va trobar cap indici de delicte i va ordenar sobreseure el cas. Vos agraïsc també que ho celebràreu tant com jo. Els anys de presó (de tres a sis) que demanaven per a mi s'han quedat en no res.

»Encapçalen aquest escrit unes paraules que he extret del darrer missatge de Pere Saumell. Trobe que aporten una clau important. Sé que estes paraules que escric seran conegudes immediatament per membres de l'AVL que tenen accés a la llista i que les fan arribar a uns altres, però no m'estaré de dir-ho: efectivament, Pere, el tema de la querella i el de la polèmica català/valencià són, en el fons, la mateixa cosa.

»El Sr. Garcia Sentandreu afirmava en el text de la querella el següent: “La intención de aquellos académicos que plantearon la aprobación de esta declaración institucional [en referència a la declaració del dia 19 de desembre del 2003 sobre nom i entitat del valencià] era posibilitar que otras denominaciones, com es la de lengua catalana, pudieran tener acceso para definir el idioma Valencià, y la inclusión del artículo 'la' en la redacción de este acto administrativo rompía toda la lógica instrumental del texto”.

»L'acusació que formulava el querellant era que en la redacció de l'acta de la sessió d'eixe dia jo havia suprimit intencionadament, en connivència amb la presidenta, l'article “la” del text aprovat. Eixe era el delicte. Però és que això no és així. El text de la declaració que va aprovar el ple eixe dia deia: “La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal i estatutària i, per tant, LA més adequada al marc institucional”. I això és el que jo vaig transcriure i el que consta en l'acta. La famosa “LA”[…] estava en la segona part de la frase i no en la primera. I així és com ho va aprovar el ple […]

»Per tant, en el fons, sí que és sempre “la mateixa cosa”. La mateixa trama antiintel·lectual i feixista que en el seu dia declarà la guerra a la Universitat, que nega la unitat de la llengua catalana i persegueix els qui la defenem, no ha deixat mai d'atacar i d'actuar. Dic jo que caldrà parar-los els peus. La batalla de València no s'ha tancat mai i assistim, sens dubte, als prolegòmens d'una nova fase d'aquesta.

»He eixit enfortida de l'experiència i manifeste públicament -com ho vaig manifestar en la darrera sessió plenària de l'1 d'octubre- que no tinc gens de por a esta gent i, sobretot, que no aconseguiran deixar-me sense veu ni sense força. […]

»El conflicte polític de la llengua no l'ha resolt, com podreu saber a hores d'ara, l'AVL, després de més de tres anys d'existència, ni el resoldrà. No és possible, senzillament. El conflicte està dins de la institució també. I lamente no poder expressar la totalitat del que pense, perquè un mínim de responsabilitat així m'ho aconsella.

»El govern valencià, que no s'ha pronunciat en cap moment sobre el tema de la querella, com tampoc no ho ha fet el PSPV-PSOE, encarrega ara a corre-cuita que l'AVL avale una versió en valencià de la Constitució Europea, amb l'única finalitat -al meu entendre- de situar el valencià com a llengua distinta del català, i de pas, pel que puga passar, atribuir a l'AVL la responsabilitat d'haver avalat que el valencià i el català són dos llengües diferents, donat que haurà donat el seu vistiplau a una versió en valencià de la Carta Magna Europea. És la instrumentalització en estat pur. […]

»Únicament reitere el mateix que vaig dir en l'escrit que vos vaig enviar el dia 23 de setembre: només tres acadèmics [els membres de l’AVL són 23] van contactar amb mi per donar-me suport i ànims el dia que va eixir la notícia de l'admissió a tràmit de la querella i es van moure fent escrits dirigits als altres companys. Després d'aparéixer l'escrit que jo vaig enviar […], dos acadèmics més em van telefonar per manifestar-me solidaritat, i jo vaig interpretar, per les seues paraules, que s'hi havien sentit al·ludits en el meu missatge. En total: cinc. També és veritat que el dia 1 d'octubre tots els acadèmics firmaren un escrit on ratificaven que no havia hagut cap manipulació de l'acta i que el text de la declaració que hi apareix correspon exactament al que es va aprovar el dia 19 de desembre del 2003.

»Vull destacar la presència en el jutjat del nostre amic […] Miquel Boronat. Ja li vaig donar allí les gràcies, però ara vull donar-li-les també públicament. És d'agrair que es desplaçara fins a la Ciutat de la Justícia per acompanyar-me en un moment difícil com aquell, barata res […]. És molt d'agrair i no ho oblidaré mai. Gràcies, Miquel. En ell vaig veure representats els acadèmics del carrer que sou tots vosaltres. No podia eixir-me malament la declaració amb tot el suport amb què comptava.

»Tampoc no oblidaré mai el silenci del PP i del PSPV-PSOE davant la interposició de la querella de Sentandreu contra dos càrrecs de la junta de govern de l'AVL. És un silenci que parla ell a soles.

»I no vull cansar-vos més. Açò és el que havia de dir. Si he molestat a algú amb les meues paraules, li demane disculpes de bestreta.

»Salutacions corals i una abraçada ben forta a tots.

»Marisol González Felip»

divendres, 15 d’octubre del 2004

Content i descontent

Us copio la notícia que m'ha arribat fa una estona. Potser ja l'heu vista a info-reflex.

El jutge sobreseu la denúncia contra la secretària de l'AVL

València, 15 d’octubre. El titular del Jutjat d’instrucció número 18 de València ha sobresegut la querella presentada per Juan García Sentandreu contra la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Maria Soledat González, per un presumpte delicte de falsedat de document públic.

El jutge, Víctor Gómez Saval, ha decidit sobreseure l’assumpte en no trobar cap indici de delicte, i dóna per tancades les diligències. Amb aquesta decisió judicial s’ha posat de manifest que ni la secretària ni ningú no va alterar cap acord de l’Acadèmia, com va denunciar García Sentandreu amb una clara intenció de perjudicar l’honorabilitat de la denunciada. Cal tenir en compte que Marisol González és, dintre de l'Acadèmia Valenciana, una de les persones que sempre ha defensat més explícitament la unitat de la llengua. El que no s’entén és que el jutge, malgrat que tots els indicis apuntaven en aquesta direcció, cités a declarar Marisol González com a imputada.

Marisol González, que en tot moment ha demostrat prudència i serenitat, ha manifestat a l’eixida dels jutjats que “confiava en tot moment en la Justícia i que esta donaria la raó a la institució”.

La secretària ha estat acompanyada en la visita al jutjat per la presidenta, Ascensió Figueres, i per alguns altres acadèmics.


I ara, una primera valoració apressada:

Bé, primer de tot no cal que us digui que estic molt content, és clar, del final de la història..., però no estic gens content de tot plegat perquè:

1. La "justícia" no s'ha comportat bé en aquest cas, i tothom ho sap. No és normal que un jutge citi una persona com a imputada en un cas com aquest. He parlat amb més d'un jutge que m'ho ha confirmat. El "càstig" a na Marisol González consisteix justament en això (ja se sabia que la cosa no podia anar més enllà del que ha anat, perquè no hi havia cas), provocar un ensurt del qual no ha de ser gens fàcil recuperar-se. Imagineu-vos per un moment que us passa una cosa com aquesta a qualsevol de vosaltres: que un indocumentat, feixista confés, provocador nat, presenti una querella i que un jutge (i a més, de Jueces para la Democracia, els suposats progressistes) l'accepti; açò no és gens normal, però gens. Ací hi ha hagut unes connivències i uns capteniments molt sospitosos. Sabrem mai el que ha passat de veritat?

2. Hi ha hagut dos comunicats de l'AVL sobre el cas, i en tots dos sembla que hi ha moltes ganes de minimitzar l'impacte i de diluir els fets i les víctimes (parlen de "la presidenta i la secretària...", tota l'estona, quan la imputada era la secretària, i la presidenta només de manera subsidiària). Ja va passar en el comunicat que va fer l'AVL uns dies després (uns quants dies després!) de la imputació del jutge. De vegades un té la sensació, gairebé, que l'AVL diu que defensa Marisol González en aquest cas perquè se sent obligada a fer-ho i no perquè cregui en la seua innocència...

3. El dia 9, festa nacional del País Valencià, la il·lustre presidenta de l'AVL digué que "Este Nou d’Octubre arriba carregat d’un premeditat mal oratge amb l’única finalitat d’enterbolir el treball ben intencionat de molta gent..." etcètera, però si hom llegeix atentament el seu missatge tant es pot referir a l'assumpte Marisol González com a la polèmica català/valencià (si és que són coses diferents... en el fons del fons) o a qualsevol altra qüestió polèmica. Tant costava fer una referència explícita a la situació que llavors vivia la secretària de l'Acadèmia, imputada en un presumpte delicte? Passa molt sovint, a València, que una persona que tothom sap que és innocent sigui citada com a imputada en un judici per un presumpte delicte que pot merèixer 3-6 anys de presó? És normal que un comunicat oficial com el del 9 d'octubre no faci cap referència explícita a l'assumpte?

4. Ara espero que na Marisol González, si en té ganes i temps, després de tot el que ha passat, m'expliqui amb detall el rerefons de tot aquest assumpte... el que es pugui explicar, i si és que es pot explicar res.

Perdoneu si tot això us sembla paranoic. A mi aquest cas m'ha fet patir molt, us ho asseguro. Bé, ja ho heu vist.

I a partir de demà començaré a escriure-us més coses.

(Gràcies a tots els que m'escriviu per comentar aquests articles. Ja us contesto un per un els vostres missatges, però no vull deixar de fer-ho també "en públic", almenys de tant en tant.)

divendres, 8 d’octubre del 2004

Pendent de València

Us asseguro que tinc un munt de coses per explicar, però ara, almenys fins al dia 15 que ha de comparèixer na Marisol González davant el jutge, m'interessa que tothom qui entra en aquest bloc trobi en primer lloc l'afer que segons el meu criteri implica l'atac més greu que ha patit la llengua catalana en els últims anys. Ho teniu ací a sota.