Espanyol oficial

Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.

Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.

Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.

L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.

No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.

I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.

Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.

Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.

Canviarem la dinàmica?

Català i aranès, malalts en graus diversos

El català no pot cedir terreny a la Val d’Aran mentre Catalunya no sigui independent i no es pugui fer alguna intervenció seriosa allà sense que un tribunal constitucional estranger te la prohibeixi. Per què? Perquè l’espanyol hi és molt hegemònic. Donava les xifres Mireia Boya fa uns quants mesos: «Dels aproximadament 10.000 habitants que té l’Aran, el 80,7% entén l’occità, però només el 17,6% el té com a llengua habitual (davant el 55,1% del castellà i el 16,4% del català).» Una eventual cessió del català (a favor de l’occità) l’única cosa que faria seria que el català allà estigués encara més minoritzat (i l’avenç de l’occità amb prou feines es notaria).

No: les cessions han de venir de l’espanyol, i això ja sabem com s’aconsegueix, encara que alguna gent, emparada en un bonisme ineficaç, no ho vulgui veure i continuï parlant de «cooficialitat» català-espanyol per a tot Catalunya.

No parlo de prohibicions: parlo de fer necessari l’occità en tants indrets on ara impera el castellà.

Una altra cosa és la incorporació de l’occità a la vida diària dels organismes oficials a tot Catalunya. En aquest punt sí que es pot i s’ha de fer més, sens dubte. I també, sens dubte, s’hauria d’ensenyar l’occità a les escoles de tot Catalunya.

Però no a costa d’hores de català!, sinó amb càrrec a les hores d’espanyol o d’altres matèries que no necessitin, com el català, cures específiques!

Hi ha un problema de difícil resolució: què fem amb el poc temps que ocupa avui el català dins l’espai global televisiu? El reduïm encara més per aquesta bona causa? Francament, no sé què pensar. Ara bé, mentre resolem la qüestió, no seria una idea fantàstica que a tots els TN, per exemple, hi hagués alguna notícia, un racó, una connexió, que parlés en aranès? No sobre la Vall, sinó de manera aleatòria, sobre el tema que toqui en aquell moment: política, cultura, esports, internacional... O fins i tot en els programes en què participen diverses persones, els debats, per exemple? Però no per parlar de l’Aran, hi torno, sinó sobre el tema que sigui. No seria fantàstic que alguna sèrie de primera fila es doblés en occità i s’oferís aquesta opció al públic, o almenys es subtitulés? I les peŀlícules? No seria una manera fantàstica de fer entrar, dins els caparrons de tothom que mira els canals de la CCMA, la idea que tenim –tot Catalunya– una altra llengua que hem de protegir i fomentar?

En resum: estem d’acord amb la gent que viu a l’Aran que la seva llengua està malalta i requereix una protecció molt curosa –a l’Aran i encara més a Catalunya, que de tan malalta i esquifida ni es veu–, i a la Vall han de convenir també que el català, si no està taaaan malalt, sí que cal considerar-lo convalescent, o propens a caure o recaure en la mateixa malaltia que l’occità a d’Aran.

Per això els aliments, el temps i la dedicació que necessita l’aranès s’han de prendre sobretot de qui no és pacient ni corre cap perill de ser-ho, entre altres motius perquè pot rebre i rep transfusions i suplements vitamínics de mig món.

Koiné: he signat amb molt de gust

Vaig signar ben convençut, i devia ser dels cinquanta primers, el manifest del Grup Koiné.

Vull explicar per què.

Crec que hi ha hagut gent que no ha sabut veure en aquest escrit el que ja d’entrada no hi volia veure. Que el va llegir amb molts prejudicis, vaja. I que els ha anat de primera que el document arreplegués de sobte un munt de crítiques concentrades en dues paraules a les quals es va reduir tota l’argumentació. Si no és així, no ho entenc. O potser el manifest no s’explicava prou bé, això no s’ha de descartar mai, però diria que sí, perquè jo el vaig entendre a la primera i no em sol passar.

No sóc dels pessimistes de sempre ni tinc prejudicis respecte a parlants natius d’altres llengües, especialment si són nouvinguts. Molts cops n’he tingut prou amb un sol «bon dia» perquè em robessin el cor.

No formo part de l’equip redactor del paper, però me’l sento ben meu i per això en aquest article potser parlaré alguna vegada en primera persona. Si hi hagués frases del document que potser hauria redactat d’una altra manera –no ho afirmo, és una hipòtesi–, això seria secundari, és un efecte lògic que es produeix en tots els escrits consensuats.

Parlo del document estricte, no de les persones que el signen ni de les seves opinions personals ni del que hagin pogut fer o dir al llarg de la seva vida. El que comparteixo és el manifest.

S’havia de fer un homenatge a les víctimes franquistes de la colonització lingüística involuntària que mai van actuar com a colons i/o que es van convertir? Doncs no ho sé, escoltin, víctimes ho va ser gairebé tothom, per un motiu o per l’altre, i l’objectiu d’aquest manifest no era retre homenatges.

Francament, potser el que m’ha sobtat més de les reaccions contra el document han estat les exageracions i els escarafalls en contra d’una constatació històrica –la colonització lingüística– de la qual vam ser víctimes tots els catalans, els que venien de bona voluntat i els que ja hi érem –ho subratllo perquè segons l’època jo no era enlloc i per tant l’expressió no s’ha de prendre en sentit literal. No entenc per què els d’una banda tenen dret a sentir-se ultratjats. Escoltin, jo no tinc dret a queixar-me si algú explica la vida dels meus avis i/o dels meus pares, empesos o no per les circumstàncies. Va anar així.

Les llengües oficials

Convé recordar les vegades que calgui que el manifest no parla del català com a «única llengua oficial». Això s’ho han inventat alguns –o potser, hi torno, no es deia prou clar, però crec que sí, perquè justament és una qüestió que em preocupa des de fa anys i a mi em va quedar diàfana des de la primera lectura–, per tenir un adversari dialèctic més assequible. Contra una «única llengua oficial» és més fàcil de lluitar, efectivament, perquè té un dring com de superioritat, de bandejament, de marginació.

El manifest no parla de cap llengua oficial; es posiciona en contra de dues llengües oficials o, més ben dit, en contra del bilingüisme social institucionalitzat –el subratllat és important. L’estatus concret que hagin de tenir el català i altres llengües no es defineix, només es diu que el català ha d’estar protegit, blindat constitucionalment.

El bilingüisme social és el que hem viscut fins ara: els catalanoparlants som bilingües i alguns o molts castellanoparlants han tingut fins avui tot el dret de viure a les costelles d’aquest fet i de no esforçar-se gens per ser també bilingües. Això és el bilingüisme social. El bilingüisme personal és una altra cosa, molt lloable. A mi, per exemple, m’encanta ser bilingüe català-espanyol. I m’agrada tant que fins i tot he procurat conèixer les beceroles d’alguna altra llengua. Això sí, m’hauria agradat que l’espanyol no me l’haguessin imposat de la manera com ho van fer la societat i l’escola a partir dels sis o set anys.

D’escriure en català, en canvi, n’he hagut d’aprendre pel meu compte. Sí, ja tinc una certa edat. Ara s’ensenya català a la majoria de les escoles, però no t’hi obliga la societat, perquè el bilingüisme social permet que qui vulgui viure només en espanyol ho pugui fer amb tota pau. És un plantejament pobre, oi?, però resulta que és possible. Al revés, això no és així. Per què? Perquè el bilingüisme social facilita la desigualtat, jo diria que la fomenta, si dels dos components d’un binomi un és una llengua poderosa d’abast mundial i l’altre no.

Hi ha polítics que miren, com sempre, només el curt termini: el que compta són els vots per a aquestes eleccions. I com que parlar de bilingüisme queda molt bé, doncs consagrem-lo, encara que tingui el defecte d’origen que deia. Però no estem parlant d’unes eleccions per a un govern de quatre anys sinó d’una constitució. Per tant, estem parlant de la benedicció solemne del bilingüisme social.

Tal com jo ho veig, la raó del manifest del Grup Koiné, substancialment, és aquesta: amb la cooficialitat (constitucional catalana) del català i l’espanyol, per més asimètrica que sigui, sempre tindràs grups de pressió –com a mínim grups de pressió!– que et reclamaran, en nom d’aquesta cooficialitat constitucional, drets bàsics en castellà: el de l’educació «en mi lengua materna», entre d’altres. O sigui, la immersió educativa en català sempre estarà en perill. I el nostre futur tribunal constitucional, en un destret continu.

Igualment, estaria en perill la justícia en català. Qui podria negar a jutges, procuradors, advocats –els d’ofici, per exemple–, que fessin els judicis en castellà –encara que els clients d’una part i/o de l’altra fossin catalanoparlants i tinguessin potser força dificultats per entendre bé l’espanyol–, si la constitució catalana consagra l’espanyol com a llengua cooficial?

Com l’atenció mèdica... Tal com passa ara! Si l’espanyol fos oficial a la constitució catalana tindríem reclamacions cada dia. I els castellanoparlants tindrien raó –constitucionalment– de queixar-se! Raó i, alguns, moltes ganes. Ho posem en safata!

Jutges, metges, mestres, pares i mares d’alumnes... i tants altres fronts que continuarien oberts en el futur, sense possibilitat de tancar-los perquè «la constitució diu...».

Oficialitat asimètrica? Què és? A l’hora de la veritat, un tribunal constitucional català podria interpretar que és com les barres asimètriques de la gimnàstica femenina: una pura descripció locativa. Estaríem tot el dia discutint als jutjats si «això» forma part de la barra superior o de la barra inferior. Una constitució no pot descendir a gaires detalls: si parla de l’«oficialitat asimètrica» –esperem que no!– o de la fórmula que vulgueu, després espavila’t, a veure com t’ho manegues.

I què me’n dieu de la partidització de la llengua? Un bilingüisme constitucional, per més asimètric que fos, implicaria una discussió eterna dels partits sobre el grau d’eficàcia d’una oficialitat i de l’altra en la vida diària. A més, fins i tot acceptant la constitució, alguns partits serien partidaris que l’asimetria fos més pronunciada i altres que ho fos menys. Podríem tenir polítiques lingüístiques contradictòries respecte a català-castellà cada quatre anys! Realment volem això?

La diglòssia

L’altra raó bàsica –paraŀlela–, ja avançada, és que la persistència del contacte frec a frec, en una suposada «igualtat de condicions asimètriques», d’una llengua potent com l’espanyol amb una altra d’escanyolida i feble com el català –encara, sí–, implica la progressiva mimesi sintàctica i lèxica de la petita respecte a la gran, primer, i després... En fi, no repeteixo els arguments del manifest, que són prou clars.

Sí, molts nens i nenes aprenen el català amb la immersió –si és que existeix de debò a la seva escola, perquè hi ha de tot–, però el malmeten i fins i tot el perden amb la tele, posant per cas, perquè el 80% dels catalans veuen la tele en espanyol i ningú ens pot garantir que això no continuarà sent així. Ningú no s’imagina –per sort– cap mena d’autarquia mediàtica. I qui diu tele vol dir tota mena d’espais audiovisuals, en què sovint el 80% creix fins al 99 o 100%. Amb l’actual estatut autonòmic a la mà, que consagra la cooficialitat, no pots evitar-ho, no pots forçar que sigui d’una manera diferent. Si la constitució del futur consagra la cooficialitat, perdràs tots els recursos constitucionals en contra de qui vulgui fer-ho tot en espanyol, digui el que digui qualsevol llei per sota de la constitució: és «una llengua oficial».

O almenys multiplicaràs –i eternitzaràs– els conflictes judicials.

Algú es pensa que amb la independència desapareixerà l’Estat espanyol? O que desapareixerà de sobte la seva influència des d’aquí al costat mateix? O aquí mateix, per què no?, amb una potència mediàtica brutal. Si Espanya hi serà sempre! I els nostres llaços amistosos, comercials, familiars... El castellà és aquí i continuarà estant aquí! Ningú no pretén que desaparegui. I encara que algú ho pretengués, és impossible!

El que no volem és donar-li el poder constitucional –les claus de casa–, perquè sabem que, com fins ara, de mica en mica continuarà fent fora de casa el català, que ja ha perdut la capacitat social d’accedir a bastantes habitacions, sobretot les construïdes més recentment. Senzillament, voldríem que el català recuperés aquesta capacitat, la qual cosa significa –quin greu que em sap que això no s’entengui– que el castellà ha de perdre el seu gairebé insultant domini o, almenys, ha de rebaixar, i molt, les seves pretensions. Cosa que no farà si és declarat oficial; l’espanyol no cedirà –no pot!– si el que es blinda és el bilingüisme social.

Saben què passa? Que fora de casa el català no es parla enlloc més del món. De manera que, si no el blindem –cosa que, hi torno, vol dir que l’espanyol es desblindi–, la casa és cada dia que passa més petita.

Missatge final als lingüistes que us escandalitzeu del manifest Koiné: sisplau, no em feu riure que em fa mal la ferida.

Perles (159): 10 de 475

«Tan sols 10 dels 475 graus universitaris que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.»


Cf. Jordi Matas, ex vicerector de Política Lingüística de la UB, XII Jornada de la Scaterm, 16 abril 2015, IEC, citat per Abel Carretero Ernesto, Núvol, 12 maig 2015.

Perles (155): Espanyol cooficial

«Que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. [...] Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys –jo mateixa– tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre.

»Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent?»

(Extret de l’article d’Empar Moliner publicat amb el títol «La llengua cooficial», Ara, 30 gener 2015)

M’encanto

A les estacions. Per naturalesa, sóc d’aquells que quan han d’anar de viatge, sigui un trajecte curt o llarg, si va sol vol arribar a l’estació, a l’aeroport, etc. amb molta antelació. Perquè mentre no hi arribo pateixo. Pateixo des de molt temps abans, poden ser hores, o dies i tot si és un viatge lluny. I pateixo fins que no m’he assegut al seient del tren, de l’autocar, de l’avió. I si vaig amb algú altre i aquest és dels cançoners, pateixo el doble.

Doncs ara em passa el mateix que sempre però descomptant el temps que transcorre mentre m’estic a l’estació, si haig de viatjar sol, un cop que he comprovat per quina porta he d’entrar, en quina andana hauré d’esperar. Durant tot aquest temps no pateixo perquè ja ho tinc tot controlat.

I com que falta molt de temps per pujar a l’autocar o al tren o a l’avió i no són allà —si hi fossin, ja hi hauria entrat i seuria al meu lloc, el que em corresponia segons el bitllet, bitllet que hauria mirat cent vegades—, em poso a passejar o m’assec en un banc.

I m’encanto. Em passen els minuts sense adonar-me’n i quan miro el rellotge ja és l’hora, normalment un minut o dos més. I corro i arribo tard.

No sé si és bo o dolent. O si és una manifestació de la naturalesa humana quan arriba a certa edat o bé un preu que he de pagar per haver estat tan amarrón* —no sé trobar en la meva llengua una paraula tan gràfica com aquesta– tota la vida.

* En espanyol tampoc no existia fins ara. L’han introduït en la nova edició del seu diccionari oficial, la mateixa edició que ha redefinit innocentment termes com referéndum, nacionalidad, soberanía, estado...

Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)

Perles (147): Decisiu per mantindre la llengua

«Si alguna cosa posa en relleu la comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la transició. Ara s’ha desbocat de nou.»

(Enric Sòria, Quadern El País, 30 abril 2014)

Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

Llengües oficials per a què?

Començo pel començament, per la qüestió polèmica, i ja m’avanço: penso que la llengua espanyola no necessita a hores d’ara estatus propi de protecció oficial i permanent en la constitució de Catalunya, si aquesta constitució es fa en un avenir pròxim. No cal concedir drets suplementaris, de manera institucional i solemne, als que ja té de facto l’espanyol, encara avui hegemònic a casa nostra. Cal tenir en compte com està ara com ara la llengua del carrer en algunes ciutats de Catalunya, la del cine, la de les revistes, la dels llibres traduïts d’altres idiomes, la dels patis de moltes escoles, la dels DVDs, la dels jocs virtuals de la canalla...

I com que no sabem fins quan durarà aquesta situació «provisional» –esperem que sigui provisional–, val més no enganxar-se els dits amb declaracions taxatives i solemnes que comprometin futurs principis constitucionals. El tortell no està preparat per a gaires queixalades.

El no-reconeixement constitucional del castellà com a llengua oficial tampoc no s’hauria de veure com una cosa especialment traumàtica per a ningú, perquè afegeixo al que deia abans que no crec que el català hagi de ser tampoc «llengua oficial» establerta com a tal en la constitució de Catalunya.

«Llengua oficial» no se sap què vol dir exactament. Diu el diccionari que seria la llengua «sancionada per l’autoritat» (?). És tan inconcret com poc pràctic. O, si es vol, és encara pitjor: que una llengua sigui oficial vol dir, estrictament, que aquella llengua és la de l’autoritat, no necessàriament la del país. I el que ens interessa és que la constitució descrigui què volem que sigui el català, més que aquesta declaració d’«oficialitat» tan reclamada. I en canvi, no ens interessa que la «llengua de l’autoritat» sigui, en igualtat de condicions, tant el català com el castellà. El que hem de respectar, per descomptat, és que la ciutadania pugui expressar-se en castellà en l’àmbit públic, això sí.

El que vull dir és que la qualificació d’«oficial» no és descriptiva del que em sembla que volem.

Sigui com sigui, no ens mana ningú que fem les coses com les han fet ells: no cal copiar les terminologies dels estats generalment opressors, o almenys del que ha estat fins ara opressor de Catalunya. Nosaltres volem –voldria jo que volguéssim– integrar la gent.

I no hi ha res de més integrador (integrar: ‘constituir un tot’) a casa nostra, avui en dia, que definir que hi ha una llengua, la catalana, que és «la» pròpia del país, i que per tant cal valorar-la i respectar-la com a eina de cohesió de manera que sigui no només la llengua de l’autoritat, sinó la de la gent, la de les relacions socials, la de prestigi. Per aconseguir això, la declaració d’«oficialitat» no és gaire útil. Mireu Andorra.

Això és compatible, no caldria ni dir-ho, amb el fet que cadascú parli la llengua que vulgui a casa seva, al carrer, amb la gent de la feina, en la vida quotidiana. Del que es tracta no és d’imposar una llengua, sinó de declarar que n’hi ha una que és la llengua del país.

I després, si es vol, es pot recollir alguna declaració de bona voluntat, però provisional, respecte a la gent que té com a llengua materna l’espanyol, però no pas respecte a l’espanyol com a llengua.

I doncs, la meva proposta constitucional sobre aquest punt –admeto esmenes a la totalitat, esmenes parcials o propostes de transacció– és, provisionalment, la següent:

Títol [tal]
Drets fonamentals

Capítol [tal]
La llengua de Catalunya

Art. 1: El català, llengua nacional

Apartat 1.
El català és la llengua pròpia i nacional de Catalunya, sens perjudici del que estableix l’article 2 d’aquest mateix capítol.

Apartat 2.
El personal al servei de les institucions públiques té el català com a llengua d’ús inicial, habitual i, en cas de conflicte, preferent en les seves relacions amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les lleis de política lingüística establiran els mecanismes oportuns per tal que l’opció d’atendre la ciutadania en altres llengües diferents del català sigui sempre voluntària i no es converteixi mai en una obligació per al personal que treballa en el sector públic.

Apartat 3.
Les lleis establiran els drets i les obligacions que corresponen a la ciutadania i a les persones públiques perquè s’acompleixi en cada àmbit de relació bilateral o de comunicació unilateral el que comporta el que proclama l’apartat 1 d’aquest article.

Art. 2. L’estatut de l’aranès

Apartat 1.
La variant de l’occità anomenada aranès té, indistintament amb el català, prelació d’ús a la Vall d’Aran respecte a terceres llengües, i podrà ser utilitzada pels habitants de la Vall davant qualsevol instància pública de la mateixa Vall.

Apartat 2.
La llei establirà la manera concreta d’exercir els drets constitucionals dels i les parlants d’aranès a la resta del país, fora de la Vall d’Aran, i les obligacions corresponents de les autoritats públiques pel que fa als drets esmentats. Aquests drets inclouran, com a mínim:

a) El de ser contestats en aranès per escrit quan s’adrecin per escrit en aquesta llengua a qualsevol institució pública del país, ja sigui local, regional o nacional.

b) El de poder expressar-se en aranès, oralment i per escrit, sense que això comporti cap mena de discriminació, en qualsevol acte públic, incloent-hi els propis de l’administració de justícia i de la representació popular (Parlament de Catalunya).

Art. 3. Altres llengües

L’Estat tindrà en compte les altres llengües parlades dins el territori de Catalunya, de la manera com ho especifiquin les lleis de política lingüística, i promourà a les escoles, als altres àmbits de formació del jovent i, en general, al món laboral, una actitud de veritable obertura a l’aprenentatge de llengües estrangeres.

[...]

Disposició transitòria [tal]

1. L’Estat valora els drets adquirits per parlants d’altres llengües usades dins el territori de Catalunya, i especialment del castellà o espanyol, fins que el Parlament, per una majoria qualificada de dos terços, estableixi que aquesta protecció específica de les persones castellanoparlants respecte a altres llengües ja no és indispensable per salvaguardar els drets de parlants d’aquesta llengua que tinguin la ciutadania de Catalunya en el moment d’aprovar-se aquesta constitució.

2. L’especial protecció temporal de les persones parlants de l’espanyol, de què es tracta en l’apartat anterior d’aquesta disposició transitòria, i durant el temps que tingui vigència, inclourà les usuàries de les diverses variants lingüístiques d’aquest idioma en un àmbit global, i no sols dels dialectes parlats a la península ibèrica.

* * *

En qualsevol cas, tot això són assumptes dels quals caldrà parlar més endavant entre tots, quan tinguem parlament o corts constituents, i decidir-los amb el màxim consens. No té sentit que els líders polítics vagin prometent que les coses seran així o aixà. El que poden fer, si de cas, és comprometre’s a defensar tal postura o tal altra: «Nosaltres declararem l’espanyol llengua oficial per tal que tingui per sempre més la mateixa categoria que el català»; «Nosaltres defensarem l’espanyol fins a la mort»; «Nosaltres prohibiríem l’espanyol i només en permetríem l’ús domèstic»; «Nosaltres continuaríem com fins ara per tal que desaparegués del tot el català sin que se note el cuydado»; «Nosaltres deixarem que la gent faci el que vulgui en aquest punt», etc.


Afegitó posterior. Quan vaig escriure aquest article vaig cometre un error imperdonable, que és el de no tenir en compte la llengua de signes catalana. Naturalment, si ara el tornés a fer dedicaria a aquesta llengua nostra l’atenció que sens dubte ha de parar-li la futura constitució catalana.